Les nostres llàgrimes

Els nens no ploren! Aquesta és una frase que la majoria de nens hem sentit quan érem petits. No acostuma a ser una explicació sinó un retret dit amb to de menyspreu. Per tant, ja de ben petit aprens a fer el cor fort i mantenir el rostre impassible per moltes ganes que tinguis de plorar. I si no hi ha més remei, es plora en la intimitat.

Però el fet de plorar resulta, si més no, curiós. Per quin motiu hem de deixar anar llàgrimes quan ens fem mal o quan sentim emocions particularment intenses?

El fet de tenir llàgrimes no és sorprenent i tots sabem que la seva funció és la de mantenir l’ull humit per poder veure-hi correctament. El que no és tant conegut són les altres funcions de les llàgrimes i la complexitat que amaguen.

Per començar hi ha dos tipus de llàgrimes. Les que generem quan plorem són les més evidents, però també hi ha el llagrimeig normal, que fabriquem constantment per mantenir una capa humida sobre l’ull. I aquí arriba el primer detall poc conegut. No tenim una capa de llàgrimes sinó que en són tres de capes.

Directament en contacte amb l’ull hi ha una fina pel·lícula de moc. No com els del nas, evidentment, però si que és una substancia mucosa segregada per les glàndules conjuntivals que fa que la superfície de la còrnia sigui ben llisa i ajuda a que la llàgrima s’enganxi a l’ull. Després hi ha la capa aquosa, allò en que pensem quan imaginem una llàgrima, que està feta sobretot per aigua, però que també conté proteïnes i algunes sals. Finalment, a la superfície hi ha una finíssima pel·lícula oliosa segregada per les glàndules palpebrals, que estan just al final de les parpelles. La funció d’aquesta capa és la d’evitar que l’aigua de la llàgrima s’evapori amb massa facilitat.

I la feina que fan les llàgrimes va més enllà de mantenir la humitat. Entre les proteïnes que s’hi troben n’hi ha un parell que actuen com antibiòtics. La lisozima i algunes immunoglobulines s’encarreguen de destruir els bacteris que estarien encantats d'entrar dins el nostre organisme a través dels ulls.

A més, la capa aquosa s’encarrega de la nutrició i aporta d’oxigen a la còrnia. Com que la còrnia ha de ser transparent, no pot tenir vasos sanguinis que li portin l’oxigen i els nutrients necessaris. Doncs d’això s’encarreguen les llàgrimes, i cada vegada que parpellegem estem fent que es reparteixin homogèniament els nutrients i l'oxigen per les cèl·lules dels nostres ulls.

I, és clar, també hi ha la funció de protecció. Si entra un cos estrany, la llàgrima ajuda a arrossegar-lo fora. A més, si ens fem mal a l’ull, les proteïnes que contenen les llàgrimes participen en la cicatrització.

El cas és que la producció de llàgrimes es fa en les glàndules lacrimals, que estan al costat superior de cada ull. Generen llàgrimes de forma constant gràcies a que hi ha nervis que detecten el grau de sequedat de l’ull. L’excés de llàgrima marxa pel conducte lacrimal fins les foses nassals on, normalment s’evaporen amb l’aire que respirem. De fet, únicament quan plorem molt notem el sabor de les llàgrimes que arriben al coll a través de les foses nasals.

El detall és que del control de la secreció de llàgrimes s’encarrega el sistema nerviós autònom. Per això, en situacions d’emocions intenses es pot posar en marxa autònomament i començar a segregar més llàgrimes de les que l’ull necessita. Un mecanisme semblant al de tremolar quan estem nerviosos o enrogir quan passem vergonya.

Un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic

(Ui! Si els nens no plorem! Per un moment ho he oblidat.)

Una porta molt important

Hi ha elements aparentment inútils o irrellevants que, quan ho mires atentament resulten ser el fet característic o diferencial. Quan un dibuixant de còmics vol pintar una boca cridant, o molt oberta moltes vegades dibuixa un cercle negre al mig de la cara. Però amb això no n’hi ha prou. La cosa millora moltíssim si li afegeix una cosa penjant al mig. De seguida ens ve al cap la campaneta de la gola i reconeixem el dibuix com una boca oberta de bat a bat.

Als nens també els fa molta gràcia la campaneta, fins que un dia la toquen amb el dit i els entren ganes de vomitar. Casualment ahir el meu fill em preguntava sobre aquest tema, quan volia fer un dibuix pels deures del cole.

Però encara que sembli un penjoll inútil, la campaneta, que tècnicament és diu úvula, té la seva utilitat, i també els seus problemes.

La principal finalitat de la campaneta està relacionada amb el fet que les vies nassals i la boca fan un tros de camí plegades. Una escena clàssica del cine negre antic era el protagonista fque fumava tot fent sortir el fum pel nas. És una bona demostració que la boca i la cavitat nassal estan comunicades. Però això pot ser un problema en algunes ocasions.

De vegades estàs bevent una beguda amb gas i alguna cosa et fa riure. Aleshores pot passar una cosa relativament desagradable i és que part de la bromera et puja fins al nas. Però això és excepcional. Quan mengem aquestes coses no passen. En empassar, el menjar va cap a l’estomac, no puja cap al nas. I d’això se n’encarrega l’úvula. La campaneta es tira enrere quan empassem i tapa el camí cap a les vies aèries superiors (o sigui, les foses nasals) de manera que el menjar anirà cap avall.

Aquest mateix efecte de “tap” ajuda a protegir d’infeccions les orelles. Exactament l’oïda interna, que resulta accessible per alguns microbis a través de les trompes d’Eustaqui. I és que realment, al cap tenim forats per tot arreu i tots interconnectats. Un “porter” com la campaneta és molt més útil del que sembla.

També serveix una mica per ajudar a pronunciar alguns sons. Això es nota perquè persones a les que els han tret l’úvula pronuncien diferent alguna consonant. La “b” sona semblant a una “m” i coses així. No és que no puguin generar els sons, que d’això se n’encarreguen les cordes vocals, però els matisos que els acompanyen poden alterar-se. Aquest efecte es notable en alguns idiomes, com l’àrab o el francés, mentre que en altres, com l’anglès, és inexistent.

Però el problema és que moltes vegades l’úvula ajuda a generar sons. Alguns, però no tots, els tipus de roncs es generen per culpa de vibracions de la campaneta. Pot ser bastant desesperant per aquells que dormen al costat del roncaire, però la solució és extirpar quirúrgicament la campaneta. De vegades funciona, però tampoc és un procediment que garanteixi que el ronc desaparegui i hi ha altres maneres menys radicals.

Curiosament, al voltant de l'u per cent de la població té úvula bífida.

I alguns han decidit que també és un indret curiós per fer-se piercings. Però no és una bona idea. Per allà hi passa molt menjar i molts microorganismes que respirem, de manera que les infeccions resulten particularment freqüents. A més, tampoc hi ha una musculatura important, de manera que és fàcil estripar-la. Això pot contribuir a augmentar una mica el percentatge d’úvula bífida de la població.

Quan t’hi fixes, resulta que la campaneta fa més feina de la que sembla malgrat tractar-se d’un mecanisme molt simple. Per això, una vegada més cal recordar la importància de cuidar amb molt carinyo tot allò que penja.

El poder de la polsera!

Hi ha una moda que apareix amb una certa periodicitat, s’escampa amb facilitat gràcies a unes campanyes de màrqueting ben pensades i, sobretot, al boca-orella, i en uns mesos acaba per desaparèixer sense més història que la d’uns espavilats que han guanyat una pasta gràcies a la credulitat de molts. Parlo de les polseres que diuen que restitueixen l’equilibri del cos.

