Sensació de caure... dormint!

Dormir és una cosa que fem cada dia. Durant unes hores, el nostre cos resta desconnectat de la realitat mentre el cervell es dedica a un grapat de “feines de manteniment”. És una situació curiosa i encara poc coneguda, però imprescindible per la majoria d’animals superiors. I encara més curiós és el període que porta de l’estat de vigília al de dormir. En un moment donat estem desperts i uns minuts després ja estem dormint. I de la transició entre els dos estats en som vagament conscients. Recordem la sensació agradable de deixar-se anar, d’anar “desconnectant”, però de seguida s’esvaeix tot.

I és en aquest moment quan moltes persones, de vegades, fan una mena de salt perquè tenien la sensació que queien. Una sensació intensament real que fa que intentin agafar-se a alguna cosa i que es despertin de cop. I de pas, despertin al company de llit.

Realment no és una cosa infreqüent, i moltes persones coneixen aquesta sensació. Però el motiu que l'origina no està gens clar. De totes maneres podem fer algunes suposicions si considerem com estem quan dormim.

Una de les característiques és una relaxació muscular quasi total. La major part dels músculs del cos queden desconnectats del cervell, al menys mentre no somiem. Segueixen funcionant els que fan moviments autònoms, és clar. La respiració, el cor i altres músculs que no controlem conscientment tampoc deixen de funcionar mentre dormim. Malament sinó!

Aquesta desconnexió va tenint lloc a mida que anem desconnectant també la consciència. Normalment no ens n’adonem que ja no podem moure els braços o les cames. Simplement les dues funcions es desconnecten alhora. Però això ha de ser un sistema ben coordinat que no sempre funciona com un rellotge. De vegades succeeix que les funcions motores del cos ja s’han desconnectat, però la consciència encara no. I quan això passa pot ser prou angoixant. La sensació d’estar paralitzat ens pot causar un bon ensurt.

Sembla que moltes de les històries de fantasmes, de presències i de monstres que apareixen en la foscor tenen l’origen en aquest estat. Qui ho pateix realment ha “sentit” que algú l’immobilitzava. Es tracta d’una mena d’al·lucinació, però no per això sembla menys real a qui ho experimenta.

De totes maneres això són casos extrems. Si la descoordinació és lleu, simplement deixem de notar els punts de contacte del cos amb el món físic. I això és una sensació molt semblant a la d’estar caient. Si quan arribem a aquest estat ja hem desconnectat la consciència i estem dormint, doncs cap problema. A somniar amb els angelets!.

Ara bé, si encara tenim una certa consciència, pot posar-se en marxa el reflex d’agafar-nos a alguna cosa, igual que si estiguéssim caient de veritat. Aquest moviment ens desperta una mica més i recobrem del tot el control del cos. Això si, lleugerament espantats.

Aquesta situació passa esporàdicament i no té més importància. Algunes persones, però, els passa amb molta més freqüència, i aleshores si que convé anar al metge. Hi ha moltes alteracions de la son que requereixen control i de la majoria no en som conscients justament perquè estem dormint.

Però si és ocasionalment, no passa res, simplement tenim una segona oportunitat de gaudir de l’agradable sensació d’anar deixant-se anar, desconnectant i fonent-nos en el no-res a mida que ens adormim.

Probabilitat o miracle?

Quan una cosa la considerem impossible, però succeeix, diem que ha passat un miracle. Justament la definició de miracle és “Fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix.” Reconec que aquí he hagut de mirar que era exactament “preternatural” i he trobat “Que depassa les possibilitats de la natura, sense arribar a ésser sobrenatural.” (ja conec una paraula més).

El problema està normalment en tenir clar que realment no es pot explicar per causes naturals. I, la veritat és que els humans tenim una tendència absolutament exagerada a trobar fets miraculosos arreu on mirem. Això vol dir que hi ha molts miracles o be que no entenem res de com funcionen les coses. I un dels motius que ho expliquen és que ens costa molt comprendre i sobretot acceptar les dades estadístiques.

