Roncar!

Una de les primeres coses que aprens amb els escacs és que un peó et pot fer escac i mat. I és que realment no hi ha enemic petit. Doncs aquest coneixement s’aplica, i molt, a la salut. Hi ha coses que no semblen greus, però que poden ser causa de problemes importants. I una que de vegades no es valora prou és el roncar quan es dorm. Tots sabem que roncar és una llauna sobretot pels companys de llit, però és que roncar pot ser indicatiu d’una esperança de vida considerablement més curta.

Això és perquè dormir és molt important, però la qualitat del son és la clau d’aquesta importància. Podem dormir divuit hores seguides, però si el son no ha sigut de bona qualitat ens servirà de molt poc. I un dels principals problemes associats i en el que el roncar hi està implicat és el que es coneix com apnees nocturnes.

Si heu dormit amb algú que li passa sabreu que és molt angoixant. Algú està dormint, normalment roncant intensament, i de cop la respiració s’atura. Durant una estona, no hi ha roncs, no hi ha cap soroll ni cap moviment i finalment fa una gran inspiració i torna a respirar i a roncar. Aquests segons, de vegades quasi minuts, sense respirar és el que es coneix com apnea.

Doncs resulta que les persones a les que els passa això tenen menor esperança de vida sobretot perquè tenen moltes més probabilitats de patir un accident. La causa és que durant el dia s’adormiran amb molta facilitat, els seus reflexos estaran lents, el seu nivell intel·lectual estarà lluny del nivell òptim i la seva qualitat de vida estarà francament disminuïda.

I tot això és per la manera de dormir. Dormir és un procés prou complex, amb diferents fases i graus de son. Des del son profund fins a les fases REM en que somniem i ens podem despertar amb una certa facilitat. Encara coneixem molt poc els mecanismes implicats en el son, però està clar que resulta imprescindible per al correcte funcionament del cervell. I cal que durant la nit el nostre cervell passi per totes les etapes del son en un període que dura entre una i dues hores, i no només una, sinó unes quantes vegades.

Però les persones que fan apnees deixen de respirar, i això és una mala notícia per les cèl·lules de l’organisme, que es veuen privades de l’aport d’oxigen. Quan aquesta baixada arriba a nivells importants passen dues coses. La primera és que ens despertem i la segona és que els pulmons fan un esforç notable per tornar a respirar. Cal fer aquest esforç perquè el més habitual és que la musculatura del coll no tingui prou força com per mantenir el pas de l’aire obert. Com quan agafem una canya per beure un refresc i xuclem mentre tapem un extrem, el tub es col·lapsa. Primer es va tapant i destapant a mida que l’aire passa, fent que la gola vibri i generi el típic soroll del ronc. Doncs quan el col·lapse és total cal fer un esforç d’aspiració molt important per tornar a obrir el pas.

Però la clau és que la persona es desperta. Normalment es torna a dormir immediatament, de manera que l’endemà no recorda haver-se despertat. Simplement segueix tenint son. I això és perquè no ha arribat a completar el cicle del dormir.

I no penseu que és esporàdic. Aquest cicle dormir – apnea – despertar – tornar a dormir pot passar moltes vegades cada hora. Hi ha qui es desperta dotzenes de vegades cada nit sense ser-ne conscient.

Però és clar, són persones que sempre van adormides, que els costa concentrar-se, que estan crònicament cansades. Persones que tenen accidents de cotxe o laborals amb una freqüència molt superior a la normal. I a més, també hi ha altres problemes associats menys coneguts. Alteracions circulatòries, hipertensió, inflamació crònica...

Ep! Tampoc és que a totes les persones que ronquen els passi això, però roncar és el primer pas cap a les apnees de la son. De manera que cal vigilar. No és únicament un problema d’emprenyar al company de llit (que també) sinó un possible problema de salut. I el que dèiem, cal malfiar de les coses aparentment sense importància, que mai se sap...

L'únic indret verge del planeta ... encara.

En molts camins, el més difícil de tot és el darrer pas. A la feina et mentalitzes que has de parlar amb el cap, però quan arribes al davant la porta costa trucar. Coneixes una noia, les coses van bé i et decideixes a fer-li un petó, però el dubte t’atenalla als darrers centímetres. Estic fent bé? O l’estic cagant? I saps que un cop fet el pas, ja no hi ha volta enrere.

Doncs una cosa semblant passa a l’Antàrtida. I ara mateix estem aturats, dubtant. Seguim endavant o ens aturem? I si ens aturem, durant quant de temps?

Tot va començar al 1977, en un indret proper a l’estació polar russa Vostok, en un racó perdut enmig de l’Antàrtida. Un treball conjunt entre russos i britànics, que estudiava dades de sonar i radar, per esbrinar el gruix del gel va trobar que a sota el gel àrtic hi havia un llac d’aigua líquida. Un llac que van batejar amb el nom de l’estació: Llac Vostok.

És curiós que el tercer llac més gran del planeta estigui encara totalment inexplorat. Ningú hi ha anat. S’ha mantingut verge de tota activitat humana. No hi ha contaminació i no sabem res dels organismes que hi habiten. Com s’ha pogut mantenir un indret així completament lliure de la cobdícia o de la curiositat dels humans? Doncs fàcil. El llac està  cobert per una capa de gel de quatre quilòmetres de gruix.

Es va descobrir als anys setanta, quan analitzaven les característiques del gel antàrtic fent servir senyals de radar i van notar uns senyals estranys. Era la presència d’una massa d’aigua líquida, de més de dos-cents quilòmetres de llarg i situada sota la estació russa Vostok. Posteriorment es va calcular que aquell llac ha estat aïllat de la resta del planeta des de fa uns setze milions d’anys.

Amb això cal anar amb una mica de compte. El llac ha estat aïllat per la capa de gel, però l’aigua que hi ha pot haver-se filtrat cap altres indrets i pot tenir un cert grau de recanvi. Això, però, no treu que sigui l’aigua més antiga i potser més pura del planeta.

Encara no estem segurs de per quin motiu l’aigua del llac Vostok es manté líquida. Pot ser per la pressió del gel de sobre, per fluxos de calor provinents de sota terra, o per algun altre motiu. En tot cas, la gran capa de gel de sobre fa d’aïllant i la protegeix de les temperatures extremes de la superfície. Al llac només hi ha 3 graus sota zero, mentre que a la superfície es poden superar els cinquanta sota zero.

Una dada que coneixem és que l’aigua està sobresaturada amb oxigen. Com una ampolla de cava, però amb aigua enlloc de cava i amb oxigen enlloc de CO2. I tot plegat permet especular sobre una possible presencia d’organismes vius. Si n’hi hagués segur que serien microorganismes dels anomenats extremófils. Microbis adaptats a viure en unes condicions ben allunyades de les que considerem aptes per la vida.

Per descomptat que resultaria extremadament interessant esbrinar si realment hi ha vida en aquell ambient i quina mena d’adaptacions ha fet servir per mantenir-se en aquelles condicions. A més, unes formes de vida que porten milions d’anys aïllades de la resta de la biosfera poden ser una font de sorpreses inesgotable. Tot i que, com algú ha fet notar, també podrien ser un perill potencial. Qui sap si hi ha un virus primitiu esperant el moment de sortir i disposar de tot un planeta per colonitzar!

Això potser és una mica massa alarmista (encara que més val prevenir). De fet, si hi ha alguna cosa amenaçada és el mateix llac. Els russos fa anys que estan perforant per mirar d’arribar-hi i poder obtenir mostres. El problema és que tant bon punt hi arribin, el mateix equip de perforació contaminarà el llac. Per perforar en aquell ambient cal afegir al forat líquids anticongelants i lubricants que facilitin la feina de la barrina.

Durant molts anys s’han anat acostant a la superfície del llac i aquest any semblava que anaven a aconseguir-ho. La cosa ha estat llarga per problemes tècnics i per les limitacions que imposava la Secretaria del Tractat Antàrtic, l’organisme internacional que s’encarrega de controlar el compliment dels tractats que afecten a l’Antàrtida. Però l’equip rus ha proposat uns sistema per perforar amb el que asseguren que no contaminaran el llac i que ha aconseguit la llum verda. Es tracta de perforar fins que faltin uns pocs metres per trencar el gel i aleshores fer servir un sistema de calor per fondre la part del final. Com que l’aigua del llac està sobresaturada amb oxigen, la idea és que serà l’aigua del llac la que sortirà cap enfora i no el querosè que faran servir el que entri. De nou, igual que si fos una ampolla de cava.

L’aigua que comenci a sortir pel forat es congelarà i tornarà a segellar el camí, però aquest gel es podrà recollir sense perill per analitzar-lo amb calma.

El cas és que ho van intentar fins l’últim moment, però el sis de febrer sortia l’últim avió de la estació Vostok abans que arribés l’hivern antàrtic i la perforació es va suspendre a pocs metres del final. Completaran el camí el proper estiu austral.

Tot plegat és molt interessant i podem aprendre moltes coses del llac Vostok, però no m’acaba de fer el pes. Si porta tants milions d’anys allà, potser podríem esperar uns quants anys més fins disposar d’un sistema de perforació que ofereixi més garanties.

Perquè un planeta blau?

