La Sindrome d'Stendhal

Fa uns anys, un anunci de la tele, el de l’”Audi A8” començava explicant en què consistia la Síndrome d’Stendhal. Aquesta suposada malaltia es caracteritza per una sèrie de desordres (marejos, vòmits, al·lucinacions, taquicàrdia) en resposta a l’exposició a un excés de bellesa i obres d’art.

Sembla que al 1817 el novel·lista francès Stendhal (que en realitat es deia Henri-Marie Beyle) va passar un temps a Florència. Allà va quedar impressionat per la bellesa de les obres d’art que trobava arreu. Això no és estrany, perquè la ciutat és increïble. Si heu anat a Florència coincidireu a pocs llocs es poden veure tantes meravelles del renaixement, i si no hi heu anat... no us la perdeu!

El cas és que l’Stendhal va anar escrivint un diari on anotava diàriament el que anava fent i on descriu que, en entrar a la basílica de la Santa Croce.. “Vaig ser presa d'una sort d'èxtasi davant de la idea de ser a Florència i en companyia dels grans homes les tombes dels quals acabava de veure. Absort en la contemplació de la bellesa sublim, la veia de prop, la tocava per dir-ho així. Vaig assolir aquest estat d'emoció en el qual les sensacions delicioses que procura l'art s'assemblen a sentiments apassionats. En deixar la Santa Croce, es van accelerar els batecs del meu cor; vaig sentir que perdia la vida, en caminar tenia por de desplomar-me.”

A partir d’aquest text es va definir la Síndrome. Segons això, un excés de bellesa pot causar efectes físics a esperits sensibles. De fet, hi ha obres d'art que poden deixar-te literalment sense alè.

Cal dir, però que a la pràctica clínica, aquesta síndrome és quasi inexistent. Malgrat que fa molt temps que se’n parla, la primera vegada que es va diagnosticar va ser l’any 1979 i des d’aleshores es diagnostiquen una dotzena de casos a l’any, quasi tots (oh casualitat!) a l’Hospital de Santa Maria Nuova de Florència.

Potser la síndrome la desencadenen únicament les belleses florentines? I no parlo de les noies de Florència, que segur que desencadenen altres efectes, bàsicament diferents.

En realitat, és molt possible que la Síndrome d’Stendhal simplement no existeixi. Però com que l’explicació queda tan sofisticada, es manté a l’imaginari popular, mantinguda per anuncis com el de l’Audi A8 i per la promoció dels propis florentins, potser orgullosos de viure en un lloc que causa un efecte tan intens als visitants. Un reclam excel·lent pel turisme.

Si que és cert que tot el llistat d’efectes i símptomes es poden donar. Però l’explicació del seu origen pot ser molt més simple. He agafat un fulletó turístic i he mirat el programa per visitar Florència en un dia. El pobre ramat de turistes anirà a veure: Visita panoràmica – Catedral de Santa Maria del Fiore – Baptisteri – Ponte Vecchio – Església de la Santa Croce – Plaça de la Signoria – Dinar i tarda lliure per poder visitar l’acadèmia amb el “David” - Sant Miniat – Les Capilles Medicees – el Mirador i - el mercat de Sant Llorenç.

La síndrome segurament no es dóna per excés de bellesa sinó per pur i simple esgotament. És simplement una bestiesa intentar veure tot això en un únic dia.

Però és clar, queda molt millor dir “He patit la síndrome d’Stendhal per la meva capacitat d’admirar les grans obres d’art i extremada sensibilitat”, que no pas “Gairebé tinc una lipotímia per seguir un guia turístic corrent com un boig Florència amunt i avall sota la calor de la Toscana i amb el temps just de fer una foto abans de sortir disparats cap al següent monument, únicament per poder presumir d’haver-los vist tots”

Hi ha indrets que requereixen temps, calma, relaxació... just el que no es fa normalment quan es va de turista. Volem veure-ho tot i tot se'ns escapa d’entre els dits. Amb el temps en vas aprenent i assumeixes que és molt millor visitar pocs indrets però fer-ho amb calma i no imitar als protagonistes de la pel·lícula “Si avui és dimarts, això és Bèlgica”.

Però preferim inventar-nos una Síndrome abans que reconèixer que fem el turista d’una manera aberrant.

