La Gioconda i la visió perifèrica

La Gioconda és, segurament, el quadre més famós del món. En ell, en Leonardo da Vinci va posar bona part del seu art i va deixar intrigades moltes generacions que miraven d’entendre el secret del somriure de la model. Sembla que la dona pintada era Lisa Gherardini, esposa de Francesco Bartolomeo del Giocondo, i per això el nom de Gioconda. També es coneix com la Mona Lisa, que potser seria un diminutiu de Madonna (senyora) Lisa.

D’aquest quadre s’han dit moltes coses, que han anat donant-li un aire encara més misteriós. Que si la model estava embarassada, que si en realitat era el propi da Vinci, que si hi ha missatges secrets amagats dins l’obra...

En tot cas, cal reconèixer que el retrat és realment particular. I bona part de l’efecte és deu a la tècnica amb que es va pintar, coneguda com sfumatto, en la que els contorns queden lleugerament indefinits i es crea una atmosfera suau que facilita el que “entrem” dins l’obra.

Però en Leonardo era un murri, i va aprofitar-se d’una característica fisiològica de la visió humana per causar l’efecte intrigant del somriure. En tot cas, això és el que opina Margaret Livingston, una experta en la percepció visual i que afirma que la clau és un joc de contradiccions entre els dos sistemes de visió que tenim.

El cas és que quan mirem una cosa, normalment la nostra mirada es fixa en un punt relativament reduït. Quan llegim un text, el que realment veiem és una o unes poques lletres. La resta les intuïm, però el centre d’atenció, allà on enfoquem és una zona molt i molt petita. Això està afavorit per la distribució de cèl·lules sensibles a la llum dins la retina. La distribució no és uniforme, sinó que hi tenim una densitat molt més alta just en el punt central, i més esparsa a la perifèria, a més d'un punt completament cec.

A més, el cervell també processa de manera diferent les imatges captades en el centre del camp visual i a la perifèria. Per això es parla de visió perifèrica. I la informació que n’obtenim és menys elaborada, però igualment útil. Moltes vegades esquivem coses que encara no sabem que són, però que de reüll notem que s’acosten. Són coses que captem amb la visió perifèrica.

Doncs quan mirem el quadre de la Gioconda, normalment ens fixem sobretot en els ulls, igual que fem amb totes les cares. Aleshores captem una cara somrient. Però tant bon punt ens fixem en la boca, el somriure desapareix. I això ha causat angoixa i inquietud a molts admiradors del quadre.

La clau és que la boca realment no somriu, però l’ombra de la boca pot donar la sensació d’un somriure... si la percebem amb la visió perifèrica, menys detallada. Quan fixem l’atenció, el que semblava un somriure passa a ser una boca normal, tampoc excessivament seriosa, i amb unes ombres al costat a les que no hi parem atenció.

Però quan tornem la mirada als ulls, el somriure torna. Torna degut a que la visió perifèrica és enganyada de nou.

No sé si en Leonardo ho va fer a propòsit o simplement estava jugant amb els efectes que aconseguia. En tot cas aquest quadre és un exemple fantàstic de com de complicat pot arribar a ser per al nostre cervell interpretar uns senyals de llum que reben un grapat de cèl·lules amb les que ens formem una imatge mental del que ens envolta.

L'aigua està bullint!...però, està calenta?

Una cosa que acostuma a posar dels nervis als pares és quan el nen, el bebè, juga a llençar alguna cosa al terra. Sobretot perquè de seguida es posa a plorar i cal anar, ajupir-se, recollir-la i donar-li a la criatura que ens correspondrà amb un encantador somriure... i de seguida tornarà a llençar el coi de joguina al terra i a plorar de nou, sorprès de no tenir la joguina.

Com que els adults tenim tan completament assumit que les coses cauen al terra, ens costa recordar que aquest fet tan habitual és una novetat per un bebè. Els objectes podrien perfectament quedar-se flotant! No serà fins després de repetir l’experiment centenars de vegades que acceptarà que si, que les coses cauen al terra si les deixes anar.

I després, quan sigui gran, haurà de tornar a aprendre que no, que en determinades situacions, com ara l’espai, les coses no cauen i si que poden quedar-se flotant.