Si diem que la Terra és el “planeta blau” no és perquè si. N’hi ha prou de comparar les imatges dels diferents planetes sòlids captades des de la distància per adonar-nos de la marca cromàtica distintiva del nostre planeta. El motiu és la gran quantitat d’aigua que hi ha a la superfície. Un aigua que condiciona molt les característiques físiques del planeta i que ha resultat determinant per permetre la vida en aquest racó de l’Univers. En realitat, més que planeta Terra s’hauria d’anomenar planeta Oceà. Però això planteja una pregunta evident: D’on ha sortit tanta aigua?

L’origen del planeta es pensa que va ser per aglomeració del material que anava donant voltes al voltant del Sol. Com més gran es feia el planeta més atracció gravitatòria exercia sobre els materials del núvol original i més material captava. Tot plegat va començar com una bola de material incandescent que poc a poc es va anar refredant. Al menys la superfície. Això explica l’aparició dels materials sòlids, però, no pas de l’aigua.

En realitat tenim dues teories que, malgrat que alguns seguidors les defenses aferrissadament, no són pas incompatibles. La primer postula l’origen de l’aigua en reaccions químiques entre oxigen i hidrogen que haurien tingut lloc al nucli de la Terra i que haurien generat un aigua que sortiria en forma de vapor en les erupcions volcàniques. Part es quedaria a l’atmosfera i part es refredaria prou com per caure en forma de pluja. Només cal anar fent uns quants milions d’anys i pots generar els mars.

L’altra possibilitat és que arribés de l’espai exterior amb els cometes i meteorits que al llarg dels anys han anat caient sobre la superfície de la Terra. Ara estem més o menys tranquils, però hi va haver una època, anomenada “Bombardeig intens tardà” en la que van caure quantitats ingents de cossos extraterrestres sobre el planeta. De fet, només ens cal mirar la lluna per veure les marques que va deixar aquella tempesta de cometes en impactar contra els planetes interiors del sistema solar. Ara sabem que els meteorits contenen aigua amb unes característiques isotòpiques molt semblants a les de l’aigua de la Terra.

De manera que inicialment els mars de la Terra es van formar amb aigua provinent de l’interior o de l’exterior o una mica de tot arreu. Les dues hipòtesis tenen punts forts i febles, però aquests dies hem pogut veure un fet que indica la versemblança de l’origen extraterrestre. El telescopi espacial Spitzer ha detectat una tempesta de cometes caient a l’interior del sistema solar Eta Corvi, situat a uns 50 anys llum d’aquí.

No és que el telescopi faci fotos dels cometes caient sinó que en la llum que arriba provinent de la zona interior d’aquell sistema solar hi ha detectat la marca química de l’aigua i altres elements presents als cometes. Tot plegat són detalls tècnics, però semblen reproduir d’una manera molt semblant els esdeveniments que van portar a la formació dels oceans de la Terra fa uns tres mil cinc cents milions d’anys. En realitat tampoc ha de ser una sorpresa ja que considerant la immensitat de l’espai, els fenòmens que han passat a la Terra haurien de reproduir-se a mil indrets més. Només cal tenir la sort d’enxampar-los al moment oportú. En realitat, encara ara es donen tempestes semblants aquí al nostre sistema solar, però amb objectes de mida reduïda.

Per això moltes vegades es recorda que explorar l’espai serveix per aprendre molt sobre el que va passar fa milions d’anys i també el que pot passar en un futur al nostre planeta.

Pot ser millor acompanyats, no creieu?

Hi ha estudis que son divertits. No vull dir que no siguin seriosos, ni molt menys, però no se com deu ser el laboratori on els fan. I els de psicologia s’enduen la palma. Això és el que vaig pensar en topar amb un treball que analitzava les relacions entre nivells d’hormones en sang i l’activitat de diferents senyalitzadors neuronals en el cervell en determinades situacions.
L’hormona és la prolactina. Una hormona que augmenta molt la seva concentració desprès del part ja que una de les seves funcions és estimular la producció de llet en les dones. Però les hormones solen tenir diverses funcions i la prolactina sembla que també inhibeix la senyal mediada per la dopamina en el cervell. El cas és que s’ha relacionat un augment important de prolactina desprès de l’orgasme amb la inhibició de l’activitat dopaminérgica en el cervell. Això fa que desprès d’un orgasme, el grau d’excitació disminueix (ràpidament en uns, més lentament en les altres, però això ja es una altre història).
I no només això, sinó que també se l’ha relacionat amb el grau de satisfacció fisiològica, de comoditat, que arriba a continuació. Naturalment no és la única hormona que s’altera urant o desprès d'un orgasme. De fet, hi ha una certa descàrrega de tot. Per exemple les endorfines també hi tenen un paper molt important. Aquestes son les que causen la sensació de nyonya que tant afecta als mascles i que tant molesta a les femelles que afecti als mascles (algun efecte hormonal empipador havíem de tenir).
Doncs uns investigadors han publicat un estudi en Biological Psychology, on mesuraven els nivells de prolactina després de l’orgasme en diverses parelles. I a continuació ho van comparar amb els nivells que assolien si l’orgasme l’aconseguien masturbant-se. Naturalment tot estava corregit pels nivells de prolactina en situació de repòs.
Doncs bé. Resulta que els nivells de prolactina eren molt superiors si a l’orgasme s’hi arriba acompanyat que tot solet (o soleta). Per tant no és d'estranyar que el sexe en parella sigui més satisfactori que el solitari. I és que en el fons, es pel que estem dissenyats. Per cert, no hi havia diferències significatives entre homes i dones.
El curiós és el disseny de l'estudi. Hi ha coses que fer-les en un laboratori deu ser com "poc estimulant" (tot i que els hi posaven videos X per animar-los). I fer-ho amb una cànula ficada a la vena del braç perque vagin treient mostres de sang a mida que vas fent, doncs encara pitjor. Però no veig altre manera d'obtenir dades fisiològiques en aquestes situacions.
El que em va sorprendre d'entrada era el número de participants. En el grup de masturbació hi havia deu homes i nou dones. Cap problema. Però en el grup de parelles (com traduir "intercourse group?) hi havia deu dones i nou homes! M'en faltava un! Però al final ho vaig entendre. D'algun participant no li van poder treure sang, o no van poder mesurar la prolactina o no va tenir orgasme mentre que la seva parella si, i per tant no el van poder incloure en el treball.
D'altra banda a part de la curiositat de l'estudi, tot plegat confirma el que ja se sap: per segons quines coses, millor acompanyat que sòl. Però ara, al menys coneixem el motiu fisiològic. (Els psicològics son obvis).

La setmana de la ciència

La setmana vinent, i coincidint amb l'aniversari del naixement de Marie Curie, es celebra la setmana de la ciència, uns dies dedicats a parlar, explicar i experimentar la ciència i en la que hi ha un bon grapat d’actes relacionats. Des de jornades de portes obertes als centres de recerca fins a tota mena de xerrades i conferències.
Hi ha un anunci que juga amb la frase “s’assemblen, però en realitat són molt diferents”. Doncs sembla que en temes de ciència haurem de fer una campanya similar si tenim en compte les dades d’una enquesta que va fer la generalitat i que va presentar fa unes setmanes. Les dades i les conclusions eren previsibles, però no per això deixen de ser decebedors.

I per una vegada no puc sinó estar d’acord amb qui va tria el titular de la notícia: “Els catalans no tenen ni idea de qui són els seus científics”.

L’administració fa regularment enquestes en els anomenats “baròmetres d’opinió”. I la primera dada que cal tenir en compte és que fins ara no havien preguntat res sobre ciència. Òbviament això és un reflex de l’ambient social que hi ha envers l’activitat científica, que encara està prou poc valorada com perquè sigui una novetat el mateix fet que es prenguin la molèstia de incloure-la en els baròmetres d’opinió.

En realitat hi havia dues preguntes sobre científics. Els deien el nom de sis investigadors catalans els demanaven: «¿el coneix?» i «¿quina és la seva professió?». Per fer-nos una idea, dels més coneguts, un va ser el paleontòleg Eudald Carbonell que, tot i participar en un programa de televisió, només va ser identificat per una de cada deu persones i l’altre “famós” va ser el cardiòleg Valentí Fuster. La resta, el bioquímic Joan Massagué, l’epidemiòleg Pedro Alonso, l'economista  i l'especialista en càncer Josep Baselga eren pràcticament desconeguts per gairebé tothom.

Un fet divertit era que molts deien conèixer Pedro Alonso, una de les persones que més està treballant en la vacuna contra la malària i que fa una feina que pot salvar milions de vides (literalment). Però no. Simplement el confonien amb Fernando Alonso.

De manera que no em puc resistir:

Aquest és Pedro Alonso

I aquest Fernando Alonso.

S'assemblen. Però són molt diferents!

En realitat, una bona part de la culpa la tenim els propis científics, que no ens prenem la molèstia d’explicar el que fem. I hauria de ser part de la nostra feina. Després de tot, la societat inverteix diners en la recerca científica i el menys que podem fer és explicar, de manera entenedora, com els gastem. Explicar-ho ja ho fem, per descomptat, però només als encarregats d’administrar els recursos en el ministeri, conselleria o departament corresponent encarregat del finançament. Si no ho fem i com a conseqüència la ciència té poca visibilitat, no n’hi ha prou de queixar-nos. Som els científics els que hem de sortir de l’armari, o més estrictament, del laboratori.

I una reflexió final. Heu notat que entre els escollits no hi havia cap dona? No se qui va fer la tria, però jo no faria cap llista de científics de renom del nostre país sense incloure, per exemple, l’Anna Veiga, la primera que va aconseguir el naixement d’un “bebè proveta” a casa nostre i que va treballar amb l’equip que l'any passat va guanyar el premi Nobel. Poca broma! Sorprenent, a més, perquè actualment ja bona part de la recerca que es fa aquí està feta per dones. I per fer un tast, aquí teniu un enllaç a una exposició que es va fer sobre 16 científiques catalanes.