Futbol psicològic

Soc futbolero. El futbol ha estat desde sempre, el meu esport preferit, i més aquests anys que m’ho passo de conya amb el Barça. Però és que, tal com diu en Pep, aquest Mourinho és el puto amo. En el meu cas, perquè no para de donar-me temes interessants per analitzar des d’un punt de vista científic. Aquests dies (de fet, gairebé sempre) ha estat dient ximpleries, plorant per tot, faltant al respecte i insultant la intel·ligència del personal. Però el paio no és ruc, de manera que és evident que ho fa amb la intenció manifesta de fer saltar al personal. Ara en Pep ha saltat (i ja era hora), però segurament és exactament el que pretenia en Mourinho.

De fet és la mateixa estratègia que fan els lluitadors abans del combat. Esmentar la mare de l’adversari, recordar-li que et vas tirar la seva germana o explicar les misèries de la seva família, tribu, raça, societat o colla d’amics. En realitat és igual el que diguis sempre que sigui prou ofensiu. Només es tracta de fer-lo emprenyar. Irritar-lo fins que salti i perdi el control. O, dit en termes més tècnics, d’induir prou estrès com per activar-li l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic.

Si ho aconsegueixes, tens més números per guanyar la batalla.

Tot i que es pot generar per molts estímuls (entre ells els insults agressius), l’estrès només és la resposta normal, fisiològica, enfront d’un perill. Els nostres avantpassats, al davant d’una amenaça havien de respondre molt de pressa i sense floritures. Si venia un enemic, una fera o un perill, havies de triar entre fugir o lluitar. En els dos casos la resposta de l’organisme és la mateixa. Posar en marxa un grapat d’hormones que es fabriquen a l’hipotàlem, a la hipòfisi i a les glàndules suprarenals. D’entrada s’activa l’hipotàlem, que està al cervell i que fabrica coses com la vasopresina i, sobretot, l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta actua sobre la hipòfisi, situada també al cervell i que, entre altres coses, fabricarà una hormona anomenada adrenocorticotropina (ACTH). L’ACTH va per la sang fins a les glàndules suprarenals que comencen a fer cortisol, que indueix altres coses com l’adrenalina i la noradrenalina. Aquest còctel d’hormones (n’hi ha més eh!) són les encarregades d’aturar quasi totes les funcions que no siguin imprescindibles i de destinar tants recursos com sigui possible a generar energia muscular.

Es tracta d’augmentar el ritme cardíac i la respiració de manera que circuli més sang i amb més oxigen. També es mobilitzen les reserves de glucosa per alimentar les cèl·lules. El flux sanguini es modifica de manera que majoritàriament va cap als músculs. La digestió s’atura, les pupil·les és dilaten, i l’activitat cerebral es focalitza en activitats implicades en la lluita.

Això vol dir que també quedarà compromesa la capacitat de incorporar coses a la memòria o de recuperar coses de la memòria. Moltes persones que han tingut un accident (una situació de moltíssim estrès) no recorden exactament com va passar ja que el mateix estrès va bloquejar la funció de la memòria. Per això també l’estrès fa que en ocasions que has de parlar en públic o en reunions molt importants et “quedis en blanc”. Però és que si un lleó et vol menjar, no és el moment per anar recordant coses complicades. La resposta ha de ser ràpida, senzilla i instintiva.

El cas és que si tu mantens la calma mentre l’enemic està actuant de manera ràpida, senzilla i instintiva, vol dir que et resultarà molt fàcil de predir el que farà. Les estratègies elaborades funcionen molt bé per derrotar accions simples i viscerals. Per això els combatents s’insulten de la manera més irritant possible. El que fan simplement és intentar generar prou estrès de manera que l’adversari faci servir estratègies poc eficients, que prengui decisions errònies i que s’oblidi de les estratègies més elaborades que coneix.

