martes, 30 de noviembre de 2010

L'excés d'esport i el cor


Si alguna cosa tenim clar des de petits és que l’esport és una cosa saludable. En un sistema de vida que tendeix cada vegada més al sedentarisme, recordar que cal moure el cos, que cal fer exercici, és una obvietat que ningú discuteix. Després ens farà mandra, no tindrem temps o trobarem mil excuses per posposar-ho, però les bondats de l’exercici per la salut són clares.
Per això sobta la notícia d’esportistes que cauen fulminats en mig d’un partit o d’una cursa. Ells estan perfectament entrenats i, en teoria, sota un bon control mèdic. Com és possible que el seu cor es mostri sobtadament fràgil, de vegades fins i tot amb desenllaços tràgics?
Casualitats de la vida, fa pocs dies vaig llegir una tesi doctoral on estudiaven justament l’efecte de l’exercici intens sobre la fisiologia del cor. I els resultats que van mostrar fan reflexionar sobre el cor, sobre l’esport, sobre els fàrmacs i, sobretot, sobre com som de complicats els humans.
El treball, molt enginyós i del que ja havien publicat alguna dada, el van fer en un grup de rates que corrien cada dia una hora a bon ritme. Aquest entrenament el van mantenir durant setze setmanes. Mentrestant, un altre grup de rates feien el gandul a la gàbia del costat. Passat el temps, que si el traslladéssim a escala humana serien uns quants anys d’entrenament intens, es va analitzar el cor dels animals i es va observar que mostraven les característiques d’un fenomen anomenat “cor d’atleta”. Les parets del cor es fan més gruixudes i el volum de sang que bomba augmenta per aportar més nutrients a un cos que reclama més energia.
La novetat és que en algunes parts del cor, l’engruiximent no es feia amb cèl·lules musculars cardíaques (els miòcits) sinó amb unes que serveixen bàsicament per fer cicatrius quan hi ha una lesió (fibroblasts). El resultat és que tot i que el cor està aparentment més fort, en realitat hi ha cèl·lules menys resistents i que, en un moment donat poden no fer la feina correctament. En un altre teixit podria no ser greu, però el cor ha de funcionar sincronitzadament i correctament tota l’estona.
Aquestes alteracions podrien estar relacionades amb els accidents cardíacs patits per esportistes d’elit, tot i que hi ha molts altres motius per tenir un infart. Però la pregunta interessant era? Això és irreversible? O descansant un temps el cor es recupera?
Doncs sembla que efectivament el cor es pot recuperar. Un parell de setmanes de repòs (que en humans seria més temps) feia que el cor recuperés la seva estructura cel·lular normal. Això semblaria una bona notícia, però els metges segueixen preocupats i interessats en fàrmacs que pugin prevenir els canvis associats a l’excés d’exercici. El motiu és senzill. Malgrat que n’hi ha prou de deixar l’entrenament per recuperar-se, a l’hora de la veritat, molts atletes que estan intentant guanyar un mundial, una marató concreta, un rècord del món, no voldran deixar l’entrenament. Després de tot, ells es trobaran be i quan els suggereixin de deixar l’entrenament s’hi negaran. Fer-ho voldria dir perdre, renunciar al somni o a la glòria.
Sembla estúpid (i de fet ho és), però no és diferent a l’actitud de la societat en general en altre temes. Demanem que els científics trobin teràpies per curar el càncer de pulmó i invertim milions d’euros i anys d’esforços en un tema que té fàcil solució. Deixant de fumar s’evitarien milions de casos de càncer de pulmó gairebé d’un dia per l’altre. Ho sabem, però preferim seguir amb el que ens agrada mentre ens queixem i esperem que la ciència ens trobi una solució.
De totes maneres, en el cas de l’esport cal no perdre el sentit de les proporcions. Fer esport és molt saludable i recomanable mentre que la vida sedentària és dolenta. De la mateixa manera també és dolent un excés d’exercici, però la majoria que no som professionals no hem de patir per això. Tot i que un bon control mèdic és d'allò més recomanable.
Al final, com tot a la vida, n’hi ha prou de guiar-se pel sentit comú.

Gravetat, cos i evolució.




Fa pocs dies ens ha sorprés la noticia d’aquesta nova moda de precipitar-se desde una alçada considerable de un balcó fins a la piscina, balconing, sembla que li diüen.
Aquest fet inconscient, que en part només pots fer que dir, poca feina o excés de motivacions experimentades per part d’aquests personatges, tot això he pensat fer-ho servir en positiu  per recordar una mica els efectes de la gravetat en el nostre cos.

Fa ja uns anys a la Universitat quan feia 3 ó 4rt de medicina, un dels estudiants va plantejar una pregunta, redacto textualment; que pasaria si la gravetat pujes de cop en el nostre planeta?, a priori aquest fet es del tot improvable, però ens pot servir ara per aclarar els efectes de la gravetat en la nostre vida qüotidiana. Ho dividirem en 6 trets, però no són ni de bon troç els únics.