Per exemple, un problema clàssic. Si a un bar som quaranta persones, és gaire probable que dues facin anys el mateix dia? La gran majoria de persones opinen que no. Que això és possible però que seria realment molta casualitat. Però l’estadística són matemàtiques, i la probabilitat la podem calcular. Amb quaranta persones és quasi segur que hi haurà dues que facin anys el mateix dia. La probabilitat que això passi és del 89 %.

Dubteu? Feu el que he fet jo. He agafat la llista d’amics del Facebook i he mirat els aniversaris. A la llista i tinc trenta nou amics que indiquen l’aniversari. I efectivament. Dos d’ells coincideixen. En realitat, si hi ha més de 23 persones, la probabilitat de coincidència és superior a la de no trobar cap parella que faci anys el mateix dia. I tot i així, ens sembla molt curiós. Si hi ha molts dies a l’any! Però si voleu saber com fer el càlcul mireu aquí.

Hi ha persones que diuen que van somiar amb la mort i, l’endemà es van assabentar de la mort d’un conegut. Un misteri inexplicable. O potser perfectament explicable. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants i un 10 % recorda el que ha somiat, vol dir que recordem set-cents mil somnis cada nit. Que amb aquesta xifra el somni d’algú coincideixi amb alguna cosa que li passi l’endemà (com una mort, un enamorament, un accident o un el-que-sigui) no és estrany, és inevitable. El miracle seria que no coincidís mai! Però, és clar, quan et passa sents com una esgarrifança...

Un altra cosa que sembla contra tota lògica és que sempre, però sempre, la cua del supermercat, o el carril del cotxe on estem és més lent que l’altre. Això fa molta ràbia i però de nou un simple raonament ens indica que és d’allò més normal. Si m’hi estic fixant és perquè encara estic a la cua, i si encara estic a la cua és perquè és lenta. Si fos ràpida, ja no hi seria. En el cas dels cotxes es pot plantejar d’una altra manera. Si hi ha una carretera amb retencions i una que no en té, segurament nosaltres estarem a la de les retencions. Perquè? Simplement perquè en aquella carretera hi ha més cotxes. Si a la de les retencions hi ha 90 cotxes i a la fluida n’hi ha només 10 vol dir que tenim un 90% de probabilitats d’estar a la de les retencions. Res de mala sort. Farà ràbia, però és simple matemàtica.

També hi ha qui veu miracles en l’Univers. Vivim en un planeta ideal per la vida, prop d’una estrella també molt adequada, i en un Univers que té unes característiques que ho permeten. Si, per exemple la constant de gravitació, la càrrega de l’electró o la velocitat de la llum fossin lleugerament diferents, els estels no farien llum, els àtoms no es formarien, l’Univers seria erm i la vida no podria existir. Per tant, això és un miracle!

Però de nou, no. Des d’un punt de vista estadístic podríem pensar que es poden formar moltíssims Universos diferents. La vida, naturalment només apareixerà en aquells que per atzar tinguin les condicions que permetin que es desenvolupi. Aleshores aquells éssers vius podran dir “quina casualitat! Vivim en un univers fet a mida”. Simplement el que passa és que si no hi ha condicions, no hi haurà ningú per fer-se la pregunta. Per tant, si estem vius és inevitable que el nostre Univers sigui adequat per la vida.

Però tenim un cervell que ha evolucionat per saltar quan trobem relacions entre les coses. Això ens ha sigut extremadament útil per desenvolupar-nos com espècie intel·ligent, però també ens porta a enganyar-nos i veure misteris i casualitats “impossibles” on només hi ha el pur atzar o una necessitat estadística. Per això hi ha qui juga amb les xifres o amb els noms i acaba per descobrir presumptes connexions misterioses amb les que entretenir-se o, de vegades, ensarronar-nos.

Un sol que va i torna

En una revista he vist un article on un artista fa una recreació de les 8 meravelles del sistema solar. Les imatges estan molt ben aconseguides i la tria és difícil de rebatre, encara que contra gustos no hi ha gaire a dir. Apareixen, naturalment, els anells de Saturn, la Gran taca roja de Júpiter, que probablement sigui el major anticicló del sistema solar, o el Vall Marineris de Mart, d’unes dimensions tan colossals que fa que el Gran Canyó del Colorado sembli una simple esquerda al terra. Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. Les dobles sortides de Sol de Mercuri.

