Singlot, una patologia?

Fa poc us vaig prometre que intentaria tractar temes que em comentaven alguns pacients i/o amics i degut a la manca de temps he estat una mica distant amb el blog, i no he seguit una rutina de publicacions, però intentaré mantenir la publicació setmanal que he fet fins ara.
Dit això, avui parlaré sobre un aspecte del nostre organisme molt peculiar, el singlot.
Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.

Tots hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les cordes vocals”.

Però de vegades dura més del normal i aleshores ja és més empipador. Els metges parlem del singlot transitori, que és el més habitual i al que no li fem ni cas. No mereix ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne. Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.

Però, com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat causa el sorollet típic.

I de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal: Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de singlot.

Resulta interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la musculatura dels pulmons.

I, el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat de CO₂ que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.

El clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar. En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.

Estimular el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)

També hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el diafragma.

Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...

Sant Jordi i el drac

Si em permeteu expressar la meva opinió, avui és, sense cap dubte, el dia més maco de l’any. Una diada particular, alegre, de bon rotllo. Roses, llibres, la primavera que ja ha arribat, el plaer de sortir a passejar pel carrer i compartir aquest espai amb tothom. És de les dates que intento no perdre’m mai.

De nou ens tornaran a recordar la llegenda de Sant Jordi, la princesa, la rosa... i el drac.

Amb els dracs passa una cosa curiosa. Malgrat ser un animal que no ha existit, totes les cultures del món tenen llegendes que hi fan referència. Fins i tot algunes que, en principi no han tingut contacte ni comparteixen altres fets, comparteixen històries sobre aquests éssers mitològics. Per això hi ha qui creu que potser si que van existir.

El fet que uns animals tant abundants com per deixar llegendes arreu hauria deixat algun altre rastre és un detall sense importància. Encara que també hi ha qui creu que els dracs són l’explicació que es donava a les restes fòssils dels dinosaures que apareixien aquí i allà.

Sigui com sigui, si haguessin existit, els dracs haurien tingut una biologia realment interessant. Un animal gegantí que pot volar, amb aparença de rèptil però amb l’activitat d’un mamífer o un ocell, que pot treure foc per la boca sense socarrimar-se ell mateix ha de ser, per força, formidable. El més estrany, però, és que, amb totes aquestes característiques, no haguessin colonitzat tots els ecosistemes i acabat amb la resta d’organismes competidors.

Una de les primeres preguntes que es faria un biòleg seria si són animals de sang freda o calenta. Això vol dir si tenen un metabolisme prou actiu com per mantenir la temperatura corporal o bé necessiten l’escalfor del Sol per mantenir-la. Amb la mobilitat que s’espera d’un drac sembla poc probable que siguin de sang freda, però mai se sap. De totes maneres, les grans dimensions que tenen els han de facilitar mantenir-se calents i actius. I si a sobre poden generar foc, doncs sembla clar que els podríem considerar animals de sang calenta.

El problema són les escates. Sempre els imaginem com animals reptilians, amb una pell escamosa. Però això permet una gran pèrdua de calor. De fet, els animals de sang calenta tenen pèl o plomes justament per aïllar el cos i mantenir la temperatura. Com és que als dracs no els cal? Potser tenen una temperatura corporal tan elevada que el que necessiten és justament refredar-se? Caldria investigar aquesta hipòtesi.

Un altre problema és la mida. Un animal tan gran ha de tenir moltes dificultats per volar. Oblideu les pel·lícules. A Hollywood no tenen ni idea de física del vol. Amb quatre cops d’ala un animal d’aquestes dimensions no es posa a volar. Els voltors, que són uns dels ocells més grans tenen moltes dificultats per començar a volar. Un cop a dalt ja poden aprofitar les corrents d’aire, però fins i tot això seria difícil per un drac. Necessitaria unes ales d’una envergadura completament absurda.

