Remei amargant

Si hi ha un medicament que ha tingut una història complicada, inesperada i final sorprenent, aquest és la quinina. Un producte que ha salvat milions de vides, que ha sigut objecte d’especulació mercantil, que va ajudar als anglesos a consolidar el seu imperi i que ha acabat per formar part del gin-tònic, una de les begudes més conegudes al món.

La quinina s’obté de l’escorça de la cincona o arbre de la quina. En realitat hi ha varies espècies d’aquest gènere, originari de Sud-Amèrica, però les més emprades són la Cinchona calisaya, la Cinchona officinalis i la Cinchona succirubra. I la historia complicada de la quina ja comença amb el nom. Les propietats medicinals de l’escorça d’aquests arbres ja eren conegudes pels inques. Naturalment no era per tractar la malària, inexistent en aquell temps a Sud-Amèrica, però si que era útil per treure la febre.

Doncs al segle XVII, una de les primeres europees que va beneficiar-se de les propietats d’un polsim extret de l’escorça d’aquells arbres va ser la dona del Virrei Don Gregorio Fernández de Cabrera, Ana de Osorio, Condesa de Chinchón. Per això és van popularitzar amb el nom de “polvos de la condesa”...

I quan van batejar els arbres, en honor a la Comtessa de Chinchón, li van posar el nom de gènere Chinchona, però sembla que una errada tipogràfica comesa pel mateix Linnee va fer que al final s’anomenés Cinchona.

Aquell medicament va arribar a Espanya, i d’allà es va popularitzar arreu del món. Naturalment, quan es va veure que servia per tractar la malària, la seva importància es va disparar. De fet, es va arribar a sobreexplotar tant que pràcticament es va acabar amb els arbres que la produïen. I també naturalment, els productors mantenien un estricte control per evitar que ningú més disposés d’aquells arbres.

Però finalment unes llavors de cincona van arribar a Indonèsia portada de contraban per anglesos o holandesos (en això hi ha diferents versions). Allò va permetre que augmentés la producció i va garantir a la corona britànica disposar de medicaments antipalúdics imprescindibles per mantenir l’imperi. Això era molt important ja que morien més soldats per culpa de la malària que no pas per les accions dels enemics.

La quinina també va ser aprofitada per uns fabricants alemanys d’aigua carbonatada. La companyia Schweppe & Co va començar a afegir-la per donar un toc característic a una de les seves aigües amb gas i van crear l’aigua tònica, coneguda com “tònica Schweppes”. La quinina li donava un gust amargant que va tenir un gran èxit. I a partir d’aquí tornem a tenir dues versions de la història. Hi ha qui diu que per celebrar les victòries angleses, un oficial britànic va proposar afegir ginebra a la tònica, creant el gin-tònic. L’altra versió és que els soldats britànics prenien tònica com medicament per la malària i van afegir-li ginebra per millorar-li el gust.

Cal tenir en compte que la quantitat de quinina que es posava abans a la tònica era molt més alta que la que es fa servir actualment i per tant, era molt amargant. De fet, la tònica que podem veure té una fracció de la dosi terapèutica ja que la quinina també presenta (com tots els fàrmacs) efectes secundaris. Per tant, avui en dia no espereu prevenir la malària a base de prendre tònica o gin-tònics, (encara que seria una bona excusa)

La molècula de quinina té algunes curiositats, com la de presentar fluorescència natural. Per això emet llum quan s’il·lumina amb llum ultraviolada. Però és una molècula realment complexa. Durant la segona guerra mundial es va descobrir com sintetitzar-la químicament, però és molt complicat i econòmicament no surt a compte, per tant avui en dia encara s’extreu de l’arbre. Com en els vells temps de la Comtessa de Chinchon.

Un altre tema és com preparar un gin-tònic. Sobretot pel que fa a quina ginebra fer servir. Més unanimitat hi ha en la tònica, però també aquí hi ha preferències. I una discussió final és si, a més del gel, la ginebra i la tònica cal posar-hi llimonada o no. La llimonada pot donar-hi un toc peculiar al sabor, però el problema és que en acidificar la barreja fa que es perdin les bombolles de l’aigua carbonatada. Millor posar únicament la pell de la llimona, però... que cadascú que el faci com li plagui. Fins i tot hi ha qui substitueix la llimona per cogombre amb un notable i inesperat èxit.

