Ulls, de quin color?

Una de les primeres coses que notem quan mirem algú és el color dels ulls. Sobretot quan aquest color s’aparta de l’habitual. Per això aquí ens fixem més en els ulls blaus o verds, mentre que als països nòrdics destaquen els ulls marrons.

Però aquesta classificació és massa senzilla. De colors d’ulls n’hi ha molts matisos i tonalitats, igual que els colors de la pell o del cabell. Això és perquè la base fisiològica és la mateixa. La melanina, el pigment que ens dóna el color. Però en el cas de l’ull hi ha unes quantes particularitats força interessants.

El color més freqüent en els humans és un to marronós o castany. El motiu és que la melanina té precisament aquesta tonalitat. I quan parlem d’ulls negres simplement passa que hi ha molta més melanina que l’habitual, de manera que en realitat és un color marró molt fosc. Això és més freqüent per l'Àfrica. I és que els nivells de melanina de la pell, la del cabell i la dels ulls acostumen estar molt relacionats.

Els ulls de color blau són aquells que tenen molt poca melanina. Aleshores la llum pateix refraccions per l’iris i el color resultant és el blau. El color gris és quan ja pràcticament no n’hi ha gens de pigment. I el verd en realitat és quan hi ha una mica de melanina que acaba resultant en una barreja de blau i marró i que sembla verd.

Però el color no és immutable. Al néixer quasi tothom té els ulls blaus o molt clars i fins que no es sintetitza la melanina no s'adquireix el color definitiu. També pot canviar per determinades malalties o per l'envelliment. Curiosament, hi ha algun fàrmac que, com efecte secundari, pot causar canvis en la coloració dels ulls, enfosquint-los. Canvis que poden arribar a ser permanents. I això pot ser un problema estètic important, perquè no hi ha manera de controlar fins on canviaran.

En tot cas, el color dels ulls sempre porta a preguntar-se per les lleis de l’herència. D’entrada cal dir que no es tracta d’una herència regulada per un únic gen, de manera que les coses són una mica més complexes del que normalment es diu. Però en general el color marró és dominant. Cosa que no vol dir que pares amb ulls marrons no puguin tenir fills amb ulls blaus, encara que al revés si que requeriria unes quantes explicacions.

Però el color en realitat no és homogeni en un iris. Si el mirem de prop veurem que hi ha estries, taques, zones de més o menys color... De fet, igual que les empremtes digitals, cada persona té un patró de taques característic i únic. I això té a veure amb l’anatomia del múscul que forma l’iris.

La funció de l’iris és controlar la quantitat de llum que arriba a l’interior de l’ull. La retina té un marge de detecció, per això, si hi ha poca llum interessa aprofitar-la al màxim i en conseqüència l’iris s’eixampla. Pel contrari. Quan hi ha molta llum, que podria danyar les cèl·lules de la retina, l’iris es contrau i l’obertura es tanca, permetent que passi molta menys llum.

La capacitat d’adaptació de l’iris és important. I no respon únicament a la llum. L’estrès o els nervis també modulen la seva resposta. Per tant, la resposta correcta a la pregunta, quina és la part del cos que pot augmentar més la seva mida quan ens excitem? És... la pupil·la!

Això contradiu la Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”, quan assegurava que un home no pot saber si una dona està fingint un orgasme. Fixant-se en el comportament de la pupil·la és pot saber! (Encara que, quin idiota es dedica a analitzar pupil·les en aquests moments?)

I aquests canvis de mida fan que quan l’iris no és gaire homogeni en el color puguin tenir llocs variacions importants. Si la coloració és uniforme no passa res, però en ocasions, la distribució de taques marrons i blaves poden donar una coloració aparentment marronosa en situació normal... i una tonalitat diferent amb l’iris contret i les taques de color distribuïdes d’una manera diferent. Per això hi ha qui li canvia el color dels ulls segons l’estat anímic (i segons la llum o el grau de nervis o...).

Ja diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I certament mai no et pots refiar, perquè tant els ulls com les ànimes poden anar canviant amb el temps.

Que/Com pensarem en el futur?

Estimable señor José Ignacio Wert

Me permito escribirle desde este modesto rincón de Internet con motivo de la propuesta de reforma educativa que ha presentado recientemente. Como científico y persona interesada en la calidad de la enseñanza que se ofrece y su impacto en la formación de las futuras generaciones, he de mostrarle mi inquietud por los cambios que ha presentado.

Según se desprende de la información a que he accedido, va a desaparecer, entre otras, la asignatura de “ciencias para el mundo contemporáneo”. Supongo que es consciente que con esta desaparición muchos alumnos terminarán los estudios con un muy pobre conocimiento de temas científicos. Esto no es irrelevante ya que, como se ha hecho notar reiteradamente, en un mundo cada vez más dependiente de la tecnología, las personas sin una mínima formación en el campo de las ciencias estarán en clara desventaja. Conceptos como las terapias génicas, las células madre, el cambio climático, las limitaciones de las fuentes de energía o la importancia de enfermedades emergentes han de ser conocidos también por alumnos que se decanten por las humanidades o el arte. De la misma manera la literatura o la filosofía han de ser conocidas por los que se decidan por carreras tecnológicas o científicas. Entiendo que su cometido como ministro de educación debería ser tender puentes entre ciencias y letras y no cortar los pocos existentes.

Por otra parte, parece que se refuerza la importancia de la asignatura de religión. Por supuesto, tener conocimientos sobre religión es imprescindible para entender nuestra cultura así como las particularidades de otras culturas más lejanas. Aunque personalmente no soy creyente, de ninguna manera me parecería razonable un plan de estudios que no incluyera la enseñanza del hecho religioso. Otra cosa muy diferente es usar la escuela para el adoctrinamiento en una u otra religión.

Actualmente la mitad de los españoles es incapaz de nombrar ni un solo científico. Comprometer la enseñanza de ciencias y reforzar la de religión no parece una buena manera de cambiar este hecho. Aunque también es posible que esta sea la intención. Una población con un mínimo conocimiento del método científico, con lo que conlleva de un cierto escepticismo, es más difícilmente manipulable. Y por supuesto, una población manipulable es algo muy conveniente para la clase política y las élites de poder. Visto el grado casi insultante de manipulación ejercido por ustedes los políticos y los medios de comunicación afines, comprenderá que esta no me parezca una hipótesis descartable.

Finalmente querría comentar mi desconcierto inicial en el tema de la lengua catalana. El modelo educativo que teníamos en Cataluña desde hace treinta años cumplía con dos factores esenciales: garantizaba que al terminar la escolarización los alumnos conocieran tanto el catalán como el castellano y evitaba la división de la sociedad en dos comunidades separadas por el idioma. Actualmente todo el mundo entiende los dos idiomas aunque, por supuesto, cada uno habla el que mejor le parece. Lo que usted propone es, esencialmente, conseguir que parte de la población desconozca el catalán.

Por supuesto esto está creando un encendido debate que rápidamente deriva a temas de identidades nacionales y proclamas sobre la libertad de los padres para elegir, no tanto que conocimientos han de adquirir los niños sino en que idioma han de ofrecérselos. Puesto que usted no podía ignorar el efecto que tendría en este aspecto particularmente sensible, me permito sospechar que acaso sea una manera de desviar la atención sobre el poco interés que muestran en fomentar la cultura científica y el pensamiento crítico.