En realitat fan molt més que això. He mirat el que anuncien i diuen que: augmenta el nucli de força i energia del cos (que deu ser això?); l’equilibri i la coordinació; la resistència; el temps de recuperació (Això deu ser un error. Per anar bé hauria de disminuir el temps de recuperació); la flexibilitat i amplitud de moviment; ’enfocament i la concentració. D’altra banda també diuen que disminueix: El dolor (quin?); l’estrès; les lesions; la fatiga i les malalties motrius (de nou: quines?).

Quan una cosa tant senzilla com una polsera assegura tenir tants efectes, ja hauríem de posar-nos en guàrdia. Les coses no funcionen així. Però qui sap! Potser han fet algun avenç inesperat en la fisiologia o la medicina.

De manera que miro el que diuen que fa i com actua. I tornem amb la mateixa cantarella pseudocientífica que bàsicament no vol dir absolutament res:

“POWER / BALANCE ® es un holograma que funciona a través de frecuencias que se encuentran en nuestro ambiente natural de las que ya conocemos de sus efectos positivos en el campo de energía del cuerpo. Esto ayuda a desarrollar el equilibrio, la flexibilidad, la fortaleza y bienestar general”.

No sona malament oi? De fet sona força bé, sempre que no sàpigues que és un holograma, que és una freqüència i com actua, quines hi ha als ambients naturals, i quins efectes tenen sobre l’equilibri.

Perquè si en tens alguna idea, l’únic que pots fer és riure (o plorar).

Segueixo llegit i tornen a sortir conceptes abstractes com biocamps o desequilibris energètics. Ximpleries barrejades amb referències a famosos científics de Harvard, que en realitat no especifiquen per enlloc.

Al menys, si que he trobat un que es va entretenir a fer la mínima prova necessària per veure si fan algun efecte. Va posar la polsera a un grup de persones que ignoraven si els posava la polsera de veritat o una de les que es feien servir per fer promocions contra el càncer o similars. Allò de provar les coses amb un grup control. I en fer-ho, no podia ser d’altra manera, troba que la polsereta no mostra cap millora.

Si més no, cap de les que prometien, perque una millora a les butxaques dels fabricants si que causa. Jo estic d'acord amb l'efecte placebo, que moltes vegades ha curat malalties somàtiques i no s'ha de descartar com a bona teràpia de fons, però d'aquí a pagar 35 euros per una polsera! Hi ha placebos molt més baratets.

Això de les polseres ja va tenir un temps d’èxit fa uns anys. Aquelles tenien unes esferes presumptament magnètiques que també tenien no se quants efectes fantàstics. Milloraven tot, des de la hipertensió fins la caiguda del cabell. I a sobre, hi havia farmàcies que “les recarregaven”!.

Amb el temps els que les porten acaben per adonar-se que han fet el préssec, que els han estafat i arraconen aquelles inútils polseres a un calaix.

El cas és que hi ha qui diu que es pot estafar a la gent perquè no disposa de coneixements per avaluar si allò és cert o no. Però, realment calen coneixements científics per veure que les coses tant boniques i tan fàcils mai són certes? Que no hi ha res que curi tantes coses sense més! Això no deixa de ser una versió moderna dels “doctors” que anaven pels pobles fa uns segles venent medicines miraculoses.

Que se n’ha fet del sentit comú?

 

Color de cabell i dolor

Que la vida és complicada ja ho sabem tots, però de vegades les coses poden arribar a ser ben desconcertants. En estudis científics, no és gens infreqüent topar amb coses que, aparentment no tenen cap relació i que al final estan profundament entrelligades. En castellà diuen que no s’ha de barrejar “la velocidad con el tocino”, però a la vida real de vegades si que es barregen coses sorprenents.

Un exemple ben representatiu són uns estudis que mostren la importància de ser dona pèl-roja a l’hora de decidir... la dosi d’anestèsia necessària per treure el dolor. És interessant perquè semblen dos fets sense relació i també perquè, de fet, encara no n’han tret l’aigua clara.

Alguns investigadors es van posar a estudiar si realment hi havia una connexió entre el color del cabell i la sensibilitat al dolor ja que molts dentistes opinaven que als pèl-rojos els havien de posar més anestèsic per evitar el dolor. Podia ser una llegenda urbana particular dels dentistes, però valia la pena mirar-ho. I en un estudi van trobar que, efectivament, calia un 20% més d’anestèsia per treure el dolor en el cas de les persones amb el pèl roig.

La causa sembla estar en una mutació d’un gen concret, el del receptor de la melanocortina-1 (o MC1-R). El nom ja ens indica que es tracta d’un receptor, és a dir una proteïna que es troba a la membrana de la cèl·lula i que s’activa quan se li uneix una hormona anomenada melanocortina. Aquest receptor és abundant en els melanòcits, les cèl·lules de la pell encarregades de fabricar els pigments. Si no estan actius fan un tipus de pigment anomenat feomelanina, de color vermellós. Però tant bon punt s’activen, comencen a fer molta mes eumelanina, un pigment molt més fosc. La diferència és nota molt en algunes zones del cos riques en feomelanina com els llavis o els mugrons.

Les persones que tenen aquest receptor alterat fan sempre més feomelanina que eumelanina, i el resultat és el cabell pèl-roig. En realitat és més complex perquè hi ha diferents tipus de mutacions al gen MC1-R que poden tenir diferents efectes. A més, hi ha altres gens implicats. Les coses gairebé mai són simples.

Però resulta que, a més dels melanòcits de la pell, el gen MC1-R també s’expressa al cervell, justament en zones encarregades de processar la percepció del dolor. Això permet entendre que una mateixa mutació faci que el cabell tingui un color determinat i alhora, que la sensibilitat al dolor sigui particularment elevada. Al cos no és infreqüent que una proteïna faci diferents feines, de manera que això no és cap sorpresa.

De totes maneres, quin paper fa exactament al cervell encara no està clar.

Però per acabar d’embolicar la troca, tot i que hi ha aquests treballs han trobat que les persones pèl-roges necessiten més anestèsia, també hi ha altres estudis que conclouen que en realitat les dones pèl-rojes necessiten menys anestèsia. Aleshores...?

Potser els investigadors eren uns sapastres? Potser tenien interessos en la fabricació d’anestèsics? Potser hi ha subgrups de pèl-rojos? O potser simplement és que... les coses són complicades.

El que sembla és que els dos estudis són correctes però que no es poden comparar ja que feien servir anestèsics i dolors diferents. El dolor és pot generar de moltes maneres i els anestèsics funcionen per diferents mecanismes. En el cas del dolor dels dentistes, un component important és la inflamació associada al mal de queixals, les càries i la intervenció. Aquest tipus de dolor presenta unes característiques diferents del dolor causat per un tall o una cremada. I la resposta als analgèsics no és la mateixa.

Si aquesta fos l’explicació, les dones pèl-roges tenen motius per posar-se més nervioses a l’hora de visitar el dentista. Necessitaran una mica més d’anestèsia que no pas els morens o castanys. En canvi, amb altres tipus de dolor, semblaria que ho tenen millor, el perceben menys i responen millor a alguns anestèsics. I sembla que les hormones hi participen en tot plegat ja que aquestes diferencies no s’observen en el cas dels homes.

I no. No se que passa amb els rossos. Els estudis que he vist comparaven pèl-rojos amb morens. Suposo que hi haurà estudis amb rossos, però la història ja era prou embolicada i amb els rosos ja mi fixaré un altre dia.