Ara bé. Podria ser que fossin molt lleugers. Els veiem grans i pensem en ossos, músculs i òrgans com els dels mamífers, però no ha de ser necessàriament així. Els ocells ja intenten ser tant lleugers com sigui possible i per això tenen els ossos vuits, amb els sacs pulmonars a l’interior. D’aquesta manera l’esquelet resulta molt més lleuger. El problema és que també és més feble. Un luxe que un drac no es pot permetre.

Ara bé. Els ossos podrien tenir una estructura diferent a la que estem acostumats. Els nostres tenen un 45 % de minerals, com ara el carbonat càlcic, en la seva composició. Però els dels dracs podrien tenir una estructura més resistent alhora que més lleugera. Quina? Doncs una possibilitat serien els nanotubs de carboni. Aquestes estructures fetes únicament de carboni resulten extremadament resistents alhora que serien molt més lleugeres. Que nosaltres tinguem idea, cap organisme els pot sintetitzar, però potser les cèl·lules de l’os dels dracs van trobar la manera.

I pel que fa al foc... Caldria que al seu estómac es generessin reaccions químiques altament exotèrmiques, és a dir que alliberin calor. Qui sap si ingerien minerals que en reaccionar amb els àcids de l’estómac generaven molta calor (algun químic a la sala?) També podria ser que la cremor no fos per foc sinó simplement per alliberament d’àcids. Potser concentren molt més l’àcid clorhídric de l’estómac i quan cal el podrien vomitar causant cremades a la zona afectada. Una mena de digestió externa com fan les aranyes.

Sense cap dubte hauria sigut una bestia fascinant. En que pensava Sant Jordi quan va matar, i va causar l’extinció, d’un animal tan extraordinari?

Sigui com sigui, que tingueu tots una bona diada de Sant Jordi i que intercanvieu moltes roses i molts llibres.

Quin color tens?

Aquests dies m'han arribat vàries propostes sobre temes a tractar en el blog, a vegades amics, pacients, o els meus propis fills, parlem de temes i surten preguntes interessants. Que sapigueu que estic treballant en algunes d'elles, però no hi ha res que em motivi més, que veure gent pensar, qüestionar-se, refutar o "simplement" llegir, sobre qüestions que ens envolten i no volem deixar passar sense saber una mica més d'elles. Fantàstic!, simplement gràcies a tots per demostrar, com diu l'Eduard Punset, que "hi ha vida abans de la mort".
Bé però avui vull parlar sobre un tema que em va preguntar la meva filla l'altre dia, el color de les zebres.
Blanques amb ratlles negres, o negres amb ratlles blanques. Quan mirem una zebra aquesta pregunta, una mica absurda, acostuma a plantejar-se. I en principi podria no tenir resposta. Tenen ratlles i prou. No és necessari donar categoria de principals a unes i secundaries les altres. Però el cas és que aparentment la pregunta si que en té de resposta.

Les zebres són animals negres amb ratlles blanques.

Per saber-ho, hi ha varis camins. Per exemple, podem analitzar els altres animals emparentats amb les zebres. La gran majoria de cavalls i ases tenen un color més aviat fosc. Això no és un motiu de pes, ja que també hi ha cavalls blancs. Però la clau està en tenir en compte un parent extingit de la zebra. El quagga (Equus quagga quagga) era una varietat de zebra que va viure per l’Àfrica fins segle XIX. La història és la de sempre. Es va caçar en excés fins que van aconseguir extingir-la. L’última quagga va morir al zoo d’Amsterdam, l’agost del 1883.

Però el quagga és l’únic animal ja extingit del qual tenim DNA guardat i analitzat. Això ens ha permès catalogar-lo sense dubtes com una subespècie de zebra. I el cas és que el quagga era un animal de color bru, amb unes tènues ratlles blanques al voltant del coll. En realitat, entre les línies blanques, la coloració del mig és més fosca que a la resta del cos, però el cas és que les quagges no són blanques sinó que estan pigmentades. Aparentment les zebres el que han fet és acabar el camí que els quagges ja havien començat.

Una altre manera de treure l’entrellat és mirar el que passa mentre es desenvolupen els embrions de zebra. Al principi son de color fosc i és a mida que la gestació avança que va tenint lloc una pèrdua del color en les zones corresponents a les ratlles blanques.