Por desgracia, usar cuestiones relacionados con Cataluña cuando se trata de desviar la atención de temas incómodos para los partidos en el poder parece ser una estrategia muy habitual en los últimos años. Las campañas de desinformación resultan efectivas y muchas personas creen sinceramente que en Cataluña el castellano está en peligro y que se persigue a los castellanoparlantes. Aunque falso, esto no es sorprendente si la única información que les llega proviene de determinados medios de comunicación que sistemáticamente tergiversan la realidad. Es divertido cuando nos acusan de estar adoctrinados por la prensa catalana, como si aquí no tuviéramos acceso a los medios de ámbito nacional. Como anécdota le diré que tengo amigos que se sorprendieron al descubrir que mis hijos hablaban correctamente el castellano. Su confusión resulta deprimente, aunque comprensible ya que esto es lo que se repite insistentemente en muchos lugares de la geografía española.

No insistiré en este aspecto ya que aquí intento centrarme en temas relacionados con la ciencia. Aunque no me resisto a hacer notar que parecería que desde la clase política se ha fomentado el conflicto entre Cataluña y el resto de España con el fin de obtener réditos electorales. El modelo educativo que tenemos funciona razonablemente bien y durante treinta años no ha sido causa de ningún conflicto. Ahora, mientras se discute encendidamente el idioma en que se dan las clases no se pone en el punto de mira la calidad de la educación que se está diseñando. Por cierto, tampoco se habla de la pérdida de poder adquisitivo de las pensiones, los incumplimientos de programas electorales o el indignante reparto de fondos públicos para proteger los intereses de sistemas financieros a costa de la sanidad, la ciencia, la educación o las pensiones. Una situación muy conveniente para el partido en el poder.

Desde mi punto de vista de científico le agradecería que intentara hacer lo posible para mejorar la calidad de la educación de este país promoviendo de manera adecuada el conocimiento científico. He de decir que algunas de sus declaraciones me hacen dudar de la percepción que ustedes mismos tienen del valor de la ciencia para la sociedad.

Y por supuesto, también le agradecería que esto lo hiciera sin contribuir a la (inquietante) idea que para ser buen español es necesario oponerse fervientemente a todo lo que suene a catalán. Aunque considerando el rédito político que obtienen así como algunas de sus más famosas declaraciones, le confieso que tampoco soy muy optimista en este punto.

Atentamente

PD: podrà haver-hi pensament científic en el futur? la evolució te la resposta i potser serà sorprenent... gràcies Dan.

Abans de posar la llengua en moviment...

Avui faré referència, com altres moltes vegades, a un article del científic Daniel Closa, sobre les desafortunades paraules que a vegades esculpim, sense passar pel "filtre", amb certa facilitat...
El tema estrella de les xarxes socials d’ahir segurament va ser el comentari de la presentadora de TVE Mariló Montero parlant al voltant de l’assassí del Salobral i la notícia que els seus òrgans no s’aprofitarien per fer trasplantaments. La presentadora va dir que “Yo no puedo negarles que he sentido tranquilidad al saber que los órganos de este hombre no van a dar vida a nadie, sinceramente. Yo no querría esos órganos. No está científicamente comprobado, pero nunca se sabe si ese alma está trasplantado también en ese órgano”.

Naturalment, twitter de seguida es va omplir de piulades al voltant de la frase. Normal, perquè en un parell de frases condensa un grapat important d’errors relacionats amb la ciència , els trasplantaments, l’anima i fins i tot la delicadesa.

Això de la delicadesa ho dic perquè si ets una persona que està esperant un pulmó, un ronyo o un fetge que t’ha de salvar la vida, ha de fotre molt que algú digui que se n’alegra que uns òrgans no vagin per ser trasplantats perquè el donant era un assassí o una mala persona. Hi ha comentaris que cal mesurar per respecte a les persones que viuen pendents d’un fil a la llista de trasplantament. Moltes persones moren perquè aquell fetge o aquell cor que esperaven no arriba a temps.

Si en aquest cas els òrgans no s’aprofitaran segur que és per altres motius. A la pràctica no hi ha tants òrgans que serveixin ja que les condicions de la mort, l’estona que passa fins l’extracció dels teixits, l’estat de salut del donant, i molts més factors són els que al final ho determinen.

Sobre si amb un trasplantament d’òrgans també es trasplanta l’ànima, doncs que podem dir? És una reacció molt primària, quasi primitiva, enfront una tecnologia que sembla ser encara una mica massa desconeguda. Com a tema per pel·lícules de por de sèrie B no està malament. Però pensar realment que alguna cosa del caràcter del donant viatja amb el pàncrees, les retines o el fetge, vol dir tenir una idea molt simple de com funciona el nostre cos.

Les transfusions de sang també transmetran part de l’ànima? I les vàlvules de porc que es fan servir per substituir vàlvules cardíaques defectuoses?

Ahir va aclarir el que volia dir i el perquè. Aparentment, en un article a la contra de la Vanguardia, una dona que havia rebut un trasplantament de cor afirmava que notava la presencia del donant. En realitat això només demostra que el poder de la suggestió és molt gran. És el mateix fenomen que es dona quan notem com una presència inquietant al darrere nostre mentre caminem de nit per un carreró fosc.

Però la frase que més m’ha interessat és la de la doble negació. No està científicament comprovat que això no passi! És una construcció sintàctica extremadament útil perquè sembla que serveix com argument per absolutament tot el que vulguis. Des del punt de vista de la lògica és una bestiesa, però en una discussió lleugera pot colar. Si ho penses un moment, de seguida veus que no té gaire sentit. Tampoc esta científicament comprovat que els follets no existeixin. No està científicament comprovat que el déu Thor no ens miri des del cel. No està científicament comprovat que no… el que us passi pel cap. Per descomptat, que no estigui demostrat que no, no vol dir que sigui que si. Aquesta manera d’argumentar enganyosament és el que en lógica en diuen una fal·làcia. I en concret, aquest és un bon exemple d’un argument ad ignorantiam o argument d’ignorància.

La frase la va posar de moda l’Eduard Punset , pel qual tinc un profund respecte i en molts casos admiració però... quan va dir que no està comprovat científicament que ell tingui que morir. Allò era una broma (suposo), però va tenir més èxit del esperat. En realitat és la mena d’arguments que es fan servir en ambients pseudocientífics per justificar actituds poc realistes. Pots afirmar la bestiesa que vulguis i tot seguit dir (amb posat seriós) “no està demostrat que el que dic no sigui cert”.

En realitat imagino que el que volia dir era simplement “quin mal rotllo, els òrgans d’algú que ha comés un crim”. Aquest és un sentiment visceral que puc entendre perfectament. Però hauria d’haver mesurat una mica (molt) més la manera com ho ha expressat i el raonament que ha fet.

Gràcies Dan.

Plaer... però, poca broma!

Un dels plaers que arriben amb la tardor és el d’anar a buscar bolets. Hi ha qui els va a caçar o a collir. Són els que en saben de veritat, els del país, els boletaires amb majúscules. Jo sempre he sigut un aficionat per qui els bolets són part del dia al bosc, però també una excusa per fer un bon esmorzar a Bagà o al peu del Pedraforca acompanyats d’un cistell que faria riure als entesos.

I, naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells, Potes de Perdiu i Llanegas a la tardor. El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!

El cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets. I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides). De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).

El verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció. Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.

Per això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.

El principal verí que conté és l'amanitina, que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.

Doncs l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger. Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge. Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals, energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.

I això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre es pot fer en el curt espai de temps disponible.

Per tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu, amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.

Comencem pel principi

Bé, després d'aquest llarg "parón" en el blog, és el que comporta un trasllat de consulta, vull començar la temporada parlant de bolets, però potser diem-li, en primer lloc fongs, que al plaer alimentari i culinari ja hi arribarem, més endavant.
Sents la paraula “fong” i el primer que pensem és en un bolet o en una floridura. En tot cas, en organismes poc importants, com un afegit als éssers vius importants, els animals i les plantes. De fet, fins fa poc els fongs es consideraven plantes. Després de tot, creixen com les plantes, estan immòbils com les plantes, es reprodueixen de manera semblant a les plantes i , en el fons, els bolets tenen tot l’aspecte de plantes. Per això els imaginem com una mena de plantes de segona divisió.