Fred o sensació de fred,... caramels de menta!

Si hi ha un producte que associem amb la sensació de frescor, aquest és la menta. Un xiclet o un caramel de menta són, quasi per definició, refrescants. En realitat, si ens posem una mica d’extracte de menta a la boca notem una intensa sensació de fred. Però això planteja una pregunta interessant ja que, en realitat la boca no s’ha refredat. La temperatura segueix sent la mateixa. Aleshores, que causa el fred en la menta i els seus derivats?

La qüestió és senzilla si ens adonem que el que notem no és literalment fred sinó la “sensació” de fred. Des d’un punt de vista subjectiu no hi ha cap diferència, però amb un termòmetre de seguida ens adonem que no és el mateix. El nostre cos disposa de terminals nervioses per detectar els estímuls que ens generen les diferents sensacions que experimentem. Si notem calor és perquè hi ha neurones que es posen en marxa a partir de determinada temperatura. El cervell sap que fa calor només quan aquestes neurones envien senyals. El mateix passa amb el dolor, amb la pressió, amb el tacte o amb la llum. Escampats en diferents indrets del cos tenim neurones especialitzades en detectar aquests estímuls i, quan ho fan, envien un senyal nerviós al cervell.

Doncs també tenim receptors per detectar el fred. Neurones que tenen a la membrana cel·lular unes proteïnes que, quan la temperatura baixa per sota dels 26 graus, comencen a activar-se, fent que la neurona envii el senyal al cervell. Es quan aquest senyal arriba, que nosaltres experimentem la sensació de fred.

Doncs resulta que, casualitats de la vida, a més del fred hi ha alguns composts químics que també posen en funcionament aquest receptor. I un dels més eficients és el mentol. Quan el mentol entra en contacte amb els receptors de fred que tenim a la boca, els estimula intensament. Aleshores el cervell reb senyals de fred i interpretem que la boca sen’s refreda.

Per aquest motiu, la proteïna receptora és coneix amb el nom de CMR-1 per Cold and Menthol Receptor 1, és a dir, Receptor del Fred i del Mentol 1. També es coneix amb un altre nom TRPM8 (Transient receptor potential cation channel subfamily M member 8) molt menys imaginatiu.

Aquest receptor s’està estudiant molt ja que la sensació de fred s’ha relacionat amb un cert efecte anestèsic. Sembla que el funcionament de les neurones que tenen aquest receptor hi té alguna cosa a veure i potser es podrien dissenyar anestèsics basats en l’activació dels receptors del fred. La cosa però no és senzilla. Segons la intensitat, el fred pot insensibilitzar una zona o bé pot resultar intensament dolorós. Segurament caldrà entendre millor el mecanisme que hi ha al darrera abans de disposar d’anestèsics amb gust a menta.

A més, aquest receptor també es localitza en indrets inesperats. Que hi hagi receptors de fred a la pell o a la boca sembla entenedor, però també n’hi ha a la pròstata i a la bufeta. I realment no sabem que hi fan allà.

En tot cas, això dels caramels de menta és un bon exemple de com al final no importa com són les coses en realitat sinó com les experimentem subjectivament. Si em vull refrescar la gola, no cal que la refredi, n’hi ha prou amb que el meu cervell s’ho cregui.

Sospito que enganys similars ens els fem en molts més aspectes de la vida, però que hi farem. Els humans som així.

I amb el fred... refredats!

Si hi ha una malaltia típica i afortunadament poc greu, aquesta és el refredat comú. Tots la coneixem i l’hem passada moltes vegades. Normalment cada hivern acostuma a caure un refredat que ens té sota mínims quatre o cinc dies. Res a veure amb la grip, que és més seriosa i que dura més temps.

I per evitar el refredat, doncs com el nom indica, el que cal fer és evitar passar fred. Però aquí és planteja una pregunta, perquè el refredat el causa un virus. De fet, no un de sol, sinó que hi ha molts tipus de virus que causen una infecció lleu de les vies respiratòries. Els més comuns són els rinovirus (de rinos, nas) però també els coronavirus i alguns altres.

Per tant la pregunta és, per quin motiu aquests virus ens afecten especialment quan passem fred? O quan ens posem al davant d’un corrent d’aire? O quan anem amb els peus mullats? I perquè de vegades podem anar a la muntanya a passar molt fred i no ens refredem?

El cas és que els virus estan presents sempre a l’ambient i cada vegada que respirem n’inhalem un bon grapat. El que varia són les quantitats, perquè a l’hivern, amb molt més gent malalta el nombre de partícules víriques és molt més gran. I acostuma a haver un període en que les persones afectades encara no tenen símptomes i ignoren que estan infectades. Per tant, segueixen anant a treballar, trobant-se amb altres persones, donant-se la ma i transmetent milions de virus en cada vegada que respiren.

Per tant, si hi ha més virus flotant per l’aire o a les superfícies de les coses i persones durant l’hivern sembla normal que sigui en aquesta estació quan agafem refredats amb més freqüència. Però i el fred que hi té a veure?

Doncs el cas és que tampoc és senzill per un virus infectar-nos. Abans ha d’arribar a l’interior de les cèl·lules del coll o del pulmó, i per fer això abans ha de travessar unes quantes barreres físiques i químiques. Després de tot, el nostre cos disposa d'uns quants mecanismes de defensa.

I una de les primeres defenses són els mocs, una substància enganxosa en la que queden atrapats la gran majoria de virus que respirem. El moc recobreix la superfície de les vies respiratòries per tal de netejar-les de pols, virus i bacteris que anem respirant. I és com una capa en moviment. Les cèl·lules de la tràquea tenen una mena de “pèls” (anomenats cilis) a la superfície, que van bategant rítmicament. Aquest moviment fa que el moc es vagi movent cap a dalt, fins que arriba al coll i és empassat. De manera que el destí final dels virus normalment és acabar enganxats en una pasta de mocs i ser digerits per l’àcid de l’estómac.

Però amb el fred, resulta que el moviment dels cilis s’alenteix, de manera que el moc es mou molt poc a poc i els virus del refredat disposen de molt més temps per arribar a la superfície de les cèl·lules. Aleshores alguns ho aconsegueixen i ja poden començar a fer còpies de si mateixos. És l’inici de la infecció.

Una invasió sense gaire futur, perquè el nostre sistema immunitari pot destruir amb una certa facilitat els virus del refredat, encara que mentrestant ja haurem contribuït involuntàriament a escampar un grapat de virus per l’ambient.

Naturalment, mentrestant, el nostre cos posa en marxa mecanismes per evitar l’entrada de més virus, i entre ells hi ha la producció de més mocs. Un sistema efectiu, però molest. I per això també és important beure molt líquid. En part per evitar deshidratar-nos, però també per mantenir els mocs fluids de manera que puguin ser desplaçats amb facilitat pels cilis de les cèl·lules de la tràquea. I poca cosa més podem fer. Estar abrigats, no fer esforços i tenir paciència. En ser un virus els antibiòtics no fan res, i al haver-ne tants tipus diferents les vacunes tampoc serien efectives.

I una curiositat final. Algú ha calculat que en una vida de setanta-cinc anys ens passarem uns tres anys refredats. Tres anys moquejant, esternudant i tossint!

Pesadets els rinovirus!

El simpàtic Déu Pan

Segons la mitologia grega, Pan era el deu dels pastors i dels ramats i, com que sempre anava perseguint les nimfes pels boscos, també és el deu de la fertilitat i la sexualitat masculina. El representaven amb la part inferior del cos en forma de boc i la resta en forma humana. Finalment, sempre anava tocant una mena de flabiol que també es coneix, és clar, com la “flauta de pan”.