Doncs una cosa semblant passa amb un altre fet completament habitual. Cada vegada que fem sopa simplement posem aigua a bullir, afegim la “pastilla de caldo”, afegim la pasta, esperem uns minuts i ja està. Un platet de sopa calentona deliciosa per l’hivern.

Però el cas és que en determinades ocasions les coses poden no funcionar d’aquesta manera. Pots tenir aigua bullint, afegir la pasta i que per molta estona que passi, segueixi crua. De fet, es pot arribar a evaporar tota l’aigua de la cassola i la pasta seguir crua.

El problema està en el fet que assumim que si l’aigua bull és que està cremant, concretament a cent graus. Però això no sempre és així. De fet, quasi mai és exactament així a la vida real.

Els llibres de física sempre pots llegir que l’aigua bull a cent graus de temperatura. Però la frase no acaba aquí. L’aigua bull a cent graus si està a una atmosfera de pressió. I això passa poques vegades. Encara que a la pràctica no es nota, si no vius a ran de mar, la pressió serà una mica menor. I com a més altura estiguis, menys pressió atmosfèrica tindràs. Si a sobre s’acosta una tempesta segur que passa un front de baixes pressions i encara en tindrem menys de pressió.

Però a menys pressió l’aigua bull abans. Això vol dir que fa bombolles i passa a estat gasós a noranta o vuitanta o encara menys graus. Per això, a determinades altures és impossible cuinar normalment. L’aigua bull però sense escalfar-se. I el menjar segueix cru.

El motiu és que perquè surti el vapor que es va formant dins l’aigua ha de tenir prou força com per vèncer la pressió que fa l’aire sobre el líquid. Fins que no iguala la pressió atmosfèrica el vapor segueix dissolt a l’aigua, que pot seguir escalfant-se. Un cop l'energia que li hem donat al vapor és superior a la pressió atmosfèrica, les bombolles poden sortir de l’aigua.

Quan estàs fent alpinisme a molta altura, diguem més de tres mil metres, tens fred i gana i vols una sopeta calentona, aquest fenomen físic pot arribar a ser molt empipador, perquè preparar una sopa pot requerir molta estona. I a certs cims dels Andes o de l’Himàlaia ja necessites olles a pressió si vols menjar calent.

De vegades costa fer-ho entendre. Tenim tan assumit que aigua bullint és equivalent a aigua cremant que no podem entendre que les dos coses poden anar per separat. Que, de fet, la paraula bullir no té res a veure amb la temperatura sinó únicament amb el fet de fer bombolles i passar a estat gasós. Per això va bé recordar que les coses poden bullir a diferents temperatures. Per exemple el nitrogen bull a cent noranta sis graus sota zero!

Això em passa cada estiu quan vaig a LLívia, (indret molt recomenable), a 1100m d'alçada la verdura sempre em queda crua, i té una facil explicació, més enllà del típic comentari de si la mongeta tendre és diferent, l'aigua de l' aixeta és especial,... en realitat simplement necessita més temps de cocció del que fem servir normalment a casa nostra, ja que la temperatura de bullició de l'aigua  a aquesta alçada està per sota dels 100º , per tant simplement, paciència i ens sortirà una bona verdureta tendre, tendre.

Per això, si un dia voleu desconcertar a la família podeu avisar-los que el sopar trigarà una mica més, perquè el baròmetre marca baixes pressions... i això farà que les coses es cuinin més poc a poc.

Cursa de tortugues

Una de les coses que més admiro és la imaginació. La capacitat de veure les coses des d’un punt de vista inesperat o d’enfocar els problemes d’una manera sorprenent. I, de vegades trobes fets que em fan pensar “quina gràcia han tingut en fer-ho així”. Doncs és exactament el que em va venir al cap quan vaig descobrir una manera de fer campanya i recaptar fons per la protecció de les tortugues marines.

La tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) és un animal fantàstic. Són enormes, de fet es tracta del quart rèptil més gran que hi ha, just després dels grans cocodrils. Una tortuga adulta pot fer més de dos metres i mig i pesar nou-cents quilos! I, a més de ser les més grans, es diferencien de la resta pel fet de tenir una closca tova, feta de teixit connectiu en lloc d’ossi com la resta de tortugues.

A més, una cosa que les fa particularment atractives per a mi és que s’alimenten de meduses. Potser si tinguéssim una colònia de tortugues llaüt a les nostres costes les aigües guanyarien qualitat pel que fa a aquests visitants gelatinosos i no desitjats.