Evidentment, això és el que en Mourinho intenta. Els que ens ho mirem des de la barrera podem deixar anar els nostres nivells de cortisol, adrenalina i testosterona sense problemes, però espero que en Pep mantingui el seu eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenèrgic sota control. Si l’adversari vol provocar-te una resposta visceral, el millor és fer exactament el contrari. De totes maneres, en Pep és un paio llegit i segur que recordarà les primeres línies d’un poema d’en Rudyard Kipling que, entre moltes altres coses, no deixa de ser una recepta contra l’estrès excessiu:

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd i a més te’n culpen;

si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,

deixant un lloc, també, per als seus dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l’espera,

o no mentir encara que et menteixin,

o no odiar encara que t’odiïn,

I no per això semblar massa bo, o massa savi;...

(...)

...Si pots omplir un implacable minut

Amb seixanta segons d'abnegada entrega,

Teva es la Terra i tot el que s'hi troba,

I, més encara: seràs un home, fill meu.

Gràcies Dan.

Papir d'Ebers

Una de les grans virtuts d’internet són els hipervincles. Amb un simple moviment de dit pots accedir exactament a la font d’informació que t’interessa. En molts articles escrits hi ha una secció de bibliografia al final dels articles, però és una feinada anar a cercar aquella informació i moltes vegades ho deixes córrer.

De totes maneres, aquestes llistes de referències bibliogràfiques resulten imprescindibles en qualsevol article científic. Un no comença els experiments sense més, sinó que es basa en dades publicades per altres investigadors, en estudis més antics i en teories conegudes o discutides. I sempre cal especificar quines són les teves fonts d’informació.

El cas és que mirar la bibliografia dels articles científics acostuma a ser poc interessant i més aviat previsible. Acostumen a ser treballs recents molt semblants al teu. No solen ser gaire antics per evitar treballar sobre dades antiquades. I cinc anys en ciència ja és força antic. Però de vegades hi ha alguna curiositat. Jo una vegada vaig posar una referència de l'any 1901, però vaig ser superat en un treball d’un company que va incloure una referència de fa... tres mil cinc-cents anys!

Es tracta d’un papir egipci datat l’any 1505 abans de Crist, conegut com el Papir d’Ebers i que probablement deu ser el text mèdic més antic que es coneix. El nom és per en Georg Ebers, l’egiptòleg alemany que el va comprar i traduir. I segurament va ser una feinada, perquè es tracta d’un dels textos egipcis més extensos que ens han arribat.

Quan parlem de papirs pensem en un full guarnit com el que els turistes compren quan van a Egipte. Però el Papir d’Ebers és una mica més gran. Mesura més de vint metres de llarg i trenta centímetres d’alt, i el fet que estigui en perfectes condicions és un bon indicador de com de resistents poden arribar a ser aquests papirs.

El text està escrit en columnes com si fossin pàgines. N’hi ha cent vuit i està dividit en seccions relacionades amb l’art de curar. Primer parla de les invocacions als Deus, però de seguida passa a descriure malalties dels òrgans interns, tractament per malalties de la pell, dels ulls, de les extremitats, de les dones, del cor i acaba parlant de cirurgia.

Gràcies a aquest i altres papirs similars, ara coneixem molt millor la pràctica de la medicina en l’antiguitat. I si bé les oracions i pregàries als Deus resulten curioses i ens fan somriure, alguns dels tractaments es pot identificar la base empírica que hi havia al seu darrera. Entre els molts ingredients, de vegades estranys, sovint fastigosos i alguns de desconeguts, podem reconèixer plantes o elements que contenen els principis actius que fem servir actualment a l’hora de dissenyar fàrmacs.

Per exemple, encara avui es fa servir compostos amb zinc per tractar afeccions de la pell. I quan mirem les receptes del papir veiem que apareixen compostos rics en aquest element. Ells no sabien per quin motiu funcionava i ho atribuïen a les oracions que el mateix papir especifica que cal recitar, però el cas és que molts dels tractaments havien de ser relativament efectius.

Feien servir mel com antisèptic, teranyines com antibiòtic, llet de diferents animals, però també femta, vísceres o argila. També aconsella sobre com fer servir la saba del cascall, que conté morfina i que, junt amb excrements de mosca assegura que pot fer dormir als nens que ploren per la nit. I la cervesa es fa servir molt com vehicle per preparar les medicines. En una època en la que les condicions sanitàries de l’aigua eren ignorades, la cervesa era un sistema molt més segur per prendre les medicines.