Sembla que el deu Pan era molt “simpàtic” i gaudia fent aparicions sobtada en plena nit causant esglais a les víctimes de les seves bromes. És per això que un brot sobtat de terror a alguna cosa desconeguda es coneix com un atac de pànic (del grec panikós, que simplement vol dir “de Pan”).

I com que cada vegada m’agraden més els jocs de paraules i les etimologies, no puc resistir-me a fer notar que realment el deu Pan era molt simpàtic... ja que un atac de pànic està causat, bàsicament, per una excessiva activació del sistema nerviós simpàtic.

Ja sabeu que al nostre sistema nerviós, a part de les funcions superiors, també hi ha un grapat d’activitats que es fan de manera automàtica. Això és una sort ja que no cal controlar la pressió sanguínia, el ritme respiratori o la temperatura corporal. De tota la feina rutinària de manteniment del nostre cos se n’encarrega el sistema nerviós autònom.

I aquest té dos grans divisions que s’anomenen sistema simpàtic i sistema parasimpàtic. Aquests sistemes són uns feixos de nervis que corren al llarg de la medul·la espinal i que emeten innervacions per tot arreu del cos. I funcionen com les dos cares de la moneda, el ying i el yang del control fisiològic. Si un accelera una activitat l’altra la frena. Si un fa pujar la pressió, l’altra la disminueix. Si un activa l’altre inhibeix.

En general es pot dir que el simpàtic s’encarrega de posar en activitat el cos, mentre que el parasimpàtic el relaxa. Quan els nervis del sistema simpàtic s’activen el resultat és que exactament el que passa quan estem a punt de barallar-nos, de lluitar... o de sortir fugint per cames enfront d’un perill.

Però si el que s’activa és el parasimpàtic... doncs tot el contrari, la calma, la nyonya, s’imposen, que cal estalviar energies i viure tranquil. Sense passar-se, és clar.

Per tant, la nostra vida rutinària depèn d’un delicat i acurat equilibri entre els nivells d’activitat d’aquests dos sistemes.

Doncs quan una persona pateix el que es coneix com un atac de pànic, una afecció cada vegada més freqüent, passa una experiència realment desagradable. El cos actua com si es descontrolés i pots arribar a creure que ets a les portes de la mort. Però en realitat, el que acostuma a passar és que el sistema nerviós simpàtic s’ha posat en funcionament d’una manera massa intensa, o que el parasimpàtic no està fent la seva feina prou intensament.

El resultat és que el cor batega més de pressa, la pressió sanguínia augmenta, la respiració s’accelera, les pupil·les es dilaten, suem, la sang es redistribueix cap a les zones interiors de l’organisme i el metabolisme en general s’accelera. Tot molt raonable si t’has d’enfrontar a un enemic, si estàs sent víctima d’un atracament o si, un avantpassat nostre topava de cara amb un depredador. Però quan et passa sense motiu aparent és normal pensar que alguna cosa va molt malament a l’organisme. Per poc hipocondríac que siguis, de seguida penses en infarts, mort sobtades, accidents cerebrals o el que sigui.

I tot i sabent-ne el motiu, costa un gran esforç recordar que no passa res, que en pocs minuts tot tornarà a la normalitat, quan el sistema parasimpàtic es decideix a compensar l’activitat d’un sistema nerviós que, en ser autònom, difícilment podem controlar..

Hi ha fàrmacs per tractar això, però sempre és un mal negoci remenar gaire el sistema nerviós, que ha de fer moltes, moltíssimes, funcions insospitades constantment com per anar-lo alterant. Encara que quan toca, toca.

I si no, sempre queda el remei dels frikis. Recordar la novel·la Dune, i anar-se repetint la lletania de les dames Bene-Gesserit. “... afrontarè la por. Permetré que passi sobre meu i a través meu. I quan hagi passat... allà on hi havia por ja no hi haurà res. Tan sòls hi serè jo.”

Com sempre. Fàcil de dir. Però durant un atac de pànic, extremadament difícil de fer.

El que deia: Simpàtic el Deu Pan.

Bona feina!

El passat novembre vaig escriure sobre una tesi doctoral que havia tingut la oportunitat de llegir, ahir es va fer pública. Una tesi ben treballada, que ens parla sobre la relació que hi ha entre l'exces d'activitat física i les arrítmies cardiaques i fisiopatologies relacionades amb el cor.
Bé, doncs ahir es va fer públic el fantàstic treball dels meus veïns del laboratori, un treball que ha arribat als mitjans de comunicació i que ha generat varios comentaris curiosos.
En primer lloc avuí no escriuré cap article explicant res de nou, crec que es millor comentar certs aspectes que ens poden portar a dur a l'extrem aspectes d'aquest treball. L'explicació ja està ven guarnida pels companys el Dr. Lluis Mont, la Dra. Anna Serrano-Mollar, el Dr. Josep Brugada, la Dra. Gemma Gay-Jordi, la Dra.Begoña Benito, en aquest enllaç.
En sortir la noticia vaig veure que hi havia un parell de comentaris repetitius. Sobretot la pregunta de perquè s’ha fet l’estudi amb rates. Perquè no fer-ho directament amb els esportistes? L’altre comentari era una certa sorpresa en veure que consideraven setze setmanes d’entrenament de les rates com esport de “llarga durada” i equivalent a molts anys d’entrenament en humans.

La resposta al primer comentari és fàcil. Certament seria molt millor i més exacte, però el cas és que no es poden treure trossos del cor als atletes per analitzar-los. Primer perquè no es deixen. A més, els del comitè ètic de l’hospital s’enfadarien. I finalment el treball hauria durat uns trenta anys enlloc de setze setmanes. Era interessant publicar l’article i enllestir la tesi sense esperar tant de temps. Aquesta última part és la que ens porta a recordar que els cicles vitals són diferents per les diferents espècies que convivim en el planeta, pertant setze setmanes, fent un hora d'exercici diari, per un animal que viu una mitja de dos anys es signifcatiu i comparable a vint anys d'exercici a alt nivell nostre, i vull dir a molt alt nivell ( maratons, ironmans, etc).

D'altrabanda he sentit comentaris que analitzaven el resultat del estudi en favor de la inactivitat i el sedentarisme com aquell de : "Ja us deia jo que fer esport era dolent". Bé tot és opinable però caldria una mica de rigor científic per valorar aquesta opinió, si més no com a respecte als nostres investigadors i no caure en el fàcil parany d'utilitzar les dades aleatoriament per justificar una falta de esperit/ganes de fer esport o de moures en general.

De totes maneres, en el cas de l’esport cal no perdre el sentit de les proporcions. Fer esport és molt saludable i recomanable mentre que la vida sedentària és dolenta. De la mateixa manera també és dolent un excés d’exercici, però la majoria que no som professionals no hem de patir per això. Tot i que un bon control mèdic és d'allò més recomanable.

Al final, com tot a la vida, n’hi ha prou de guiar-se pel sentit comú.

Bona feina companys!

Al·ligators, maratons i deshidratació

Actualment hi ha tres famílies de cocodrils al món. Els cocodrils pròpiament dits, els caimans i finalment, els al·ligàtors. Aquests últims són els que viuen al Nou món i en particular, són abundants a l’estat de Florida. Per això no resulta sorprenent descobrir que l’equip esportiu de la Universitat de Florida s’anomenin els “Gators”.