Un greu error. L’estudi del seu material genètic i del seu metabolisme revela que un fong està molt més emparentat amb nosaltres que amb una planta. Per això es considera un regne a part. Un regne amb un milió i mig d’espècies diferents, de les que fins ara només n’hem catalogat 70.000.

El món seria un indret ben diferent sense fongs. Són ells els que s’encarreguen de fer neteja de la matèria orgànica. Els arbres caiguts, els animals morts i qualsevol tipus de matèria orgànica pot ser digerit en part per molts organismes. Però els campions a l’hora de digerir matèria orgànica que qualsevol tipus són els fongs. Són l’autèntic i insubstituïble servei de neteja de la natura.

En això veiem una de les similituds entre animals i fongs. Les plantes viuen aprofitant la matèria inorgànica i l’energia del Sol per fabricar-se la seva matèria orgànica. En canvi, els animals i els fongs ens alimentem d’aquesta matèria orgànica que fabriquen les plantes. Només hi ha un “petit” detall que diferencia la manera que tenim d’aprofitar-ho.

Nosaltres ingerim l’aliment i a quan el tenim a l’interior, dins l’estómac, el digerim. En canvi, els fongs el que fan és instal·lar-se sobre la matèria orgànica, començar a deixar anar els enzims digestius i deixar que actuïn. Tot seguit simplement van absorbint la matèria orgànica ja digerida. Com que la digestió la fan externa, poden disposar d’uns enzims digestius extremadament potents, capaços de digerir gairebé qualsevol cosa. Uns enzims que ens resulten molt útils quan els purifiquem i aprofitem de manera industrial.

Normalment els fongs no els veiem. Són filaments invisibles que es van escampant pel terra i les superfícies de les coses on hi poden arribar. Només els veiem quan detecten menjar, envien senyals químics i totes les hifes acaben omplint la regió on hi ha l’aliment. Pot ser una zona de terra on hi ha una caca d’ocell, un tronc mort, una peça de fruita deixada sobre la nevera, o la zona humida de suor entre els dits dels nostres peus. I també veiem el seu mecanisme reproductor, els bolets. Molt més espectaculars i bonics que el fong en si mateix, però que estrictament només són estructures fabricades pel fong per deixar anar espores.

I si penseu que els fongs només fan nosa i no són gaire importants, faríeu bé de recordar que sense ells no tindríem pa, cervesa, vi, antibiòtics, detergents o al·lucinògens. Amb certesa no hi hauria líquens, que no deixen de ser un fong combinat amb una alga. Però probablement tampoc tindríem boscos, plantes, ni animals. Dues de cada tres plantes poden viure gràcies a associacions amb fongs. I de fet, probablement van poder colonitzar terra ferma gràcies a que els fongs havien fet el pas uns quants milions d’anys abans.

De fet, per fer-nos una idea de la importància dels fongs a la història del nostre planeta podem fer una ullada a la gran extinció del permià. En aquell esdeveniment va desaparèixer el 90 % de les espècies i durant uns quants milions d’anys, la Terra va ser un erm habitat bàsicament per fongs. Si un alien hagués arribat en aquell moment s’hauria endut una impressió ben diferent de com és la Terra. Potser a nosaltres ens semblaria un indret inhòspit, però des del punt de vista dels fongs segur que era un paradís!

Un suculent banquet

Aquest any estem parlant molt del Titànic, ja que fa cent anys del seu enfonsament, el diumenge 14 d’abril de 1912 el gran navili RMS Titànic va passar a la història de la pitjor manera possible. Durant el viatge inaugural, i quan es desplaçava a tota màquina a través d’una zona amb icebergs, va topar amb un d’ells i en poques hores es va enfonsar a les gèlides aigües de l’Atlàntic nord. En aquell naufragi van perdre la vida al voltant de mil cinc-centes persones, ofegades o per hipotèrmia.

Des d’aleshores les normes de seguretat es van modificar per garantir un nombre suficient de bots salvavides, però també per evitar el pas de navilis per zones perilloses. També va ser arrel d’allò que es va establir el sistema de vigilància d’icebergs.

Curiosament, i malgrat la fama que va assolir, aquella no va ser la pitjor catàstrofe naval. Al 1945 un transatlàntic alemany, el Wilhelm Gustloff, ple de refugiats va ser torpedinat per un submarí rus. Es va enfonsar en menys d’una hora i van morir quasi nou mil persones. Com sis Titànics junts!

Com que la història del Titànic va esdevenir gairebé una llegenda, amb el temps es van muntar expedicions per localitzar les restes del naufragi, i finalment el van localitzar a quatre mil metres de fondària. El cas estava partit en dos, però el més curiós era el mal estat general de la nau. Arreu s’hi podien veure una mena d’estalactites oxidades de colors rogencs i negrosos que penjaven de les zones metàl·liques. Això va ser una mala notícia per aquells que esperaven anar recuperant restes de la nau amb idea de fer-hi negoci. Però també una certa sorpresa ja que a aquella fondària s’esperava un ritme de corrosió més aviat lent.

Doncs quan s’han fet anàlisis de l’estat de les restes sembla que el que li està passant a la nau és, bàsicament, que hi ha determinats bacteris que se l’estan menjant.

La manera com es repartia la corrosió resultava interessant. Era molt notable la diferència entre zones properes als objectes de fusta i les altres zones on únicament hi havia metall. Aquestes últimes estan molt més degradades, encara que la diferencia no durarà gaire més.

Ja sabem que el ferro en contacte amb l’aigua s’oxida, però la degradació del Titànic era molt superior a l’esperada. Alguna cosa més estava passant allà baix.

La clau són uns bacteris particulars que no fan servir un metabolisme basat en l’oxigen, com nosaltres i com la majoria d’ésser vius de la Terra. Són la família de bacteris sulforeductores, que per obtenir energia i mantenir el metabolisme el que fan és reaccions químiques basades en el sofre. És un sistema menys eficient que el nostre, però que en zones on no hi ha oxigen els permet viure. De fet, l’oxigen és altament tòxic per aquests bacteris.

Les reaccions químiques són una mica complicades, però si hi ha ferro en el sistema funcionen millor. Es generen més àcids, que fan que els bacteris visquin més còmodes i al final el ferro es transforma en sulfur de ferro, que és el que li dóna el color negre als caramells que pengen arreu de la nau.

Aquests bacteris, però no podien viure gaire còmodes a prop dels indrets del vaixell on hi havia fusta. La fusta era matèria orgànica que, al degradar-se alliberava oxigen, un producte que és tòxic per als bacteris del sofre. Per això el ferro d’aquestes zones està menys degradat. En canvi, altres bacteris que s’alimenten de matèria orgànica ja es trobaven a gust en aquelles condicions i s’anaven alimentant de les restes orgàniques de la nau.

Al final el que es forma és una comunitat microbiana ben organitzada. A la part exterior de les estalactites d’òxids hi ha els bacteris que viuen amb oxigen, els que s’anomenen aeròbics. Aquests bacteris s’alimenten dels productes residuals dels bacteris del sofre, que es troben a l’interior de l’estalactita, on no hi arriba l’oxigen i en canvi tenen accés al ferro. Una comunitat ben avinguda que cada dia degrada una bona quantitat de la nau i que, amb el temps, acabarà per netejar el fons del mar completament.

De manera que la propera vegada que mireu fotos de les restes del Titànic, recordeu que el que estareu mirant és, en realitat, un gegantí cultiu d’uns tipus de bacteris molt particulars o un gran i suculent banquet.

Petits moments?