Les femelles s’aparellen cada tres o quatre anys i van a la platja on van néixer per dipositar els ous. Una excursió que els mascles es perden, perquè aquests ja no tornen a terra ferma mai després del naixement. En tot cas, les femelles dipositen un grapat d’ous en uns nius que escaven a la sorra (cosa que els hi costa una feinada) i després marxen. Passats un parell de mesos surten les cries que s’arrosseguen cap a l’aigua a “pas de tortuga”.

Abans però, molts ous hauran sigut devorats per depredadors, hauran sigut esclafats per banyistes, hauran sigut recol·lectats per col·leccionismes o simplement hauran resultat estèrils. I un cop les tortuguetes arribin a l’aigua seran preses fàcils per molts animals, al menys fins que creixin una mica.

Però la manera com les matem encara pot ser més subtil. Les tortugues confonen les bosses de plàstic que suren pel mar amb meduses. Com que el plàstic no resulta fàcil de digerir, en menjar-les els obturen el sistema digestiu i els causa la mort.

Per això, la població de tortugues llaüt ha disminuït d’una manera espectacular en els darrers anys. Ara mateix la seva classificació a la llista d’espècies amenaçades està a la categoria de “Críticament amenaçada”. Tan sols dos nivells per sobre del fatídic “Extingida”.

Hi ha varies organitzacions que promouen la defensa de les tortugues llaüt, però com deia al començament, n’hi ha uns que han tingut una idea molt divertida. Cada any retransmeten “La Gran Cursa de les Tortugues”. Com que les femelles van a platges conegudes a dipositar els ous, els científics aprofitaven per posar-lis dispositius de seguiment per radar per tal de conèixer on anaven i on s’estaven al mar. Ara ja sabem que n’hi ha una població que viu normalment a la zona de les illes Galàpagos, però que dipositen els ous a Costa Rica.

Doncs bé. Hi ha una web on pots seguir la ruta que fan unes quantes d’aquestes femelles com si es tractés d’una regata. Pots triar quina vols que guanyi i anar seguint les evolucions de la teva preferida. A més, amb un sentit pràctic típicament americà, les tortugues estan esponsoritzades per diferents companyies!

Aquest any la cursa va començar el 16 d’abril (llàstima no haver-ho sabut abans!) i la primera tortuga va ser un exemplar anomenat Billie, que va fer les poc més de 500 milles en onze dies. Seran lentes com tortugues a terra, però al mar no està gens malament com es mouen!

En realitat la cosa no és en temps real. No totes les tortugues van sortir el dia 16. El que fan és transmetre les dades que han recollit de cada tortuga com si haguessin sortit el 16. Així sembla més una carrera. Tant se val que el resultat final ja el conegui el responsable del sistema de seguiment. La cosa no perd gràcia per això. L’important és que és una manera imaginativa de donar a conèixer la vida d’aquests increïbles animals.

Arbres i huracans

Amb el debat sobre l’escalfament global i el canvi climàtic causat per l’activitat humana hi ha un problema difícil de resoldre. Podem especular molt. Fer models, deduir mecanismes i analitzar una vegada i altre les dades disponibles. Però de dades en tenim relativament poques. O millor dit, tenim moltíssimes dades, però d’un període de temps molt curt. Per això es fa difícil treure conclusions indiscutibles.

Podem dir que la temperatura està augmentant durant les darreres dècades, però... això ja havia passat en segles anteriors? Doncs fa de mal dir, perquè els registres dels serveis de meteorologia son fiables i complerts des de fa unes poques dècades. Fa uns quants segles només es comentaven els anys especialment notables per massa fred, massa calor, massa pluja o massa el que sigui. A més, sabem que van haver-hi períodes particularment freds ja que hi ha escrits sobre els canals d’Holanda gelats durant molt temps, però la temperatura exacta que feia doncs simplement no la sabem.

Una cosa semblant passa amb els huracans. Hi ha models que diuen que amb l’escalfament global hi haurà cada vegada més huracans. Altres diuen que no, que hi haurà el mateix nombre, però que seran més intensos. I de nou, no podem comparar amb els segles anteriors. Les dades segures es remunten només al segle XX. Tenim notícies de grans huracans anteriors, però de nou, només es fa referència als particularment destructius, com el “Gran Huracà” de 1780.

