L'home del Diluvi

Afligit vell esquelet, condemnat a la maledicció,

Suavitza, pedra, el cor d’aquesta malvada generació!

Aquesta frase es va incloure en la descripció d’un fòssil que es va trobar a Oehningen, a la frontera entre Suïssa i Alemanya. Corria l’any 1725 i l’home que el va trobar, el metge i matemàtic Johan Jakob Scheuchzer, es va adonar que aquell esquelet fòssil era la prova que anava buscant. Tenia al davant ni més ni menys que les restes d’un home que havia mort ofegat durant el Diluvi Universal.

En aquell temps hi havia diferents teories sobre l’origen dels fòssils, però l’aparició d’un esquelet humà junt amb restes d’animals marins, de petxines i d’altres restes relacionades amb un ambient marí suggeria poderosament la idea d’una gran inundació que havia acabat amb la vida de tots aquells éssers.

El fòssil va ser batejat amb el nom de Homo diluvii testis, és a dir “Home testimoni del Diluvi” i va ser comprat pel Museu Teyler, de Haarlem a Holanda. Allà va quedar exposat sense més problemes. La seva antiguitat es va calcular en uns poc més de dos mil anys abans de Crist. En aquella època, la Biblia encara era una guia indiscutida en temes científics, de manera que trobar evidències del Diluvi no era res d’anormal.

Però aviat van començar a aparèixer els problemes. Mica a mica van anar descobrint altres restes similars i la interpretació d’un esquelet humà resultava cada vegada més forçada. El fòssil descobert només mesurava un metre i trenta centímetres, cosa que podia indicar un jove, o un nen. Tenia un crani, una columna vertebral i les extremitats anteriors. No s’havien conservat, però les cames.

El cas és que en altres restes semblants ja es va poder observar que alguns presentaven una columna vertebral molt llarga. Potser els homes de l’època diluviana tenien cua?

La resposta va arribar l’any 1825, quan el gran anatomista francès George Cuvier va examinar aquelles restes i va concloure, encertadament, que no es tractava d’un home sinó d’una... salamandra gegant.

En realitat encara n’hi ha d’aquetes salamandres. Al Japó i la Xina es poden trobar exemplars de la Salamandra gegant asiàtica. L’espècie japonesa és Andrias japonicus, mentre que la xinesa és la Andrias davidianus. Aquesta pot arribar a mesurar més de metre vuitanta! Es tracta dels amfibis més grans del planeta.

Com no podia ser d’altra manera, es tracta d’animals en perill d’extinció per causa de la contaminació dels rius, de la pèrdua d’hàbitats i per l’excés de captures. A la xina es considera un menjar delicat i també es fa servir en la medicina tradicional. El resultat de tot plegat porta aquests sorprenents animals camí de seguir el destí dels seus col·legues europeus, que fa temps es van extingir.

Incidentalment, l’espècie fòssil que va enganyar en Scheuchzer va ser rebatejada com Andrias schleuchzeri. “Andrias” vol dir “que sembla un humà, i el schleuchzeri li van posar en honor al seu descobridor.

En el fons, l’Schleuzcher va interpretar la troballa segons els coneixements de l’època, segons les dades que tenia i també segons les seves expectatives personals. Bàsicament això és el que fa tothom. I seria injust recordar-lo únicament per un error quan va fer molts altres treballs importants. Tot plegat és una història curiosa. En realitat indica simplement que en qualsevol camp de la ciència és fàcil cometre errors, però que amb el temps aquests es poden corregir.

La nostra fotosíntesi

Les etiquetes resulten útils, però cal anar-hi amb compte perquè ens poden portar a engany. Quan investiguem l’ordre que hi ha a la natura podem establir moltes regles, però pràcticament totes tenen excepcions i algunes resulten sorprenents. I fa poc vaig notar-ne una que, malgrat ser evident, acostuma a passar desapercebuda.

Perquè resulta sorprenent adonar-se que nosaltres, malgrat ser animals, també fem fotosíntesi!

La matèria orgànica que hi ha a la Terra s’ha generat en la quasi totalitat a partir de l’acció de les plantes. A escola ens van ensenyar que els vegetals fabriquen sucres a partir de aigua i CO2, fent servir com a font d’energia la llum del Sol. Com que és una síntesi de matèria orgànica feta gràcies als fotons de llum, l’anomenem fotosíntesi. Després, les cèl·lules ja s’encarregaran de combinar els sucres, metabolitzar-los, transformar-los i fabricar tot el que calgui, però la base de partida és aquest fantàstic procés de la fotosíntesi.

Doncs nosaltres també fem una cosa similar. Una síntesi aprofitant l’energia de la llum del Sol. Naturalment és un mecanisme diferent, i el que fabriquem no son sucres com les plantes. Allò que sintetitzem gràcies a la llum solar, allò que fotosintetitzem, és una vitamina, concretament la vitamina D.

La vitamina D és en realitat un grup de compostos. Tenim la vitamina D3 anomenada estrictament colecalciferol, i la D2 o ergocalciferol (la D1 va resultar ser la D2 que estava mal purificada). La vitamina D és necessària per fixar el calci als ossos. Si no en tenim prou els ossos no es desenvolupen de manera correcta i en el cas dels infants això pot conduir al raquitisme.

