He mirat una web on exposen els 20 mites científics més estesos i realment, alguns semblen incombustibles, com el que diu que sols fem servir el 10 % del nostre cervell, o que la gran muralla xinesa és l’única estructura feta per l’home que es pot veure des de l’espai. Bé, del cas del cervell ja n’havia parlat fa temps, i això de la muralla, doncs depèn de l’òrbita a que estiguin. En òrbites baixes si que es pot veure, igual que moltes ciutats o les piràmides, però des de la Lluna, per exemple, doncs no, no es veu.
Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, perquè també és molt repetitiva. L’afirmació que diu que els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts.
D’entrada, ja cal aclarir que no, que quan el cos mor, les cèl·lules deixen de funcionar i això inclou les cèl·lules que donen lloc a les ungles i el cabell. Al final del trajecte, la parada és completa.
Aleshores, com es va originar aquesta idea? Doncs segurament perquè aparentment si que els difunts tenien el cabell i les ungles més llargues de com els recordaven els parents. Havia de ser molt impressionant exhumar un cos i observar unes ungles grans o uns cabells més llargs. Inevitablement la imaginació es devia disparar. Segur que estava mort? Però quan això també passava en casos en que la mort estava fora de dubte, com s’explica l’anormal llargada de les ungles?
Doncs simplement perquè tenim clar quina és la mida de les ungles en els dits, però en realitat no veiem la totalitat de la ungla. Hi ha una part, a l’arrel, que resta tapada per la carn i la pell. Però després de la mort, el cos pateix una ràpida i intensa pèrdua d’aigua. La deshidratació fa que el teixit s’encongeixi i es retragui. Per tant, part de les ungles que normalment no es veuen, passen a ser visibles. Les ungles no creixen després de morts. Simplement hi ha una part, normalment oculta, que queda visible.
I amb el cabell passa alguna cosa semblant. Tenim idea de la mida dels cabells per comparació amb la mida de la cara o de la resta del cos. Si el cos s’encongeix, els cabells semblen “comparativament” més llargs.
En realitat, aquest efecte el podem observar en un tema molt més amable. Quan mirem la lluna a prop de l’horitzó, com la que varem tenir la sort de veure ahir, sembla més gran que quan està a dalt de cel. Canvia de mida la Lluna? No. Simplement que quan es troba propera a l’horitzó, la podem comparar amb alguna cosa, una muntanya, uns arbres, uns edificis, i això ens permet fer-nos una idea de com de gran n’és. Però hores desprès, sola a dalt del cel tant sols la podem comparar amb la immensitat de l’espai. I aleshores la mateixa Lluna ens sembla molt més petita.
Per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem en funció d’un sistema de referència. Però de vegades, les referències enganyen i les comparacions ens fan treure conclusions errònies. I això no passa tant sols en la ciència. Filip de Macedònia va ser un monarca de l’antiguitat extraordinari. Va unificar el seu regne, el va fer créixer i del no res el va convertir en una gran potència. Però avui molt pocs el recorden. Perquè? Doncs perquè el seu fill va ser Alexandre el Gran. I al costat d’Alexandre, tot queda eclipsat. Fins i tot un gran rei com Filip passa desapercebut.
Veuríem el món d’una altra manera si poguéssim tenir percepcions més objectives. Segurament seria més exacte, però no hi podem fer res. Els humans som com som.