1.-Si bé una pressió sanguínia normal és capaç d'elevar aigua a 1,5 metres d'altura sobre el cor, el doble de gravetat significaria una reducció de l'alçada a 75 cm
Això posaria en greu perill de desmai als humans, d'estatura mitjana i desmai segur per als que superessin 1,90 m d'alçada.
Això és així perque aquesta pressió permet que la sang circuli pels finíssims capil lars sanguinis amb la velocitat suficient per a oxigenar les cèl.lules, però al doble de gravetat la velocitat final de la sang i els capil lars del cervell seria escassa a causa de manca de pressió
Fins i tot els que puguin mantenir-se de peu a causa de la seva baixa estatura tindrien grans problemes visuals a causa de manca d'oxigenació de la retina.
Per reflex els humans es gitaria i com a molt es arrossegarien o acavariem caminant a quatre potes.

2.- El nostre cos pesaria el doble.
En primera instància es deformaria la cara ja que els teixits  pesarien el doble i la pell no seria capaç de mantenir-los en el seu lloc, el mateix li passaria a altres teixits com els pits, abdomen, etc
Amb lo qual no podrïem caminar només que un curt tram sense arrivar a l’esgotament.

3.- Si bé els ossos són capaços d'augmentar la seva densitat i per tant la seva resistència no passaria el mateix amb els cartílags de les articulacions atès que la seva resistència és per unitat de superfície i no volumètrica.
Aquests cartílags es gastarien ràpidament fent impossible la locomoció.

4.- Totes les parts del cos per sota del cor, en especial cames i peus, estarian sotmeses a excessos de pressió sanguínia.
Les artèries, gots i venes no resistirien molt de temps tal condició i tindrien tendència a infartar-se.
Pel mateix motiu és de preveure que s’alterés l'intercanvi osmòtic donant com a resultat que les cèl.lules d'aquestes zones s'inflin per excés d'aigua.

5.- Tot moviment que s'intenti seria a costa d'un major règim cardíac, és probable que la majoria de les persones amb problemes lleus o greus de cor no resisteixin l'augment de treball cardíac.

6.- L'augment de gravetat produiria una duplicació de la pressió atmosfèrica (l'aire pesaria també el doble)
Aquest augment produeix canvis en el sistema respiratori ja que s'alteren els paràmetres de solubilitat i absorció de gasos.
El nitrogen en particular és perillós a aquestes pressions si és inhalat per molt de temps
També aquesta pressió atmosfèrica major faria baixar la humitat ambiental, en zones de poca humitat això faria l’ aire gairebé irrespirable.

Bé com he dit al principi tot això es del tot improvable, en el sol fet que no es pot canviar bruscament la gravetat de tot un planeta, però, pensem la gravetat en la nostra posisió envers el terra, i descartant el tema del 6e factor referent a la pressió atmosfèrica, ens donariem conte que tots els altres van influir en la bipedestació humana ( el pas de la quadrupedia a la posició erecta).
Per tant com a colclusió la bipedestació va trigar 4 milions d’anys aprox. en produïr-se, i encara es imperfecta, no estem parlant d’un canvi brusc com argumentava l’estudiant de medicina, per tant el nostre cos va tenir temps d’ adecuar-se amb una certa evolució tranquila, però actualment l’estem demanant el cos canviar els nostres havits en un plaç de 30/40 anys cap aquí, que estan fent apropar el nostre centre de gravetat a la terra cada vegada més, per tant, aumentant la gravetat del planeta sobre nosaltres, tirant enrera el proces abans esmentat.
Per suposat, aquests 30/40 anys fant d’aquest procés un canvi bastant, bastant brusc, no creieu.

Després de tot això ens tornem a formular la pregunta d’aquell estudiant de medicina que ens semblava poc provable i en tot cas absurda

Jo simplement li contestaria que crec en la posivilitat d’alterar bruscament aquest canvi, pero no el de la terra envers nosaltres sino el de nosaltres envers la terra, que,
en tot cas, dona el mateix resultat; un aument de la gravetat sobre el nostre cos.

No us sembla del tot corrent malalties com la hipertensió arterial, Ictus, cardioppaties, circulatories, problemas d’ articulacions varis,…ja que, deixant de banda temas alimenticis i genètics,.. no hem deixat ni 2 generacions per que el nostre cos intenti adecuar-se a un canvi que va requeriri de 4 milions d’anys en el pasat.

Ni erem tant lents abans ni, per descomptat, podem anar més rapits que la mateixa regeneració cel.lular, ni per molt mp3, mp4, wifis, i avenços que tinguem.

Per acavar, m’agradaria pensar que aquests personatges que fant el balconing, unicament tenen problema amb la manca de reg sanguini al cervell,i no que formen part d’un altre canvi evolutiu sobtat, que requereixi d’una investigació a part.


Dr. J. Fuentes Garcia