Es veu que els Gators no destacaven particularment per la seva eficàcia esportiva. I és que ha de ser cansat jugar a futbol americà als estats del sud, amb aquella calor sufocant. De manera que no van guanyar cap campionat important... fins al 1967, quan van aconseguir la “Orange Bowl”, que sincerament no la conec de res, però que segur que els va fer molta il·lusió.

Però aquella victorià s’havia gestat un parell d’anys abans, quan van preguntar a fisiòlegs de la Universitat si entenien per quin motiu el rendiment dels jugadors baixava tant durant la segona part dels partits. Aleshores, els investigadors es van adonar que el problema era la deshidratació que patien després de jugar una estona. I el problema era que amb beure aigua no n’hi ha prou per compensar-ho.

El nostre cos ha de regular la temperatura molt acuradament, i disposa d’uns quants sistemes per escalfar: augmentar el metabolisme, tremolant, cremant greixos al teixit adipós marró... però ho té més fumut per refredar-se. Aleshores el que fem sobretot és suar. Alliberem aigua pels porus, que en evaporar-se capta calor del cos i ajuda a refredar-lo. Però això resulta molt car en aigua i de seguida poden aparèixer problemes de funcionalitat en diferents sistemes del cos. La sang perd part del plasma, el cor ha de bombejar més, les cèl·lules treballen més lentament.

I encara hi ha un problema afegit. Quan suem, no eliminem únicament aigua, sinó que també perdem ions, sobretot sodi i clor. Per això la suor és saladeta. I per això, de vegades l’aigua sola no treu del tot la set. I per això no és convenient beure aigua de neu, que no té sals i que encara ens fa sentir més malament.

El que els passava als Gators era que després de mitja horeta de joc començaven a evidenciar els efectes de la deshidratació, i els investigadors van proposar no rehidratar-los amb aigua, com feien fins aleshores, sinó amb una solució d’aigua amb ions clor i sodi i també amb sucres per reposar energies. Diuen que amb allò els Gators van poder marcar la diferència sobretot en les segones parts i per allò van aconseguir guanyar.

Naturalment i com a bons americans de seguida van comercialitzar la beguda que, en honor a l’equip on l’havien desenvolupat es va anomenar “Gatorade” i que va ser la primera d'una sèrie de begudes dissenyades per rehidratar esportistes i suadors en general. 

I es per això que es recomana que abans de fer competicions tipus marato, ironman, etc. haver ingerit aquest tipus de beguda isotònica per evitar així un dèficit futur.

En el fons és el mateix principi que es fa servir en teràpia de rehidratació, per malalties com el còlera, en que el més greu (i el que mata als malalts) és la deshidratació brutal que pateixen. A aquests malalts, donar-los aigua no serveix de res perquè en aquestes malalties el budell el que fa és perdre aigua i no absorbir aigua. I amb l’aigua marxen les sals minerals que les nostres cèl·lules necessiten per mil funcions diferents. Penseu, per exemple, que per cada neurona que envia un impuls hi ha grapats d’ions sodi i potassi que entren i surten del seu interior. Si no hi ha aquests ions la cèl·lula no pot funcionar.

Ara ja hi ha molts tipus i marques de begudes per rehidratar-se, i ja han passat del camp de l’esport al del consum general. Es comú i totalment entés que ens hem d'hidratar amb algo més que l'aigua per no patir deshidratació, el que resulta curiós es que fins al 1967 no ho descobríssim del tot i que ara ja al 2011 ho trobem un fet totalment normal, i es que a vegades abançariem més observant i fent un petit pas enrera o una petita pausa per entendre el futur, o simplement el que ens envolta.
De totes maneres aquestes begudes no s’han de confondre amb les begudes energètiques, que tenen estimulants i excitants i altres compostos per augmentar el rendiment. D’aquestes, Red Bull i similars, en parlem un altre dia. I és que si amb les isotòniques començava parlant dels al·ligàtors, amb les energètiques caldrà parlar de toros, i no sembla bona idea barrejar toros i al.ligàtors!

El color de la música o el sabor de les lletres

Tendim a pensar que tots veiem, sentim, notem el món de manera similar. Els colors, són els que són, els sons, el tacte, les olors, estan ben clars i no haurien de presentar sorpreses. Però sembla que les coses són molt més complexes.
L'altre dia, a la consulta, em vaig topar amb una cas molt singular, cal a dir que no era el seu motiu de consulta però, gracies a la col·laboració del pacient vaig poder-ho valorar, amb les limitacions lògiques de no ser la meva especialitat . Tot un plaer! 

Hi ha persones que tenen (no crec que es pugui dir “pateixen”) sinestèsia. Una condició en què les diferents percepcions sensorials es barregen. Així, per alguns, la nota “do” és de color blau, el tacte de la carn pot ser de sabor amargant i el jazz de Nova Orleans tenir un tacte semblant a gotes de pluja. I no és que simplement els hi ho recordi. Quan escolten un "do" aquestes persones veuen el color blau, si toquen carn noten realment un gust amargant o si escolten jazz, la pell respon com si caiguessin petits copets similars a les gotes de pluja.

Hi ha moltes anècdotes de com els sinestèsics descobreixen que ho són. 

Per exemple, un doctor estava buscant voluntaris per fer un estudi sobre sinestèsics. Quan algú li va preguntar que era això ell va dir: “persones que pensen que el 5 és groc”. No! un li va respondre, el cinc és verd!

O la sorpresa de una mare quan la nena li explicava com de divertit era fer una “R”, perquè si començava amb una “P” i li afegia un palet... podia convertir una lletra taronja en una de groga!

És ben curiós pensar que aquest text, que jo i la majoria veiem escrit en negre sobre blanc, pot ser de molts colors (o olors, o tacte) per algunes persones! Això ha portat a fer un seguit d’estudis per tal de comprendre que els passa, però sobretot, perquè ens poden donar pistes de com funciona el nostre cervell. Perquè els colors els veuen de veritat. Les àrees del cervell corresponents al color s'activen igual que quan l'ull detecta el color en qüestiò.

La hipòtesi és que, al cervell les vies de processament de alguns estímuls fan camins paral·lels i molt propers al llarg del nostre cervell. Això pot fer que de vegades apareguin “curtcircuits” en determinats llocs. Una neurona que activa a la seva veïna, quan en realitat no hauria de fer-ho. I el senyal que hauria d’anar cap a la zona del cervell de reconeixement d'una lletra, activa també la percepció d'un color o un so o un tacte. Per això si algú troba que la nota “do” és lila, sempre apareix la mateixa tonalitat de lila enfront la mateixa nota (però no al revés), ja que el curtcircuit neuronal és al mateix lloc.

És interessant que hi ha famílies amb molta més propensió a la sinestèsia, cosa que indica un component genètic. I és molt més freqüent en dones que en homes, cosa que suggereix alguna mutació en el cromosoma X.

També en la sinestèsia hi ha nivells i classificacions, i encara que de llarg, les més freqüents son les associades als colors, cadascú te la seva particular. El 7 pot ser blau per algú, rosa per algú altre i “salat” per un tercer. Algunes persones presenten sinestèsies múltiples i fins i tot hi ha daltònics que, tot i que no poden veure els colors, el cervell assigna colors a algunes lletres.

De manera que no, no tots percebem el món de la mateixa manera.

Però potser no és tant estrany i tots tenim sinestèsia en algun grau. Per exemple, en certa manera associem formes a sons. Mireu la figura del principi. De les dues formes, quina relacionaríeu amb la paraula “buba” i quina amb la paraula “kiki”? El 98% de la gent veu clar que la de la dreta és “buba”, encara que no hi ha cap raó especial perquè sigui així. Això indica que el cervell associa formes (punxegudes) amb sons (aspres).