Aquest cap de setmana hem passat uns dies en família, en un entorn totalment recomanable a la vall de Llémena. A una casa rural, EL Nus de Pedra (senzillament fantàstic, gràcies Joan, Montse i família). Bé el fet és que el meu fill en una passejada pels idíl·lics paratges de la zona, va trobar un fòssil d'un cargol i en explicar-li que volia dir això dels fòssils, em va venir al cap un d'aquells aconteixaments que llegeixes i que ens fan sentir part d'una Història gran, però a la vegada plena de petits moment, senzills, que fem per costum i sense adonar-nos, que la fan encara més gran.
De vegades passen coses extraordinaries que fan que aquests moments, en principi intrascendents, ens quedin grabats en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània, concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar literalment grabat en pedra.
I tot va començar amb un excrement d'elefant.
El 1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i tirant-se això, trossos d' excrements secs d'elefant. Per esquivar-ne una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants, jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids. Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar, van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment, a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant. Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella, caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.

Científic? no se de que em parla...

Som a l’any 2012 després de Crist. Tota la civilització és ocupada pel progrés i el coneixement i Albert Einstein, un dels més grans científics de tots els temps, forma part ja de la cultura universal. Les seves imatges les trobem a tot arreu on es faci alguna referència, ni que sigui molt llunyana, a la ciència. Les seves cites es repeteixen sovint, la seva fotografia la trobem impresa en samarretes, llibres, pòsters i anuncis. És un cas curiós de personatge que, malgrat ser científic, és famós a tot arreu.

A tot arreu? No! en un llogarret del sud d’Europa, habitat per indomables guerrers, rebutgen una i altra vegada, ferotgement, la invasió de la cultura moderna. Es resisteixen a acceptar que la ciència és útil i que val la pena disposar d’algun coneixement sobre el tema.

De veritat hi ha algú, avui en dia, que no conegui el nom de cap científic? Ni tant sols Einstein? O Newton? Sembla increïble, però segons el “Estudio internacional de la Fundación BBVA: Comprensión de la Ciencia”, a España un 45,9 % dels enquestats no podia o no volia recordar el nom de cap científic. Cap! Ni un! Zero! Això és pràcticament la meitat de la població!!

La pregunta no semblava difícil. No es tractava d’explicar el segon principi de la termodinàmica, el funcionament de la reacció en cadena de la polimerasa ni la opinió sobre com demostrar la hipòtesi de Riemman. Només calia dir el nom d’un científic.

En comparació, la resta de països es mouen al voltant d’un 25 % les persones que no poden dir cap científic. I encara és més interessant quan es tracta d’esmentar algun científic del propi país. El 45 % dels polonesos esmenta la Marie Curie, el 44 % dels danesos recorda a Niels Bohr i el 37 % dels francesos està orgullós de Louis Pasteur. Juguen amb un cert avantatge, perquè són països que fa temps que tenen clar que la ciència és alguna cosa important i en conseqüència, tenen científics que han fet coses importants.

La cosa és diferent a Espanya, ja que on no hi ha cultura científica, no hi ha gaires científics de renom, però si més no, hom esperaria que Ramon y Cajal fos recordat pels seus conciutadans. Després de tot, va guanyar un premi Nobel! Doncs només el 5 % dels espanyols l’esmenten.

Això passa per preguntar per científics enlloc de fer-ho per futbolistes o folklòriques.

Tot plegat no és nou i, francament, no representa cap sorpresa. I una part de la culpa, segur que també cau en la comunitat científica, que mostra una excel·lent incompetència quan es tracta d’explicar a la societat que és el que fa. També s’ha de dir que intentar explicar coses a qui és evident que no li interessa gens el que dius, resulta molt i molt depriment i de seguida ho deixes córrer.

Per això val la pena tornar a recordar (una vegada més, i no serà la darrera) una frase del mestre Carl Sagan:

“Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i la tecnologia i en la qual ningú sap res d’aquests temes. Això constitueix una fórmula segura per al desastre.”

Gràcies Dan.

Irisina i exercici

Avui, diada de Sant Jordi, és un bon dia per llegir, divulgar, compartir, analitzar, debatir,... i un llarg etc. de verbs que impliquin coneixement i ens apropin a les anyorades relacions humanes que a vegades tenim una mica oblidades.
Donc bé, avui parlaré d'un tema que està molt de moda, fer exercici. L'altre dia vaig llegir un article que em va fer possar en pràctica alguns del verbs que he citat anteriorment.
Fer exercici és una bona cosa. Naturalment, exercici moderat, sense exagerar, sense obsessionar-se; que hi ha qui passa d’un extrem a l’altre i resulta igual de dolent no moure’s del sofà que forçar la màquina corporal fins l’extrem. L’activitat física és bona per mantenir en condicions el sistema cardiovascular, el to muscular i el metabolisme en general. També ajuda a cremar els excessos de calories que acostumem a ingerir els humans.

Però, tot i que els beneficis de l’exercici moderat no es posaven en dubte, estava molt menys clar el mecanisme fi que hi havia al darrera. Ens aprimem perquè cremem calories al fer exercici, però la veritat és que quan es calculen les calories reals consumides, ens trobàvem que tampoc n’hi havia per tant. I normalment, el que fas és obrir la gana, de manera que després de pujar una muntanya o córrer una cursa, les calories consumides es recuperen molt ràpidament.

Per fa poc sembla que s’ha fet una mica de llum en tot plegat. I la clau està en la irisina, una hormona de la que segurament en sentirem a parlar força.

El que han vist és que quan les cèl·lules musculars treballen activament, és a dir quan fan contraccions i relaxacions, comencen a fabricar una sèrie de proteïnes noves. I una d’elles és aquesta irisina que actua com una hormona, és a dir, la sintetitzen les cèl·lules musculars i l’alliberen a la circulació sanguínia de manera que pot viatjar fins a les zones del cos que tenen greix.

El greix, és a dir el teixit adipós, està fet per unes cèl·lules que anomenem adipòcits i que serveixen sobretot per emmagatzemar greixos. Però hi ha un altre tipus de greix que anomenem teixit adipós marró que el que fa és cremar greixos per generar calor. La seva funció bàsicament és mantenir la temperatura corporal i cremar els excessos de calories contingudes en el cos. Aquest teixit adipós marró està situat sobretot a l’esquena, entre les espatlles. Es nota molt en els nens petits. Si un nadó té febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i sabreu el que és generar calor.

Doncs la irisina el que fa és que els adipòcits normals es transformin en adipòcits marrons. De manera que cèl·lules que servien per acumular greix passen a encarregar-se de consumir greix i generar calor. Això pot resoldre el misteri de com ho feia l’exercici per aprimar. Perquè de nou: amb el consum de calories només s’explicava una part dels efectes de l’exercici.

Per cert, en alguns indrets es pot llegir que el que fa és transformar greix dolent en greix bo. Una definició incorrecta. El greix no és dolent ni bo. El que és dolent és l’excés de greix, com és dolent l’excés de qualsevol cosa. I sense adipòcits tampoc podríem viure.

En tot cas, aquesta descoberta permetrà una bona dosi de campanyes publicitàries, però si algú es pensa que amb una pastilla d’irisina n’hi ha prou per simular els efectes de l’exercici sense cansar-se, segur que s’equivoca. L’exercici fa molt més que generar irisina. Per exemple, la fantàstica sensació generada per les endorfines no s’aconsegueix amb irisina. I tots els efectes psicològics de l’exercici tampoc es poden empaquetar dins una pastilleta.

De totes maneres, m’hi jugo el que vulgueu en que aviat hi haurà productes amb irisina, inductors de la irisina, pomades amb irisina i fins i tot polseres energètiques que estimularan l’activitat “irisinérgica”.

Una mica de calma i, si pot ser, de rigor científic, si us plau!

