En realitat hauríem de fer molt més cas als dermatòlegs, perquè amb les exposicions al Sol el que fem, bàsicament, és disparar un sistema d’alarma i protecció dissenyat per evitar el dany al material genètic de les cèl·lules de la pell.
Ara ja és conegut per tothom que les radiacions ultraviolades del Sol poden causar càncer de pell: el temut melanoma. Això passa perquè aquestes radiacions tenen prou energia per alterar la cadena de l’ADN. I les cèl·lules més exposades són, òbviament, les de la pell, allà on els rajos de Sol impacten directament.
Però el nostre organisme ha desenvolupat una manera simple de protegir-se. El que fa és tapar l’ADN amb un material fosc que absorbeixi les radiacions perilloses. I ho fa amb una habilitat fascinant.
No és senzill, perquè la pell és una estructura més complexa del que sembla. A la part de sota hi tenim la dermis, que és on hi ha els vasos sanguinis, els nervis i el teixit que ho manté tot unit. I a sobre hi ha l’epidermis que en el gruix d’un full de paper hi té varies capes de cèl·lules, algunes amb funcions particulars i altres, els queratinòcits, que constantment van dividint-se per substituir les que anem perdent pel desgast, el fregament i l’envelliment.
Doncs de la protecció enfront dels rajos ultraviolats se n’encarreguen unes cèl·lules particulars: els melanòcits, un nom derivat del grec “melano” que vol dir “negre”. N’hi ha relativament poques i en principi no fan gran cosa fins que ens exposem a les radiacions. Aleshores els melanòcits es posen en funcionament. En primer lloc comencen a emetre prolongacions del citoplasma, una mena de tentacles que entren en contacte amb altres cèl·lules. I no amb unes poques, perquè cada melanòcit interactua amb uns 40 queratinòcits.
I en segon lloc, comencen a fabricar una substància fosca anomenada melanina. La fabriquen i la dipositen uns petits paquets que envien a traves dels tentacles i que al final són absorbits per les altres cèl·lules. El destí final dels paquets de melanina és situar-se al voltant del nucli de les cèl·lules de la pell. No és per que si. És just al nucli on hi ha l’ADN, que quedarà “a les fosques”, protegit de la llum solar.
La melanina també té les seves subtileses, perquè en tenim de dos tipus diferents. Una de més fosca, de color cafè, anomenada eumelanina que és la que enfosqueix la pell. Però també n’hi ha una de més rogenca, la feomelanina. Aquesta la tenim als llavis o als mugrons, que per això no s’enfosqueixen amb el Sol com la resta de la pell. De fet, també hi ha melanines als ulls i als cabells en diferents combinacions que donen molts matisos de color.
I com a resultat secundari d’aquest mecanisme protector podrem lluir un bronzejat d’allò més interessant. Però, és clar, sempre hi ha el risc de passar-nos amb la irradiació. I si la defensa que és el bronzejat no resulta suficient, poden donar-se els danys a l’ADN i la transformació d’algunes cèl·lules normals en cèl·lules cancerígenes. Un risc molt alt que cal prendre’s seriosament.
Per això és intel·ligent anar amb molt de compte al principi de temporada. Quan la pell encara no disposa de la protecció conferida pels melanòcits cal fer exposicions curtes i de baixa intensitat (és a dir: evitant el Sol del migdia!) Mica a mica, quan la pell estigui en condicions ja podrem allargar-ho més.
I sobretot! anar amb precaucions extremes en el cas dels nens. La seva pell és molt més sensible que la dels adults i hi ha una clara relació entre les cremades a la pell per excés d’insolació de petits i la freqüència de càncers de pell quan són adults. No és un tema irrellevant.