La sinestèsia pot ser un problema especialment pels nens, que noten alguna diferència amb la resta de companys, sense saber entendre que és el que passa. I per alguns, resultava una càrrega realment dura al menys fins que van descobrir el que els passava. Algú va escriure “A la vida moltes coses depenen de la pregunta, veu el que jo veig?. Això uneix als humans socialment... tenir percepcions sense corroborar et fa sentir estranyament sol al mon.... abandonat a la meva illa privada de “p” grogues, dijous turqueses i “v” de color vi”.

I aleshores m’adono que per a mi, els nombres parells son arrodonits i els imparells son definitivament angulosos. Potser soc sinestèsic?

Omega quant?

Un dels èxits de la publicitat ha sigut aconseguir que tothom parli de complexes estructures químiques amb total naturalitat. Altra cosa és que tinguem clar del que parlem exactament, però això ja és menys rellevant. L’important és estar segurs que necessitem ingerir aquests productes per gaudir de millor salut. Un cas paradigmàtic d’això són els “omega 3”.
Perque, exactament... que és un omega tres?
Aquí he de fer una petita confessió. Durant molt temps jo tampoc tenia ni una aproximació exacta de que eren.
Però una vegada t’adones del problema, ja ha sigut fàcil entendre que és això tant important que hem d’afegir a la llet, la mantega, els cereals i, com ens descuidem, també ho afegiran als xampús o als preservatius.
En realitat no cal entrar en massa detalls químics per comprendre la importància. N’hi ha prou de saber que un àcid gras és una cadena d’àtoms de carboni units un rere l’altre, com si fossin nens agafats de les mans, i amb un grup àcid a un extrem. Segons el nombre de carbonis tindrem un o altre àcid gras. Per exemple un àcid palmític és un àcid gras de 16 carbonis, mentre que un esteàric en té 18. Acostumen a ser nombres parells perquè les cèl•lules els fabriquen afegint els carbonis de dos en dos.
La gràcia és que la manera com s’uneixen els carbonis pot presentar una particularitat química anomenada “insaturació”. Ara no entrarem en el que és, però si que és important el nombre d’insaturacions que té i la posició que ocupen. Per exemple, l’àcid oleic, el de l’oli d’oliva, té 18 carbonis i una única insaturació en la posició 9.
Doncs el que fa importants els ω3 és el fet que les cèl•lules dels animals poden afegir insaturacions sense problemes en les primeres posicions. Però més enllà de la 9 ja no poden. L’enzim que s’encarrega de fer-ho ja no hi arriba. I el cas és que realment ens fan falta àcids grassos amb insaturacions més enllà de la posició 9. Ja que no els podem fabricar, doncs els hem d’incorporar a través de la dieta. Vaja que ens els hem de menjar!
Per aquest motiu es diuen “àcids grassos essencials”. Perquè és essencial que la nostra dieta en contingui. En cas contrari, apareixen malalties, igual que passa quan ens falta alguna vitamina.
Doncs uns d’aquests àcids grassos essencials són alguns ω3. Que es diuen així perquè, a diferència dels químics, els metges i fisiolegs contem des del final i no des del principi de l’àcid gras. Un ω3 té la insaturació en el carboni que fa tres contant des del final de l’àcid gras.
El problema segueix sent que nosaltres (els animals) no els podem fabricar i que cal ingerir-los. Per tant cal obtenir-los de les plantes que si que els poden fer o, encara millor, del peix.
Un moment! He dit que els animals no en poden fer i ara resulta que els peixos si? Doncs no. El que fan els peixos, com el salmó, és incorporar i acumular els ω3 a partir de les algues que mengen. I posats a triar, sempre és millor un bon plat de salmó a la planxa, amb el seu sofregit amb all i alguna coseta més, que no pas un comprimit d’algues espirulines.
Les sardines també en són una bona font. De petit no m’agradaven, però ara pensar en un esmorzar a base de sardines a la planxa amb pa amb tomàquet i un glopet de vi s’acosta a l’ideal de paradís. Si això pot ser un cap de setmana a prop del mar ja ni us ho explico.
És clar. Amb incloure peix a la dieta ja n’hi ha prou per tenir els ω3 que necessitem. També ens calen ω6, però com que aquests es fan servir en l’elaboració de molts aliments, tots n’anem sobradíssims.
I com passa amb les vitamines, el que cal és tenir el necessari per no patir una deficiència. Tots els que tinguem de més no fan nosa, però per descomptat no faran que ens trobem millor, ni que ens aprimem i no acceleren el metabolisme ni ens garanteixen millor salut.
De manera que com sempre que parlem de nutrició, i si no tenim cap malaltia que obligui a controlar el que mengem, el millor és fer una dieta ben variada i oblidar-se de suplements. Tant simple com això.
Una cosa que aquí, a la Mediterrània, és fàcil de fer i amb possibilitats extremadament saboroses.

El Gran Filtre

Una de les coses que fem amb més eficiència, i més en aquest dies en que la grip apreta i la ingesta de líquid aumenta, malgrat que no hi pensem gaire i en realitat tampoc en parlem gaire, és fabricar orina. Això del pipí és d’aquells temes que no surten a les converses habituals. En un ascensor o durant la sobretaula pots parlar de futbol, del temps o del preu de la vida, però no pas de la orina. Comprensible, però una llàstima, perquè la nostra capacitat per filtrar la sang és absolutament espectacular.

De filtrar la sang i deixar-la neta de productes residuals que cal eliminar se n’encarreguen sobretot el ronyons. També els pulmons, que eliminen alguns gasos i elements volàtils, però la feina de veritat la fan unes estructures molt especialitzades dels ronyons anomenades “nefrones”. Allà hi arriba la sang carregada amb tots els productes que han generat les nostres cèl·lules i que cal fer fora de l’organisme. I d’allà en surt sang neta, contenint únicament allò que ens cal i lliure de totes les deixalles.

El sistema funciona en dues etapes, que tenen lloc en cada una de les dues parts en que es divideix una nefrona. En realitat una nefrona és una mena de canonada llarga i que fa un camí d’anada i tornada, i que en un extrem té una mena de càpsula. Un engruiximent dins el que es fiquen un manyoc de capil·lars sanguinis. La canonada s’anomena túbul renal mentre que l’engruiximent del final és el Glomèrul renal No s’hi han matat amb els noms que simplement volen dir, un tub i un bulto que es troben al ronyó.

La història comença al glomèrul renal. Allà es dóna una situació curiosa. La sang circula a una determinada pressió, però dins el glomèrul la pressió és menor. A més, allà dins les parets dels capil·lars sanguinis són molt permeables, de manera que el contingut de la sang es veu forçat a sortir cap a l’interior de la càpsula. Dins els vasos sanguinis hi queden les cèl·lules i les proteïnes, però el plasma i totes les substàncies petites (sals, sucres, vitamines, etc.)surten cap a fora.

Això ho fem amb molta eficàcia. Cada dia eliminem per aquesta via 180 litres d’aigua. Així el cos s’assegura que gairebé tots els productes que hem d’eliminar surtin del torrent circulatori. El problema és que també perdem moltes coses útils. I per descomptat que no podem eliminem 180 litres d’orina cada dia. No tindríem temps de fer gairebé res més.