Però al menys, això dels huracans pot canviar gràcies a una estratègia ben enginyosa. Per començar cal recordar que la molècula d’aigua és H2O, és a dir dos hidrògens i un oxigen. El que normalment no recordem és que hi ha diferents isòtops de l’oxigen. El més habitual és l’oxigen-16, però també hi ha oxigen-18, que en aquest cas és el que ens interessa. El motiu és que quan es generen huracans, la gran evaporació de l’aigua de mar actua com un filtre i arrossega menys quantitat d’aigua que porti l’isòtop 18 de l’oxigen. De manera que la pluja causada pels huracans es feta per aigua pobra en oxigen-18.

Quan passa un huracà per una zona determinada, les precipitacions són molt importants, i durant uns dies, la vegetació absorbeix sobretot aigua provinent d’aquella pluja. Aquesta aigua serà metabolitzada per les cèl·lules dels vegetals i els àtoms de l’aigua poden incorporar-se a molècules més complexes, com ara la cel·lulosa.

I ara toca recordar un altre fet interessant. Els arbres mostren unes marques anuals que coneixem amb el nom d’anells de creixement. Cada temporada s’afegeix una capa de cèl·lules vegetals al tronc, que tindrà un gruix i una consistència particular, de manera que contant els anells podem saber quants anys fa que l’arbre és viu. Però hi ha un tipus de pins als Estats Units, que tenen un creixement diferent a principi de temporada que al final. Això queda reflectit en els anells, que presenten dues marques diferents cada any. La marca inicial es forma entre abril i Juny mentre que la final creix entre Juny i Novembre, un període que inclou la temporada d’huracans.

De manera la marca del final dels anells dels arbres estarà feta amb cel·lulosa que, si aquell any hi ha haver un huracà, contindrà una quantitat menor d’oxigen-18 que no pas la part inicial de l’anell d’aquell any.

Dins els arbres tenim un indicador del pas dels huracans!

Per verificar si això era correcte van comparar les dades dels anells dels arbres des de 1950 amb les dades dels registres del servei de meteorologia. En cinquanta anys només van trobar un fals positiu. No està gens malament. De manera que van poder seguir analitzant anells d’arbres per tal de fer un llistat d’huracans fins l’any 1770. En realitat han pogut anar encara més lluny i buscant arbres mig fossilitzats han aconseguit dades de fa 600 anys. La gracia és que ja no cal registres històrics per saber si va passar un huracà. I el fet que entre els huracans que han detectat en els anells hi ha aquells que en tenim referències dona molta credibilitat a la tècnica.

Ara el que toca és aplicar-la d’un manera sistemàtica, perquè l’anàlisi d’una regió en concret no és suficient per treure conclusions. També caldrà tenir en compte que això ens diu que hi va haver un huracà, però no ens diu res de la seva intensitat. Com totes les tècniques, té utilitats i també limitacions.

Però no deixa de ser una manera ben enginyosa d’obrir una finestra a la meteorologia dels temps passats.

Es lupus Dr. House?

Un dels efectes secundaris de les series de la TV és que popularitzen determinades coses inesperadament. I un bon exemple el tenim a "House", que està fent famós el lupus eritematós, o lupus a seques, una malaltia que sempre és una de les possibilitats que consideren, però per ara mai ha sigut el diagnòstic final.

El fet que en una sèrie on la gràcia és que apareixen malalties molt estranyes el lupus sempre és consideri una possibilitat ja ens dona pistes de com d’intrigant resulta el procés. Els símptomes poden ser: dolor a les articulacions, febre, erupcions a la pell, dolor muscular, pèrdua de cabell, llagues a la boca, dolor al pit quan es respira, cames inflades, ulls inflats, cansament, anèmia, convulsions... Però en cada cas tant sols es donen alguns d’aquests símptomes que, com veieu, són comuns a moltes altres malalties. A més, no són constants. Els símptomes apareixen i desapareixen amb el temps. Un maldecap pels metges!

El nom de lupus sembla que és degut al fet que amb certa freqüència apareix una erupció vermellosa a la cara que s’estén per les galtes en forma de papallona i que, amb molta imaginació, pot recordar la pigmentació de la cara d’un llop.