Pluja... per fi!

Un dels somnis de la humanitat és el d’aconseguir controlar la pluja. Especialment en èpoques de sequera, els homes miren al cel i es demanen que podrien fer per provocar una pluja generosa i persistent. Els primers intents van ser les invocacions als Deus, als sants i a les verges, però la seva efectivitat era molt minsa. De vegades si que plovia després del ritual o de la processó, però això passava amb una freqüència igual a la que es podria esperar pel pur atzar.

Per això s’ha anat treballant en altres sistemes amb una base una mica més racional. Perquè fer que un núvol comenci a descarregar pluja el que cal és que l’aigua que conté en forma de vapor es refredi fins que condensi en cristallets de gel que tinguin prou pes com per caure. Aquests flocs de neu o gel es fondran a mida que caiguin i arribaran a terra en forma de pluja. I el gel té una determinada manera de formar-se ja que les molècules d’aigua el que fan és incorporant a cristalls de gel ja existents de manera que es generen les formes cristal·lines de la neu. Això fa que sigui necessari un “punt de condensació”, una partícula inicial que serà on s’aniran unint la resta de molècules d’aigua. Normalment és pols en suspensió que també hi ha per l’atmosfera.

Però aprofitant aquesta característica, fa anys que es fa servir productes químics que tinguin afinitat per l’aigua i que puguin actuar com a punts de condensació. Un dels més emprats des de fa temps és el iodur de plata. Amb una avioneta, o disparat des d’un coet, es pot polvoritzar iodur de plata sobre un núvol de manera que el vapor d’aigua que conté comenci a condensar i finalment caigui en forma de pluja.

El sistema funciona... però no sempre. Depèn de molts més factors. El vent, la temperatura, la quantitat d’humitat i, sobretot, cal que hi hagi determinats tipus de núvols. Tirar iodur de plata a l’atmosfera en un dia blau i sense núvols, no serveix de res.

De totes maneres, hi ha països, sobretot la Xina, que ho fan servir amb certa freqüència, per causar pluja, però també per netejar l’atmosfera de la contaminació o per apagar incendis forestals. Fins i tot diu la llegenda que a la plaça roja de Moscou, quan hi havia celebracions importants durant l’època soviètica mai plovia, perquè els dies abans es dedicaven a fer que els núvols descarreguessin gràcies al iodur de plata. I això mateix diuen que van fer els xinesos durant els jocs olímpics: netejar l’atmosfera contaminada i assegurar que no plogui fent que ho faci el dia abans.

Però el sistema no és gaire controlable. De vegades es pot generar una pedregada o una inundació que resulta pitjor que la sequera. I en tot cas, la condició necessària és que ja hi tinguem núvols per poder causar la pluja. Cosa que fa que aquest sistema sigui d’una eficàcia molt limitada. El que caldria és un sistema per fer créixer els núvols allà no en principi no n’hi ha. I això és el que es pretén fer en un projecte a Israel. L’anomenat “Projecte Geshem” que en hebreu vol dir “projecte pluja“. Un nom previsible.

La idea és fer que l’aire calent que té una certa humitat, pugi ràpidament fins a les capes altes de l’atmosfera, on la temperatura és molt baixa i la humitat pot condensar. I per aconseguir que l’aire pugi, el que farà és instal·lar una superfície negra al terra, de varis quilòmetres quadrats d’extensió, que captarà la calor solar i escalfarà l’aire fent que es creï una zona de corrent tèrmiques ascendents. Més o menys com passa a les grans ciutats, que sempre estan més calentes que el territori que les envolta. Si el corrent arrossega prou humitat cap a dalt, s’haurien de generar núvols allà on abans no n’hi havia quasi mai. Amb això no controles exactament quan plourà, però es pot fer que determinada regió incrementi la mitjana de pluges anuals significativament.

Ara fa un any van començar a treballar-hi i no se com està ara mateix. Però ja va sent hora que puguem fer alguna cosa més que mirar al cel esperant que apareguin els núvols. Tot i que tal com som els humans, segur que si funciona en farem un gra massa i acabarem per causar inundacions al desert i carregar-nos l’equilibri climàtic. També hi haurà merders legals, perquè segur que les regions on no hi plogui denunciaran a les veïnes per "robar-li's la pluja". I això per no parlar de com es fregaran les mans els militars: Armament climàtic! Mmmmmm.

