martes, 23 de abril de 2013

Sant Jordi i el drac

Si em permeteu expressar la meva opinió, avui és, sense cap dubte, el dia més maco de l’any. Una diada particular, alegre, de bon rotllo. Roses, llibres, la primavera que ja ha arribat, el plaer de sortir a passejar pel carrer i compartir aquest espai amb tothom. És de les dates que intento no perdre’m mai.
De nou ens tornaran a recordar la llegenda de Sant Jordi, la princesa, la rosa... i el drac.
Amb els dracs passa una cosa curiosa. Malgrat ser un animal que no ha existit, totes les cultures del món tenen llegendes que hi fan referència. Fins i tot algunes que, en principi no han tingut contacte ni comparteixen altres fets, comparteixen històries sobre aquests éssers mitològics. Per això hi ha qui creu que potser si que van existir.
El fet que uns animals tant abundants com per deixar llegendes arreu hauria deixat algun altre rastre és un detall sense importància. Encara que també hi ha qui creu que els dracs són l’explicació que es donava a les restes fòssils dels dinosaures que apareixien aquí i allà.
Sigui com sigui, si haguessin existit, els dracs haurien tingut una biologia realment interessant. Un animal gegantí que pot volar, amb aparença de rèptil però amb l’activitat d’un mamífer o un ocell, que pot treure foc per la boca sense socarrimar-se ell mateix ha de ser, per força, formidable. El més estrany, però, és que, amb totes aquestes característiques, no haguessin colonitzat tots els ecosistemes i acabat amb la resta d’organismes competidors.
Una de les primeres preguntes que es faria un biòleg seria si són animals de sang freda o calenta. Això vol dir si tenen un metabolisme prou actiu com per mantenir la temperatura corporal o bé necessiten l’escalfor del Sol per mantenir-la. Amb la mobilitat que s’espera d’un drac sembla poc probable que siguin de sang freda, però mai se sap. De totes maneres, les grans dimensions que tenen els han de facilitar mantenir-se calents i actius. I si a sobre poden generar foc, doncs sembla clar que els podríem considerar animals de sang calenta.
El problema són les escates. Sempre els imaginem com animals reptilians, amb una pell escamosa. Però això permet una gran pèrdua de calor. De fet, els animals de sang calenta tenen pèl o plomes justament per aïllar el cos i mantenir la temperatura. Com és que als dracs no els cal? Potser tenen una temperatura corporal tan elevada que el que necessiten és justament refredar-se? Caldria investigar aquesta hipòtesi.
Un altre problema és la mida. Un animal tan gran ha de tenir moltes dificultats per volar. Oblideu les pel·lícules. A Hollywood no tenen ni idea de física del vol. Amb quatre cops d’ala un animal d’aquestes dimensions no es posa a volar. Els voltors, que són uns dels ocells més grans tenen moltes dificultats per començar a volar. Un cop a dalt ja poden aprofitar les corrents d’aire, però fins i tot això seria difícil per un drac. Necessitaria unes ales d’una envergadura completament absurda.
Ara bé. Podria ser que fossin molt lleugers. Els veiem grans i pensem en ossos, músculs i òrgans com els dels mamífers, però no ha de ser necessàriament així. Els ocells ja intenten ser tant lleugers com sigui possible i per això tenen els ossos vuits, amb els sacs pulmonars a l’interior. D’aquesta manera l’esquelet resulta molt més lleuger. El problema és que també és més feble. Un luxe que un drac no es pot permetre.
Ara bé. Els ossos podrien tenir una estructura diferent a la que estem acostumats. Els nostres tenen un 45 % de minerals, com ara el carbonat càlcic, en la seva composició. Però els dels dracs podrien tenir una estructura més resistent alhora que més lleugera. Quina? Doncs una possibilitat serien els nanotubs de carboni. Aquestes estructures fetes únicament de carboni resulten extremadament resistents alhora que serien molt més lleugeres. Que nosaltres tinguem idea, cap organisme els pot sintetitzar, però potser les cèl·lules de l’os dels dracs van trobar la manera.
I pel que fa al foc... Caldria que al seu estómac es generessin reaccions químiques altament exotèrmiques, és a dir que alliberin calor. Qui sap si ingerien minerals que en reaccionar amb els àcids de l’estómac generaven molta calor (algun químic a la sala?) També podria ser que la cremor no fos per foc sinó simplement per alliberament d’àcids. Potser concentren molt més l’àcid clorhídric de l’estómac i quan cal el podrien vomitar causant cremades a la zona afectada. Una mena de digestió externa com fan les aranyes.
Sense cap dubte hauria sigut una bestia fascinant. En que pensava Sant Jordi quan va matar, i va causar l’extinció, d’un animal tan extraordinari?
Sigui com sigui, que tingueu tots una bona diada de Sant Jordi i que intercanvieu moltes roses i molts llibres.