I mirant receptes n’he trobat una que m’interessa! Un remei per la calvície! Grassa de lleó: 1 part, Grassa d’hipopòtam: 1 part, Grassa de cocodril: 1 part, grassa de gat: 1 part, Grassa de serp: 1 part, Grassa d’íbex: 1 part. Es prepara formant una massa homogènia que s’escampa pel cap.

...Ben mirat, crec que ho deixaré córrer.

Repetim?

L’àrbitre els perjudica…, el calendari fa que sempre descansin menys…, als altres els ho perdonen tot…, la premsa li té mania…, Sempre juguen amb deu…, tothom els perjudica…. En Mourinho ha fet de la queixa una estratègia com pot ser qualsevol altra. Però ja es fa una mica pesat. Per això ja li diuen Llourinho, i es comenta que amb les seves queixes, dia si dia també, es repeteix més que l’all. 

Però això fa pensar en un tema interessant. Per quin motiu repeteix l’all, sobretot quan el mengem cru? Després de tot, sempre és diu que l’all té un grapat de propietats saludables. El seu consum l’aconsellen per ser antioxidant, antibiòtic, fa baixar el colesterol, ajuda a regular els nivells de sucre i la pressió arterial o potencia l’activitat del sistema immunitari.

En general tots aquests efectes són certs, tot i que potser no són tant potents com ens volen fer creure quan ens volen vendre extractes d’all. En tot cas, no hi ha dubte que l’all és un aliment que no va malament incloure en una dieta sana. El problema és l’olor que deixa i que pot mantenir-se a l’alè i fins i tot a la suor, durant molt temps. A més, segons com es cuini, “repeteix” molta estona. Tot això el pot fer empipador per menjar.

La clau de la picor i l’olor de l’all és un producte anomenat allicina. Estrictament és un aminoàcid, encara que no és dels coneguts ja que no es fa servir per fabricar proteïnes. Una de les característiques de l’allicina és que conté sofre, i això contribueix a donar-li la olor característica. Els productes amb sofre, fàcilment fan una olor peculiar i intensa. És una cosa que té en comú amb la ceba, que si pica i fa plorar també és degut a que fabrica un compost amb sofre.

L’all fa servir l’allicina com a sistema de defensa. És una molècula força reactiva i actua oxidant altres productes. Per això serveix com bactericida o fungicida. Si la planta té una ferida, li va bé fabricar un producte que mantingui els bacteris a ratlla. En situació normal, l’all no te allicina sinó un altre compost, l’alliína. Quan la cèl·lula de l’all pateix un dany, s’activa un enzim que transforma l’alliína en allicina. Sense l’enzim la reacció no té lloc. Per això coure els alls evita l’aparició de l’olor ja que en la cocció es degrada l’enzim. I el mateix passa en arribar a l’estómac. Els àcids digestius també degraden l’enzim. Quan es fabrica allicina en quantitat és en el moment en que tallem o triturem els alls.

Però no hi ha res que no tingui dos cares. L’allicina és molt reactiva i per això mata els bacteris, però pel mateix motiu pot ser irritant per les cèl·lules del sistema digestiu. En realitat també es pensa que la planta el fabrica per evitar ser menjada pels herbívors. No deixa de ser un producte irritant que pot causar una certa inflamació. Això pot complicar la digestió i en algunes persones particularment sensibles a aquest producte pot acabar per causar al·lèrgies o fins i tot úlceres. Com sempre, no és una bona cosa l’excés d’una cosa bona.

L’allicina no és l’únic producte interessant de l’all. S’ha vist que moltes de les seves propietats beneficioses segueixen igual encara que la planta sigui d’una varietat que pràcticament no en fa. De fet, l’all té més productes amb sofre i que fan olor i, a més, l’allicina es degrada molt de pressa, de manera que potser s’està emportant una fama poc merescuda.

Tot plegat explica una mica les propietats de l’all. Un producte que, com en Mourinho, té les seves innegables virtuts i pot fer un àpat més interessant, però que pot resultar irritant i que en cas de consumir-lo en excés es repeteix d’una manera una mica empipadora.

Però que maco ha estat veure com a Madrid han celebrat un empat, que els deixa fora de la lliga, com una victòria. Algo ha cambiat... i espero que això si que es repeteixi.