La notícia salta! i tots a corre... bé, analitzem els factors i parlem després amb rigor científic, i si fa falta tots correrem junts, però fem-ho amb raó, si us plau!
Avui em faig ressó d'una noticia i ho faig a traves del "mestre" el Dr. Daniel Closa,  del que a vegades he fet referència, cito textualment:
El titular de la notícia realment és cridaner: “El pacient zero per càncer de mòbil”. Sobretot perquè tot el relacionat amb la telefonia mòbil és d’aquelles coses que fa com por i sembla que ja tots estem predisposats a rebre noticies esgarrifoses sobre la seva perillositat. Però la possibilitat que finalment hagin aconseguit establir una relació causa-efecte entre els telèfons mòbils i el càncer no és poca cosa. L’únic que m’estranya és que ho trobo al diari i no, com és habitual, als tweets de les revistes relacionades amb la ciència i la medicina.

També hi ha un detall menor. Conec càncers de molts tipus. De pàncrees, de mama, de colon, de pulmó, de pell, de cervell, de… però càncer de mòbil? Com que suposo que l’ús freqüent no li ha causat un tumor a l’aparell de telèfon, he de pensar que és una figura metafòrica i que vol dir “… de càncer causat per l’ús del mòbil”. Seria pitjor a Sud-Amèrica, que al telèfon mòbil li diuen “teléfono celular”. Si al titular parlessin de “càncer cel·lular” les confusions serien tremendes.

I un altre detall que no sembla correcte. El “pacient zero” és el primer cas d’infecció en una epidèmia. S’aplica a coses infeccioses, brots epidèmics i similars. D’acord que l’ús dels mòbils s’ha estès per tot arreu. I que quan sonen al teatre, als cines o en actes més o menys solemnes penses que són com una epidèmia. Però parlar de pacient zero en un cas de càncer i mòbils simplement no toca.

La cosa, a més, es desinfla de seguida. La notícia és que un jutge ha obert un sumari després de rebre un informe de l’hospital sobre un pacient afectat de glioblastoma (un tipus de càncer al cervell). Resulta que aquest és el tipus de càncer que està en el punt de mira en els estudis sobre la perillositat dels mòbils. I resulta que el pacient feia servir molt el mòbil. Unes set hores diàries… durant vint anys! Fins i tot mentre dormia el tenia recarregant-se a 50 centímetres del cap. Aparentment podríem citar Quevedo i dir que “érase un hombre a un móvil pegado”.

No es tracta de minimitzar el tema ja que el glioblastoma no és per riure. Però si, com diu la mateixa notícia, al món hi ha cinc mil milions de mòbils i l’únic cas que tenim sota sospita de càncer requereix tenir el mòbil enganxat a l’orella durant vint anys, set hores diàries, semblaria que podríem estar ben tranquils pel que fa a la seguretat d’aquests aparells. El fum dels cotxes, el prendre el sol a la platja o el viatjar sovint en avió tindrien molta més incidència en el càncer. A més, en realitat no és un tema científic sinó, aparentment, només un cas legal. Potser l’home també hauria desenvolupat el glioblastoma sense fer servir el mòbil.

Tampoc cal atabalar-se encara pel fet que es tracti precisament d’un glioblastoma. La OMS i la IARC efectivament han inclòs l’exposició a camps electromagnètics generats per radiofreqüències com un dels factors de risc per aquest tipus de càncer. Abans d’inquietar-nos, però, cal tenir present que ser home també és un factor de risc, igual que tenir més de 50 anys. La classificació que li han posat és la 2B, que traduït vol dir que sospitem que podria haver-hi alguna relació però que encara no tenim cap dada que ho demostri.

Tot plegat sembla que només és un cas de titular llampant per cridar l’atenció. És important, no cal dir-ho, que el cas s’investigui i s’estableixin les possibles responsabilitats. Però parlar de pacient zero per càncer de mòbil sembla una mica exagerat. De fet, no té res a veure amb la realitat

Vaques magnètiques

Els nous temps porten noves maneres de viure la vida, de comunicar-nos i de resoldre problemes. També ofereixen noves oportunitats que fa uns anys ni ens haurien passat pel cap. Això aplica als negocis, a les relacions, a l’ensenyament i també, és clar, a la ciència. Un exemple curiós el veiem en un estudi que va fer una investigadora fent servir com a material, les imatges de Google Earth.

L’estudi analitza el comportament dels animals. Des de sempre s’ha vist que el bestiar té una marcada tendència a situar-se encarats en la mateixa direcció. Les explicacions dels pagesos i d’altres observadors era que es tractava d’una estratègia per plantar cara a situacions com la pluja o el vent. En general s’orienten de manera que es posen d’esquena al vent i així les pèrdues de calor es redueixen. En canvi, si fa fred, es posen de costat al sol per tal d’augmentar la superfície de captació de calor.

Tot això està molt bé. Però hi ha moltes vegades que podem veure totes les vaques de la pastura també orientades en la mateixa posició i no fa vent ni fred ni cap cosa especial que justifiqui una resposta a l’ambient. En realitat com que  tampoc ens treu la son la manera com s’estan les vaques, doncs ningú li havia donat gaire importància.

Però la Dra. Sabine Begall, del departament de zoologia de la Universitat de Duisburg-Essen, a Alemanya si que va plantejar-se la pregunta. I es va adonar que Google Earth era una eina molt útil per analitzar el comportament del bestiar. De manera que es van passar uns quants mesos analitzant imatges de pastures i bestiar. Calia que fossin fotografies prou detallades i que corresponguessin a zones de terreny pla. Quan ho aconseguien contaven les vaques o els cérvols que trobaven i apuntaven cap a on s’encaraven. En ocasions també van fer servir les marques que deixaven a l’indret on havien dormit.

I el curiós resultat que van obtenir és que, en general tenen tendència alinear-se seguint el camp magnètic de la Terra en una orientació nord-sud. Un resultat molt sorprenent ja que fins on sabíem, les vaques no disposen com altres organismes de magnetoreceptors. O al menys això és el que pensàvem, però sembla que caldrà revisar aquesta opinió.

Hi ha dues dades que suggereix que s’orienten amb el camp magnètic de la Terra. La primera és que la orientació no és exactament nord-sud geogràfica sinó que apunten millor al pol magnètic. I la segona és que aquesta orientació desapareix si el bestiar està situat a les rodalies de línies d’alta tensió, que sabem que emmascaren el senyal del camp magnètic del planeta.

Aquesta mena de treballs que plantegen més preguntes que no pas responen són els que resulten més interessants. Sobretot perquè no tenim ni idea de quina funció té en aquests animals ni tampoc de quina manera s’ho fan per detectar-ho.

El tema de la funció permet especular molt, però podria ser que no en tingués cap i fos un vestigi d’altres temps o un efecte secundari d’alguna altra adaptació que si que té funció. De moment simplement ho ignorem. I pel que fa al sistema de detecció, doncs no estem gaire millor. Ara com ara només hem identificat un sistema de detecció basat en la presencia de partícules de magnetita en alguns tipus de bacteris. Però en animals només tenim un grapat d’hipòtesis que encara estan per confirmar.

Imagino que serà només qüestió de temps. Sovint, el més difícil és adonar-se de l’existència d’un fenomen, però quan saps que hi és, només és qüestió de temps esbrinar el mecanismes que s’hi amaga. Serà interessant veure que descobrim en el camp de la orientació dels animals en els propers temps.

