miércoles, 28 de diciembre de 2011

Roncar!

Una de les primeres coses que aprens amb els escacs és que un peó et pot fer escac i mat. I és que realment no hi ha enemic petit. Doncs aquest coneixement s’aplica, i molt, a la salut. Hi ha coses que no semblen greus, però que poden ser causa de problemes importants. I una que de vegades no es valora prou és el roncar quan es dorm. Tots sabem que roncar és una llauna sobretot pels companys de llit, però és que roncar pot ser indicatiu d’una esperança de vida considerablement més curta.
Això és perquè dormir és molt important, però la qualitat del son és la clau d’aquesta importància. Podem dormir divuit hores seguides, però si el son no ha sigut de bona qualitat ens servirà de molt poc. I un dels principals problemes associats i en el que el roncar hi està implicat és el que es coneix com apnees nocturnes.
Si heu dormit amb algú que li passa sabreu que és molt angoixant. Algú està dormint, normalment roncant intensament, i de cop la respiració s’atura. Durant una estona, no hi ha roncs, no hi ha cap soroll ni cap moviment i finalment fa una gran inspiració i torna a respirar i a roncar. Aquests segons, de vegades quasi minuts, sense respirar és el que es coneix com apnea.
Doncs resulta que les persones a les que els passa això tenen menor esperança de vida sobretot perquè tenen moltes més probabilitats de patir un accident. La causa és que durant el dia s’adormiran amb molta facilitat, els seus reflexos estaran lents, el seu nivell intel·lectual estarà lluny del nivell òptim i la seva qualitat de vida estarà francament disminuïda.
I tot això és per la manera de dormir. Dormir és un procés prou complex, amb diferents fases i graus de son. Des del son profund fins a les fases REM en que somniem i ens podem despertar amb una certa facilitat. Encara coneixem molt poc els mecanismes implicats en el son, però està clar que resulta imprescindible per al correcte funcionament del cervell. I cal que durant la nit el nostre cervell passi per totes les etapes del son en un període que dura entre una i dues hores, i no només una, sinó unes quantes vegades.
Però les persones que fan apnees deixen de respirar, i això és una mala notícia per les cèl·lules de l’organisme, que es veuen privades de l’aport d’oxigen. Quan aquesta baixada arriba a nivells importants passen dues coses. La primera és que ens despertem i la segona és que els pulmons fan un esforç notable per tornar a respirar. Cal fer aquest esforç perquè el més habitual és que la musculatura del coll no tingui prou força com per mantenir el pas de l’aire obert. Com quan agafem una canya per beure un refresc i xuclem mentre tapem un extrem, el tub es col·lapsa. Primer es va tapant i destapant a mida que l’aire passa, fent que la gola vibri i generi el típic soroll del ronc. Doncs quan el col·lapse és total cal fer un esforç d’aspiració molt important per tornar a obrir el pas.
Però la clau és que la persona es desperta. Normalment es torna a dormir immediatament, de manera que l’endemà no recorda haver-se despertat. Simplement segueix tenint son. I això és perquè no ha arribat a completar el cicle del dormir.
I no penseu que és esporàdic. Aquest cicle dormir – apnea – despertar – tornar a dormir pot passar moltes vegades cada hora. Hi ha qui es desperta dotzenes de vegades cada nit sense ser-ne conscient.
Però és clar, són persones que sempre van adormides, que els costa concentrar-se, que estan crònicament cansades. Persones que tenen accidents de cotxe o laborals amb una freqüència molt superior a la normal. I a més, també hi ha altres problemes associats menys coneguts. Alteracions circulatòries, hipertensió, inflamació crònica...
Ep! Tampoc és que a totes les persones que ronquen els passi això, però roncar és el primer pas cap a les apnees de la son. De manera que cal vigilar. No és únicament un problema d’emprenyar al company de llit (que també) sinó un possible problema de salut. I el que dèiem, cal malfiar de les coses aparentment sense importància, que mai se sap...

lunes, 19 de diciembre de 2011

L'únic indret verge del planeta ... encara.