Altre tema és quina deu ser la finalitat d’un pelatge tant particular. Moltes vegades es diu que es per passar desapercebudes pels seus depredadors. Home! Normalment acostumo a respectar molt el que diuen els experts en cada camp del coneixement, però aquesta em costa molt entendre-la. Una zebra resulta molt visible, en cap cas es difumina la seva figura ni que sigui entre el ramat. I si a mi no em confon, suposo que al seu depredador encara menys.

També és diu, i això ja em sembla més raonable, que poden tenir una funció d’interacció social. Per identificar-se entre elles o coses així. En realitat hi ha més teories, però el cas és que no ho sabem del cert, de manera que ens limitem a especular.

En realitat caldria especificar una mica, perquè hi ha tres espècies diferents de zebres, la comuna, la de muntanya i la de Grévy. Aparentment entre elles poden “divertir-se”, però no poden tenir descendents viables. Cada espècie té un nombre diferent de cromosomes, de manera que les cèl·lules es fan un embolic quan intenten creuar-se.

Lluna i naixements

Hi ha fets que tothom els coneix, tothom ho diu, tothom n’està segur... i malgrat tot, son falsos. I el més divertit és que hi ha dades que ho indiquen, però ningú en fa cas. I, encara més: no és difícil obtenir dades pròpies, però ningú ho fa. Perquè comprovar-ho si tothom ho sap?

Doncs insistiré una vegada més: No és cert que neixin més criatures quan hi ha Lluna plena!

La versió alternativa que també corre pel món de les creences, segons la qual neixen més criatures durant el canvi de Lluna..., tampoc és certa!

Ja se que és una llàstima, perquè això dona un toc certament fantàstic a les coses. La influència dels astres, la màgia de la Lluna, el lligam amb el cosmos... Però les dades són tossudes. Els investigadors que s’han pres la molèstia de calcular-ho han trobat que no hi ha cap relació. I alguns dels estudis inclouen molts naixements. El d'uns metges italians va analitzar 7842 naixements espontanis al llarg de 5 anys (58 cicles lunars). Resultat: “Non significant differences were found in the incidence of spontaneous birth throughout the lunar cycle”.

Altres estudis han identificat una tendència a que neixin mes nens a la primavera, i menys a l’hivern, però poc més. I segurament això és degut a que durant el calorós estiu s’està de millor ànims per al sexe que durant la grisa tardor.

Tampoc tenen gaire lògica les explicacions que es donen per justificar la creença de l’efecte de la Lluna en els naixements. Allò de la força de la marea sobre el líquid amniòtic..., de nou em sap greu trencar l’encant, però és que és una bestiesa per dos motius:

El primer és matemàtic. Podem calcular la força de gravetat que fa la Lluna sobre la mare. I desprès la podem comparar amb la força de gravetat que fa la infermera que te al costat. De veritat: L’infermera té més efecte de marea que no pas la Lluna. I el cas és que no és una cosa opinable. Son números que es poden calcular, cosa que sembla que ningú fa.

L’altre motiu és encara més evident. Que la Lluna sigui plena, o creixent, o nova, tant sols depend de com estigui il·luminada. Però no desapareix! La Lluna segueix allà al cel!

Aleshores, perquè es manté la creença? Suposo que el principal motiu és psicològic.: Ens fa gràcia que sigui així. No deixarem que unes tristes dades ens espatllin un sentiment màgic! Certament, una nit de Lluna plena ens convida al romanticisme, però això és tot (i no és poc!).

Ja se que qui ho creia, seguirà creient-ho. Hi ha coses que no volem canviar. Però sempre recordo que una vegada li ho vaig preguntar a una infermera d'una unitat de neonatologia. La seva resposta va ser clara: “Té molt més efecte sobre el nombre de naixements el que 9 mesos abans el Barça guanyi la lliga, que qualsevol cicle lunar”

Tots els camins porten a Roma

Aquests dies, amb la nominació del nou Papa Francesc I, he estat recordant el viatge que vaig fer, ja fa uns anys a Roma en cotxe (l'economia no donava per més), és una forma de viatjar que, encara que cansada i poc utilitzada en llargs desplaçaments actualment, ens permet veure i gaudir de paratges que d'altra banda ens podrien passar desapercebuts.
Quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.