Ara sabem que el lupus és una malaltia autoimmune. És a dir, que el sistema immunitari, dissenyat per reconèixer i destruir microorganismes aliens al nostre cos, per algun motiu comença a dirigir els seus atacs contra cèl·lules del propi cos. I això explica la diversitat de símptomes. Tot depèn de contra que es mobilitzi el sistema immunitari, perquè si ho fa contra cèl·lules del ronyó la malaltia es presentarà en una forma molt diferent de si ho fa contra cèl·lules sanguínies o contra les de la pell. La base patològica és la mateixa, però els efectes són completament diferents en cada cas.

I, malauradament, no hi ha una prova específica per diagnosticar el lupus. La història clínica pot donar pistes, però ja veieu que és una malaltia esquiva. La presència d’anticossos contra els nuclis de les cèl·lules és freqüent, però pot trigar a aparèixer.

També se sap que les dones tenen molta més propensió a presentar lupus que no pas els homes. En realitat, nou de cada deu pacients són dones. Sembla clar que les hormones hi juguen un paper, perquè en animals de laboratori el tractament amb hormones femenines agreuja els símptomes, mentre que els andrògens els disminueixen.

Però la causa que origina el lupus encara es desconeix. Hi ha factors genètics, i l’estudi de famílies amb malalts de lupus ha permès identificar alguns gens que sembla que afavoreixen que la malaltia es presenti. Però també calen factors ambientals que la desencadenin. I aquí tornem a trobar un ampli ventall de possibilitats. En molts casos és la llum solar, una infecció vírica, la menopausa, un accident, i com que les hormones hi participen, l'ús d’anticonceptius orals pot desencadenar un brot de lupus, però hi ha altres factors i molts es desconeixen.

En realitat el lupus és un cas més de les malalties autoimmunes, de les que hi ha molts tipus. Es sospita que un cert efecte del sistema immunitari està implicat en la diabetis, l’esclerosi, l’artritis, la psoriasi... Però el cas del lupus és dels que pot ser més agressius.

I pel que fa al tractament... doncs no n’hi ha per curar la malaltia, però si que es poden tractar els símptomes. Això fa que la medicació sigui diferent segons la forma com es presenti. L'ús d’antiinflamatoris serveix per les afeccions a les articulacions, els esteroides per les fases més agudes, els antipalúdics per problemes de pell, i immunosupressors en els casos més greus. El problema és que molts d’aquests tractaments si s’apliquen massa temps afavoreixen l’aparició d’infeccions i altres problemes. Per tant, cal anar fent un seguiment estricte de la malaltia.

En realitat, amb un bon control, es pot fer vida pràcticament normal en la majoria de casos. Sobretot si s’arriba a identificar el desencadenant dels brots. Però amb una evolució tant variable, sense proves diagnòstiques definitives i sense tractament, sembla clar que encara queda molt per investigar en aquesta malaltia.

Estrella de la mort

Hi ha teories que resisteixen a morir. És donen per descartades durant un temps, però desprès tornen durant una altre periode, i Aixa, al final, no saps si s’ha descartat definitivament, s’ha acceptat o encara està en discusió. Doncs això és el que passa amb la idea de Némesis, l’estrella de la mort.

Tot va començar als anys 80, quan es va proposar que els dinosaures es van extingir per culpa de l’impacte d’un asteroide i poc desprès es va trobar el cràter. Però extincions massives n’hi ha hagut vaires a la Terra. La dels dinosaures simplement va ser la darrera i no pas la mes greu. I quan van examinar les dades, semblava emergir una interessant periodicitat. Hi ha una extinció massiva cada 26 milions d’anys.

Si les extincions massives son causades per impactes amb cossos extraterrestres, que pot fer que es donin impactes amb aquest ritme? Aquí va aparèixer en Richard A. Muller, que va proposar una idea arriscada: És possible que el Sol tingui una companya i que, en realitat, sigui un sistema estelar doble. No son infreqüents aquestes associacions, de manera que Muller va proposar que l’altra estrella tindria una òrbita que faria que s’apropés al Sol cada 26 milions d’anys. La proximitat alteraria les òrbites dels objectes que hi ha al núvol d’Oort, i causaria una pluja de meteorits i cometes a tot el sistema solar.