Josep... Pep!

Les preguntes absurdes sovint ens porten a descobertes sorprenents. I això em va passar quan vaig descobrir per quin motiu als Joseps sel’s diu Pep, o Pepe en castellà. No podia ser l’abreviatura, que és Jep, que ja es fa servir molt poc i que no tindria sentit en castellà. El motiu té a veure amb una mala traducció, que va fer del pobre Sant Josep un dels personatges que han passat a la història amb més pena que glòria.

El cas és que el paper de Sant Josep en la Bíblia és ben estrany. Era el marit de Maria, però diuen els evangelis que Maria era verge i això ja resulta, si més no, sorprenent. Però en tot cas, quan va néixer Jesús, en Josep li va fer de pare tot i que no ho era estrictament el pare. Avui diríem que no era el pare biològic, però aquesta nomenclatura no la dominaven els qui van escriure la Bíblia ara fa dos mil anys.

De manera que dir que Josep era el pare de Jesús resultava incorrecte i per tant en molts textos medievals s’especificava que en realitat Josep era el qui li feia de pare sense ser-ho en realitat. És a dir: el pare putatiu de Jesús. I per abreviar posaven al costat del nom de Sant Josep les lletres PP (per Pater Putativus). D’aquestes PP es va passar a “Pepe” i com en català la “e” final de vegades es perd, doncs va quedar Pep.

D’acord: Hi ha altres teories, com que ve de l’italià Giuseppe, però tenen menys encant. I un altre detall és que en realitat tots els homes serien pares putatius. De l'únic que se'n pot estar segur és de qui és la mare. La paternitat si que és un acte de fe!
En el fons el que passa és que la Bíblia, en ser escrita per moltes mans, en èpoques molt diferents i segurament amb interessos variats, conté un nombre increïble de contradiccions. Unes contradiccions que han fet anar de corcoll als estudiosos que moltes vegades han hagut de recórrer a explicacions inversemblants o a la pura fe per fer creïble allò que resulta impossible.

En el cas dels evangelis, resulta que es van escriure bastant temps després de la mort de Jesús, i la història està arreglada per fer-la quadrar amb el que s’esperava del Messies. Havia de ser de sang reial, de manera que calia emparentar-lo amb David. I la precisió històrica no la devien tenir molt en consideració.

Però, com deia, això no té importància en el cas que Josep no en fos el pare. I si Maria era verge, Josep no hi pintava res. Però, a més, ja resulta estrany que qui va escriure l’evangeli tingués informació sobre la virginitat de Maria. No són coses que es vagin explicant aquestes!

Al final l’explicació sembla ser molt més prosaica. La Bíblia es va escriure en hebreu, i en un moment donat, quan la van traduir al grec, van fer-ho amb un puntet d’imprecisió i la paraula hebrea "almah" que vol dir “donzella” o “noia jove” es va convertir en la paraula grega “parthenos” que vol dir “verge”. Tot i que no és exactament el mateix, de vegades i en pla poètic es permeten aquestes llicencies.

I això ja té més sentit. Maria devia ser una noia (no necessàriament verge) que es va casar amb Josep i van tenir un fill, el qual va ser una Gran Persona, que va ser avançat a la época, una persona amb gran facilitat de paraula que va intentar conduir al poble per un camí millor al que portaven, un predicador excepcional, que va fer grans uns valors fins aleshores desconeguts i va posar les bases de l'actual esglesia... i que potser si que era descendent de David. I Josep no devia ser el pare putatiu, sinó el pare de veritat.

Però, és clar: resultava molt més espectacular començar la història amb un bon miracle i emparentar a Jesús amb Deu directament d’una manera que fos entenedora pels fidels de l’època medieval.

Unes extincions casuals?

Vivim en un món fantàstic, amable, acollidor, un bressol que ens acull i ens protegeix. Ens sembla tan normal que sovint oblidem que l’univers és un indret hostil a la vida. Les condicions extremes, les forces que s’hi generen, poden trencar el fràgil estat de la matèria que anomenem vida sense ni adonar-se.

I al nostre planeta sembla que, de tant en tant, les forces de l’univers donen un recordatori. Per això, quan s’analitza el registre fòssil observem que la vida creix, s’expandeix, es diversifica en milers de formes diferents... i sobtadament gairebé desapareix.

Des que la vida va aparèixer a la terra, sembla que hi ha hagut una sèrie d’episodis en que alguna cosa eliminava bona part de les espècies vives del planeta. Cada seixanta i pocs milions d’anys sembla que cal fer neteja i tornar a començar. L’extinció dels dinosaures és la més famosa i la que ens va donar la gran oportunitat als mamífers, però n’hi ha hagut d'altres. La del Permià-Triàssic, fa 251 milions d’anys va ser de llarg la pitjor. Va extingir la quasi totalitat de les espècies de vida marines i tres quartes parts de les terrestres, i de pas va donar l'oportunitat als dinosaures de fer-se els amos del planeta durant un bon grapat de milions d’anys.

En el cas dels dinosaures sembla que l’impacte d’un gran meteorit va ser el responsable, però i la resta d’extincions? Quin motiu pot causar un impacte cada seixanta-dos milions d’anys?

S’ha proposat diverses teories. Per exemple, que el Sol sigui en realitat un sistema doble i que quan la segona estrella, batejada Némesi, passa més a prop, causa uns efectes gravitatoris que empenyen molts cossos celestes cap a l’interior del sistema solar. Això pot fer que hi hagi molts impactes amb meteorits. Teoria de Richard A. Muller

Potser. Però ara han proposat una altra explicació. Uns investigadors s’han adonat que el ritme de seixanta-dos milions d’anys coincideix quasi exactament amb el temps que triga el Sol a donar la volta a la galàxia. I és que el Sol no està quiet a l’univers sinó que va movent-se junt amb la Via Làctia i també va girant al seu voltant en un immens trajecte de rotació.

El cas és que la pròpia galàxia genera al seu voltant una mena d’escut magnètic que actua desviant part dels rajos còsmics provinents de l’espai intergalàctic. Una cosa semblant a la que passa al nostre sistema solar, però a una escala molt més gran.

El que passa és que la Via Làctia també es mou en direcció a un gran agrupament de galàxies anomenat “Cúmul de Virgo”. I a la zona del “davant” de la galàxia, l’escut magnètic està comprimit, de manera que ofereix menor protecció.

El que postulen aquests investigadors és que quan el Sol, en el seu viatge al voltant de la Galàxia, passa per aquella zona, la Terra pateix uns nivells d'irradiació pels rajos còsmics molt superiors als normals. Això tindria uns efectes devastadors sobre els éssers vius i les delicades estructures que els mantenen.

La teoria és interessant i, sobretot, explica molt bé la periodicitat en el temps de les grans extincions. Potser el meteorit dels dinosaures tan sòls va ser la gota que va fer vessar el vas. I potser a la Galàxia hi ha zones “habitables” i zones hostils a la vida.

Encara que sempre hi ha factors afegits. Per exemple, ja es diu que el darrer episodi d’extinció massiva està tenint lloc ara mateix i la causa en som nosaltres.

Qui sap si això serà un maldecap per uns hipotètics habitants del futur quan notin que hi va haver una gran extinció, l’actual de l’holocè, que no seguia la pauta.

Remei amargant

Si hi ha un medicament que ha tingut una història complicada, inesperada i final sorprenent, aquest és la quinina. Un producte que ha salvat milions de vides, que ha sigut objecte d’especulació mercantil, que va ajudar als anglesos a consolidar el seu imperi i que ha acabat per formar part del gin-tònic, una de les begudes més conegudes al món.

La quinina s’obté de l’escorça de la cincona o arbre de la quina. En realitat hi ha varies espècies d’aquest gènere, originari de Sud-Amèrica, però les més emprades són la Cinchona calisaya, la Cinchona officinalis i la Cinchona succirubra. I la historia complicada de la quina ja comença amb el nom. Les propietats medicinals de l’escorça d’aquests arbres ja eren conegudes pels inques. Naturalment no era per tractar la malària, inexistent en aquell temps a Sud-Amèrica, però si que era útil per treure la febre.

Doncs al segle XVII, una de les primeres europees que va beneficiar-se de les propietats d’un polsim extret de l’escorça d’aquells arbres va ser la dona del Virrei Don Gregorio Fernández de Cabrera, Ana de Osorio, Condesa de Chinchón. Per això és van popularitzar amb el nom de “polvos de la condesa”...

I quan van batejar els arbres, en honor a la Comtessa de Chinchón, li van posar el nom de gènere Chinchona, però sembla que una errada tipogràfica comesa pel mateix Linnee va fer que al final s’anomenés Cinchona.

Aquell medicament va arribar a Espanya, i d’allà es va popularitzar arreu del món. Naturalment, quan es va veure que servia per tractar la malària, la seva importància es va disparar. De fet, es va arribar a sobreexplotar tant que pràcticament es va acabar amb els arbres que la produïen. I també naturalment, els productors mantenien un estricte control per evitar que ningú més disposés d’aquells arbres.

