Avui em faig ressó d'una noticia i ho faig a traves del "mestre" el Dr. Daniel Closa, del que a vegades he fet referència, cito textualment:
El titular de la notícia realment és cridaner: “El pacient zero per càncer de mòbil”. Sobretot perquè tot el relacionat amb la telefonia mòbil és d’aquelles coses que fa com por i sembla que ja tots estem predisposats a rebre noticies esgarrifoses sobre la seva perillositat. Però la possibilitat que finalment hagin aconseguit establir una relació causa-efecte entre els telèfons mòbils i el càncer no és poca cosa. L’únic que m’estranya és que ho trobo al diari i no, com és habitual, als tweets de les revistes relacionades amb la ciència i la medicina.
També hi ha un detall menor. Conec càncers de molts tipus. De pàncrees, de mama, de colon, de pulmó, de pell, de cervell, de… però càncer de mòbil? Com que suposo que l’ús freqüent no li ha causat un tumor a l’aparell de telèfon, he de pensar que és una figura metafòrica i que vol dir “… de càncer causat per l’ús del mòbil”. Seria pitjor a Sud-Amèrica, que al telèfon mòbil li diuen “teléfono celular”. Si al titular parlessin de “càncer cel·lular” les confusions serien tremendes.
I un altre detall que no sembla correcte. El “pacient zero” és el primer cas d’infecció en una epidèmia. S’aplica a coses infeccioses, brots epidèmics i similars. D’acord que l’ús dels mòbils s’ha estès per tot arreu. I que quan sonen al teatre, als cines o en actes més o menys solemnes penses que són com una epidèmia. Però parlar de pacient zero en un cas de càncer i mòbils simplement no toca.
La cosa, a més, es desinfla de seguida. La notícia és que un jutge ha obert un sumari després de rebre un informe de l’hospital sobre un pacient afectat de glioblastoma (un tipus de càncer al cervell). Resulta que aquest és el tipus de càncer que està en el punt de mira en els estudis sobre la perillositat dels mòbils. I resulta que el pacient feia servir molt el mòbil. Unes set hores diàries… durant vint anys! Fins i tot mentre dormia el tenia recarregant-se a 50 centímetres del cap. Aparentment podríem citar Quevedo i dir que “érase un hombre a un móvil pegado”.
No es tracta de minimitzar el tema ja que el glioblastoma no és per riure. Però si, com diu la mateixa notícia, al món hi ha cinc mil milions de mòbils i l’únic cas que tenim sota sospita de càncer requereix tenir el mòbil enganxat a l’orella durant vint anys, set hores diàries, semblaria que podríem estar ben tranquils pel que fa a la seguretat d’aquests aparells. El fum dels cotxes, el prendre el sol a la platja o el viatjar sovint en avió tindrien molta més incidència en el càncer. A més, en realitat no és un tema científic sinó, aparentment, només un cas legal. Potser l’home també hauria desenvolupat el glioblastoma sense fer servir el mòbil.
Tampoc cal atabalar-se encara pel fet que es tracti precisament d’un glioblastoma. La OMS i la IARC efectivament han inclòs l’exposició a camps electromagnètics generats per radiofreqüències com un dels factors de risc per aquest tipus de càncer. Abans d’inquietar-nos, però, cal tenir present que ser home també és un factor de risc, igual que tenir més de 50 anys. La classificació que li han posat és la 2B, que traduït vol dir que sospitem que podria haver-hi alguna relació però que encara no tenim cap dada que ho demostri.
Tot plegat sembla que només és un cas de titular llampant per cridar l’atenció. És important, no cal dir-ho, que el cas s’investigui i s’estableixin les possibles responsabilitats. Però parlar de pacient zero per càncer de mòbil sembla una mica exagerat. De fet, no té res a veure amb la realitat