Al 1984 va publicar aquesta idea a la revista Nature. I a l’estrella companya la van batejar amb el nom de Némesis, la deessa de la mort.

La idea té atractiu, i pot ser una bona explicació, però de seguida van aparèixer esculls. Si bé els sistemes binaris no son rars, que tinguin unes òrbites tant llargues si que ho és. També hi ha qui ha indicat que les òrbites de les estrelles no poden ser estables. I, és clar, de moment no s’ha trobat la companya del Sol. No és fàcil, sobretot perquè no sabem on mirar. Pot ser alguna de les 3000 estrelles que es veuen a ull nu, però quina?

Però sembla que tampoc és clar que sigui impossible. De manera que la incògnita segueix. Existeix Némesis? Tornarà d’aquí deu milions d’anys a causar la destrucció de la vida a la Terra?

Potser, quan mirem al cel estem observant sense saber-ho, la causant de l’extinció dels dinosaures i de moltes altres formes de vida.

El bronzejat del dinosaure

Malgrat que sempre ens han fascinat, el cert és que dels dinosaures en sabíem relativament poques coses. El que passa és que entre aquestes poques coses hi havia la mida i, amb unes dimensions tan descomunals, la imaginació es disparava. Per això, quan feien pel·lícules, o els dibuixaven als llibres, la imaginació de l’artista tenia molt marge per esplaiar-se. Però mica a mica anem descobrint coses d’aquests extraordinaris animals i el realisme va sent cada vegada més gran.

Va costar una mica que deixéssim de veure’ls simplement com llangardaixos molt grans. Al menys ja no els imaginem amb llengua bífida com els rèptils. Després vàrem descobrir que molts dinosaures tenien plomes. Això no havia de ser particularment sorprenent ja que les aus són els descendents dels dinos. Però el que desconeixíem més era el color que mostraven. Aquí si que els artistes podien fer i desfer ja que els fòssils que ens han arribat eren sobretot dels ossos, que no donen informació sobre el color de la pell. Certament teníem també restes fossilitzades on hi havia deixat l’empremta de la pell. Però això no conservava cap rastre dels pigments.

Fins ara.

Un grup d’investigadors de la universitat de Bristol, en col·laboració amb un grup xinés, van estudiar les restes fòssils d’un petit dinosaure que va viure fa uns cent vint milions d’anys. El seu nom és Sinosauropteryx i les restes mostren clarament la marca de plomes al cap i a la cua. En canvi, la resta del cos no se’n veuen pas. El que volien esbrinar era justament quina funció tenien les plomes primitives. Abans que servissin per volar s’ha especulat amb que la seva funció era, com la del pèl dels mamífers, protegir del fred. Però el fet que aquests dinosaures tinguin plomes únicament al cap i la cua no sembla gaire lligat amb una funció termoreguladora.

Però les plomes fòssils de la cua d’aquest exemplar mostrava un bandejat més fosc i més clar. De manera que les van analitzar amb més detall. Quan les van observar al microscopi electrònic van poder veure unes estructures entre els filament de les plomes que van identificar com melanosomes.

Aquestes estructures ja les havien identificat en fòssils d’ocells, però aquesta ha estat la primera vegada que es troben en plomes de dinosaure. Com que aquetes estructures també les tenen els ocells actuals les coneixem prou bé i sabem que la seva funció és donar color a les plomes.

En els mamífers, la pell fosca és per causa dels melanòcits, que ja varem parlar ahir.

Els ocells també tenen melanòcits, que fan melanosomes. Uns melanosomes que dipositen entre les estructures de les plomes i que els donen color. I l’interessant és que segons la forma que tinguin aquests melanosomes el color resultant serà negre, gris, taronja o marró. Per exemple, si són allargats en resulta un color negre, mentre que si la forma és arrodonida, el color final és ataronjat. Això és perquè a més del pigment, les característiques físiques del material també afecten la llum.

Doncs be. Quan van analitzar les marques fosques de les plomes de la cua del dinosaure van trobar melanosomes arrodonits. De manera que ara, quan el dibuixin ja no val tot.

Aquest dinosaure en concret tenia la cua a ratlles blanques i taronges!

I ara es planteja una altra possibilitat. Potser les plomes, inicialment no servien per volar, ni tampoc per escalfar. Potser simplement servien per lluir un ventall de colors més espectacular i la resta de funcions es van adoptar posteriorment.