En molts camins, el més difícil de tot és el darrer pas. A la feina et mentalitzes que has de parlar amb el cap, però quan arribes al davant la porta costa trucar. Coneixes una noia, les coses van bé i et decideixes a fer-li un petó, però el dubte t’atenalla als darrers centímetres. Estic fent bé? O l’estic cagant? I saps que un cop fet el pas, ja no hi ha volta enrere.
Doncs una cosa semblant passa a l’Antàrtida. I ara mateix estem aturats, dubtant. Seguim endavant o ens aturem? I si ens aturem, durant quant de temps?
Tot va començar al 1977, en un indret proper a l’estació polar russa Vostok, en un racó perdut enmig de l’Antàrtida. Un treball conjunt entre russos i britànics, que estudiava dades de sonar i radar, per esbrinar el gruix del gel va trobar que a sota el gel àrtic hi havia un llac d’aigua líquida. Un llac que van batejar amb el nom de l’estació: Llac Vostok.
És curiós que el tercer llac més gran del planeta estigui encara totalment inexplorat. Ningú hi ha anat. S’ha mantingut verge de tota activitat humana. No hi ha contaminació i no sabem res dels organismes que hi habiten. Com s’ha pogut mantenir un indret així completament lliure de la cobdícia o de la curiositat dels humans? Doncs fàcil. El llac està  cobert per una capa de gel de quatre quilòmetres de gruix.
Es va descobrir als anys setanta, quan analitzaven les característiques del gel antàrtic fent servir senyals de radar i van notar uns senyals estranys. Era la presència d’una massa d’aigua líquida, de més de dos-cents quilòmetres de llarg i situada sota la estació russa Vostok. Posteriorment es va calcular que aquell llac ha estat aïllat de la resta del planeta des de fa uns setze milions d’anys.
Amb això cal anar amb una mica de compte. El llac ha estat aïllat per la capa de gel, però l’aigua que hi ha pot haver-se filtrat cap altres indrets i pot tenir un cert grau de recanvi. Això, però, no treu que sigui l’aigua més antiga i potser més pura del planeta.
Encara no estem segurs de per quin motiu l’aigua del llac Vostok es manté líquida. Pot ser per la pressió del gel de sobre, per fluxos de calor provinents de sota terra, o per algun altre motiu. En tot cas, la gran capa de gel de sobre fa d’aïllant i la protegeix de les temperatures extremes de la superfície. Al llac només hi ha 3 graus sota zero, mentre que a la superfície es poden superar els cinquanta sota zero.
Una dada que coneixem és que l’aigua està sobresaturada amb oxigen. Com una ampolla de cava, però amb aigua enlloc de cava i amb oxigen enlloc de CO2. I tot plegat permet especular sobre una possible presencia d’organismes vius. Si n’hi hagués segur que serien microorganismes dels anomenats extremófils. Microbis adaptats a viure en unes condicions ben allunyades de les que considerem aptes per la vida.
Per descomptat que resultaria extremadament interessant esbrinar si realment hi ha vida en aquell ambient i quina mena d’adaptacions ha fet servir per mantenir-se en aquelles condicions. A més, unes formes de vida que porten milions d’anys aïllades de la resta de la biosfera poden ser una font de sorpreses inesgotable. Tot i que, com algú ha fet notar, també podrien ser un perill potencial. Qui sap si hi ha un virus primitiu esperant el moment de sortir i disposar de tot un planeta per colonitzar!
Això potser és una mica massa alarmista (encara que més val prevenir). De fet, si hi ha alguna cosa amenaçada és el mateix llac. Els russos fa anys que estan perforant per mirar d’arribar-hi i poder obtenir mostres. El problema és que tant bon punt hi arribin, el mateix equip de perforació contaminarà el llac. Per perforar en aquell ambient cal afegir al forat líquids anticongelants i lubricants que facilitin la feina de la barrina.
Durant molts anys s’han anat acostant a la superfície del llac i aquest any semblava que anaven a aconseguir-ho. La cosa ha estat llarga per problemes tècnics i per les limitacions que imposava la Secretaria del Tractat Antàrtic, l’organisme internacional que s’encarrega de controlar el compliment dels tractats que afecten a l’Antàrtida. Però l’equip rus ha proposat uns sistema per perforar amb el que asseguren que no contaminaran el llac i que ha aconseguit la llum verda. Es tracta de perforar fins que faltin uns pocs metres per trencar el gel i aleshores fer servir un sistema de calor per fondre la part del final. Com que l’aigua del llac està sobresaturada amb oxigen, la idea és que serà l’aigua del llac la que sortirà cap enfora i no el querosè que faran servir el que entri. De nou, igual que si fos una ampolla de cava.
L’aigua que comenci a sortir pel forat es congelarà i tornarà a segellar el camí, però aquest gel es podrà recollir sense perill per analitzar-lo amb calma.
El cas és que ho van intentar fins l’últim moment, però el sis de febrer sortia l’últim avió de la estació Vostok abans que arribés l’hivern antàrtic i la perforació es va suspendre a pocs metres del final. Completaran el camí el proper estiu austral.
Tot plegat és molt interessant i podem aprendre moltes coses del llac Vostok, però no m’acaba de fer el pes. Si porta tants milions d’anys allà, potser podríem esperar uns quants anys més fins disposar d’un sistema de perforació que ofereixi més garanties.