Com si no ens coneguéssim!

I a la número 100... l'ou o la gallina?

Aquesta és l'entrada numero 100 del blog, per tant ho celebrarem divulgant una bona nova i provarem de retar a la gran dita...
Les aparences enganyen, això és una cosa que tots tenim, o hauríem de tenir, clar. I en el cas d’una dita molt famosa la seva aparent dificultat per resoldre resulta realment enganyosa. Que va ser primer, l’ou o la gallina? Això es diu per fer referència a situacions aparentment irresolubles. La gallina no pot néixer sense l’ou, i per pondre l’ou cal la gallina, de manera que entrem en un cercle sense fi. Però en realitat la resposta és molt simple i no hi ha cap dificultat, al menys en aquest exemple particular.

Primer va ser l’ou.

El motiu és senzill. Milions d’anys abans que sorgís la primera gallina, a la Terra ja hi havia animals que ponien ous. De fet, fins i tot molt abans que apareguessin les aus. En realitat, alguns dels fòssils més interessants de dinosaures són justament ous fossilitzats, amb l’embrió a l’interior. I el mateix es pot dir dels nius de dinosaures, amb un grapat d’ous a cada niada.

D’una família de dinosaures en van evolucionar les aus. És ben curiós perquè els dinosaures es dividien en dos grans grups, els saurisquis i els ornitisquis. La diferència entre uns i altres estava en la forma de la cadera. Els saurisquis tenien cadera en forma de sauri (o de rèptil) mentre que els ornitisquis la tenien forma d’ocell. La principal diferència per identificar-los és l’os del pubis, que en els saurisquis apunta cap al davant mentre que en els ornitisquis ho fa cap al darrera.

Aquests noms podrien fer pensar que les aus deriven dels dinosaures ornitisquis, però el cas és que no. Les aus van evolucionar a partir d’alguns saurisquis. I és que hi ha més coses a part de la cadera a l’hora d’evolucionar. Les coses són sempre més complicades, i per exemple les plomes també van aparèixer en els dos grups. Probablement eren un sistema massa eficient per mantenir la temperatura com perquè el deixessin passar per alt. Els mamífers ens hem quedat amb el pèl, que no va malament però realment és menys efectiu.

Entre els ornitisquis més coneguts hi tenim el triceràtops, l’iguanodont o l’stegosaure. I entre els saurisquis hi ha el tiranosaure, l’arqueopterix, els velociraptors o el diplodocus.

Pel que sembla tots ells ponien ous. La capacitat de desenvolupar les cries a l’interior del cos de la mare és una característica típica dels mamífers. Molt útil per la cria, però molt costós per la mare. Costós no únicament en termes d’incomoditat, que també, sinó en termes energètics i metabòlics. Prescindir dels ous i portar la gestació dins el cos representa tot un daltabaix per la mare.

I és que l’ou és un gran invent. Agafem l’òvul fecundat, l’envoltem de nutrients i aigua. Li posem una membrana protectora, que pot ser simple gelatina si vivíem en un medi aquàtic, o una closca més dura si l’ou es queda a la intempèrie en terreny emergit. Ara bé, encara que la closca sigui resistent ha de permetre l’intercanvi de gasos, de manera que un cert grau de porositat ha de tenir.

Un cop posat l’ou simplement ens queda decidir si el cuidem o ens n’oblidem. Hi ha animals que simplement ponen molts ous amb l’esperança que algun tingui èxit. Els insectes, els peixos i molts amfibis fan servir aquesta estratègia. En canvi els ocells ja tenen algun punt similar als mamífers. Se la juguen a pondre pocs ous i cuidar-los, vigilar-los, covar-los i seguir cuidant les cries.

Alguns dinosaures ja ponien ous i van anar canviant la seva aparença. La mida es va fer més petita, les plomes més i més espesses. Al cap de moltes generacions ja els podíem catalogar com aus, i entre elles algunes de particulars van anar transformant-se en gallines. Però en tot el camí que va conduir a l’aparició de les gallines els ous ja hi eren presents.

