lunes, 27 de mayo de 2013

Singlot, una patologia?

Fa poc us vaig prometre que intentaria tractar temes que em comentaven alguns pacients i/o amics i degut a la manca de temps he estat una mica distant amb el blog, i no he seguit una rutina de publicacions, però intentaré mantenir la publicació setmanal que he fet fins ara.
Dit això, avui parlaré sobre un aspecte del nostre organisme molt peculiar, el singlot.
Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.
Tots hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les cordes vocals”.
Però de vegades dura més del normal i aleshores ja és més empipador. Els metges parlem del singlot transitori, que és el més habitual i al que no li fem ni cas. No mereix ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne. Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.
Però, com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat causa el sorollet típic.
I de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal: Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de singlot.
Resulta interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la musculatura dels pulmons.
I, el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat de CO2 que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.
El clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar. En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.
Estimular el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)
També hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el diafragma.
Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...