D’evitar aquests problemes se n’encarrega la segona part de la nefrona, el túbul renal. Aquest tub també està envoltat per fora de petits vasos sanguinis. I envoltat vol dir que les cèl·lules de la paret de les venes estan tocant les cèl·lules de la partit del túbul renal. L’aigua i tot el contingut que hi havia a la sang i que ara està dins el ronyó passa per aquesta canonada i a mida que ho fa, molts dels compostos útils es transporten de nou cap a l’interior dels vasos sanguinis. Aquí el cos és selectiu. Perquè les substàncies tornin a la circulació han de passar per transportadors específics. Així reciclem les sals, la glucosa, i tot el que si que volem. Les coses que no estan etiquetades per ser recollides es dóna per fet que no les volem i segueixen el camí per l’interior del túbul fins la bufeta de l’orina.

En aquest túbul també retornem la major part de l’aigua que ha sortit de les venes. Encara que filtrem 180 litres cada dia, només mig litret acabarà per ser eliminat. La resta de l’aigua surt momentàniament de les venes però immediatament torna cap a dins, que l’aigua és un bé molt preuat per qualsevol organisme.

Al final el sistema és pot resumir dient que al ronyó, d’entrada es fa fora de la sang pràcticament tot, i a continuació, tronem a recollir únicament el que ens interessa. La resta es considera material de desfeta i el fem fora amb l’orina.

Potser és una manera una mica exagerada de fer les coses. És com anar fent presumpció de culpabilitat (o de toxicitat en aquest cas) i començar eliminant-ho tot, i després només aquells productes que s’identifiquin com a útils seran autoritzats a tornar a l’interior. Però com que l’important és garantir que la sang quedi ben neta, l’estratègia s’ha demostrat molt eficient.

Torna la grip i la Febre

Una característica que associem amb la majoria de malalties és la febre. Si un nen diu que no es troba be, o ens sembla que està massa apagat, el primer que fem és posar-li la mà al front per saber si té febre. En realitat jo li poso al coll o al clatell, que encara s’escalfa més i la febrada, si n’hi ha, resulta més notable. I si es confirma la febre, toca ficar-se al llit! Aviat vindran els calfreds, el dolor muscular la suor i tot el que acompanya els refredats o la grip.

Però ben mirat, la febre és una resposta realment curiosa a la malaltia. Fa que ens trobem encara més aixafats, cremem calories que hauríem de fer servir per combatre les infeccions i perdem una bona quantitat de líquid. Tot plegat sembla contraproduent. A sobre, si prenem algun medicament que ens treu la febre, sembla que tot millora. El dolor marxa i ens sentim millor.

Però la febre és una resposta molt habitual a les infeccions. Quasi tots els mamífers poden tenir febre quan estan malalts i si mirem animals de sang freda, com els rèptils o els peixos, observem que es mouen cap ambients on la temperatura sigui més alta.

Si realment fos una resposta dolenta, l’evolució hauria eliminat la febre fa molt temps. En canvi, veiem que es dóna en molts organismes completament diferents. Fins i tot hi ha qui creu que es pot detectar una resposta semblant en invertebrats.

Durant molt temps es va pensar que la febre apareixia quan l’organisme deixava de regular la temperatura amb la precisió que ho fa sempre. Però van fer experiments refredant pacients amb banys freds i van notar que en sortir del bany, recuperaven exactament la temperatura que tenien abans. Allò indicava que el control de la temperatura funcionava correctament. Simplement passava que el “termòstat” s’havia ajustat a un nivell més elevat.

D’altra banda, les estadístiques indiquen que els pacients que prenen antipirètics (medicaments que treuen la febre) triguen més a curar-se, que no pas els que es mantenen amb la febre. Per tant, la febre no és únicament el senyal que el cos està lluitant, sinó que és un sistema de lluita en si mateix.

Ara es creu que el que passa és que la majoria de microorganismes viuen millor a 37 graus, mentre que si augmenta la temperatura un parell de graus, creixen més lentament. I això dóna més temps al cos per lluitar contra els invasors. A més, la resposta dels glòbuls blancs és més efectiva a temperatures una mica més altes. Fan més anticossos i els fan més de pressa. Per tant, la febre no és una cosa que haguem d’eliminar sense més quan ens trobem malament.

El que passa és que la febre es dispara quan algunes substàncies anomenades “pirògens” fan que a la zona del cervell on es regula la temperatura es fabriquin prostaglandines. I les prostaglandines fan moltes coses. Una d’elles és causar febre, però també participen en la sensació de dolor. Per això els fàrmacs que eviten que el cos fabriqui prostaglandines, com l’aspirina, treuen la febre i també el dolor. Son dos mecanismes diferents, però com els eliminem amb la mateixa pastilla ens sembla que és la febre la que causa el dolor. I no és així.

També hi ha un mecanisme curiós amb les esgarrifances i la sensació de fred que es pot tenir malgrat que faci calor. El que passa és que com el cervell ha posat el termòstat molt alt, la temperatura normal s’interpreta com “fred” i el cos respon intentant augmentar-la ràpidament. I això es fa igual que si estiguéssim a la neu: tremolant. Amb la tremolor, el treball fet per la musculatura es transforma en calor i el cos s’escalfa. Quan arribem a la temperatura de febre, la tremolor desapareix.

El problema amb la febre és quan és excessiva. A partir dels quaranta-un graus de temperatura hi ha sistemes de l’organisme que comencen a funcionar malament. Una febre molt alta pot causar al·lucinacions o convulsions si les neurones comencen a deixar d’enviar senyals correctament. I més enllà dels quaranta-dos graus, hi ha proteïnes que perden l’estructura i les cèl·lules comencen a morir. A partir dels quaranta-tres, la mort és una amenaça molt real.

Per això cal anar amb compte i fer servir el seny. Una mica de febre pot ser millor deixar-la estar. Ens ajudarà a curar-nos abans. Però si dura massa o és molt alta, pot ser millor fer-hi alguna cosa. Especialment si parlem de criatures, que a més, agafen unes febrades escandaloses.

I és que si ets un pare amb una criatura bullint de febre, ja et poden dir i repetir que allò no és necessàriament dolent. Les febrades dels nens acolloneixen d’allò més, i de vegades amb raó, perquè quan són petits encara regulen malament la temperatura. Aquests si que cal vigilar-los!

Tinc gana!

El nostre organisme funciona segons un seguit de pautes i ritmes als que hi estem habituats, però que amaguen una complexitat de la que moltes vegades no en som conscients. Fets que considerem perfectament normals, resulten tremendament intricats quan els analitzes en detall. Però resulta molt útil comprendre, si més no una mica, com estem dissenyats per evitar que ens puguin manipular.

Un exemple d’això és una sensació d’allò més habitual. Una que experimentem cada dia algunes vegades. La gana.

Crec adient parlar d'aquest terme, després de festes, ja que molts d'aquests dies si algo hem trovat a faltar ,és aquesta sensació. Hem passat del "tinc gana" al "que fart estic" o a la gula ,que ja hi haura moment de parlar de pecats capitals.

Per quin motiu tenim gana? Sembla una ximpleria, però el cas és que encara en tenim molts dubtes i el mecanisme que ho controla és realment complicat.

Per començar, la gana és una sensació subjectiva i, per tant, s’origina al cervell. Sabem que hi ha una zona de l’hipotàlem, que és l’encarregada de generar la sensació de gana. Aquell malestar difícil de definir que ens empeny a cercar aliment. En principi, aquest “centre de la gana” es comença a posar en funcionament unes quantes hores després de la darrera ingesta, però això no és exacte. No és el mateix de dia que de nit, de manera que el ritme de la gana està modulat i adaptat als ritmes circadiaris de repòs i activitat. A més, hi ha un altre centre al cervell que s’encarrega de generar la sensació de “sacietat”.