De manera que ja ho sabeu. Primer va ser l’ou. Encara que fossin dels avantpassats de les gallines.
Gràcies Evolució... gràcies Darwin.

Fantàstic..., els Ig Nobel!

Com cada any, ja s’han concedit els premis Ig Nobel. Uns premis que segons els organitzadors, es concedeixen a descobriments que primer fan riure i després fan pensar. Cada any cal recordar aquesta segona part perquè a les notícies només s’acostuma a fer esment de la primera i es comenten com si únicament fossin premis a les investigacions més poca-soltes. Com sempre, si es mira atentament es descobreix moltes vegades (encara que reconec que no sempre) les investigacions si que tenen un sentit.

En tot cas, és un exercici divertit i que fa d’avantsala a l’anunci dels premis Nobel que vindran a continuació. Aquest any no ha baixat el nivell i n’hi ha uns quants de ben curiosos.

El que més m’ha agradat és el de matemàtiques, que l’han compartit un grapat de personatges que ens recorden que cal anar amb compte a l’hora de fer càlculs. Es tracta de la Dorothy Martin, que va predir que el món s’acabaria l’any 1954, en Pat Robertson que ho va predir per l’any 1982, l’Elizabeth Clare que ho va predir pel 1990, en Lee Jang Rim que calculava que tot s’acabaria el 1992, la Credonia Mwerinde que ho va anunciar pel 1999, i l’infatigable Harold Camping que ho va predir primer per l’any 1994 i després per al 21 d’octubre del 2011 . Potser aquest darrer l’encertarà! I sospito que se n’han deixat alguns, perquè això de predir la fi del món és com una mena de hobby per alguns i, incomprensiblement, n’hi ha que se’ls creuen!

L’IgNobel de fisiologia l’han guanyat per un treball on es demostra que els badalls no s’encomanen entre les tortugues rogenques (Geochelone carbonaria). No és que els investigadors estiguessin particularment amoïnats per l’o

avorriment en les tortugues. Una de les coses que encara no tenen resposta és perquè s’encomanen els badalls, i una manera de començar a entendre el mecanismes és identificar a quines espècies animals els passa i a quines no. Sabem que passa en micos, en gossos i en altres animals amb un grau d’interacció social més o menys important. En aquest estudi les tortugues eren un exemple d’animals amb relacions socials de molt baix nivell. I el fet que en aquest cas no hi ha contagi en els badalls suggereix algun mecanisme relacionat amb coses com l’empatia.

El de medicina l’han concedit a un equip que ha demostrat que es prenen decisions incorrectes amb més freqüència si tens ganes d’orinar. Sembla una ximpleria, però no és irrellevant entendre i valorar quins factors afecten la presa de decisions. En concret volien veure com l’estat del cos (de les vísceres) afectava la capacitat d’autocontrol, és a dir de prendre decisions que portaran beneficis només a llarg termini. Hi ha sistemes al cervell que empenyen a obtenir plaer de manera immediata i que predominen en el comportament dels infants. Però també tenim circuits que permeten controlar aquest instint. La qüestió és quins factors afecten aquest sistema de control, imprescindible per prendre decisions racionals.

El resultat espanta una mica. Potser hauríem de verificar que alguns dels que prenen decisions per sortir de la crisi econòmica han anat a fer pipí abans de començar les reunions i estan confortables amb la resta de vísceres. Es trist, però aquesta mena de treballs ens recorden que les grans decisions que afecten a moltes persones poden dependre de fets d’allò més mundans.

El IgNobel de física també té la seva conya. L’han guanyat per investigar perquè els llançadors de disc es maregen mentre que als llançadors de martell no els passa. Com que moltes vegades els mateixos atletes fan les dues especialitats i en un cas es maregen i en l’altre no, ha de ser un factor relacionat amb el que fan per llençar. Aparentment és molt similar, però han vist que hi ha detalls, com el el punt on fixen els ulls, que són diferents. Amb això es pot millorar la manera de prevenir el mareig en cotxes, avions o altres situacions.

I el del a pau, va ser notícia fa poc. L’ha guanyat l’alcalde de Vilnius per verificar que esclafar amb un vehicle blindat els cotxes de luxe és un bon sistema per combatre la tendència que tenen a estacionar de manera il·legal. Potser no està bé, però algunes vegades he vist cotxes aparcats de manera que tocaven la pera a tothom i m’hauria agradat que algú apliqués els sistemes de l’alcalde de Vilnius.

