La quinina s’obté de l’escorça de la cincona o arbre de la quina. En realitat hi ha varies espècies d’aquest gènere, originari de Sud-Amèrica, però les més emprades són la Cinchona calisaya, la Cinchona officinalis i la Cinchona succirubra. I la historia complicada de la quina ja comença amb el nom. Les propietats medicinals de l’escorça d’aquests arbres ja eren conegudes pels inques. Naturalment no era per tractar la malària, inexistent en aquell temps a Sud-Amèrica, però si que era útil per treure la febre.
Doncs al segle XVII, una de les primeres europees que va beneficiar-se de les propietats d’un polsim extret de l’escorça d’aquells arbres va ser la dona del Virrei Don Gregorio Fernández de Cabrera, Ana de Osorio, Condesa de Chinchón. Per això és van popularitzar amb el nom de “polvos de la condesa”...
I quan van batejar els arbres, en honor a la Comtessa de Chinchón, li van posar el nom de gènere Chinchona, però sembla que una errada tipogràfica comesa pel mateix Linnee va fer que al final s’anomenés Cinchona.
Aquell medicament va arribar a Espanya, i d’allà es va popularitzar arreu del món. Naturalment, quan es va veure que servia per tractar la malària, la seva importància es va disparar. De fet, es va arribar a sobreexplotar tant que pràcticament es va acabar amb els arbres que la produïen. I també naturalment, els productors mantenien un estricte control per evitar que ningú més disposés d’aquells arbres.
Però finalment unes llavors de cincona van arribar a Indonèsia portada de contraban per anglesos o holandesos (en això hi ha diferents versions). Allò va permetre que augmentés la producció i va garantir a la corona britànica disposar de medicaments antipalúdics imprescindibles per mantenir l’imperi. Això era molt important ja que morien més soldats per culpa de la malària que no pas per les accions dels enemics.
La quinina també va ser aprofitada per uns fabricants alemanys d’aigua carbonatada. La companyia Schweppe & Co va començar a afegir-la per donar un toc característic a una de les seves aigües amb gas i van crear l’aigua tònica, coneguda com “tònica Schweppes”. La quinina li donava un gust amargant que va tenir un gran èxit. I a partir d’aquí tornem a tenir dues versions de la història. Hi ha qui diu que per celebrar les victòries angleses, un oficial britànic va proposar afegir ginebra a la tònica, creant el gin-tònic. L’altra versió és que els soldats britànics prenien tònica com medicament per la malària i van afegir-li ginebra per millorar-li el gust.
Cal tenir en compte que la quantitat de quinina que es posava abans a la tònica era molt més alta que la que es fa servir actualment i per tant, era molt amargant. De fet, la tònica que podem veure té una fracció de la dosi terapèutica ja que la quinina també presenta (com tots els fàrmacs) efectes secundaris. Per tant, avui en dia no espereu prevenir la malària a base de prendre tònica o gin-tònics, (encara que seria una bona excusa)
La molècula de quinina té algunes curiositats, com la de presentar fluorescència natural. Per això emet llum quan s’il·lumina amb llum ultraviolada. Però és una molècula realment complexa. Durant la segona guerra mundial es va descobrir com sintetitzar-la químicament, però és molt complicat i econòmicament no surt a compte, per tant avui en dia encara s’extreu de l’arbre. Com en els vells temps de la Comtessa de Chinchon.
Un altre tema és com preparar un gin-tònic. Sobretot pel que fa a quina ginebra fer servir. Més unanimitat hi ha en la tònica, però també aquí hi ha preferències. I una discussió final és si, a més del gel, la ginebra i la tònica cal posar-hi llimonada o no. La llimonada pot donar-hi un toc peculiar al sabor, però el problema és que en acidificar la barreja fa que es perdin les bombolles de l’aigua carbonatada. Millor posar únicament la pell de la llimona, però... que cadascú que el faci com li plagui. Fins i tot hi ha qui substitueix la llimona per cogombre amb un notable i inesperat èxit.