Quan es va estudiar aquesta vitamina es va veure que la llum del Sol ajudava molt a prevenir alguns cassos de raquitisme. I amb el temps es va descobrir el que passava. La vitamina D3 la podem fabricar nosaltres a partir del colesterol (qui ho diu que el colesterol sempre es dolent?). Però un dels passos per fabricar-la és una reacció química que converteix el 7-dehidrocolesterol a precalciferol. I aquest pas es realitza simplement exposant la molècula a la llum ultraviolada.

Aquesta síntesi la fem a les cèl·lules de la pell. De manera que, estrictament parlant, la nostra pell fa una fotosíntesi... de vitamina D.

En realitat es pensa que els diferents tons de pell que presentem els humans tenen a veure amb la necessitat de prou radiació ultraviolada per fer la vitamina D. A les regions del planeta on hi ha poca llum del Sol la pell ha de ser més clara per permetre que arribi prou llum a les cèl·lules de la pell que fabricaran la vitamina. A mida que anem cap a l’equador, on la llum solar és més intensa, les necessitat de fotosíntesi de la vitamina queden cobertes i cal començar a protegir les cèl·lules de l’excés de radiació, de manera que els melanòcits fan més pigment i la pell esdevé més fosca.

La vitamina D és curiosa perquè es tracta d’una molècula lipídica. Això fa que sigui més difícil d’eliminar que no pas altres com la vitamina C que marxen amb la orina. I un excés de vitamina D pot portar problemes de toxicitat. Una característica que comparteix amb la vitamina A.

En tot cas, quan a l’estiu tenim ganes de prendre el Sol, un dels motius pot ser que el nostre cos “sap” que allò és beneficiós per fabricar molècules que ens fan falta. Com en tot, cal trobar l’equilibri i no fer excessos, però si us estireu a la platja a fer el ronso i algú us pregunta que feu, podeu respondre amb propietat ... que esteu fent fotosíntesi!

L'Efecte Mozart

L’any 1993 es va publicar a Nature un sorprenent resultat experimental. Els investigadors havien notat que escoltar durant deu minuts la sonata per dos pianos en re major K.448 de Mozart feia que un grup d’estudiants obtinguessin millor puntuació en un test d’habilitat espai-temporal que no pas els grups que no havien escoltat res de música o que havien estat escoltant cintes amb música per relaxar.

Aparentment la música de Mozart estimulava algunes habilitats del cervell. Cal dir que l’efecte era de curta durada. Deu minuts més tard ja no es detectava cap diferencia. Allò es va batejar com l’Efecte Mozart.

Com era d’esperar, la noticia va córrer ràpidament i de seguida van sortir al mercat CD’s per potenciar la ment gràcies a la música de Mozart, reculls de sonates de Mozart que s’oferien als pares per augmentar les capacitats i el rendiment dels seus fills i un grapat de llibres explicant els beneficis de començar aviat a escoltar Mozart.

Els autors del treball original van intentar fer notar que aquell experiment no l’havien fet amb nens, sinó amb adults, que mai havien dit res de millorar la intel·ligència, sinó simplement d’alguna funció del cervell, que els efectes eren molt petits i de curta durada, i que aconsellaven escoltar Mozart, però bàsicament perquè és una música fantàstica. Però naturalment ningú els va fer cas.

Òbviament es van fer més estudis i es va intentar repetir aquell efecte i els resultats van ser d’allò més variat. Hi havia qui detectava alguna millora en algun aspecte, mentre que altres no notaven res de res. A més, no estava clar que la música de Mozart fos particularment efectiva. Potser qualsevol ritme servia por fer que el cervell es concentrés en la tasca que estava fent. De nou, alguns estudis van trobar diferències segons la música i altres no en van trobar cap.

I de nou, cap d’aquests detalls va amoïnar als promotors de les campanyes per vendre CDs amb tal d’aprofitar l’Efecte Mozart. A sobre, les virtuts van començar a ampliar-se. Hi havia qui parlava de millores en malalties, de curacions sorprenents gràcies a la música de Mozart i de millores en tots els aspectes imaginables. En realitat s’aconsellava fins i tot que les dones embarassades escoltessin Mozart per ajudar al desenvolupament del cervell dels nens. Un fet que cap estudi demostrava, però aquest detall era poc important.

I ara, una anàlisi de quaranta estudis que en total inclouen més de tres mil participants conclou, una vegada més, que l’efecte Mozart, en realitat, no existeix. Al menys fins que surtin més dades, que mai se sap. Perquè el cas és que la música si que té molts efectes sobre el nostre estat mental, que això segurament ningú ho discutirà. Però d'aquí a parir nens més intel·ligents n'hi ha un bon pas.

L’interessant de tot plegat és com algunes idees, si ens semblen atractives, guanyen un espai en l’imaginari col·lectiu. Això i l’ajuda d’algunes campanyes de màrqueting pot fer que un resultat curiós d’un estudi que cal confirmar i comprendre millor abans de fer res, passi a considerar-se un fet innegable. I encara és més interessant que l’afirmació del mite no té res a veure amb el resultat de l’estudi. Que et surti millor durant una estona un test per saber quina capsa encaixa en quin forat no vol dir, ni de lluny, que la teva intel·ligència estigui augmentant.

Al final no queda més remei que prendre paciència i somriure tranquil·lament quan algú t’explica entusiasmat com li va canviar la vida l’efecte Mozart. I sobretot, no deixar d’escoltar Mozart. Perquè si. No ens farà més intel·ligents, però de vegades ens ajudarà a guanyar una estona de felicitat.