Einstein i la seva creu

Avui, tornaré a fer-me ressò d'un article molt interessant del diari ara, que en concret pertany al ja esmentat en altres ocasions, el Dr. Daniel Closa. Una setmana en que els planetes han cobrat una bonica importància en el nostre cel, recordarem al Dr. Einstein en un fenòmen ben curios.
Una de les prediccions més curioses de la teoria de la relativitat és que la matèria pot deformar l’espai. Ens sembla estrany, ja que sempre considerem que la matèria està dins l’espai, però sense afectar-lo. Però el cas és que la relativitat és correcta en aquest aspecte i quan s’han pres mesures s’ha pogut mesurar aquest efecte. Per imaginar-ho s’acostuma a posar l’exemple d’una pilota situada sobre una xarxa. La xarxa representa l’espai i la pilota seria una gran quantitat de matèria que deforma lleugerament l’estructura de la xarxa.

Això té algunes conseqüències curioses. Per exemple, si podéssim mirar les estrelles que treuen el nas just al darrera del Sol les veuríem en posicions lleugerament diferents de l’esperat. El motiu seria que la llum, en passar al costat del Sol, s’ha desviat lleugerament. Això es va comprovar durant un eclipsi de Sol l’any 1919 i en aquell moment va ser una de les millors demostracions de la relativitat.

Però si volem veure aquests efectes, el millor és disposar de quantitats de matèria molt més grans  que no pas una estrella. Aleshores es poden veure arcs de llum i fins i tot anells. Però un dels efectes més espectaculars i més bonics el tenim en el que s’anomena “La Creu d’Einstein”.

La imatge sembla talment la de cinc estrelles formant una creu. Però la realitat és molt més complexa i alhora una bona demostració de com es desvia la llum tal com prediu la relativitat.

La situació és que en determinat indret de l’espai molt llunyà hi ha un quàsar. Una mena de galàxia enormement llunyana i enormement brillant. De fet els quàsars són els objectes més llunyans que hem pogut detectar a l’Univers. Aquest en concret és el QSO 2237+0305 i està a 8000 milions d’anys llum de distància.

I just entre aquest quàsar i nosaltres resulta que hi ha una galàxia, que respon a les sigles ZW 2237+030. Aquesta està molt més a prop. Només ens separen 400 milions d’anys llum.

En teoria, el quàsar no el podríem veure ja que la galàxia ens el taparia. Però la gran massa de la galàxia deforma l’espai i fa que els raigs de llum del quàsar que anaven en una direcció es desviïn del seu camí i agafin una nova trajectòria que els porta en direcció a la Terra, on els podem detectar. Com que la galàxia no té una forma perfectament rodona, aquest efecte passa per alguns dels seus costats i el resultat és la creu d’Einstein.

Mireu la imatge. El puntet de llum del centre és la galàxia. I els quatre punts de llum dels costats són tots diferents imatges del mateix quàsar que hi ha al darrera. Veiem per quadruplicat un quàsar que, si no fos per aquest efecte relativista, ens quedaria ocult per la galàxia. En teníem alguna imatge més o menys acurada, però ara el Hubble acaba d’obtenir aquesta que té força més qualitat. Suposo que permetrà estudiar detalls del quàsar i de la relativitat. També ens permet quedar-nos una mica bocabadats amb els secrets de l’Univers i la manera que tenim per anar-los descobrint.

Però sobretot és d’aquelles imatges boniques que, quan entens com s’ha generat resulten encara molt més fantàstiques.

El resplandor de Da Vinci

Quan hom pensa en Leonardo da Vinci, probablement pensi en la Mona Lisa o els submarins del segle XVI o, potser, en una certa novel · la de suspens. Tot això és de la vella escola. Des d'ara, pensi en la Lluna.
Poc conegut per a la majoria, un dels millors treballs de Leonardo no és un quadre o un invent, sinó quelcom més relacionat amb l'astronomia; Da Vinci va resoldre l'enigma de la brillantor de la Terra.
Es pot observar la brillantor de la Terra quan hi ha lluna creixent en l'horitzó a posta de Sol avui és una bona nit per veure el mapa celeste. Busquem entre les banyes de la Lluna creixent una imatge fantasmal de la Lluna plena. Això és la brillantor de la Terra.
Durant milers d'anys els humans s'han meravellat de la bellesa d'aquest "resplendor cendrós", o "la lluna vella en els braços de la lluna nova". Però què era? Ningú ho sabia fins al segle XVI quan Leonardo va resoldre el misteri.
Ara, després de l'Apolo, la resposta pot semblar òbvia. Quan el Sol es posa a la Lluna, aquesta s'enfosqueix?? Però no completament. Hi ha encara una font de llum en el cel: la Terra. El nostre propi planeta il · lumina la nit llunar amb una lluentor 50 vegades més gran que una lluna plena, produint el resplendor cendrós.
Visualitzar això en els anys 1500 requeria una imaginació desbordant. Ningú havia estat mai a la Lluna i mirat "cap a" la la Terra. La majoria de la gent ni tan sols sabia que la Terra orbitava el Sol (La teoria heliocèntrica de Copèrnic no va ser publicada fins 1543, 24 anys després de la mort de Leonardo).
Imaginació desbordant era una cosa que Leonardo tenia en abundància. Els seus quaderns de notes estan plens d'esbossos de màquines voladores, tancs militars, escafandres autònomes i altres dispositius fantàstics avançats en segles al seu temps. Fins i tot va dissenyar un robot: un cavaller armat que podia seure, agitar els seus braços, i moure el seu cap mentre obria i tancava una mandíbula anatòmicament correcta.
Per a Leonardo, la brillantor de la Terra era un enigma atractiu. Com a artista, estava vivament interessat en la llum i l'ombra. Com matemàtic i enginyer, era aficionat a la geometria. Tot el que restava era un viatge a la Lluna. Era un viatge mental:
En el Còdex Leicester de Leonardo, de prop de 1510, hi ha una pàgina "Sobre la lluna: Cap cos sòlid és més lleuger que l'aire". El declara la seva creença que la Lluna té una atmosfera i oceans. La Lluna era un excel · lent reflector de la llum, creia Leonardo, ja que estava coberta amb molta aigua. Per tant el "resplendor fantasmal", va explicar, és degut a la llum del Sol rebotant en els oceans de la Terra i, al seu torn, colpejant la Lluna.
Ell estava equivocat en dues coses:
La primera, la Lluna no té oceans. Quan els astronautes de l'Apol · lo 11 van aterrar al Mar de la Tranquil · litat, van caminar sobre roca. Els "mars" lunars estan fets d'antiga lava endurida, no d'aigua.
El segon, els oceans de la Terra no són l'origen principal de la brillantor terrestre. La Terra brilla perquè reflecteix la llum solar, i els núvols reflecteixen la major part. Quan els astronautes de l'Apol · lo van mirar a la Terra, els oceans estaven foscos i els núvols eren brillants.
Però això són minúcies. Leonardo va comprendre el bàsic prou bé.
En les pròximes dècades, els humans viatjaran en persona a on la imaginació de Leonardo va ser-hi fa 500 anys. La NASA planeja enviar astronautes de tornada a la Lluna no més tard de l'any 2018. A diferència dels astronautes de les missions Apol · lo, que van romandre només uns pocs dies, aquests nous exploradors romandran a la Lluna durant setmanes i mesos. En el procés, experimentaran una cosa que els astronautes de l'Apol · lo mai van fer: el vespre. Un dia lunar dura 29,5 dies de la Terra: uns 15 dies terrestres de llum, seguits per 15 de foscor. Els astronautes de les Apol · lo sempre van aterrar a la llum del dia i van partir de nou abans del vespre. A causa del brillant Sol, mai van veure el suau halo de la brillantor terrestre en els seus peus. Però la pròxima generació d'astronautes ho farà.
I només, potser durant una passejada nocturna darrere de la base, guiat per la suau llum de la Terra, un d'ells S'ajupirà i escriurà en la pols lunar:
"Leonardo va estar aquí".