viernes, 16 de diciembre de 2011

Perquè un planeta blau?

Si diem que la Terra és el “planeta blau” no és perquè si. N’hi ha prou de comparar les imatges dels diferents planetes sòlids captades des de la distància per adonar-nos de la marca cromàtica distintiva del nostre planeta. El motiu és la gran quantitat d’aigua que hi ha a la superfície. Un aigua que condiciona molt les característiques físiques del planeta i que ha resultat determinant per permetre la vida en aquest racó de l’Univers. En realitat, més que planeta Terra s’hauria d’anomenar planeta Oceà. Però això planteja una pregunta evident: D’on ha sortit tanta aigua?

L’origen del planeta es pensa que va ser per aglomeració del material que anava donant voltes al voltant del Sol. Com més gran es feia el planeta més atracció gravitatòria exercia sobre els materials del núvol original i més material captava. Tot plegat va començar com una bola de material incandescent que poc a poc es va anar refredant. Al menys la superfície. Això explica l’aparició dels materials sòlids, però, no pas de l’aigua.

En realitat tenim dues teories que, malgrat que alguns seguidors les defenses aferrissadament, no són pas incompatibles. La primer postula l’origen de l’aigua en reaccions químiques entre oxigen i hidrogen que haurien tingut lloc al nucli de la Terra i que haurien generat un aigua que sortiria en forma de vapor en les erupcions volcàniques. Part es quedaria a l’atmosfera i part es refredaria prou com per caure en forma de pluja. Només cal anar fent uns quants milions d’anys i pots generar els mars.

L’altra possibilitat és que arribés de l’espai exterior amb els cometes i meteorits que al llarg dels anys han anat caient sobre la superfície de la Terra. Ara estem més o menys tranquils, però hi va haver una època, anomenada “Bombardeig intens tardà” en la que van caure quantitats ingents de cossos extraterrestres sobre el planeta. De fet, només ens cal mirar la lluna per veure les marques que va deixar aquella tempesta de cometes en impactar contra els planetes interiors del sistema solar. Ara sabem que els meteorits contenen aigua amb unes característiques isotòpiques molt semblants a les de l’aigua de la Terra.

De manera que inicialment els mars de la Terra es van formar amb aigua provinent de l’interior o de l’exterior o una mica de tot arreu. Les dues hipòtesis tenen punts forts i febles, però aquests dies hem pogut veure un fet que indica la versemblança de l’origen extraterrestre. El telescopi espacial Spitzer ha detectat una tempesta de cometes caient a l’interior del sistema solar Eta Corvi, situat a uns 50 anys llum d’aquí.

