Si alguna cosa tenim clar des de petits és que l’esport és una cosa saludable. En un sistema de vida que tendeix cada vegada més al sedentarisme, recordar que cal moure el cos, que cal fer exercici, és una obvietat que ningú discuteix. Després ens farà mandra, no tindrem temps o trobarem mil excuses per posposar-ho, però les bondats de l’exercici per la salut són clares.
Per això sobta la notícia d’esportistes que cauen fulminats en mig d’un partit o d’una cursa. Ells estan perfectament entrenats i, en teoria, sota un bon control mèdic. Com és possible que el seu cor es mostri sobtadament fràgil, de vegades fins i tot amb desenllaços tràgics?
Casualitats de la vida, fa pocs dies vaig llegir una tesi doctoral on estudiaven justament l’efecte de l’exercici intens sobre la fisiologia del cor. I els resultats que van mostrar fan reflexionar sobre el cor, sobre l’esport, sobre els fàrmacs i, sobretot, sobre com som de complicats els humans.
El treball, molt enginyós i del que ja havien publicat alguna dada, el van fer en un grup de rates que corrien cada dia una hora a bon ritme. Aquest entrenament el van mantenir durant setze setmanes. Mentrestant, un altre grup de rates feien el gandul a la gàbia del costat. Passat el temps, que si el traslladéssim a escala humana serien uns quants anys d’entrenament intens, es va analitzar el cor dels animals i es va observar que mostraven les característiques d’un fenomen anomenat “cor d’atleta”. Les parets del cor es fan més gruixudes i el volum de sang que bomba augmenta per aportar més nutrients a un cos que reclama més energia.
La novetat és que en algunes parts del cor, l’engruiximent no es feia amb cèl·lules musculars cardíaques (els miòcits) sinó amb unes que serveixen bàsicament per fer cicatrius quan hi ha una lesió (fibroblasts). El resultat és que tot i que el cor està aparentment més fort, en realitat hi ha cèl·lules menys resistents i que, en un moment donat poden no fer la feina correctament. En un altre teixit podria no ser greu, però el cor ha de funcionar sincronitzadament i correctament tota l’estona.
Aquestes alteracions podrien estar relacionades amb els accidents cardíacs patits per esportistes d’elit, tot i que hi ha molts altres motius per tenir un infart. Però la pregunta interessant era? Això és irreversible? O descansant un temps el cor es recupera?
Doncs sembla que efectivament el cor es pot recuperar. Un parell de setmanes de repòs (que en humans seria més temps) feia que el cor recuperés la seva estructura cel·lular normal. Això semblaria una bona notícia, però els metges segueixen preocupats i interessats en fàrmacs que pugin prevenir els canvis associats a l’excés d’exercici. El motiu és senzill. Malgrat que n’hi ha prou de deixar l’entrenament per recuperar-se, a l’hora de la veritat, molts atletes que estan intentant guanyar un mundial, una marató concreta, un rècord del món, no voldran deixar l’entrenament. Després de tot, ells es trobaran be i quan els suggereixin de deixar l’entrenament s’hi negaran. Fer-ho voldria dir perdre, renunciar al somni o a la glòria.
Sembla estúpid (i de fet ho és), però no és diferent a l’actitud de la societat en general en altre temes. Demanem que els científics trobin teràpies per curar el càncer de pulmó i invertim milions d’euros i anys d’esforços en un tema que té fàcil solució. Deixant de fumar s’evitarien milions de casos de càncer de pulmó gairebé d’un dia per l’altre. Ho sabem, però preferim seguir amb el que ens agrada mentre ens queixem i esperem que la ciència ens trobi una solució.
De totes maneres, en el cas de l’esport cal no perdre el sentit de les proporcions. Fer esport és molt saludable i recomanable mentre que la vida sedentària és dolenta. De la mateixa manera també és dolent un excés d’exercici, però la majoria que no som professionals no hem de patir per això. Tot i que un bon control mèdic és d'allò més recomanable.
Al final, com tot a la vida, n’hi ha prou de guiar-se pel sentit comú.