Sexe i Medicina

Avui cito textualment un article del diari ara, fet pel Dr. Daniel Closa que m'ha semblat prou interessant...
La notícia d’ahir al suplement de ciència de l’Ara era molt curiosa. En contra del que habitualment s’acostuma a dir, un estudi indicava que les dones són més sensibles al dolor que no pas els homes. L’estudi l’han fet aprofitant les bases de dades de milers de històries clíniques on incloïen qüestionaris sobre el dolor. I els resultats indicaven clarament que les dones afirmaven experimentar el dolor amb més intensitat que no pas els homes.

Això indueix un cert escepticisme i de seguida es parla de les experiències personals. Però quan un estudi es fa amb 72.000 pacients, val la pena mirar-se’l amb calma i no descartar-lo només en funció de com de nyicris són els homes de la família.

En realitat, i com els autors de l’estudi indiquen, la conclusió no és que experimentin més dolor, sinó que diuen que experimenten més dolor. Això pot ser perquè realment el dolor és més intens, perquè la percepció del dolor és més notable o perquè les dones tenen menys manies a l’hora de reconèixer el dolor. Hi ha una diferència en els resultats entre sexes quan es miren els qüestionaris de dolor, però el motiu de la diferencia no està clar.

En tot cas, el que m’ha cridat més l’atenció no és tant això del dolor sinó que al aprofundir més en les dades torna a sortir un tema que caldria agafar seriosament d’una vegada. Quan es parla de medicina, d’estudis sobre tractaments, de coneixements de la biologia, la farmacologia i el nostre cos en general, quasi sempre es fa referència al cos de l’home. Només quan es tracta un tema directament relacionat amb les dones, es a dir amb l’aparell reproductor femení, és quan les diferències es tenen en consideració sense cap dubte.

Això és un llast que s’arrossega des de sempre. La medicina als seus inicis intentava curar el cos de l’home. I si alguna cosa funcionava s’aplicava a les dones sense més. Ara ja no és així en teoria, però l’estudi del dolor ja indicava que encara no estan clares coses com les diferències en la sensibilitat al dolor o l’efecte dels anestèsics entre els dos sexes.

Per exemple, buscant dades he trobat un estudi en el que veien que després d’una intervenció quirúrgica, els tractaments analgèsics per tractar el dolor eren eficients en la majoria de pacients masculins, però en canvi, en el cas de les dones la majoria no sentien que els millorés el dolor. Pot ser que experimentin amb més intensitat el dolor, però sospito que simplement les dosis prescrites estan ajustades al metabolisme dels home i no al de les dones. Per fer-ho bé, m’imagino que fins i tot caldria esbrinar coses com per exemple si l’anestèsic és igualment efectiu en tots els dies del cicle menstrual o durant la menopausa.

El cos de la dona i el de l’home són diferents en molts aspectes. Més enllà dels caràcters sexuals evidents hi ha diferencies en percentatge de greix, nivells d’hormones, distribució d’algunes vies nervioses, resposta a medicaments i a tòxics, sensibilitat a malalties i mil petits detalls més. La majoria segurament no són extraordinàriament importants, però la realitat és que en molts casos simplement ignorem com de diferents són.

Un exemple clàssic és l’infart de miocardi. Sempre que es parla dels símptomes d’alarma s’esmenta el dolor intens al pit i també un dolor que s’estén pel braç esquerra. No són els únics, però l’important és que això aplica als homes, però no tant a les dones. Un infart en una dona pot avisar amb mareigs, mal de coll, cansament, vòmits, suor i altres símptomes, però el dolor al pit i el clàssic el dolor al braç són, de llarg, molt menys freqüents.

Tot plegat és el que s’anomena medicina de gènere. Però això massa sovint es fa servir per parlar de nou d’aspectes exclusius de la dona. Ginecologia, obstetrícia i similars. Si volem una salut de qualitat, caldrà ajustar millor les teràpies en funció del sexe. No vull dir que no es faci en absolut, però s’hauria de fer molt més. I cal tenir present que no és un problema dels metges que estan al peu del canó, sinó de la recerca bàsica.

L’estudi de la percepció més intensa del dolor en les dones ens sembla sorprenent. Però el que realment ens diu és que encara ens queda molt per saber sobre les diferències entre homes i dones en la resposta a la malaltia i als tractaments.

Newton i el Ketchup

Si et serveixen una hamburguesa en qualsevol bar, quan agafes el pot amb el quètxup i et disposes a posar-ne una bona quantitat… que és el primer que acostumem a fer? Doncs aprofitem que es tracta d’una suspensió col•loïdal amb propietats tixòtropes i li apliquem forces de cisella per tal generar una degradació estructural que ens permeti dipositar-la sobre l’hamburguesa.

O dit més senzill: sacsegem el pot (també el podem colpejar), perquè sinó el quètxup no cau.

És tan normal el gest que normalment no hi pensem, però de fet es tracta d’una propietat ben curiosa d’alguns fluids que quan els agites modifiquen la seva viscositat i esdevenen més fluids, però la recuperen quan els deixes quiets. Si ho pensem un moment ens adonem que el quètxup flueix sense problemes després d’agitar el pot, però torna a quedar com una pasta espessa i immòbil quan cau sobre l’hamburguesa.

(Molt bé; també hi intervé la Llei de Murphy que fa que si vas ben mudat, el quètxup mantingui les seves propietats fluides, regalimi i et taqui. Però la llei de Murphy és un imponderable en el que ara no entrarem.)

La causa d’aquest comportament la tenim en el component principal del quètxup: els tomàquets. Quan es maceren els tomàquets es formen unes fibres a nivell microscòpic que tenen tendència a unir-se entre elles. Això crea una mena de xarxa microscòpica que li dona consistència a la pasta resultant. Però les unions entre aquestes molècules són febles i si agitem amb força es separen, aleshores la pasta perd consistència, perd viscositat i el quètxup pot fluir amb més facilitat.

A la pràctica vol dir que si el pot té un forat petit per permetre la sortida del quetxup el podem girar de cap per avall i no cauré res. Però si abans l’agitem, el quètxup esdevé més fluid i surt regalimant sense problemes. I tant bon punt el deixem quiet sobre el plat o l’hamburguesa, les unions entre les fibres es van refent i la pasta recupera la seva espessor.

Aquesta propietat, anomenada tixotropia i que la presenten alguns dels anomenats fluids “no-Newtonians”, es fa servir també en coses com les pintures. S’intenta que quan les remenes es tornin líquides de manera que les puguis escampar fàcilment amb un pinzell, però que una vegada escampades, quan les deixis quietes, es tornin més viscoses i no regalimin fent goterons.

En realitat el quètxup és una salsa ben interessant. A més de les seves propietats com a fluid no-Newtonià amaga unes quantes sorpreses si el compares amb la salsa de tomàquet de tota la vida. Per exemple, encara que no ho sembli, el quètxup, a més dels tomàquets i de vinagre, conté molt sucre (fins un 10%) per treure l’acidesa i també molta sal (fins un 2 %) que li fa de conservant.

Però una de les coses que fan més gràcia va passar durant el mandat del president Reagan. En un dels intents que es van fer per millorar la dieta del jovent americà és va promoure una campanya per augmentar el consum de vegetals i disminuir el de menjars industrials. Això era una amenaça pels fabricants de quètxup i algú va tenir la genial idea de promoure una legislació per tal que el quètxup passés a ser considerat … una verdura.

La iniciativa va fer riure bastant i no va tirar endavant. I a més de totes les conyes, seria interessant veure explicar les lleis de la mecànica de fluids aplicada a una hortalissa!

Que li ve de gust per esmorçar?...un antibiòtic?