Gràcies Dan.

L'Oracle de Dèlfos?

Un dels indrets més famosos de l’antiga Grècia era l’Oracle de Dèlfos. Un recinte sagrat dedicat al deu Apol·lo i que va acabar sent el centre religiós més important del món antic. I no pas sense motiu perquè al gran temple central els humans es podien comunicar amb els Deus a través de les pitonisses. Reis i pagesos, rics i pobres, soldats i filòsofs, preguntaven sobre allò que els interessava, i les respostes de l’oracle van perdurar en moltes obres dels clàssics grecs.

L’oracle tenia lloc en un indret molt concret de l’interior del temple, reservat a la portaveu dels Deus, la pitonissa, que havia de ser una dona de Delfos membre de la germandat de dones dèlfiques que mantenien el foc sagrat etern. En aquell indret hi havia una esquerda, una mena de font de la que brollava un vapor (pneuma en deien els antics) que facilitava l’entrada de la pitonissa en el trànsit necessari per les profecies.

Plutarc va fer una descripció precisa de com anava l’oracle. Ell afirmava que si la dona entrava en el trànsit era gràcies a aquell vapor, que feia una olor suau i dolça. I el fet que en l’època de Plutarc l’emissió d’aquell gas hagués minvat podia ser la raó de la decadència de l’Oracle.

Durant una sessió normal, desprès dels preparatius, la pitonissa entrava en el trànsit, però d’una manera lleugera. Podia restar asseguda, però dreta durant molta estona. Escoltava les preguntes que li feien els consultants i donava respostes clares (tot i que potser no eren gaire entenedores). En acabar estava cansada, en un estat semblant al del corredor desprès de la carrera o al que ha participat en una dansa extàtica.

De vegades, però, si la preparació no era l’adequada, el trànsit podia ser molt violent i fins i tot acabar amb la mort de la pitonissa. Pensaven aleshores que un esperit maligne se n’havia apoderat.

Els testimonis antics van quedar com a curiositats sense valor, sobretot quan al 1900 unes excavacions no van trobar rastres de cap cova ni cap emissió de gasos i es va constatar que cap gas conegut podia provocar els efectes descrits. A més, aquests vapors apareixen en zones volcàniques, i Delfos no l’és pas. Tot plegat semblava ser una llegenda més de les moltes que els grecs van generar.

Però ara tenim noves dades, i sembla clar que Plutarc no anava gens desencaminat. Les coses van començar a canviar al 1980, quan un geòleg es van adonar que hi havia una falla que passava just per sota del Temple. L’estructura peculiar de la construcció va fer que li dediquessin una mirada més detallada. Hi havia un enfonsament curiós del terreny, restes d’una antiga canalització d’aigua. Potser si que hi havia hagut alguna vegada una font allà. Però quina mena de gas en podia sortir?

La resposta estava en l’anàlisi de les pedres del terreny. Són relativament riques en hidrocarburs (capes de calcites bituminoses). Es van recollir mostres, es van analitzar i es va trobar que contenien metà i età. L’età és el producte de descomposició de l’etilè que, tal com deia Plutarc, és un gas amb un aroma “suau i dolça”. Un gas que a concentracions altes pot causar desmais, però a baixa concertació tant sols ”coloca” una mica. Això ho sabem perquè es va assajar com a gas anestèsic. Els pacients restaven conscients, mostraven signes d’eufòria, percepcions extracorpòries i amnèsia en acabar. Si fa no fa, el que es pot esperar d’algú que està en trànsit amb els Deus.

També pot causar, en rares ocasions, reaccions adverses. Crits, convulsions, vòmits...

De manera, tal com ja havia suggerit Plutarc fa dos mil anys, l’origen de l’Oracle de Delfos tenia una base física i biològica. Això, però, no li treu gens de màgia a l’indret. Les paraules pronunciades en aquell temple van decidir el curs de petites històries individuals i de grans esdeveniments que afectaren al curs de la història.

Pertant, les coses acostumen a tenir una explicació, i si no la savem, hi han alguns que ho enmarquen en un fet miraculos només a l'abast d'un Déu (el que sigui). Entrariem en un devat sobre l'existència de Déu o no, i no fa falta arribar tant lluny, simplement no es pot basar aquesta existència divina en la ignorancia d'algún fet. .“Si una cosa em costa de comprendre o no m’agrada, és que és la voluntat de Deu” ... bé, intentem profunditzar una mica més, siusplau. 