I és que en determinats indrets de Mercuri, al matí el Sol comença a sortir., s’enfila pel cel dibuixant un arc, però poc a poc s’atura i torna enrere cap a l’indret d’on havia sortit. Després torna a posar-se en camí, surt de nou i ja no s’atura fins completar el pas pel cel.

Realment, un Sol tan indecís ha de ser un espectacle digne de veure’s, i un fet que resulta prou intrigant com per mirar d’entendre com pot passar això.

D’entrada cal dir que no és una cosa que puguis veure tranquil·lament estirat a la butaca tot prenent una cervesa. Fins i tot en el cas que poguéssim viure a Mercuri, sota cúpules transparents que ens protegissin de l’extraordinari calor que hi fa, la cosa aniria per llarg.

La clau és la durada del dia a Mercuri. No són pas 24 hores com a la Terra. Mercuri està tan a prop del Sol que els seus moviments de rotació i translació estan molt afectats per la gravetat de l’estrella. Un dia mercurià dura gairebé 59 dies dels nostres. De manera que tot el moviment d’anada i vinguda del Sol no passa en una estoneta al capvespre sinó que va per llarg.

Durant molt temps es va pensar que, igual que la nostra Lluna, Mercuri mostrava sempre la mateixa cara al Sol. Això era perquè es pensava que el temps que trigava en donar una volta al Sol era el mateix que trigava a girar sobre si mateix. Però mesures més acurades van demostrar que en realitat el dia de Mercuri dura exactament 2/3 de l’any. Els detalls no venen al cas, però és un fenomen conegut com “ressonància orbital”.

De totes maneres, l’òrbita dels planetes al voltant del Sol no és estrictament circular. En realitat es mouen fent una el·lipse. I, a més, la velocitat a la que és mouen tampoc és exactament la mateixa en tot el camí. Hi ha moments que el planeta està més proper al Sol i altres en que està més allunyat. Quan estan més propers al Sol es mouen una mica més de pressa i aquesta diferència és la clau de les dobles sortides de Sol mercurianes.

El que passa és que normalment el planeta gira sobre si mateix a una velocitat que és més ràpida que no pas la velocitat amb la que gira al voltant del Sol. Per això, a mida que el planeta gira es veu com el Sol va sortint sobre l’horitzó (igual que a la Terra, però molt més lentament). Ara bé, quatre dies (dels nostres) abans d’arribar al punt de màxim apropament al Sol (un punt que s’anomena periheli) les velocitats de translació i de rotació s’igualen. Aleshores és quan des de la superfície es veu com el Sol s’atura al punt on es troba del cel. I durant quatre dies la rotació anirà més lenta que la translació, per tant, el Sol sembla retrocedir.

Passat el periheli, la velocitat amb la que el planeta es mou al voltant del Sol tornarà a disminuir fins que torni a ser menor que la de rotació. Aleshores el Sol recuperarà el seu moviment aparent per els cels de Mercuri.

Tot plegat costa una mica d’imaginar, però quan te’n fas la idea resulta molt senzill. Aleshores s’entén que el moviment del Sol pugui fer coses tant sorprenents. De fet, si ho penses gaire comences a trobar una mica avorrit el moviment que fa el Sol al nostre planeta. Simplement va donant voltes pel cel sortint per un costat i amagant-se per l’altre. Encara que ben mirat, aquí també fa sortint cada dia d’un punt una mica diferent, com si girés en un espiral que es fa més gran durant l’estiu i molt menor durant l’hivern.

I és que en realitat. Fins i tot aquí, mirar al cel amb una mica d’atenció és una font inesgotable de sorpreses. De detalls que tenim al davant i que ens passen desapercebuts.