Però finalment unes llavors de cincona van arribar a Indonèsia portada de contraban per anglesos o holandesos (en això hi ha diferents versions). Allò va permetre que augmentés la producció i va garantir a la corona britànica disposar de medicaments antipalúdics imprescindibles per mantenir l’imperi. Això era molt important ja que morien més soldats per culpa de la malària que no pas per les accions dels enemics.

La quinina també va ser aprofitada per uns fabricants alemanys d’aigua carbonatada. La companyia Schweppe & Co va començar a afegir-la per donar un toc característic a una de les seves aigües amb gas i van crear l’aigua tònica, coneguda com “tònica Schweppes”. La quinina li donava un gust amargant que va tenir un gran èxit. I a partir d’aquí tornem a tenir dues versions de la història. Hi ha qui diu que per celebrar les victòries angleses, un oficial britànic va proposar afegir ginebra a la tònica, creant el gin-tònic. L’altra versió és que els soldats britànics prenien tònica com medicament per la malària i van afegir-li ginebra per millorar-li el gust.

Cal tenir en compte que la quantitat de quinina que es posava abans a la tònica era molt més alta que la que es fa servir actualment i per tant, era molt amargant. De fet, la tònica que podem veure té una fracció de la dosi terapèutica ja que la quinina també presenta (com tots els fàrmacs) efectes secundaris. Per tant, avui en dia no espereu prevenir la malària a base de prendre tònica o gin-tònics, (encara que seria una bona excusa)

La molècula de quinina té algunes curiositats, com la de presentar fluorescència natural. Per això emet llum quan s’il·lumina amb llum ultraviolada. Però és una molècula realment complexa. Durant la segona guerra mundial es va descobrir com sintetitzar-la químicament, però és molt complicat i econòmicament no surt a compte, per tant avui en dia encara s’extreu de l’arbre. Com en els vells temps de la Comtessa de Chinchon.

Un altre tema és com preparar un gin-tònic. Sobretot pel que fa a quina ginebra fer servir. Més unanimitat hi ha en la tònica, però també aquí hi ha preferències. I una discussió final és si, a més del gel, la ginebra i la tònica cal posar-hi llimonada o no. La llimonada pot donar-hi un toc peculiar al sabor, però el problema és que en acidificar la barreja fa que es perdin les bombolles de l’aigua carbonatada. Millor posar únicament la pell de la llimona, però... que cadascú que el faci com li plagui. Fins i tot hi ha qui substitueix la llimona per cogombre amb un notable i inesperat èxit.

Pluja... per fi!

Un dels somnis de la humanitat és el d’aconseguir controlar la pluja. Especialment en èpoques de sequera, els homes miren al cel i es demanen que podrien fer per provocar una pluja generosa i persistent. Els primers intents van ser les invocacions als Deus, als sants i a les verges, però la seva efectivitat era molt minsa. De vegades si que plovia després del ritual o de la processó, però això passava amb una freqüència igual a la que es podria esperar pel pur atzar.

Per això s’ha anat treballant en altres sistemes amb una base una mica més racional. Perquè fer que un núvol comenci a descarregar pluja el que cal és que l’aigua que conté en forma de vapor es refredi fins que condensi en cristallets de gel que tinguin prou pes com per caure. Aquests flocs de neu o gel es fondran a mida que caiguin i arribaran a terra en forma de pluja. I el gel té una determinada manera de formar-se ja que les molècules d’aigua el que fan és incorporant a cristalls de gel ja existents de manera que es generen les formes cristal·lines de la neu. Això fa que sigui necessari un “punt de condensació”, una partícula inicial que serà on s’aniran unint la resta de molècules d’aigua. Normalment és pols en suspensió que també hi ha per l’atmosfera.

Però aprofitant aquesta característica, fa anys que es fa servir productes químics que tinguin afinitat per l’aigua i que puguin actuar com a punts de condensació. Un dels més emprats des de fa temps és el iodur de plata. Amb una avioneta, o disparat des d’un coet, es pot polvoritzar iodur de plata sobre un núvol de manera que el vapor d’aigua que conté comenci a condensar i finalment caigui en forma de pluja.

El sistema funciona... però no sempre. Depèn de molts més factors. El vent, la temperatura, la quantitat d’humitat i, sobretot, cal que hi hagi determinats tipus de núvols. Tirar iodur de plata a l’atmosfera en un dia blau i sense núvols, no serveix de res.

De totes maneres, hi ha països, sobretot la Xina, que ho fan servir amb certa freqüència, per causar pluja, però també per netejar l’atmosfera de la contaminació o per apagar incendis forestals. Fins i tot diu la llegenda que a la plaça roja de Moscou, quan hi havia celebracions importants durant l’època soviètica mai plovia, perquè els dies abans es dedicaven a fer que els núvols descarreguessin gràcies al iodur de plata. I això mateix diuen que van fer els xinesos durant els jocs olímpics: netejar l’atmosfera contaminada i assegurar que no plogui fent que ho faci el dia abans.

Però el sistema no és gaire controlable. De vegades es pot generar una pedregada o una inundació que resulta pitjor que la sequera. I en tot cas, la condició necessària és que ja hi tinguem núvols per poder causar la pluja. Cosa que fa que aquest sistema sigui d’una eficàcia molt limitada. El que caldria és un sistema per fer créixer els núvols allà no en principi no n’hi ha. I això és el que es pretén fer en un projecte a Israel. L’anomenat “Projecte Geshem” que en hebreu vol dir “projecte pluja“. Un nom previsible.

La idea és fer que l’aire calent que té una certa humitat, pugi ràpidament fins a les capes altes de l’atmosfera, on la temperatura és molt baixa i la humitat pot condensar. I per aconseguir que l’aire pugi, el que farà és instal·lar una superfície negra al terra, de varis quilòmetres quadrats d’extensió, que captarà la calor solar i escalfarà l’aire fent que es creï una zona de corrent tèrmiques ascendents. Més o menys com passa a les grans ciutats, que sempre estan més calentes que el territori que les envolta. Si el corrent arrossega prou humitat cap a dalt, s’haurien de generar núvols allà on abans no n’hi havia quasi mai. Amb això no controles exactament quan plourà, però es pot fer que determinada regió incrementi la mitjana de pluges anuals significativament.

Ara fa un any van començar a treballar-hi i no se com està ara mateix. Però ja va sent hora que puguem fer alguna cosa més que mirar al cel esperant que apareguin els núvols. Tot i que tal com som els humans, segur que si funciona en farem un gra massa i acabarem per causar inundacions al desert i carregar-nos l’equilibri climàtic. També hi haurà merders legals, perquè segur que les regions on no hi plogui denunciaran a les veïnes per "robar-li's la pluja". I això per no parlar de com es fregaran les mans els militars: Armament climàtic! Mmmmmm.

Com si no ens coneguéssim!

I a la número 100... l'ou o la gallina?

Aquesta és l'entrada numero 100 del blog, per tant ho celebrarem divulgant una bona nova i provarem de retar a la gran dita...
Les aparences enganyen, això és una cosa que tots tenim, o hauríem de tenir, clar. I en el cas d’una dita molt famosa la seva aparent dificultat per resoldre resulta realment enganyosa. Que va ser primer, l’ou o la gallina? Això es diu per fer referència a situacions aparentment irresolubles. La gallina no pot néixer sense l’ou, i per pondre l’ou cal la gallina, de manera que entrem en un cercle sense fi. Però en realitat la resposta és molt simple i no hi ha cap dificultat, al menys en aquest exemple particular.

Primer va ser l’ou.

El motiu és senzill. Milions d’anys abans que sorgís la primera gallina, a la Terra ja hi havia animals que ponien ous. De fet, fins i tot molt abans que apareguessin les aus. En realitat, alguns dels fòssils més interessants de dinosaures són justament ous fossilitzats, amb l’embrió a l’interior. I el mateix es pot dir dels nius de dinosaures, amb un grapat d’ous a cada niada.

D’una família de dinosaures en van evolucionar les aus. És ben curiós perquè els dinosaures es dividien en dos grans grups, els saurisquis i els ornitisquis. La diferència entre uns i altres estava en la forma de la cadera. Els saurisquis tenien cadera en forma de sauri (o de rèptil) mentre que els ornitisquis la tenien forma d’ocell. La principal diferència per identificar-los és l’os del pubis, que en els saurisquis apunta cap al davant mentre que en els ornitisquis ho fa cap al darrera.

Aquests noms podrien fer pensar que les aus deriven dels dinosaures ornitisquis, però el cas és que no. Les aus van evolucionar a partir d’alguns saurisquis. I és que hi ha més coses a part de la cadera a l’hora d’evolucionar. Les coses són sempre més complicades, i per exemple les plomes també van aparèixer en els dos grups. Probablement eren un sistema massa eficient per mantenir la temperatura com perquè el deixessin passar per alt. Els mamífers ens hem quedat amb el pèl, que no va malament però realment és menys efectiu.

Entre els ornitisquis més coneguts hi tenim el triceràtops, l’iguanodont o l’stegosaure. I entre els saurisquis hi ha el tiranosaure, l’arqueopterix, els velociraptors o el diplodocus.

Pel que sembla tots ells ponien ous. La capacitat de desenvolupar les cries a l’interior del cos de la mare és una característica típica dels mamífers. Molt útil per la cria, però molt costós per la mare. Costós no únicament en termes d’incomoditat, que també, sinó en termes energètics i metabòlics. Prescindir dels ous i portar la gestació dins el cos representa tot un daltabaix per la mare.

