Les etiquetes resulten útils, però cal anar-hi amb compte perquè ens poden portar a engany. Quan investiguem l’ordre que hi ha a la natura podem establir moltes regles, però pràcticament totes tenen excepcions i algunes resulten sorprenents. I fa poc vaig notar-ne una que, malgrat ser evident, acostuma a passar desapercebuda.
Perquè resulta sorprenent adonar-se que nosaltres, malgrat ser animals, també fem fotosíntesi!
La matèria orgànica que hi ha a la Terra s’ha generat en la quasi totalitat a partir de l’acció de les plantes. A escola ens van ensenyar que els vegetals fabriquen sucres a partir de aigua i CO2, fent servir com a font d’energia la llum del Sol. Com que és una síntesi de matèria orgànica feta gràcies als fotons de llum, l’anomenem fotosíntesi. Després, les cèl·lules ja s’encarregaran de combinar els sucres, metabolitzar-los, transformar-los i fabricar tot el que calgui, però la base de partida és aquest fantàstic procés de la fotosíntesi.
Doncs nosaltres també fem una cosa similar. Una síntesi aprofitant l’energia de la llum del Sol. Naturalment és un mecanisme diferent, i el que fabriquem no son sucres com les plantes. Allò que sintetitzem gràcies a la llum solar, allò que fotosintetitzem, és una vitamina, concretament la vitamina D.
La vitamina D és en realitat un grup de compostos. Tenim la vitamina D3 anomenada estrictament colecalciferol, i la D 2 o ergocalciferol (la D 1 va resultar ser la D 2 que estava mal purificada). La vitamina D és necessària per fixar el calci als ossos. Si no en tenim prou els ossos no es desenvolupen de manera correcta i en el cas dels infants això pot conduir al raquitisme.
Quan es va estudiar aquesta vitamina es va veure que la llum del Sol ajudava molt a prevenir alguns cassos de raquitisme. I amb el temps es va descobrir el que passava. La vitamina D3 la podem fabricar nosaltres a partir del colesterol (qui ho diu que el colesterol sempre es dolent?). Però un dels passos per fabricar-la és una reacció química que converteix el 7-dehidrocolesterol a precalciferol. I aquest pas es realitza simplement exposant la molècula a la llum ultraviolada.
Aquesta síntesi la fem a les cèl·lules de la pell. De manera que, estrictament parlant, la nostra pell fa una fotosíntesi... de vitamina D.
En realitat es pensa que els diferents tons de pell que presentem els humans tenen a veure amb la necessitat de prou radiació ultraviolada per fer la vitamina D. A les regions del planeta on hi ha poca llum del Sol la pell ha de ser més clara per permetre que arribi prou llum a les cèl·lules de la pell que fabricaran la vitamina. A mida que anem cap a l’equador, on la llum solar és més intensa, les necessitat de fotosíntesi de la vitamina queden cobertes i cal començar a protegir les cèl·lules de l’excés de radiació, de manera que els melanòcits fan més pigment i la pell esdevé més fosca.
La vitamina D és curiosa perquè es tracta d’una molècula lipídica. Això fa que sigui més difícil d’eliminar que no pas altres com la vitamina C que marxen amb la orina. I un excés de vitamina D pot portar problemes de toxicitat. Una característica que comparteix amb la vitamina A.
En tot cas, quan a l’estiu tenim ganes de prendre el Sol, un dels motius pot ser que el nostre cos “sap” que allò és beneficiós per fabricar molècules que ens fan falta. Com en tot, cal trobar l’equilibri i no fer excessos, però si us estireu a la platja a fer el ronso i algú us pregunta que feu, podeu respondre amb propietat ... que esteu fent fotosíntesi!
