Lluna i naixements

Hi ha fets que tothom els coneix, tothom ho diu, tothom n’està segur... i malgrat tot, son falsos. I el més divertit és que hi ha dades que ho indiquen, però ningú en fa cas. I, encara més: no és difícil obtenir dades pròpies, però ningú ho fa. Perquè comprovar-ho si tothom ho sap?

Doncs insistiré una vegada més: No és cert que neixin més criatures quan hi ha Lluna plena!

La versió alternativa que també corre pel món de les creences, segons la qual neixen més criatures durant el canvi de Lluna..., tampoc és certa!

Ja se que és una llàstima, perquè això dona un toc certament fantàstic a les coses. La influència dels astres, la màgia de la Lluna, el lligam amb el cosmos... Però les dades són tossudes. Els investigadors que s’han pres la molèstia de calcular-ho han trobat que no hi ha cap relació. I alguns dels estudis inclouen molts naixements. El d'uns metges italians va analitzar 7842 naixements espontanis al llarg de 5 anys (58 cicles lunars). Resultat: “Non significant differences were found in the incidence of spontaneous birth throughout the lunar cycle”.

Altres estudis han identificat una tendència a que neixin mes nens a la primavera, i menys a l’hivern, però poc més. I segurament això és degut a que durant el calorós estiu s’està de millor ànims per al sexe que durant la grisa tardor.

Tampoc tenen gaire lògica les explicacions que es donen per justificar la creença de l’efecte de la Lluna en els naixements. Allò de la força de la marea sobre el líquid amniòtic..., de nou em sap greu trencar l’encant, però és que és una bestiesa per dos motius:

El primer és matemàtic. Podem calcular la força de gravetat que fa la Lluna sobre la mare. I desprès la podem comparar amb la força de gravetat que fa la infermera que te al costat. De veritat: L’infermera té més efecte de marea que no pas la Lluna. I el cas és que no és una cosa opinable. Son números que es poden calcular, cosa que sembla que ningú fa.

L’altre motiu és encara més evident. Que la Lluna sigui plena, o creixent, o nova, tant sols depend de com estigui il·luminada. Però no desapareix! La Lluna segueix allà al cel!

Aleshores, perquè es manté la creença? Suposo que el principal motiu és psicològic.: Ens fa gràcia que sigui així. No deixarem que unes tristes dades ens espatllin un sentiment màgic! Certament, una nit de Lluna plena ens convida al romanticisme, però això és tot (i no és poc!).

Ja se que qui ho creia, seguirà creient-ho. Hi ha coses que no volem canviar. Però sempre recordo que una vegada li ho vaig preguntar a una infermera d'una unitat de neonatologia. La seva resposta va ser clara: “Té molt més efecte sobre el nombre de naixements el que 9 mesos abans el Barça guanyi la lliga, que qualsevol cicle lunar”

Tots els camins porten a Roma

Aquests dies, amb la nominació del nou Papa Francesc I, he estat recordant el viatge que vaig fer, ja fa uns anys a Roma en cotxe (l'economia no donava per més), és una forma de viatjar que, encara que cansada i poc utilitzada en llargs desplaçaments actualment, ens permet veure i gaudir de paratges que d'altra banda ens podrien passar desapercebuts.
Quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.

La via Domítia va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).

La via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.

En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes. Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors bàrbars.

El curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de sorra o grava fina ben premsada.

El gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina de guerra també era una gran constructora.

Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, (com els GR actuals) es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava gravat a la pedra.

En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata. És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.

Realment, dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per referir-nos-hi.

Pervivència de l'espècie? quina?

Avui com moltes altres vegades faré referència a unes paraules magistrals del gran Daniel Closa, per comentar un altre insult a la inteligència per part de la nostra classe política.
Segons el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un dels arguments que fa servir per oposar-se al matrimoni gai o, al menys, perquè no gaudeixi de la mateix protecció per part de les autoritats que el matrimoni natural és que “la pervivència de l’espècie no estaria garantida“.

Francament m’he quedat bocabadat. De veritat aquest és el nivell intel·lectual dels que manen? Creu que la supervivència de l’espècie està en perill? I que per defensar-la cal oposar-se al matrimoni homosexual? I que existeix una cosa anomenada “matrimoni natural”? És brutal, perquè pensant una mica en tot això arribem a conclusions inquietants.

L’espècie humana compta ja amb uns set mil milions de persones ocupant el planeta. Mai havíem sigut tantes persones juntes consumint recursos, ocupant espai, generant residus i competint entre nosaltres. Si hi ha alguna amenaça per la pervivència de l’espècie humana precisament és la superpoblació. Una persona que ocupa un càrrec de gran responsabilitat hauria de saber-ho o, al menys, tenir-ne alguna idea, ni que sigui rudimentària. El que en realitat caldria fer és disminuir el nombre global de naixements. En aquest sentit, i si realment li preocupa el futur de l’espècie, precisament hauria d’afavorir coses com el matrimoni gai, que augmenta el grau de felicitat dels seus components i que  disminueix (però avui en dia ja no anul·la) la probabilitat de reproducció. Just el que el planeta necessita!.

A més, segons el seu raonament, que hem de fer amb institucions que promouen el celibat i la castedat? Em pregunto: el celibat dels capellans no el considera una amenaça per la pervivència de l’espècie?

També hi ha això de matrimoni natural… Genial. M’ho guardaré com a definició d’oxímoron, ja que el concepte de matrimoni és qualsevol cosa menys natural. Poques institucions hi ha més directament fruit de la societat i de la cultura humana. El matrimoni ha rebut atacs per moltes bandes al llarg de la història, però tot i així segueix funcionant potser amb petites adaptacions als temps que corren. Agradarà més o menys, però s’ha mantingut durant moltíssims segles, cosa que fa pensar que compleix molt raonablement la seva funció. Quan una cosa funciona té tendència a mantenir-se sense necessitat de massa ministres defensant-la. Però és un concepte lligat a les societats humanes. Al medi natural no existeix aquesta cosa anomenada “matrimoni”.

La gent es casa per molts motius. L’amor és un d’ells, però no l’únic. Comoditat, interessos, tradicions, pressions familiars,… totes aquestes coses són motius que al llarg del temps han empès la gent a casar-se. Però entre ells no hi ha el concepte de la pervivència de l’espècie. Al menys jo no se de ningú que s’hagi casat per mantenir l’espècie. Per tant, potser no cal que el govern hi esmerci esforços en aquest sentit.

En realitat parlem de les declaracions d’un polític i per tant, només cal interpretar-les com un argument fal·laç per justificar la seva ideologia particular. No cal buscar llógica sota arguments pretesament “racionals” perquè només són trampes dialèctiques. Però irrita una mica que ja no es prenguin la molèstia de dissimular-ho amb un mínim de nivell. No puc evitar pensar que si volen reduir les classes de ciències i potenciar la religió és perquè les futures generacions s’empassin aquestes bestieses sense dificultats.

Perquè ben mirat, si fos cert que volgués assegurar el futur de l’espècie no l’hauria de preocupar el matrimoni gai. El que hauria de fer és, mira per on!, facilitar que la gent practiqués el sexe com més millor. Que els fills no representessin una càrrega per les famílies. Que la maternitat no fos un obstacle per les carreres professionals de les dones. Que les empreses no dubtessin per contractar noies en edat de ser mares. I que l’educació de les noves generacions fos de la millor qualitat possible.

Mentre no facin tot això, si us plau, deixin de marejar-nos amb coses com la pervivència de l’espècie. Més que res perquè si ignorem el que diuen i ens fixem en el que fan, no costa gaire imaginar la pervivència de quina espècie vol garantir.