Avui en faré referència a un article que he trobat del tot interessant del Dr. Daniel Closa, un article que possa de manifest una teoria que molts de nosaltres, els metges, portem defensant fa temps, i no és altra que l'us abusiu i sense sentit, de vegades, de molts dels nostres antibiòtics.
Sembla que els microbis estan rebotats amb nosaltres. O potser és que arriba el moment de passar comptes de la nostra estupidesa. En tot cas, s’acumulen les noticies inquietants sobre infeccions, patògens i bestioles diverses. Si fa poc era una soca mutant de grip aviar que es transmetia amb molta facilitat i causava una gran mortalitat, ara ensenya les urpes una vella coneguda de la humanitat. La tuberculosi.

En els propers temps potser caldrà familiaritzar-nos amb unes sigles: La primera és la MDR-TB que vol dir “Multi-drug resistent tuberculosis” és a dir, tuberculosi resistent a múltiples medicaments. Quan va aparèixer els antibiòtics va semblar que teníem l’eina per esborrar la tuberculosi del planeta. Aquells medicaments van fer que els sanatoris de tuberculosos passessin a ser coses del passat i tothom va poder respirar tranquil (figurada i literalment).

Però els bacteris tenen una facilitat immensa per mutar i ben aviat van sorgir soques de tuberculosi resistents als primers antibiòtics. En principi no era problema. Simplement canviaves l’antibiòtic i si no el mata un, el mata l’altre. Però, és clar, la història es repetia i mica a mica els bacteris anaven presentant més i més resistències. Un problema agreujat pel fet que moltes vegades el tractament no es completava correctament, de manera que el pacient es convertia en un sac de cultiu de bacteris mutants. Uns bacteris que s’encomanaven amb la resistència incorporada.

Quan tot això va ser evident es van posar en marxa sistemes per identificar les resistències i per mirar de prevenir la seva aparició. També van anar sorgint nous antibiòtics de manera que el món no en va fer massa cas. I vam continuar administrant antibiòtics sense miraments, seguint tractaments de manera incomplerta i ignorant que al tercer món la tuberculosi encara és un problema que afecta molta gent. De fet, un terç de la població mundial està infectada amb el Mycobacterium tuberculosis, el famós bacil de Koch. No tothom cau malalt una vegada infectat, però la reserva de bacteris que hi ha esperant a activar-se és brutal.

De manera que, inevitablement, va sorgir una soca anomenada XDR-TB, per “Extensively drug resistent tuberculosis”. Aquesta soca ja era resistent als dos tractaments inicials que es fan servir (la rifampicina i la isoniazida), a qualsevol antibiòtic de la família de les quinolones i a algun dels que encara es podrien fer servir (la kanamicina, la capreomicina o la amicacina).

El problema és que en això de la guerra amb els bacteris, nosaltres podem anar guanyant batalles. Però ells són molts i tenen molta paciència. Al final sempre tornen amb forces renovades. Una carrera d’armament que difícilment podem guanyar. I menys si malbaratem els recursos.

La cosa era preocupant, però ara ja ha sortit a la llum un nou tipus. La sigla per definir-la és TDR-TB i és per, ja ho podeu imaginar, “Totally-drug resistent tuberculosis”. Simplement és una soca resistent a tots els medicament útils per la tuberculosi. Fa pocs dies es parla d’un brot a la Índia amb quatre casos reconeguts. Però ja fa uns anys van identificar-se dos casos a Itàlia, i l’any 2009 un altre brot a l’Iran. En el cas italià sembla que un tractament mal fet en casos de XDR va convertir el bacteri en TDR. En canvi en el brot de la Índia, sembla que els contagis ja van ser amb aquesta bestiola.

El nom de resistent a tots els fàrmacs pot portar a engany. Hi ha altres tractament possibles, però són molt menys efectius, molt més cars i molt més tòxics (i les resistències seguiran apareixent, no ho dubteu).

Amb tot això hi haurà qui esperarà a que la ciència descobreixi un nou medicament. Però val la pena recordar que els últims antibiòtics útils es van descobrir fa més de cinquanta anys. No tenim noves armes secretes a la recambra. També hi haurà qui començarà a buscar una conspiració de les farmacèutiques. No hi ha malaltia important que s’escapi de la teoria conspiranoica.

I potser d’una vegada començarem a fer servir els antibiòtics amb una mica de seny. No posar-los a la primera de canvi, seguir amb el tractament fins al final i limitar l’ús que se’n fa en coses com la ramaderia. Potser així alentirem l’aparició d’aquests bacteris resistents a tot.

Això o tornar a obrir sanatoris per tuberculosos a les muntanyes.

 

Percepcions enganyoses

He mirat una web on exposen els 20 mites científics més estesos i realment, alguns semblen incombustibles, com el que diu que sols fem servir el 10 % del nostre cervell, o que la gran muralla xinesa és l’única estructura feta per l’home que es pot veure des de l’espai. Bé, del cas del cervell ja n’havia parlat fa temps, i això de la muralla, doncs depèn de l’òrbita a que estiguin. En òrbites baixes si que es pot veure, igual que moltes ciutats o les piràmides, però des de la Lluna, per exemple, doncs no, no es veu.

Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, perquè també és molt repetitiva. L’afirmació que diu que els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts.

D’entrada, ja cal aclarir que no, que quan el cos mor, les cèl·lules deixen de funcionar i això inclou les cèl·lules que donen lloc a les ungles i el cabell. Al final del trajecte, la parada és completa.

Aleshores, com es va originar aquesta idea? Doncs segurament perquè aparentment si que els difunts tenien el cabell i les ungles més llargues de com els recordaven els parents. Havia de ser molt impressionant exhumar un cos i observar unes ungles grans o uns cabells més llargs. Inevitablement la imaginació es devia disparar. Segur que estava mort? Però quan això també passava en casos en que la mort estava fora de dubte, com s’explica l’anormal llargada de les ungles?

Doncs simplement perquè tenim clar quina és la mida de les ungles en els dits, però en realitat no veiem la totalitat de la ungla. Hi ha una part, a l’arrel, que resta tapada per la carn i la pell. Però després de la mort, el cos pateix una ràpida i intensa pèrdua d’aigua. La deshidratació fa que el teixit s’encongeixi i es retragui. Per tant, part de les ungles que normalment no es veuen, passen a ser visibles. Les ungles no creixen després de morts. Simplement hi ha una part, normalment oculta, que queda visible.

I amb el cabell passa alguna cosa semblant. Tenim idea de la mida dels cabells per comparació amb la mida de la cara o de la resta del cos. Si el cos s’encongeix, els cabells semblen “comparativament” més llargs.

En realitat, aquest efecte el podem observar en un tema molt més amable. Quan mirem la lluna a prop de l’horitzó, com la que varem tenir la sort de veure ahir, sembla més gran que quan està a dalt de cel. Canvia de mida la Lluna? No. Simplement que quan es troba propera a l’horitzó, la podem comparar amb alguna cosa, una muntanya, uns arbres, uns edificis, i això ens permet fer-nos una idea de com de gran n’és. Però hores desprès, sola a dalt del cel tant sols la podem comparar amb la immensitat de l’espai. I aleshores la mateixa Lluna ens sembla molt més petita.

Per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem en funció d’un sistema de referència. Però de vegades, les referències enganyen i les comparacions ens fan treure conclusions errònies. I això no passa tant sols en la ciència. Filip de Macedònia va ser un monarca de l’antiguitat extraordinari. Va unificar el seu regne, el va fer créixer i del no res el va convertir en una gran potència. Però avui molt pocs el recorden. Perquè? Doncs perquè el seu fill va ser Alexandre el Gran. I al costat d’Alexandre, tot queda eclipsat. Fins i tot un gran rei com Filip passa desapercebut.

Veuríem el món d’una altra manera si poguéssim tenir percepcions més objectives. Segurament seria més exacte, però no hi podem fer res. Els humans som com som.