La setmana de la ciència

La setmana vinent, i coincidint amb l'aniversari del naixement de Marie Curie, es celebra la setmana de la ciència, uns dies dedicats a parlar, explicar i experimentar la ciència i en la que hi ha un bon grapat d’actes relacionats. Des de jornades de portes obertes als centres de recerca fins a tota mena de xerrades i conferències.
Hi ha un anunci que juga amb la frase “s’assemblen, però en realitat són molt diferents”. Doncs sembla que en temes de ciència haurem de fer una campanya similar si tenim en compte les dades d’una enquesta que va fer la generalitat i que va presentar fa unes setmanes. Les dades i les conclusions eren previsibles, però no per això deixen de ser decebedors.

I per una vegada no puc sinó estar d’acord amb qui va tria el titular de la notícia: “Els catalans no tenen ni idea de qui són els seus científics”.

L’administració fa regularment enquestes en els anomenats “baròmetres d’opinió”. I la primera dada que cal tenir en compte és que fins ara no havien preguntat res sobre ciència. Òbviament això és un reflex de l’ambient social que hi ha envers l’activitat científica, que encara està prou poc valorada com perquè sigui una novetat el mateix fet que es prenguin la molèstia de incloure-la en els baròmetres d’opinió.

En realitat hi havia dues preguntes sobre científics. Els deien el nom de sis investigadors catalans els demanaven: «¿el coneix?» i «¿quina és la seva professió?». Per fer-nos una idea, dels més coneguts, un va ser el paleontòleg Eudald Carbonell que, tot i participar en un programa de televisió, només va ser identificat per una de cada deu persones i l’altre “famós” va ser el cardiòleg Valentí Fuster. La resta, el bioquímic Joan Massagué, l’epidemiòleg Pedro Alonso, l'economista  i l'especialista en càncer Josep Baselga eren pràcticament desconeguts per gairebé tothom.

Un fet divertit era que molts deien conèixer Pedro Alonso, una de les persones que més està treballant en la vacuna contra la malària i que fa una feina que pot salvar milions de vides (literalment). Però no. Simplement el confonien amb Fernando Alonso.

De manera que no em puc resistir:

Aquest és Pedro Alonso

I aquest Fernando Alonso.

S'assemblen. Però són molt diferents!

En realitat, una bona part de la culpa la tenim els propis científics, que no ens prenem la molèstia d’explicar el que fem. I hauria de ser part de la nostra feina. Després de tot, la societat inverteix diners en la recerca científica i el menys que podem fer és explicar, de manera entenedora, com els gastem. Explicar-ho ja ho fem, per descomptat, però només als encarregats d’administrar els recursos en el ministeri, conselleria o departament corresponent encarregat del finançament. Si no ho fem i com a conseqüència la ciència té poca visibilitat, no n’hi ha prou de queixar-nos. Som els científics els que hem de sortir de l’armari, o més estrictament, del laboratori.

I una reflexió final. Heu notat que entre els escollits no hi havia cap dona? No se qui va fer la tria, però jo no faria cap llista de científics de renom del nostre país sense incloure, per exemple, l’Anna Veiga, la primera que va aconseguir el naixement d’un “bebè proveta” a casa nostre i que va treballar amb l’equip que l'any passat va guanyar el premi Nobel. Poca broma! Sorprenent, a més, perquè actualment ja bona part de la recerca que es fa aquí està feta per dones. I per fer un tast, aquí teniu un enllaç a una exposició que es va fer sobre 16 científiques catalanes.

Josep... Pep!

Les preguntes absurdes sovint ens porten a descobertes sorprenents. I això em va passar quan vaig descobrir per quin motiu als Joseps sel’s diu Pep, o Pepe en castellà. No podia ser l’abreviatura, que és Jep, que ja es fa servir molt poc i que no tindria sentit en castellà. El motiu té a veure amb una mala traducció, que va fer del pobre Sant Josep un dels personatges que han passat a la història amb més pena que glòria.

El cas és que el paper de Sant Josep en la Bíblia és ben estrany. Era el marit de Maria, però diuen els evangelis que Maria era verge i això ja resulta, si més no, sorprenent. Però en tot cas, quan va néixer Jesús, en Josep li va fer de pare tot i que no ho era estrictament el pare. Avui diríem que no era el pare biològic, però aquesta nomenclatura no la dominaven els qui van escriure la Bíblia ara fa dos mil anys.

De manera que dir que Josep era el pare de Jesús resultava incorrecte i per tant en molts textos medievals s’especificava que en realitat Josep era el qui li feia de pare sense ser-ho en realitat. És a dir: el pare putatiu de Jesús. I per abreviar posaven al costat del nom de Sant Josep les lletres PP (per Pater Putativus). D’aquestes PP es va passar a “Pepe” i com en català la “e” final de vegades es perd, doncs va quedar Pep.

D’acord: Hi ha altres teories, com que ve de l’italià Giuseppe, però tenen menys encant. I un altre detall és que en realitat tots els homes serien pares putatius. De l'únic que se'n pot estar segur és de qui és la mare. La paternitat si que és un acte de fe!
En el fons el que passa és que la Bíblia, en ser escrita per moltes mans, en èpoques molt diferents i segurament amb interessos variats, conté un nombre increïble de contradiccions. Unes contradiccions que han fet anar de corcoll als estudiosos que moltes vegades han hagut de recórrer a explicacions inversemblants o a la pura fe per fer creïble allò que resulta impossible.

