Quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.
La via Domítia
va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de
curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de
Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà
que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar
els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de
Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).
La
via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per
permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de
seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa
de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç
fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells
temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.
En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes.
Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de
control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb
facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és
que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors
bàrbars.
El
curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les
carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria
magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part
de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill
de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat
el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava
el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera
capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant
altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de
sorra o grava fina ben premsada.
El
gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones
baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns
ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina
de guerra també era una gran constructora.
Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, (com els GR actuals)
es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema
era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o
altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies
de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava
gravat a la pedra.
En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata.
És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per
referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han
mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.
Realment,
dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben
pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per
referir-nos-hi.