La via Domítia va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).

La via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.

En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes. Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors bàrbars.

El curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de sorra o grava fina ben premsada.

El gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina de guerra també era una gran constructora.

Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, (com els GR actuals) es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava gravat a la pedra.

En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata. És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.

Realment, dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per referir-nos-hi.

Pervivència de l'espècie? quina?

Avui com moltes altres vegades faré referència a unes paraules magistrals del gran Daniel Closa, per comentar un altre insult a la inteligència per part de la nostra classe política.
Segons el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, un dels arguments que fa servir per oposar-se al matrimoni gai o, al menys, perquè no gaudeixi de la mateix protecció per part de les autoritats que el matrimoni natural és que “la pervivència de l’espècie no estaria garantida“.

Francament m’he quedat bocabadat. De veritat aquest és el nivell intel·lectual dels que manen? Creu que la supervivència de l’espècie està en perill? I que per defensar-la cal oposar-se al matrimoni homosexual? I que existeix una cosa anomenada “matrimoni natural”? És brutal, perquè pensant una mica en tot això arribem a conclusions inquietants.

L’espècie humana compta ja amb uns set mil milions de persones ocupant el planeta. Mai havíem sigut tantes persones juntes consumint recursos, ocupant espai, generant residus i competint entre nosaltres. Si hi ha alguna amenaça per la pervivència de l’espècie humana precisament és la superpoblació. Una persona que ocupa un càrrec de gran responsabilitat hauria de saber-ho o, al menys, tenir-ne alguna idea, ni que sigui rudimentària. El que en realitat caldria fer és disminuir el nombre global de naixements. En aquest sentit, i si realment li preocupa el futur de l’espècie, precisament hauria d’afavorir coses com el matrimoni gai, que augmenta el grau de felicitat dels seus components i que  disminueix (però avui en dia ja no anul·la) la probabilitat de reproducció. Just el que el planeta necessita!.

A més, segons el seu raonament, que hem de fer amb institucions que promouen el celibat i la castedat? Em pregunto: el celibat dels capellans no el considera una amenaça per la pervivència de l’espècie?

També hi ha això de matrimoni natural… Genial. M’ho guardaré com a definició d’oxímoron, ja que el concepte de matrimoni és qualsevol cosa menys natural. Poques institucions hi ha més directament fruit de la societat i de la cultura humana. El matrimoni ha rebut atacs per moltes bandes al llarg de la història, però tot i així segueix funcionant potser amb petites adaptacions als temps que corren. Agradarà més o menys, però s’ha mantingut durant moltíssims segles, cosa que fa pensar que compleix molt raonablement la seva funció. Quan una cosa funciona té tendència a mantenir-se sense necessitat de massa ministres defensant-la. Però és un concepte lligat a les societats humanes. Al medi natural no existeix aquesta cosa anomenada “matrimoni”.

La gent es casa per molts motius. L’amor és un d’ells, però no l’únic. Comoditat, interessos, tradicions, pressions familiars,… totes aquestes coses són motius que al llarg del temps han empès la gent a casar-se. Però entre ells no hi ha el concepte de la pervivència de l’espècie. Al menys jo no se de ningú que s’hagi casat per mantenir l’espècie. Per tant, potser no cal que el govern hi esmerci esforços en aquest sentit.

En realitat parlem de les declaracions d’un polític i per tant, només cal interpretar-les com un argument fal·laç per justificar la seva ideologia particular. No cal buscar llógica sota arguments pretesament “racionals” perquè només són trampes dialèctiques. Però irrita una mica que ja no es prenguin la molèstia de dissimular-ho amb un mínim de nivell. No puc evitar pensar que si volen reduir les classes de ciències i potenciar la religió és perquè les futures generacions s’empassin aquestes bestieses sense dificultats.