martes, 2 de abril de 2013

Quin color tens?

Aquests dies m'han arribat vàries propostes sobre temes a tractar en el blog, a vegades amics, pacients, o els meus propis fills, parlem de temes i surten preguntes interessants. Que sapigueu que estic treballant en algunes d'elles, però no hi ha res que em motivi més, que veure gent pensar, qüestionar-se, refutar o "simplement" llegir, sobre qüestions que ens envolten i no volem deixar passar sense saber una mica més d'elles. Fantàstic!, simplement gràcies a tots per demostrar, com diu l'Eduard Punset, que "hi ha vida abans de la mort".
Bé però avui vull parlar sobre un tema que em va preguntar la meva filla l'altre dia, el color de les zebres.
Blanques amb ratlles negres, o negres amb ratlles blanques. Quan mirem una zebra aquesta pregunta, una mica absurda, acostuma a plantejar-se. I en principi podria no tenir resposta. Tenen ratlles i prou. No és necessari donar categoria de principals a unes i secundaries les altres. Però el cas és que aparentment la pregunta si que en té de resposta.
Les zebres són animals negres amb ratlles blanques.
Per saber-ho, hi ha varis camins. Per exemple, podem analitzar els altres animals emparentats amb les zebres. La gran majoria de cavalls i ases tenen un color més aviat fosc. Això no és un motiu de pes, ja que també hi ha cavalls blancs. Però la clau està en tenir en compte un parent extingit de la zebra. El quagga (Equus quagga quagga) era una varietat de zebra que va viure per l’Àfrica fins segle XIX. La història és la de sempre. Es va caçar en excés fins que van aconseguir extingir-la. L’última quagga va morir al zoo d’Amsterdam, l’agost del 1883.
Però el quagga és l’únic animal ja extingit del qual tenim DNA guardat i analitzat. Això ens ha permès catalogar-lo sense dubtes com una subespècie de zebra. I el cas és que el quagga era un animal de color bru, amb unes tènues ratlles blanques al voltant del coll. En realitat, entre les línies blanques, la coloració del mig és més fosca que a la resta del cos, però el cas és que les quagges no són blanques sinó que estan pigmentades. Aparentment les zebres el que han fet és acabar el camí que els quagges ja havien començat.
Una altre manera de treure l’entrellat és mirar el que passa mentre es desenvolupen els embrions de zebra. Al principi son de color fosc i és a mida que la gestació avança que va tenint lloc una pèrdua del color en les zones corresponents a les ratlles blanques.
Altre tema és quina deu ser la finalitat d’un pelatge tant particular. Moltes vegades es diu que es per passar desapercebudes pels seus depredadors. Home! Normalment acostumo a respectar molt el que diuen els experts en cada camp del coneixement, però aquesta em costa molt entendre-la. Una zebra resulta molt visible, en cap cas es difumina la seva figura ni que sigui entre el ramat. I si a mi no em confon, suposo que al seu depredador encara menys.
També és diu, i això ja em sembla més raonable, que poden tenir una funció d’interacció social. Per identificar-se entre elles o coses així. En realitat hi ha més teories, però el cas és que no ho sabem del cert, de manera que ens limitem a especular.
En realitat caldria especificar una mica, perquè hi ha tres espècies diferents de zebres, la comuna, la de muntanya i la de Grévy. Aparentment entre elles poden “divertir-se”, però no poden tenir descendents viables. Cada espècie té un nombre diferent de cromosomes, de manera que les cèl·lules es fan un embolic quan intenten creuar-se.