Aquest cap de setmana hem passat uns dies en família, en un entorn totalment recomanable a la vall de Llémena.
A una casa rural, EL Nus de Pedra (senzillament fantàstic, gràcies Joan,
Montse i família). Bé el fet és que el meu fill en una passejada pels idíl·lics paratges de la zona, va trobar un fòssil
d'un cargol i en explicar-li que volia dir això dels fòssils, em va
venir al cap un d'aquells aconteixaments que llegeixes i que ens fan sentir
part d'una Història gran, però a la vegada plena de petits moment, senzills, que fem per costum i sense adonar-nos, que la
fan encara més gran.
De vegades passen coses
extraordinaries que fan que aquests moments, en principi intrascendents, ens
quedin grabats en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir
fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània,
concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar
literalment grabat en pedra.
I tot va començar amb un excrement d'elefant.
El
1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i
tirant-se això, trossos d' excrements secs d'elefant. Per esquivar-ne
una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien
observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar
més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants,
jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella
roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una
serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es
mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids.
Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven
paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien
a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta
interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure
que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar,
van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu
camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les
emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a
tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb
la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van
germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però
he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment,
a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant.
Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns
va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie
de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no
fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions
d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella,
caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un
infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de
posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.