Perquè ben mirat, si fos cert que volgués assegurar el futur de l’espècie no l’hauria de preocupar el matrimoni gai. El que hauria de fer és, mira per on!, facilitar que la gent practiqués el sexe com més millor. Que els fills no representessin una càrrega per les famílies. Que la maternitat no fos un obstacle per les carreres professionals de les dones. Que les empreses no dubtessin per contractar noies en edat de ser mares. I que l’educació de les noves generacions fos de la millor qualitat possible.

Mentre no facin tot això, si us plau, deixin de marejar-nos amb coses com la pervivència de l’espècie. Més que res perquè si ignorem el que diuen i ens fixem en el que fan, no costa gaire imaginar la pervivència de quina espècie vol garantir.

Un dels moments cabdals del nou testament és el Sant Sopar. El vespre en que Jesús es reuneix amb els seus deixebles per sopar, deixa alguns dels darrers missatges i instaura l’eucaristia. Com passa sovint a la Bíblia, hi ha diferents interpretacions del que va ser exactament el que va passar ja que no tots els evangelis coincideixen del tot. Però això són detalls menors quan el que compta, o el que hauria de comptar, és el missatge espiritual.

La importància del Sant Sopar en la cultura europea queda clara quan ens adonem que segurament és un dels fets més representats en la iconografia al llarg de la història. El quadre del Sant Sopar de Leonardo da Vinci possiblement sigui un dels més coneguts i s’ha imitat en tota mena de imatges de propaganda o de series de televisió. Però la representació pictòrica del Sant Sopar també ha tingut una utilitat més enginyosa. Ha servit per veure com es modificaven els costums alimentaris al llarg del temps.

Per saber el que la gent menjava en determinats períodes històrics podem recórrer a la documentació, al que explicaven els novel·listes o a llistes d’aliments que es puguin recuperar en palaus o castells. Però tot això serà una mica esbiaixat. Normalment aconseguim informació sobre el que menjava la gent de classe alta. El menjar del dia a dia dels servents no és una cosa que es considerés digne de ser esmentada normalment.

Però uns investigadors van trobar una manera indirecta de comparar com canviava la idea del menjar que es tenia al llarg del temps. I el que van fer va ser agafar 52 quadres del Sant Sopar pintats en diferents èpoques entre els anys 1000 i 1800 i els van comparar. L’escena representada és la mateixa, els elements importants també són una constant, però la manera de representar-ho varia molt i és indicatiu del concepte que tenien els autors sobre un sopar en cada època.

Van mesurar la mida dels caps dels assistents al sopar, els dotze apòstols i Jesús, i van treure el valor mitjà. A continuació van mesurar la mida dels plats que hi havia pintats, la dels aliments que hi havia als plats i també la del pa que hi havia a la taula. I tot això ho van comparar amb la mida dels caps, que es feia servir com a sistema de referència. D’aquesta manera es va poder veure que a mida que passaven els segles, la quantitat de menjar i la mida dels plats anava augmentant de manera significativa. Els plats i el menjar augmentaven prop del 70 %, mentre que el pa incrementava la mida en un 23 %.

Això pot indicar que a mida que van passar els segles a Europa es va anar disposant de més menjar i per tant, a l’hora de pintar una taula hi representaven el que seria normal trobar en cada moment. De totes maneres, cal anar amb compte ja que també podria simbolitzar la importància que donaven al menjar en cada període històric. Una cosa és la quantitat real de menjar i l’altra la percepció que tenim del menjar. En tot cas, l’interessant no és tant la mida absoluta del menjar sinó el canvi experimentat al llarg dels segles.

Però sobretot és una manera enginyosa de treure informació sobre costums d’alimentació al llarg dels segles a partir de fonts ben inesperades. Aquest és un d’aquells casos en que personalment em resulta més interessant l’estratègia feta servir pels experimentadors que no pas el resultat de la recerca en si mateix.

Però, per si acava sent un experiment que perduri en el temps, avuí em menjaré una pizza mentre pateixo d'un altre Madrid-Barça i hem faré una foto per que algú ho pugui analitzar en el futur...