Hi ha un anunci que juga amb la frase “s’assemblen, però en realitat són molt diferents”. Doncs sembla que en temes de ciència haurem de fer una campanya similar si tenim en compte les dades d’una enquesta que va fer la generalitat i que va presentar fa unes setmanes. Les dades i les conclusions eren previsibles, però no per això deixen de ser decebedors.
I per una vegada no puc sinó estar d’acord amb qui va tria el titular de la notícia: “Els catalans no tenen ni idea de qui són els seus científics”.
L’administració fa regularment enquestes en els anomenats “baròmetres d’opinió”. I la primera dada que cal tenir en compte és que fins ara no havien preguntat res sobre ciència. Òbviament això és un reflex de l’ambient social que hi ha envers l’activitat científica, que encara està prou poc valorada com perquè sigui una novetat el mateix fet que es prenguin la molèstia de incloure-la en els baròmetres d’opinió.
En realitat hi havia dues preguntes sobre científics. Els deien el nom de sis investigadors catalans els demanaven: «¿el coneix?» i «¿quina és la seva professió?». Per fer-nos una idea, dels més coneguts, un va ser el paleontòleg Eudald Carbonell que, tot i participar en un programa de televisió, només va ser identificat per una de cada deu persones i l’altre “famós” va ser el cardiòleg Valentí Fuster. La resta, el bioquímic Joan Massagué, l’epidemiòleg Pedro Alonso, l'economista i l'especialista en càncer Josep Baselga eren pràcticament desconeguts per gairebé tothom.
Un fet divertit era que molts deien conèixer Pedro Alonso, una de les persones que més està treballant en la vacuna contra la malària i que fa una feina que pot salvar milions de vides (literalment). Però no. Simplement el confonien amb Fernando Alonso.
De manera que no em puc resistir:
Aquest és Pedro Alonso
I aquest Fernando Alonso.
S'assemblen. Però són molt diferents!
En realitat, una bona part de la culpa la tenim els propis científics, que no ens prenem la molèstia d’explicar el que fem. I hauria de ser part de la nostra feina. Després de tot, la societat inverteix diners en la recerca científica i el menys que podem fer és explicar, de manera entenedora, com els gastem. Explicar-ho ja ho fem, per descomptat, però només als encarregats d’administrar els recursos en el ministeri, conselleria o departament corresponent encarregat del finançament. Si no ho fem i com a conseqüència la ciència té poca visibilitat, no n’hi ha prou de queixar-nos. Som els científics els que hem de sortir de l’armari, o més estrictament, del laboratori.
I una reflexió final. Heu notat que entre els escollits no hi havia cap dona? No se qui va fer la tria, però jo no faria cap llista de científics de renom del nostre país sense incloure, per exemple, l’Anna Veiga, la primera que va aconseguir el naixement d’un “bebè proveta” a casa nostre i que va treballar amb l’equip que l'any passat va guanyar el premi Nobel. Poca broma! Sorprenent, a més, perquè actualment ja bona part de la recerca que es fa aquí està feta per dones. I per fer un tast, aquí teniu un enllaç a una exposició que es va fer sobre 16 científiques catalanes.