Però això és la base mínima per controlar el sistema. Després arriben les modificacions i adaptacions. Per exemple, més enllà dels ritmes, la quantitat d’energia ingerida pot activar o desconnectar aquests centres. Després d’un àpat immens, triguem més a tenir gana i ens podem saltar perfectament un àpat sense problemes. En canvi, si hem realitzat una despesa energètica important, el centre de la gana es posa a funcionar ignorant completament el rellotge intern. Un mal organisme seria aquell que no reguli la ingesta en funció de la disponibilitat d’energia.

Per tant, el cervell sap com està l’organisme pel que fa a necessitats energètiques. D’això se n’encarreguen unes quantes hormones i metabòlits que tenen més o menys importància i que encara no coneixem del tot. Sabem que la insulina, la glucosa, la grelina, la colecistoquinina i altres s’encarreguen de fer saber al cervell si cal tenir gana o cal sentir-se tips.

Però també hi ha altres estímuls importants. Per exemple, efectes mecànics de l’estòmac. Si està buit i els budells també, hi ha nervis que envien senyals al cervell demanant “marxa”. En canvi, tenir les parets de l’estòmac dilatades envia uns altres senyals nerviosos que disminueixen la gana. I això no depèn de la presencia de menjar. És una pura resposta mecànica activada pel múscul de la paret de l’estómac que s’estira.

De totes maneres, l'activació dels senyals de sacietat requereix una estona. Per això és millor menjar a poc a poc. Donem temps a l'organisme a regular correctament la situació. Si mengem massa de pressa, resulta que quan el cervell s'adona que ja estem tips hem seguit menjant molt més del que calia.

Amb tot això, el cervell pot integrar tots els senyals i decidir si hem de tenir gana o no. Però a més hi ha els efectes dels estímuls externs. La visió de l’aliment, l’olor del menjar, el soroll de la beguda que és abocada l vas, tots aquests estímuls poden activar solets la sensació de gana encara que l’organisme estigui avisant que no cal, que ja tenim prou energia i menjar dins. Això ho saben molt bé els de l’industria alimentaria, que dissenya els productes per tal que resultin el màxim d’estimulants possibles.

Com de potents poden ser aquests senyals ho sabeu tots els que us heu trobat fent salivera en veure algun menjar o un pastís a l’aparador de la botiga. Simplement l’estímul activa la sensació que el menjar és imminent i el cervell ja posa en marxa alguns dels mecanismes de la digestió. Generació de saliva, moviments intestinals, secreció gàstrica... Amb tot això funcionant a ple rendiment, a veure qui es resisteix a comprar el paquet de bombons o la beguda refrescant rica (extremadament rica) en calories.

Naturalment un problema és que el nostre organisme està adaptat a situacions en les que passar gana era molt més normal que no pas el anar sobrat de menjar. Per això tenim més mecanismes que ens empenyen a aprofitar fins la darrera caloria que se'ns posi per davant que no pas a controlar els nivells d’ingesta. I per això ara, quan vivim en una societat que va sobrada d’aliments, simplement responem a la crida de la nostra fisiologia i acabem desenvolupant societats patológicament obeses.

Tots som una mica cegs

De vegades tenim alguna cosa al davant i no ens n’adonem per molt que ens avisin. Això acostuma a fer referència a les relacions personals i socials, però també passa físicament. I un bon exemple el tenim en la visió. Quan obrim els ulls i mirem al voltant la nostra vista cobreix tot el camp visual que podem abastar... o al menys això és el que ens sembla, però la realitat és que hi ha una zona, gairebé al mig del nostre camp visual en la que no hi veiem res. Som cecs per una part de l’ull. I el més interessant és que no ens n’adonem. Però hi ha una manera molt senzilla de comprovar-ho. Un petit experiment que es fa amb aquesta imatge. Cal tancar l’ull esquerre i mirar fixament el punt. Si posem el cap aproximadament a un pam de la pantalla i el movem lentament endavant o enrere sense deixar de mirar el punt, hi ha un moment en que la creu desapareix! És quan la creu entra en la zona de visió per la qual som cecs

.

En realitat no ho notem, perquè malgrat que hi ha una zona en la que no captem imatges, el cervell omple el buit omplint el que falta amb imatges de la perifèria de la zona cega. Per això no en som conscients.

Però per quin motiu hem de tenir una zona cega? Doncs la resposta sempre em ve al cap quan sento parlar als defensors de la teoria del Disseny Intel·ligent. Aquells que diuen que els éssers vius estan tant perfectament dissenyats que en cap cas poden haver evolucionat i han de ser el producte d’un dissenyador Intel·ligent. En realitat aquest raonament és una absoluta ximpleria. El nostre cos, com el de tots els éssers vius, funciona d’una manera fantàstica. Però si un creador es va encarregar de dissenyar-lo peça a peça, realment es podria dir que és un incompetent, al menys com a dissenyador.

L’ull és un òrgan extraordinari que funciona com una càmera fotogràfica. Capta els feixos de llum, els fa passar a través de les cèl·lules transparents del cristal·lí, que pot variar el grau de curvatura de manera que permet enfocar la imatge a la retina, una capa de cèl·lules fotosensibles que responen segons el color i la intensitat de la llum i que transmeten els senyals a uns nervis que envien la informació al cervell. Un mecanisme fascinant.

Ara bé. Un dissenyador mínimament competent posaria les cèl·lules fotosensibles de la retina de cara al feix de llum que arriba provinent del cristal·lí, i els nervis encarregats de transmetre la informació al cervell estarien al darrera. És evident, no?

Doncs el nostre ull no està dissenyat així. Els nervis estan al davant. Entre la llum i la retina!

Com que formen una capa molt fina, la pèrdua de sensibilitat és petita. L’únic problema és que els nervis han de sortir de dins l’ull per anar cap al cervell. I això ho fan a través d’un punt determinat de la retina. Allà, evidentment no hi ha cèl·lules fotosensibles. El que hi ha és un forat per on passen els nervis. I com a conseqüència, la llum que arriba allà no és detectada per nosaltres. És la nostra zona cega. 

És curios anomalies com el nistagmus, que no és més que un moviment involuntari i incontrolable dels ulls. El moviment pot ser horitzontal, vertical, rotatori, oblic o una combinació d'aquests ... El nistagme està associat a un mal funcionament en les àrees cerebrals que s'encarreguen de controlar el moviment. Però no es comprèn molt bé la naturalesa exacta d'aquestes anomalies ... Els pacients amb nistagme sovint posen el cap en una posició no normal per millorar la seva visió, anul.lant el més possible l'efecte que produeix el moviment dels ulls. Aquesta anomalia també es coneix com l'enfermetat del miner .

És interessant que en el cas dels mol·luscs, que tenen uns ulls molt semblants als nostres, però amb una historia evolutiva diferent, els nervis si que estan en el costat correcte. De fet, l’ull dels calamars és el millor dissenyat que hi ha. Potser el Dissenyador Intel·ligent que defensen alguns té preferència pels calamars abans que pels humans? O potser simplement l’evolució va trobant solucions sobre la marxa, improvisant amb el que té i seleccionant sistemes que funcionin encara que no siguin els teòricament òptims.

Per això, quan esmenten el Disseny Intel.ligent, em pregunto si realment saben de que coi parlen. Tots tenim un punt cec als ulls, però a més, i tal com afirma la dita, no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.