En el cas dels evangelis, resulta que es van escriure bastant temps després de la mort de Jesús, i la història està arreglada per fer-la quadrar amb el que s’esperava del Messies. Havia de ser de sang reial, de manera que calia emparentar-lo amb David. I la precisió històrica no la devien tenir molt en consideració.

Però, com deia, això no té importància en el cas que Josep no en fos el pare. I si Maria era verge, Josep no hi pintava res. Però, a més, ja resulta estrany que qui va escriure l’evangeli tingués informació sobre la virginitat de Maria. No són coses que es vagin explicant aquestes!

Al final l’explicació sembla ser molt més prosaica. La Bíblia es va escriure en hebreu, i en un moment donat, quan la van traduir al grec, van fer-ho amb un puntet d’imprecisió i la paraula hebrea "almah" que vol dir “donzella” o “noia jove” es va convertir en la paraula grega “parthenos” que vol dir “verge”. Tot i que no és exactament el mateix, de vegades i en pla poètic es permeten aquestes llicencies.

I això ja té més sentit. Maria devia ser una noia (no necessàriament verge) que es va casar amb Josep i van tenir un fill, el qual va ser una Gran Persona, que va ser avançat a la época, una persona amb gran facilitat de paraula que va intentar conduir al poble per un camí millor al que portaven, un predicador excepcional, que va fer grans uns valors fins aleshores desconeguts i va posar les bases de l'actual esglesia... i que potser si que era descendent de David. I Josep no devia ser el pare putatiu, sinó el pare de veritat.

Però, és clar: resultava molt més espectacular començar la història amb un bon miracle i emparentar a Jesús amb Deu directament d’una manera que fos entenedora pels fidels de l’època medieval.

Unes extincions casuals?

Vivim en un món fantàstic, amable, acollidor, un bressol que ens acull i ens protegeix. Ens sembla tan normal que sovint oblidem que l’univers és un indret hostil a la vida. Les condicions extremes, les forces que s’hi generen, poden trencar el fràgil estat de la matèria que anomenem vida sense ni adonar-se.

I al nostre planeta sembla que, de tant en tant, les forces de l’univers donen un recordatori. Per això, quan s’analitza el registre fòssil observem que la vida creix, s’expandeix, es diversifica en milers de formes diferents... i sobtadament gairebé desapareix.

Des que la vida va aparèixer a la terra, sembla que hi ha hagut una sèrie d’episodis en que alguna cosa eliminava bona part de les espècies vives del planeta. Cada seixanta i pocs milions d’anys sembla que cal fer neteja i tornar a començar. L’extinció dels dinosaures és la més famosa i la que ens va donar la gran oportunitat als mamífers, però n’hi ha hagut d'altres. La del Permià-Triàssic, fa 251 milions d’anys va ser de llarg la pitjor. Va extingir la quasi totalitat de les espècies de vida marines i tres quartes parts de les terrestres, i de pas va donar l'oportunitat als dinosaures de fer-se els amos del planeta durant un bon grapat de milions d’anys.

En el cas dels dinosaures sembla que l’impacte d’un gran meteorit va ser el responsable, però i la resta d’extincions? Quin motiu pot causar un impacte cada seixanta-dos milions d’anys?

S’ha proposat diverses teories. Per exemple, que el Sol sigui en realitat un sistema doble i que quan la segona estrella, batejada Némesi, passa més a prop, causa uns efectes gravitatoris que empenyen molts cossos celestes cap a l’interior del sistema solar. Això pot fer que hi hagi molts impactes amb meteorits. Teoria de Richard A. Muller

Potser. Però ara han proposat una altra explicació. Uns investigadors s’han adonat que el ritme de seixanta-dos milions d’anys coincideix quasi exactament amb el temps que triga el Sol a donar la volta a la galàxia. I és que el Sol no està quiet a l’univers sinó que va movent-se junt amb la Via Làctia i també va girant al seu voltant en un immens trajecte de rotació.

El cas és que la pròpia galàxia genera al seu voltant una mena d’escut magnètic que actua desviant part dels rajos còsmics provinents de l’espai intergalàctic. Una cosa semblant a la que passa al nostre sistema solar, però a una escala molt més gran.

El que passa és que la Via Làctia també es mou en direcció a un gran agrupament de galàxies anomenat “Cúmul de Virgo”. I a la zona del “davant” de la galàxia, l’escut magnètic està comprimit, de manera que ofereix menor protecció.

El que postulen aquests investigadors és que quan el Sol, en el seu viatge al voltant de la Galàxia, passa per aquella zona, la Terra pateix uns nivells d'irradiació pels rajos còsmics molt superiors als normals. Això tindria uns efectes devastadors sobre els éssers vius i les delicades estructures que els mantenen.

La teoria és interessant i, sobretot, explica molt bé la periodicitat en el temps de les grans extincions. Potser el meteorit dels dinosaures tan sòls va ser la gota que va fer vessar el vas. I potser a la Galàxia hi ha zones “habitables” i zones hostils a la vida.

Encara que sempre hi ha factors afegits. Per exemple, ja es diu que el darrer episodi d’extinció massiva està tenint lloc ara mateix i la causa en som nosaltres.

Qui sap si això serà un maldecap per uns hipotètics habitants del futur quan notin que hi va haver una gran extinció, l’actual de l’holocè, que no seguia la pauta.