I és que l’ou és un gran invent. Agafem l’òvul fecundat, l’envoltem de nutrients i aigua. Li posem una membrana protectora, que pot ser simple gelatina si vivíem en un medi aquàtic, o una closca més dura si l’ou es queda a la intempèrie en terreny emergit. Ara bé, encara que la closca sigui resistent ha de permetre l’intercanvi de gasos, de manera que un cert grau de porositat ha de tenir.

Un cop posat l’ou simplement ens queda decidir si el cuidem o ens n’oblidem. Hi ha animals que simplement ponen molts ous amb l’esperança que algun tingui èxit. Els insectes, els peixos i molts amfibis fan servir aquesta estratègia. En canvi els ocells ja tenen algun punt similar als mamífers. Se la juguen a pondre pocs ous i cuidar-los, vigilar-los, covar-los i seguir cuidant les cries.

Alguns dinosaures ja ponien ous i van anar canviant la seva aparença. La mida es va fer més petita, les plomes més i més espesses. Al cap de moltes generacions ja els podíem catalogar com aus, i entre elles algunes de particulars van anar transformant-se en gallines. Però en tot el camí que va conduir a l’aparició de les gallines els ous ja hi eren presents.

De manera que ja ho sabeu. Primer va ser l’ou. Encara que fossin dels avantpassats de les gallines.
Gràcies Evolució... gràcies Darwin.

Fantàstic..., els Ig Nobel!

Com cada any, ja s’han concedit els premis Ig Nobel. Uns premis que segons els organitzadors, es concedeixen a descobriments que primer fan riure i després fan pensar. Cada any cal recordar aquesta segona part perquè a les notícies només s’acostuma a fer esment de la primera i es comenten com si únicament fossin premis a les investigacions més poca-soltes. Com sempre, si es mira atentament es descobreix moltes vegades (encara que reconec que no sempre) les investigacions si que tenen un sentit.

En tot cas, és un exercici divertit i que fa d’avantsala a l’anunci dels premis Nobel que vindran a continuació. Aquest any no ha baixat el nivell i n’hi ha uns quants de ben curiosos.

El que més m’ha agradat és el de matemàtiques, que l’han compartit un grapat de personatges que ens recorden que cal anar amb compte a l’hora de fer càlculs. Es tracta de la Dorothy Martin, que va predir que el món s’acabaria l’any 1954, en Pat Robertson que ho va predir per l’any 1982, l’Elizabeth Clare que ho va predir pel 1990, en Lee Jang Rim que calculava que tot s’acabaria el 1992, la Credonia Mwerinde que ho va anunciar pel 1999, i l’infatigable Harold Camping que ho va predir primer per l’any 1994 i després per al 21 d’octubre del 2011 . Potser aquest darrer l’encertarà! I sospito que se n’han deixat alguns, perquè això de predir la fi del món és com una mena de hobby per alguns i, incomprensiblement, n’hi ha que se’ls creuen!

L’IgNobel de fisiologia l’han guanyat per un treball on es demostra que els badalls no s’encomanen entre les tortugues rogenques (Geochelone carbonaria). No és que els investigadors estiguessin particularment amoïnats per l’o

avorriment en les tortugues. Una de les coses que encara no tenen resposta és perquè s’encomanen els badalls, i una manera de començar a entendre el mecanismes és identificar a quines espècies animals els passa i a quines no. Sabem que passa en micos, en gossos i en altres animals amb un grau d’interacció social més o menys important. En aquest estudi les tortugues eren un exemple d’animals amb relacions socials de molt baix nivell. I el fet que en aquest cas no hi ha contagi en els badalls suggereix algun mecanisme relacionat amb coses com l’empatia.

El de medicina l’han concedit a un equip que ha demostrat que es prenen decisions incorrectes amb més freqüència si tens ganes d’orinar. Sembla una ximpleria, però no és irrellevant entendre i valorar quins factors afecten la presa de decisions. En concret volien veure com l’estat del cos (de les vísceres) afectava la capacitat d’autocontrol, és a dir de prendre decisions que portaran beneficis només a llarg termini. Hi ha sistemes al cervell que empenyen a obtenir plaer de manera immediata i que predominen en el comportament dels infants. Però també tenim circuits que permeten controlar aquest instint. La qüestió és quins factors afecten aquest sistema de control, imprescindible per prendre decisions racionals.

El resultat espanta una mica. Potser hauríem de verificar que alguns dels que prenen decisions per sortir de la crisi econòmica han anat a fer pipí abans de començar les reunions i estan confortables amb la resta de vísceres. Es trist, però aquesta mena de treballs ens recorden que les grans decisions que afecten a moltes persones poden dependre de fets d’allò més mundans.

El IgNobel de física també té la seva conya. L’han guanyat per investigar perquè els llançadors de disc es maregen mentre que als llançadors de martell no els passa. Com que moltes vegades els mateixos atletes fan les dues especialitats i en un cas es maregen i en l’altre no, ha de ser un factor relacionat amb el que fan per llençar. Aparentment és molt similar, però han vist que hi ha detalls, com el el punt on fixen els ulls, que són diferents. Amb això es pot millorar la manera de prevenir el mareig en cotxes, avions o altres situacions.

I el del a pau, va ser notícia fa poc. L’ha guanyat l’alcalde de Vilnius per verificar que esclafar amb un vehicle blindat els cotxes de luxe és un bon sistema per combatre la tendència que tenen a estacionar de manera il·legal. Potser no està bé, però algunes vegades he vist cotxes aparcats de manera que tocaven la pera a tothom i m’hauria agradat que algú apliqués els sistemes de l’alcalde de Vilnius.

De premis n’hi ha més. Val la pena donar una ullada a la llista. I no oblideu pensar-hi una mica després de riure!

Però deixeu-me fer un apunt final que he trobat gràcies a l’amic Peretó. Tots sabem que els discursos del personal acostumen a allargar-se molt i a fer-se una mica pesadets. Doncs a la cerimònia dels IgNobel han trobat la manera de fer callar als guardonats quan s’allarguen massa. Un sistema que combina l’eficàcia i el bon humor. Simplement els posen una nena de vuit anys al costat que va repetint “si us plau, para ja. M’estic avorrint!!“. No ho creieu? Dubteu de l’eficàcia? Mireu-ho aquí. (A més d’un polític li haurien d’aplicar aquest sistema)
Gracies Dan per la teva dedicació, l'article va ser espectacular.

I continuem parlant del temps...Anticicló!

Quan una paraula es repeteix molt en determinat context, pot acabar per veure el seu sentit original devaluat. I una de les paraules amb les que em passa això és amb les "Açores". Ja sé que són unes illes, però quan sento el nom a mi em sona a anticicló i em ve al cap un mapa d’isòbares dels homes del temps.

Suposo que no podia ser d’una altra manera després de tants anys sentint parlar de l’Anticicló de les Açores i de vigilar si es desplaçava o no quan s’acostaven les vacances. Molt abans de saber res de pressions atmosfèriques ja tenia clar que si aquella “A” majúscula estava al seu lloc i ben envoltada de línies concèntriques es preparaven uns dies de bon temps. Però si les línies estaven separades o la “A” no apareixia al seu lloc, segurament tindríem pluja (i sempre era en cap de setmana!)

Però la natura té els seus equilibris, i si a les Açores acostuma a situar-se un punt d’altes pressions (un anticicló), més al nord hi ha un altre clàssic, una zona de baixa pressió (un cicló) que també condiciona el temps que farà. És l’equivalent invers de l’anticicló de les Açores. La famosa “Depressió de Stykkisholmur”.

Com? No us sona el nom?

Segurament és perquè es troba molt al nord. A Islàndia. En realitat bona part de la meteorologia Europea està condicionada per les dades que s’obtenen de les estacions de Ponta Delgada a les Açores, i de Stykkisholmur a Islàndia. Per això imagino que els nòrdics estan més pendents de la “baixa de Stykkisholmur” que no pas del nostre anticicló de les Açores.

Però és molt important, perquè entre aquestes dues zones de pressions alta i baixa es canalitzen els vents que arriben de l’Atlàntic Nord. Per això, si l’anticicló de les Açores s’afebleix, els vents humits poden arribar directament a la Mediterrània, portant pluges durant la tardor i l’hivern a la península ibèrica.

En canvi, si l’anticicló es fa molt fort i la baixa de Stykkisholmur també guanya intensitat, els vents es veuran desplaçats cap al nord ja que una zona potent d’altes pressions pot ser un obstacle infranquejable pels vents. Aleshores les pluges aniran cap Escandinàvia, on tindran un hivern plujós, però sense neu, mentre que la Mediterrània patirà un hivern d’allò més sec.

Això és exactament el que ha passat aquest any.

Per això es controla molt atentament el que en diuen l’índex NAO (per Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), que és la diferència de pressió entre les Açores i Stykkisholmur. Tan sols amb aquesta dada ja es pot tenir una idea general de com aniran les coses per Europa pel que fa al temps.

Quan l’índex NAO és positiu és quan l’anticicló és fort i aquí tenim sequera, mentre que els anys amb índex NAO negatiu són els que ens donen hiverns freds i plujosos o amb molta neu. Sospito que no us sorprendrà el fet que des dels anys 80 la freqüència d’anys amb índex NAO positius ha augmentat molt. Podeu veure la gràfica aquí.

De manera que ja ho sabeu, la propera vegada que us parlin de l’anticicló de les Açores heu de posar cara d’entesos i dir “... molt bé, però i la baixa de Stykkisholmur com està?”

Segur que impressionareu al vostre interlocutor... sempre que no sigui meteoròleg.