Sembla que fa molts milions d’anys, els éssers vius ja eren uns presumits.

Bronzejat

Ja arriba el bon temps i les platges comencen a omplir-se de gent estirada a la sorra per tal d’adquirir un bon bronzejat. I al principi es planteja un conflicte, perquè tenim pressa per trencar la blancor que ens han deixat els mesos d’hivern, però tampoc es tracta de cremar-nos la pell en els primers intents per posar-nos morenos. I això que els dermatòlegs no paren de recordar-nos els perills d’una excessiva exposició al Sol.

En realitat hauríem de fer molt més cas als dermatòlegs, perquè amb les exposicions al Sol el que fem, bàsicament, és disparar un sistema d’alarma i protecció dissenyat per evitar el dany al material genètic de les cèl·lules de la pell.

Ara ja és conegut per tothom que les radiacions ultraviolades del Sol poden causar càncer de pell: el temut melanoma. Això passa perquè aquestes radiacions tenen prou energia per alterar la cadena de l’ADN. I les cèl·lules més exposades són, òbviament, les de la pell, allà on els rajos de Sol impacten directament.

Però el nostre organisme ha desenvolupat una manera simple de protegir-se. El que fa és tapar l’ADN amb un material fosc que absorbeixi les radiacions perilloses. I ho fa amb una habilitat fascinant.

No és senzill, perquè la pell és una estructura més complexa del que sembla. A la part de sota hi tenim la dermis, que és on hi ha els vasos sanguinis, els nervis i el teixit que ho manté tot unit. I a sobre hi ha l’epidermis que en el gruix d’un full de paper hi té varies capes de cèl·lules, algunes amb funcions particulars i altres, els queratinòcits, que constantment van dividint-se per substituir les que anem perdent pel desgast, el fregament i l’envelliment.

Doncs de la protecció enfront dels rajos ultraviolats se n’encarreguen unes cèl·lules particulars: els melanòcits, un nom derivat del grec “melano” que vol dir “negre”. N’hi ha relativament poques i en principi no fan gran cosa fins que ens exposem a les radiacions. Aleshores els melanòcits es posen en funcionament. En primer lloc comencen a emetre prolongacions del citoplasma, una mena de tentacles que entren en contacte amb altres cèl·lules. I no amb unes poques, perquè cada melanòcit interactua amb uns 40 queratinòcits.

I en segon lloc, comencen a fabricar una substància fosca anomenada melanina. La fabriquen i la dipositen uns petits paquets que envien a traves dels tentacles i que al final són absorbits per les altres cèl·lules. El destí final dels paquets de melanina és situar-se al voltant del nucli de les cèl·lules de la pell. No és per que si. És just al nucli on hi ha l’ADN, que quedarà “a les fosques”, protegit de la llum solar.

La melanina també té les seves subtileses, perquè en tenim de dos tipus diferents. Una de més fosca, de color cafè, anomenada eumelanina que és la que enfosqueix la pell. Però també n’hi ha una de més rogenca, la feomelanina. Aquesta la tenim als llavis o als mugrons, que per això no s’enfosqueixen amb el Sol com la resta de la pell. De fet, també hi ha melanines als ulls i als cabells en diferents combinacions que donen molts matisos de color.

I com a resultat secundari d’aquest mecanisme protector podrem lluir un bronzejat d’allò més interessant. Però, és clar, sempre hi ha el risc de passar-nos amb la irradiació. I si la defensa que és el bronzejat no resulta suficient, poden donar-se els danys a l’ADN i la transformació d’algunes cèl·lules normals en cèl·lules cancerígenes. Un risc molt alt que cal prendre’s seriosament.

Per això és intel·ligent anar amb molt de compte al principi de temporada. Quan la pell encara no disposa de la protecció conferida pels melanòcits cal fer exposicions curtes i de baixa intensitat (és a dir: evitant el Sol del migdia!) Mica a mica, quan la pell estigui en condicions ja podrem allargar-ho més.

I sobretot! anar amb precaucions extremes en el cas dels nens. La seva pell és molt més sensible que la dels adults i hi ha una clara relació entre les cremades a la pell per excés d’insolació de petits i la freqüència de càncers de pell quan són adults. No és un tema irrellevant.