Però és important ressaltar que Plutarc tenia raó en la seva anàlisi. I és que ara tenim millors tècniques i un coneixement molt més extens, però és un greu error creure que els antics no tenien ments extraordinàriament analítiques i brillants. Per sort!

L'agonia d'un dinosauri

Un dels fòssils més coneguts és el de l’Archaeopteryx. El pas intermedi entre els dinosaures i els ocells. Un esquelet amb estructura clara de dinosaure, però ja amb plomes. No és l'única dada que indica el parentiu entre dinosaures i aus, però és la més impactant visualment.

El cas és que no es tracta d’un únic exemplar. Se n’han recuperat fins a deu fòssils d’Archaeopteryx i fins i tot s’han dividit en dues espècies diferents. Però avuí he llegit un article que posa de manifest un fet tant evident que m’havia passat per alt.

El cas és que tots els exemplars que hi ha d’Archaeopteryx (per exemple aquí i aquí i aquí) estan gairebé en la mateixa posició. Una posició completament antinatural, amb el coll exageradament tirat enrere, tant que el clatell gairebé toca la columna vertebral. Una posició impossible.

Podria pensar que es tracta del mateix procés de fossilització. Potser els ossos es van esclafar per la pressió dels sediments, potser algun animal va menjar la carn del cadàver o potser...

I el cas és que això no és exclusiu dels Archaeopteryx. Es pot observar aquesta característica en altres fòssils.

Una possibilitat és la contracció dels músculs deguda al rigor mortis. Però aquesta explicació no semblava convincent. Com apuntava un veterinari, si ni els ocells ni els mamífers no es mouen un cop morts, per quin motiu hauríem d’esperar que els dinosaures ho fessin?

L’explicació sembla que no s’ha de buscar en processos que patien els dinosaures després de morir sinó en el procés de morir. Un fenomen que es pot observar en molts ocells, però també en altres animals i que s’anomena opistòton.

Segons el diccionari (m’encanta descobrir que aquestes paraules realment existeixen!) opistòton és un “espasme muscular en què tot el cos es torça enrere i forma un arc”. La parauleta bé del grec “opistho” que vol dir enrera i “tonos” que vol dir tensió. I no és exclusiva dels animals. Hi ha persones que els pot passar, i als nens petits també ho presenten amb una certa freqüència.

El motiu és un desequilibri en la força que fa la musculatura encarregada de mantenir l’esquena recta. Hi ha malalties que afecten al cervell, com la meningitis, que poden causar-ho. El tètanus també pot ser una causa d’opistòton.

No en som conscients, però qualsevol moviment que fem és gràcies a un equilibri entre músculs que estiren en un costat i músculs que ho fan en sentit contrari. Normalment mantenim un delicat equilibri i fem els moviments amb suavitat. Quan envellim o quan patim alteracions com el Parkinson, l’equilibri ja no és tant acurat i constantment estem rectificant els desequilibris, de manera que tremolem.

Però de vegades un dels músculs fan molta força i els contraris no en fan. Aleshores pot donar-se l’opistòton si els músculs que es tensen són els de l'esquena. I en el moment de morir, depenent de quina sigui la causa de la mort es pot presentar aquest fenomen. En aus s’ha descrit relacionat sobretot amb asfixia, però també per manca de nutrients, toxines o infeccions víriques. En general causes que es relacionen amb danys al cervell en els últims moments. I això ens recorda que no tots els dinosaures van morir en l’espectacular impacte que els va extingir. Òbviament la majoria van morir per causes similars a les que moren els ocells i la resta d’animals avui en dia a la natura.

El detall interessant és que l’opistòton no s’observa en amfibis ni rèptils. Cal una taxa metabòlica elevada per permetre que la musculatura faci tanta força durant el procés de l’agonia. I això és una dada que suggereix molt i molt que els dinosaures eren animals de sang calenta.

Qui ho sap! Potser al final, la posició adoptada al moment de morir serà una dada important per fer la classificació filogenètica!