Baixada de temperatures i el càntir

Avui que hem comprovat la baixada de temperatures, no he pogut deixar de pensar en la saviessa del càntir com exemple de una bona baixada tèrmica.
Segons la Wickipedia, un càntir és “Un recipient per emmagatzemar i beure líquids (especialment aigua), més estret de la base que de dalt, amb un broc petit per beure'n, el galet, i un broc més ample per a omplir-lo, el tòt”. Al diccionari de l’IEC la definició és molt semblant: “Atuell portàtil per posar-hi aigua o altres líquids, de terrissa, de vidre o de metall, habitualment amb ansa broc i galet”.

Aquestes són les definicions que hi ha, però quan comprens com funciona un càntir t'adones que resulten extremadament pobres i incompletes, a més d’incorrectes!

El principal problema d'aquestes definicions és que obliden la principal característica del càntir que és que serveix per refredar l’aigua. En aquest sentit és molt millor la definició del Diccionario de la Real Academia Española: "vasija de barro poroso que se usa para refrescar agua". Hi ha molt estris per portar i guardar aigua, però el càntir és l’únic que s’encarrega de refredar-la per sota de la temperatura ambient.

Els de ciutat i els joves no ho saben, però abans, a pagès qualsevol podia comprovar com de fresca és l’aigua d’un càntir. I com es va refredant a mida que passa l’estona. I és que hi ha molta saviesa en un càntir! Un càntir és una excel·lent aplicació de la termodinàmica, de la física de fluids, de la química de materials i de l’eficiència energètica. Poca broma amb el càntir!

En realitat podem posar aigua dins un càntir a temperatura ambient i notarem com en menys d’una hora la temperatura ha baixat al voltant de 8 graus. I amb més temps pot arribar a baixar fins als 15 graus per sota de l’ambient!

La clau està en el material amb que es fan els càntirs i en la seva forma. La terrissa és un material porós. La seva estructura és plena de microforats per on les molècules d’aigua poden escolar-se, de manera que una estona després d’omplir-lo podem notar com la superfície està humida.

El cas és que la fina pel·lícula d’aigua que es forma a la superfície es trobarà amb un ambient més sec i ventilat i s’anirà evaporant (això si l’amo del càntir ha tingut la precaució de posar-lo en un lloc airejat). A més, com que es tracta d’un recipient gairebé tancat, l’evaporació serà sobretot per la superfície humida del càntir i no per la superfície de l’aigua.

I, de la mateixa manera que suar serveix per refrescar el cos, l’evaporació de les molècules d’aigua de la superfície del càntir s’emporta part de l’energia tèrmica que hi havia a l’aigua. No és una explicació física exacta però podem imaginar com si l’aigua que s’ha d’evaporar agafés calor del càntir per poder saltar a l’aire. El càntir perd energia i per tant, es refreda.

Però no penseu que la física implicada és senzilla. L’any 95 van publicar l'Equació del càntir a la revista Chemical Engineering Education. Són dues equacions diferencials que tenen en compte el volum d’aigua, la calor específica de l’aigua, la temperatura, el temps, la convecció, la superfície de l’aigua, la temperatura de l’aire, la temperatura de la superfície de l’aigua, el coeficient de radiació, la superfície del càntir, el coeficient de transmissió de calor, la calor de vaporització, la humitat de saturació, la humitat de l’aire i el coeficient de transferència de massa per l’aigua.

Les condicions ideals són tenir el càntir ple d’aigua, a l’ombra, en un indret ventilat i amb poca humitat ambient. La ventilació facilita l’evaporació (i per tant el refredament) mentre que la humitat ambient, si és elevada fa que sigui més difícil. Aquest detall fa que sigui un estri típic del clima mediterrani. A llocs amb estius calorosos però humits el càntir no funciona!

I finalment, ja he dit que la clau és que la terrissa és porosa. Per això, quan veig botigues on venen càntirs pintats amb una capa de vernís impermeable gairebé sap greu. Els turistes de ciutat que els compren per fer bonic no ho notaran, però... allò no serveix per a res!
Gràcies Dan.

I després de vacances,... un bon calendari

Els que passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que sóc un admirador de la teoria de l’evolució. Però el concepte d’evolució es pot aplicar a molts altres conceptes i així es troben fets igualment interessants i curiosos. Una pregunta interessant sorgeix quan ens adonem que el nom d’una cosa no correspon amb la cosa en concret. Aleshores acostuma a haver-hi un motiu històric (o evolutiu) que ho explica.

Això ho vaig veure quan em vaig fixar en els noms dels mesos. Si hi parem atenció ens adonem d’un fet estrany. Alguns dels noms semblen curiosament enganyosos. El mes de Setembre no és el setè mes, ni Octubre és l’"octau", ni Novembre és el novè ni Desembre és el desè.

La clau és òbviament la història del calendari. Una història plena de canvis, correccions, intents fallits i orgull humà.

Per començar ja té gràcia l’origen de la paraula calendari, que deriva del llatí kalendarium, que era el llibre on s’anotaven els deutes i el nom dels deutors. El nom del llibre s’explica pel fet que els pagaments és feien el dia de kalendae, que era el primer dia de cada mes.

I realment va haver-hi un temps en que setembre era el setè mes. Això és perquè els antics romans feien començar l’any al Març. Un mes anomenat així en honor a Mart, el déu de la guerra. El nom de Juny era dedicat a la deessa Juno, i els que ara anomenem Juliol i Agost, i que per ells eren el cinquè i sisè mes, s’anomenaven quintillium i sextillium. El que ara seria una cosa semblant a quintembre i sextembre.

Però el calendari romà no era massa exacte. Tenia 304 dies i anaven reajustant cada dos per tres. Per això, Juli Cèsar, un dels paios més espavilats que ha donat la història va decidir fer una reforma i, assessorat per Sosígenes d’Alexandria, va oficialitzar el calendari Julià. Aquest tenia 365 dies i alguns ajustaments, com els anys bixests, que feien que tot encaixés molt millor. A més, va fer que l’any comencés al Gener (un mes dedicat al déu Janus). Per això el desfàs amb el nom dels mesos!

El sistema es va mantenir amb pocs canvis durant segles, però encara tenia algunes imprecisions. Per això, al segle XVI el papa Gregori XVI va fer un nou calendari encara més exacte. El calendari gregorià, que és el que fem servir actualment aquí. Per que tot quadrés, va fer que l’any 1582 perdés 10 dies per posar-se al punt correcte. Això va portar una certa confusió a Europa, ja que no tots els regnes van incorporar el nou calendari alhora. I una curiositat més és que quan diem que tant Cervantes com Shakespeare van morir el dia del Llibre (per sant Jordi), no vol dir que morissin el mateix dia de l’any. Cervantes va morir el 23 d’Abril... del calendari Gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril... del calendari Julià! Per nosaltres va morir el 3 de març.

I, certament, Juli Cèsar tenia moltes virtuts, però la modèstia no era una d’elles. Per això va fer que el cinquè mes passés a anomenar-se Juliol en honor a ell mateix.

Curiosament, aquest fet va comportar alguna altra alteració del calendari. Mort Juli Cèsar, el va succeir Octavi August que no volia ser menys que el seu antecessor i va decidir posar també el seu nom a un altre mes. De manera que quan parlem d’Agost, estem fent referència a l’emperador Octavi August. Ah! Però Agost tenia 30 dies i l’emperador no podia consentir que el seu mes fos més petit que el Juliol de Juli Cèsar. Per tant va fer afegir un dia més a l’Agost, que va passar a tenir els 31 actuals. El dia el va treure al pobre Febrer que va quedar, de llarg, com el més curt de tots.

I això encara portava una complicació. Perquè aquell canvi feia que hi hagués tres mesos seguits de 31 dies, ja que aleshores setembre en tenia 31. Per tant el que van fer va ser canviar l’alternança de 30 i 31 dies als mesos de final de l’any. A partir d’aleshores, Setembre en va tenir 30, Octubre 31, Novembre 30 i Desembre 31.

Tot per l’orgull humà. Però ja està bé: ara les vacances d’Agost duren un dia més bàsicament perquè Octavi August no volia tenir-ho més petit que Juli Cèsar.

Sensació de caure... dormint!

Dormir és una cosa que fem cada dia. Durant unes hores, el nostre cos resta desconnectat de la realitat mentre el cervell es dedica a un grapat de “feines de manteniment”. És una situació curiosa i encara poc coneguda, però imprescindible per la majoria d’animals superiors. I encara més curiós és el període que porta de l’estat de vigília al de dormir. En un moment donat estem desperts i uns minuts després ja estem dormint. I de la transició entre els dos estats en som vagament conscients. Recordem la sensació agradable de deixar-se anar, d’anar “desconnectant”, però de seguida s’esvaeix tot.

I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.

Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.

Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!

Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.

Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.

De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.

Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.

Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.

Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.

Probabilitat o miracle?

Quan una cosa la considerem impossible, però succeeix, diem que ha passat un miracle. Justament la definició de miracle és “Fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix.” Reconec que aquí he hagut de mirar que era exactament “preternatural” i he trobat “Que depassa les possibilitats de la natura, sense arribar a ésser sobrenatural.” (ja conec una paraula més).

El problema està normalment en tenir clar que realment no es pot explicar per causes naturals. I, la veritat és que els humans tenim una tendència absolutament exagerada a trobar fets miraculosos arreu on mirem. Això vol dir que hi ha molts miracles o be que no entenem res de com funcionen les coses. I un dels motius que ho expliquen és que ens costa molt comprendre i sobretot acceptar les dades estadístiques.