De premis n’hi ha més. Val la pena donar una ullada a la llista. I no oblideu pensar-hi una mica després de riure!

Però deixeu-me fer un apunt final que he trobat gràcies a l’amic Peretó. Tots sabem que els discursos del personal acostumen a allargar-se molt i a fer-se una mica pesadets. Doncs a la cerimònia dels IgNobel han trobat la manera de fer callar als guardonats quan s’allarguen massa. Un sistema que combina l’eficàcia i el bon humor. Simplement els posen una nena de vuit anys al costat que va repetint “si us plau, para ja. M’estic avorrint!!“. No ho creieu? Dubteu de l’eficàcia? Mireu-ho aquí. (A més d’un polític li haurien d’aplicar aquest sistema)
Gracies Dan per la teva dedicació, l'article va ser espectacular.

I continuem parlant del temps...Anticicló!

Quan una paraula es repeteix molt en determinat context, pot acabar per veure el seu sentit original devaluat. I una de les paraules amb les que em passa això és amb les "Açores". Ja sé que són unes illes, però quan sento el nom a mi em sona a anticicló i em ve al cap un mapa d’isòbares dels homes del temps.

Suposo que no podia ser d’una altra manera després de tants anys sentint parlar de l’Anticicló de les Açores i de vigilar si es desplaçava o no quan s’acostaven les vacances. Molt abans de saber res de pressions atmosfèriques ja tenia clar que si aquella “A” majúscula estava al seu lloc i ben envoltada de línies concèntriques es preparaven uns dies de bon temps. Però si les línies estaven separades o la “A” no apareixia al seu lloc, segurament tindríem pluja (i sempre era en cap de setmana!)

Però la natura té els seus equilibris, i si a les Açores acostuma a situar-se un punt d’altes pressions (un anticicló), més al nord hi ha un altre clàssic, una zona de baixa pressió (un cicló) que també condiciona el temps que farà. És l’equivalent invers de l’anticicló de les Açores. La famosa “Depressió de Stykkisholmur”.

Com? No us sona el nom?

Segurament és perquè es troba molt al nord. A Islàndia. En realitat bona part de la meteorologia Europea està condicionada per les dades que s’obtenen de les estacions de Ponta Delgada a les Açores, i de Stykkisholmur a Islàndia. Per això imagino que els nòrdics estan més pendents de la “baixa de Stykkisholmur” que no pas del nostre anticicló de les Açores.

Però és molt important, perquè entre aquestes dues zones de pressions alta i baixa es canalitzen els vents que arriben de l’Atlàntic Nord. Per això, si l’anticicló de les Açores s’afebleix, els vents humits poden arribar directament a la Mediterrània, portant pluges durant la tardor i l’hivern a la península ibèrica.

En canvi, si l’anticicló es fa molt fort i la baixa de Stykkisholmur també guanya intensitat, els vents es veuran desplaçats cap al nord ja que una zona potent d’altes pressions pot ser un obstacle infranquejable pels vents. Aleshores les pluges aniran cap Escandinàvia, on tindran un hivern plujós, però sense neu, mentre que la Mediterrània patirà un hivern d’allò més sec.

Això és exactament el que ha passat aquest any.

Per això es controla molt atentament el que en diuen l’índex NAO (per Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), que és la diferència de pressió entre les Açores i Stykkisholmur. Tan sols amb aquesta dada ja es pot tenir una idea general de com aniran les coses per Europa pel que fa al temps.

Quan l’índex NAO és positiu és quan l’anticicló és fort i aquí tenim sequera, mentre que els anys amb índex NAO negatiu són els que ens donen hiverns freds i plujosos o amb molta neu. Sospito que no us sorprendrà el fet que des dels anys 80 la freqüència d’anys amb índex NAO positius ha augmentat molt. Podeu veure la gràfica aquí.

De manera que ja ho sabeu, la propera vegada que us parlin de l’anticicló de les Açores heu de posar cara d’entesos i dir “... molt bé, però i la baixa de Stykkisholmur com està?”

Segur que impressionareu al vostre interlocutor... sempre que no sigui meteoròleg.