No és que el telescopi faci fotos dels cometes caient sinó que en la llum que arriba provinent de la zona interior d’aquell sistema solar hi ha detectat la marca química de l’aigua i altres elements presents als cometes. Tot plegat són detalls tècnics, però semblen reproduir d’una manera molt semblant els esdeveniments que van portar a la formació dels oceans de la Terra fa uns tres mil cinc cents milions d’anys. En realitat tampoc ha de ser una sorpresa ja que considerant la immensitat de l’espai, els fenòmens que han passat a la Terra haurien de reproduir-se a mil indrets més. Només cal tenir la sort d’enxampar-los al moment oportú. En realitat, encara ara es donen tempestes semblants aquí al nostre sistema solar, però amb objectes de mida reduïda.

Per això moltes vegades es recorda que explorar l’espai serveix per aprendre molt sobre el que va passar fa milions d’anys i també el que pot passar en un futur al nostre planeta.

domingo, 11 de diciembre de 2011

Pot ser millor acompanyats, no creieu?

Hi ha estudis que son divertits. No vull dir que no siguin seriosos, ni molt menys, però no se com deu ser el laboratori on els fan. I els de psicologia s’enduen la palma. Això és el que vaig pensar en topar amb un treball que analitzava les relacions entre nivells d’hormones en sang i l’activitat de diferents senyalitzadors neuronals en el cervell en determinades situacions.
L’hormona és la prolactina. Una hormona que augmenta molt la seva concentració desprès del part ja que una de les seves funcions és estimular la producció de llet en les dones. Però les hormones solen tenir diverses funcions i la prolactina sembla que també inhibeix la senyal mediada per la dopamina en el cervell. El cas és que s’ha relacionat un augment important de prolactina desprès de l’orgasme amb la inhibició de l’activitat dopaminérgica en el cervell. Això fa que desprès d’un orgasme, el grau d’excitació disminueix (ràpidament en uns, més lentament en les altres, però això ja es una altre història).
I no només això, sinó que també se l’ha relacionat amb el grau de satisfacció fisiològica, de comoditat, que arriba a continuació. Naturalment no és la única hormona que s’altera urant o desprès d'un orgasme. De fet, hi ha una certa descàrrega de tot. Per exemple les endorfines també hi tenen un paper molt important. Aquestes son les que causen la sensació de nyonya que tant afecta als mascles i que tant molesta a les femelles que afecti als mascles (algun efecte hormonal empipador havíem de tenir).
Doncs uns investigadors han publicat un estudi en Biological Psychology, on mesuraven els nivells de prolactina després de l’orgasme en diverses parelles. I a continuació ho van comparar amb els nivells que assolien si l’orgasme l’aconseguien masturbant-se. Naturalment tot estava corregit pels nivells de prolactina en situació de repòs.
Doncs bé. Resulta que els nivells de prolactina eren molt superiors si a l’orgasme s’hi arriba acompanyat que tot solet (o soleta). Per tant no és d'estranyar que el sexe en parella sigui més satisfactori que el solitari. I és que en el fons, es pel que estem dissenyats. Per cert, no hi havia diferències significatives entre homes i dones.
El curiós és el disseny de l'estudi. Hi ha coses que fer-les en un laboratori deu ser com "poc estimulant" (tot i que els hi posaven videos X per animar-los). I fer-ho amb una cànula ficada a la vena del braç perque vagin treient mostres de sang a mida que vas fent, doncs encara pitjor. Però no veig altre manera d'obtenir dades fisiològiques en aquestes situacions.
El que em va sorprendre d'entrada era el número de participants. En el grup de masturbació hi havia deu homes i nou dones. Cap problema. Però en el grup de parelles (com traduir "intercourse group?) hi havia deu dones i nou homes! M'en faltava un! Però al final ho vaig entendre. D'algun participant no li van poder treure sang, o no van poder mesurar la prolactina o no va tenir orgasme mentre que la seva parella si, i per tant no el van poder incloure en el treball.
D'altra banda a part de la curiositat de l'estudi, tot plegat confirma el que ja se sap: per segons quines coses, millor acompanyat que sòl. Però ara, al menys coneixem el motiu fisiològic. (Els psicològics son obvis).