Per exemple, un problema clàssic. Si a un bar som quaranta persones, és gaire probable que dues facin anys el mateix dia? La gran majoria de persones opinen que no. Que això és possible però que seria realment molta casualitat. Però l’estadística són matemàtiques, i la probabilitat la podem calcular. Amb quaranta persones és quasi segur que hi haurà dues que facin anys el mateix dia. La probabilitat que això passi és del 89 %.

Dubteu? Feu el que he fet jo. He agafat la llista d’amics del Facebook i he mirat els aniversaris. A la llista i tinc trenta nou amics que indiquen l’aniversari. I efectivament. Dos d’ells coincideixen. En realitat, si hi ha més de 23 persones, la probabilitat de coincidència és superior a la de no trobar cap parella que faci anys el mateix dia. I tot i així, ens sembla molt curiós. Si hi ha molts dies a l’any! Però si voleu saber com fer el càlcul mireu aquí.

Hi ha persones que diuen que van somiar amb la mort i, l’endemà es van assabentar de la mort d’un conegut. Un misteri inexplicable. O potser perfectament explicable. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants i un 10 % recorda el que ha somiat, vol dir que recordem set-cents mil somnis cada nit. Que amb aquesta xifra el somni d’algú coincideixi amb alguna cosa que li passi l’endemà (com una mort, un enamorament, un accident o un el-que-sigui) no és estrany, és inevitable. El miracle seria que no coincidís mai! Però, és clar, quan et passa sents com una esgarrifança...

Un altra cosa que sembla contra tota lògica és que sempre, però sempre, la cua del supermercat, o el carril del cotxe on estem és més lent que l’altre. Això fa molta ràbia i però de nou un simple raonament ens indica que és d’allò més normal. Si m’hi estic fixant és perquè encara estic a la cua, i si encara estic a la cua és perquè és lenta. Si fos ràpida, ja no hi seria. En el cas dels cotxes es pot plantejar d’una altra manera. Si hi ha una carretera amb retencions i una que no en té, segurament nosaltres estarem a la de les retencions. Perquè? Simplement perquè en aquella carretera hi ha més cotxes. Si a la de les retencions hi ha 90 cotxes i a la fluida n’hi ha només 10 vol dir que tenim un 90% de probabilitats d’estar a la de les retencions. Res de mala sort. Farà ràbia, però és simple matemàtica.

També hi ha qui veu miracles en l’Univers. Vivim en un planeta ideal per la vida, prop d’una estrella també molt adequada, i en un Univers que té unes característiques que ho permeten. Si, per exemple la constant de gravitació, la càrrega de l’electró o la velocitat de la llum fossin lleugerament diferents, els estels no farien llum, els àtoms no es formarien, l’Univers seria erm i la vida no podria existir. Per tant, això és un miracle!

Però de nou, no. Des d’un punt de vista estadístic podríem pensar que es poden formar moltíssims Universos diferents. La vida, naturalment només apareixerà en aquells que per atzar tinguin les condicions que permetin que es desenvolupi. Aleshores aquells éssers vius podran dir “quina casualitat! Vivim en un univers fet a mida”. Simplement el que passa és que si no hi ha condicions, no hi haurà ningú per fer-se la pregunta. Per tant, si estem vius és inevitable que el nostre Univers sigui adequat per la vida.

Però tenim un cervell que ha evolucionat per saltar quan trobem relacions entre les coses. Això ens ha sigut extremadament útil per desenvolupar-nos com espècie intel·ligent, però també ens porta a enganyar-nos i veure misteris i casualitats “impossibles” on només hi ha el pur atzar o una necessitat estadística. Per això hi ha qui juga amb les xifres o amb els noms i acaba per descobrir presumptes connexions misterioses amb les que entretenir-se o, de vegades, ensarronar-nos.

Un sol que va i torna

En una revista he vist un article on un artista fa una recreació de les 8 meravelles del sistema solar. Les imatges estan molt ben aconseguides i la tria és difícil de rebatre, encara que contra gustos no hi ha gaire a dir. Apareixen, naturalment, els anells de Saturn, la Gran taca roja de Júpiter, que probablement sigui el major anticicló del sistema solar, o el Vall Marineris de Mart, d’unes dimensions tan colossals que fa que el Gran Canyó del Colorado sembli una simple esquerda al terra. Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. Les dobles sortides de Sol de Mercuri.

I és que en determinats indrets de Mercuri, al matí el Sol comença a sortir., s’enfila pel cel dibuixant un arc, però poc a poc s’atura i torna enrere cap a l’indret d’on havia sortit. Després torna a posar-se en camí, surt de nou i ja no s’atura fins completar el pas pel cel.

Realment, un Sol tan indecís ha de ser un espectacle digne de veure’s, i un fet que resulta prou intrigant com per mirar d’entendre com pot passar això.

D’entrada cal dir que no és una cosa que puguis veure tranquil·lament estirat a la butaca tot prenent una cervesa. Fins i tot en el cas que poguéssim viure a Mercuri, sota cúpules transparents que ens protegissin de l’extraordinari calor que hi fa, la cosa aniria per llarg.

La clau és la durada del dia a Mercuri. No són pas 24 hores com a la Terra. Mercuri està tan a prop del Sol que els seus moviments de rotació i translació estan molt afectats per la gravetat de l’estrella. Un dia mercurià dura gairebé 59 dies dels nostres. De manera que tot el moviment d’anada i vinguda del Sol no passa en una estoneta al capvespre sinó que va per llarg.

Durant molt temps es va pensar que, igual que la nostra Lluna, Mercuri mostrava sempre la mateixa cara al Sol. Això era perquè es pensava que el temps que trigava en donar una volta al Sol era el mateix que trigava a girar sobre si mateix. Però mesures més acurades van demostrar que en realitat el dia de Mercuri dura exactament 2/3 de l’any. Els detalls no venen al cas, però és un fenomen conegut com “ressonància orbital”.

De totes maneres, l’òrbita dels planetes al voltant del Sol no és estrictament circular. En realitat es mouen fent una el·lipse. I, a més, la velocitat a la que és mouen tampoc és exactament la mateixa en tot el camí. Hi ha moments que el planeta està més proper al Sol i altres en que està més allunyat. Quan estan més propers al Sol es mouen una mica més de pressa i aquesta diferència és la clau de les dobles sortides de Sol mercurianes.

El que passa és que normalment el planeta gira sobre si mateix a una velocitat que és més ràpida que no pas la velocitat amb la que gira al voltant del Sol. Per això, a mida que el planeta gira es veu com el Sol va sortint sobre l’horitzó (igual que a la Terra, però molt més lentament). Ara bé, quatre dies (dels nostres) abans d’arribar al punt de màxim apropament al Sol (un punt que s’anomena periheli) les velocitats de translació i de rotació s’igualen. Aleshores és quan des de la superfície es veu com el Sol s’atura al punt on es troba del cel. I durant quatre dies la rotació anirà més lenta que la translació, per tant, el Sol sembla retrocedir.

Passat el periheli, la velocitat amb la que el planeta es mou al voltant del Sol tornarà a disminuir fins que torni a ser menor que la de rotació. Aleshores el Sol recuperarà el seu moviment aparent per els cels de Mercuri.

Tot plegat costa una mica d’imaginar, però quan te’n fas la idea resulta molt senzill. Aleshores s’entén que el moviment del Sol pugui fer coses tant sorprenents. De fet, si ho penses gaire comences a trobar una mica avorrit el moviment que fa el Sol al nostre planeta. Simplement va donant voltes pel cel sortint per un costat i amagant-se per l’altre. Encara que ben mirat, aquí també fa sortint cada dia d’un punt una mica diferent, com si girés en un espiral que es fa més gran durant l’estiu i molt menor durant l’hivern.

I és que en realitat. Fins i tot aquí, mirar al cel amb una mica d’atenció és una font inesgotable de sorpreses. De detalls que tenim al davant i que ens passen desapercebuts.

Una crosta molt preciada

Si ens fem un tall o una punxada, d’entrada sagnem una mica, però aviat l’hemorràgia s’atura i la ferida queda tapada per una crosta de color vermell fosc al principi i negre amb el pas dels dies. Fabricar un coàgul és el sistema que té el nostre organisme per anar tapant les ferides que la superfície del cos pugui patir. Però altres animals han trobat diferents solucions per protegir el cos, i una d’aquestes adaptacions ha resultat ser una font de bellesa inesgotable.

Si recollim petxines per la platja, en moltes podrem observar la brillantor del nacre recobrint la part interior de la closca. És una substància que barreja component orgànics i inorgànics i que consta de plaquetes d’aragonita, una forma cristal·lina del carbonat càlcic. Aquestes plaquetes estan unides per material orgànic, proteïnes o sucres. Com que son extremadament primes, apareixen fenòmens de refracció de la llum que li donen una iridiscència característica.

Doncs aquest nacre és sintetitzat per les cèl·lules epitelials de diferents mol·luscs i permet establir una mena de capa llisa i suau en contacte amb el cos de l’organisme que li dóna protecció. Naturalment, la gran protecció depèn de la closca pròpiament dita, però la capa de nacre fa com de “roba interior” de la petxina.

El cas és que quan una partícula de sorra o un fragment de petxina queda dins, en contacte amb el cos del mol·lusc, el que fa és fabricar més nacre per tal d’envoltar l’objecte estrany i aïllar-lo del cos de l’animal. Mica a mica s’aniran dipositant capes i mes capes de nacre i al final obtindrem un objecte arrodonit, iridescent, d’una textura i color molt apreciats i que coneixem amb el nom de “perles”.

Per això del nacre també en diuen mareperla.

De les perles se n’aprecia la forma, la mida i el color, i durant molt temps van ser una mercaderia extremadament valuosa. Especialment si tenien alguna característica particular. Per això el negoci de buscar ostres per veure si contenien alguna perla era una font de recursos en molts indrets del món. Però a finals del segle XIX, al Japó, es van adonar que es podien conrear perles. N’hi havia prou d’introduir un nucli dins l’ostra perquè el nacre es comencés a dipositar al seu voltant. Passat determinat temps es recollia la perla que tindria aproximadament la forma que li haguéssim donat al nucli.

Això va permetre generalitzar l'ús de les perles per a joieria, però malgrat trobar-se junt amb altres pedres precioses, cal recordar que les perles no són pedres i que cal cuidar-les amb més cura. Si dins el joier topa amb altres minerals (ja sabeu, diamants, robins, maragdes, el normal) la que quedarà ratllada sempre serà la perla, que és molt menys dura que la resta. Per tant, les perles cal guardar-les envoltades de draps o alguna funda protectora.

També cal humitejar-les de tant en tant. Un drap mullat per netejar-les els hi senta molt bé. En canvi, no us dutxeu amb les perles posades, que els sabons i altres productes les poden malmetre. (Bé, si la situació és molt especial, vosaltres mateixes).

Finalment, ja se sap que cal anar amb compte amb els àcids, que dissoldrien l’aragonita i per tant la perla. El vinagre és tot un clàssic a l’hora de desfer perles i diuen que Calígula preparava salses fetes amb les perles que desfeia en el vinagre o que Cleopatra va desfer una enorme perla per impressionar (amb èxit, no cal dir-ho) Marco Antoni.

De vegades hi ha qui n’abusa de les perles i passegen amb collarets tan exagerats que perden la gràcia. Però unes perles ben triades poden ser un complement espectacular en determinades ocasions. I això que no deixen de ser l’equivalent llunyà a una crosta, però feta per un bivalve.

Convidats d'estiu

Cada vegada són més freqüents les notícies sobre espècies invasores que arriben a les nostres latituds per quedar-s’hi com a convidats no desitjats. Normalment aprofiten els medis de transport humans per arribar fins aquí, i la manca de depredadors fa que proliferin sense problemes. A més, darrerament s’ha afegit un altre fenomen que incrementa aquests intercanvis. Es tracta de l’escalfament global, que fa que indrets on abans no podien viure determinades espècies, actualment es van convertint en acollidors per espècies foranes.

I un dels convidats per les nostres latituds ha resultat ser particularment molest. És un insecte originari de l’Àsia que s’està fent famós: el mosquit tigre (Aedes albopictus). Un nom que resulta evident quan s’observen les ratlles clares i fosques que tenen a l’abdomen.

De moment el principal problema és que la seva picada és molt dolorosa. Diuen que similar a la dels tàbacs, que no està malament. I com que poden picar a través de la roba, doncs el que abans eren vespres tranquils al jardí ara poden ser una llauna insofrible si tenim aquests mosquitets volant per allà. A sobre, piquen a qualsevol hora del dia i no únicament al capvespre, com els nostres civilitzats mosquits de tota la vida.

Com en la resta d’espècies de mosquits, els que fan les picades són les femelles. Els mascles s’alimenten de nèctar de les flors. I l’hàbitat on proliferen és senzill: qualsevol indret on trobin una mica d’aigua. Allà hi dipositen els ous, que en pocs dies donen lloc a una nova generació de mosquits. I són uns ous molt resistents! Poden sobreviure uns quants mesos sense aigua, en estat latent.

El més curiós és que no són gaire viatjers. Aquests mosquits no van més enllà d’uns pocs centenars de metres del toll d’aigua. De manera que si en detectem, caldrà buscar el lloc on han dipositat les larves per evitar que segueixin proliferant. Aquest indret no estarà gaire lluny.

Però tot i ser tant sedentaris, estan colonitzant Europa i Amèrica. I per això han comptat amb la inestimable ajuda dels humans. Concretament, en el cas d’Europa, dels pneumàtics dels cotxes! Resulta que molts pneumàtics es fabriquen a països asiàtics i es transporten fins Europa per fer el muntatge. Si plou, dins els pneumàtics acostuma a quedar retinguda una certa quantitat d’aigua que resta allà molt de temps, ja que els pneumàtics són impermeables. Doncs de vegades, dins els pneumàtics hi quedava una mica d’aigua, i era dins aquesta aigua que hi havia les larves dels mosquits tigre!

Als Estats Units van arribar per una via diferent. Allà van viatjar amb el transport d’un tipus de bambú que es comercialitzava amb uns recipients amb aigua. El medi de transport va ser diferent, però el resultat idèntic.

El que més pot amoïnar en un futur és que poden ser transmissors de malalties. A l’Àsia transmeten el denge, el virus del Nil i la febre groga. En realitat no són ells els causants de la malaltia. Tant sols ajuden a escampar-la. Com que aquí no les tenim, doncs els mosquits no escampen res. Però tenen la capacitat de fer-ho, i això sempre és un risc.
Aquests deuen ser els danys colaterals de la globalització. La globalització biològica, és clar.

El control de la pluja

Un dels somnis de la humanitat és el d’aconseguir controlar la pluja. Especialment en èpoques de sequera, els homes miren al cel i es demanen que podrien fer per provocar una pluja generosa i persistent. Els primers intents van ser les invocacions als Deus, als sants i a les verges, però la seva efectivitat era molt minsa. De vegades si que plovia després del ritual o de la processó, però això passava amb una freqüència igual a la que es podria esperar pel pur atzar.

Per això s’ha anat treballant en altres sistemes amb una base una mica més racional. Perquè fer que un núvol comenci a descarregar pluja el que cal és que l’aigua que conté en forma de vapor es refredi fins que condensi en cristallets de gel que tinguin prou pes com per caure. Aquests flocs de neu o gel es fondran a mida que caiguin i arribaran a terra en forma de pluja. I el gel té una determinada manera de formar-se ja que les molècules d’aigua el que fan és incorporant a cristalls de gel ja existents de manera que es generen les formes cristal·lines de la neu. Això fa que sigui necessari un “punt de condensació”, una partícula inicial que serà on s’aniran unint la resta de molècules d’aigua. Normalment és pols en suspensió que també hi ha per l’atmosfera.

Però aprofitant aquesta característica, fa anys que es fa servir productes químics que tinguin afinitat per l’aigua i que puguin actuar com a punts de condensació. Un dels més emprats des de fa temps és el iodur de plata. Amb una avioneta, o disparat des d’un coet, es pot polvoritzar iodur de plata sobre un núvol de manera que el vapor d’aigua que conté comenci a condensar i finalment caigui en forma de pluja.

El sistema funciona... però no sempre. Depèn de molts més factors. El vent, la temperatura, la quantitat d’humitat i, sobretot, cal que hi hagi determinats tipus de núvols. Tirar iodur de plata a l’atmosfera en un dia blau i sense núvols, no serveix de res.

De totes maneres, hi ha països, sobretot la Xina, que ho fan servir amb certa freqüència, per causar pluja, però també per netejar l’atmosfera de la contaminació o per apagar incendis forestals. Fins i tot diu la llegenda que a la plaça roja de Moscou, quan hi havia celebracions importants durant l’època soviètica mai plovia, perquè els dies abans es dedicaven a fer que els núvols descarreguessin gràcies al iodur de plata.

Però el sistema no és gaire controlable. De vegades es pot generar una pedregada o una inundació que resulta pitjor que la sequera. I en tot cas, la condició necessària és que ja hi tinguem núvols per poder causar la pluja. Cosa que fa que aquest sistema sigui d’una eficàcia molt limitada. El que caldria és un sistema per fer créixer els núvols allà no en principi no n’hi ha. I això és el que es pretén fer en un projecte a Israel. L’anomenat “Projecte Geshem” que en hebreu vol dir “projecte pluja“. Un nom previsible.

La idea és fer que l’aire calent que té una certa humitat, pugi ràpidament fins a les capes altes de l’atmosfera, on la temperatura és molt baixa i la humitat pot condensar. I per aconseguir que l’aire pugi, el que farà és instal·lar una superfície negra al terra, de varis quilòmetres quadrats d’extensió, que captarà la calor solar i 

escalfarà l’aire fent que es creï una zona de corrent tèrmiques ascendents. Més o menys com passa a les grans ciutats, que sempre estan més calentes que el territori que les envolta. Si el corrent arrossega prou humitat cap a dalt, s’haurien de generar núvols allà on abans no n’hi havia quasi mai. Amb això no controles exactament quan plourà, però es pot fer que determinada regió incrementi la mitjana de pluges anuals significativament.

Ara fa un any van començar a treballar-hi i no se com està ara mateix. Però ja va sent hora que puguem fer alguna cosa més que mirar al cel esperant que apareguin els núvols. Tot i que tal com som els humans, segur que si funciona en farem un gra massa i acabarem per causar inundacions al desert i carregar-nos l’equilibri climàtic. També hi haurà merders legals, perquè segur que les regions on no hi plogui denunciaran a les veïnes per "robar-li's la pluja". I això per no parlar de com es fregaran les mans els militars: Armament climàtic! Mmmmmm.