Una crosta molt preciada

Si ens fem un tall o una punxada, d’entrada sagnem una mica, però aviat l’hemorràgia s’atura i la ferida queda tapada per una crosta de color vermell fosc al principi i negre amb el pas dels dies. Fabricar un coàgul és el sistema que té el nostre organisme per anar tapant les ferides que la superfície del cos pugui patir. Però altres animals han trobat diferents solucions per protegir el cos, i una d’aquestes adaptacions ha resultat ser una font de bellesa inesgotable.

Si recollim petxines per la platja, en moltes podrem observar la brillantor del nacre recobrint la part interior de la closca. És una substància que barreja component orgànics i inorgànics i que consta de plaquetes d’aragonita, una forma cristal·lina del carbonat càlcic. Aquestes plaquetes estan unides per material orgànic, proteïnes o sucres. Com que son extremadament primes, apareixen fenòmens de refracció de la llum que li donen una iridiscència característica.

Doncs aquest nacre és sintetitzat per les cèl·lules epitelials de diferents mol·luscs i permet establir una mena de capa llisa i suau en contacte amb el cos de l’organisme que li dóna protecció. Naturalment, la gran protecció depèn de la closca pròpiament dita, però la capa de nacre fa com de “roba interior” de la petxina.

El cas és que quan una partícula de sorra o un fragment de petxina queda dins, en contacte amb el cos del mol·lusc, el que fa és fabricar més nacre per tal d’envoltar l’objecte estrany i aïllar-lo del cos de l’animal. Mica a mica s’aniran dipositant capes i mes capes de nacre i al final obtindrem un objecte arrodonit, iridescent, d’una textura i color molt apreciats i que coneixem amb el nom de “perles”.

Per això del nacre també en diuen mareperla.

De les perles se n’aprecia la forma, la mida i el color, i durant molt temps van ser una mercaderia extremadament valuosa. Especialment si tenien alguna característica particular. Per això el negoci de buscar ostres per veure si contenien alguna perla era una font de recursos en molts indrets del món. Però a finals del segle XIX, al Japó, es van adonar que es podien conrear perles. N’hi havia prou d’introduir un nucli dins l’ostra perquè el nacre es comencés a dipositar al seu voltant. Passat determinat temps es recollia la perla que tindria aproximadament la forma que li haguéssim donat al nucli.

Això va permetre generalitzar l'ús de les perles per a joieria, però malgrat trobar-se junt amb altres pedres precioses, cal recordar que les perles no són pedres i que cal cuidar-les amb més cura. Si dins el joier topa amb altres minerals (ja sabeu, diamants, robins, maragdes, el normal) la que quedarà ratllada sempre serà la perla, que és molt menys dura que la resta. Per tant, les perles cal guardar-les envoltades de draps o alguna funda protectora.

També cal humitejar-les de tant en tant. Un drap mullat per netejar-les els hi senta molt bé. En canvi, no us dutxeu amb les perles posades, que els sabons i altres productes les poden malmetre. (Bé, si la situació és molt especial, vosaltres mateixes).

Finalment, ja se sap que cal anar amb compte amb els àcids, que dissoldrien l’aragonita i per tant la perla. El vinagre és tot un clàssic a l’hora de desfer perles i diuen que Calígula preparava salses fetes amb les perles que desfeia en el vinagre o que Cleopatra va desfer una enorme perla per impressionar (amb èxit, no cal dir-ho) Marco Antoni.

De vegades hi ha qui n’abusa de les perles i passegen amb collarets tan exagerats que perden la gràcia. Però unes perles ben triades poden ser un complement espectacular en determinades ocasions. I això que no deixen de ser l’equivalent llunyà a una crosta, però feta per un bivalve.

Convidats d'estiu

Cada vegada són més freqüents les notícies sobre espècies invasores que arriben a les nostres latituds per quedar-s’hi com a convidats no desitjats. Normalment aprofiten els medis de transport humans per arribar fins aquí, i la manca de depredadors fa que proliferin sense problemes. A més, darrerament s’ha afegit un altre fenomen que incrementa aquests intercanvis. Es tracta de l’escalfament global, que fa que indrets on abans no podien viure determinades espècies, actualment es van convertint en acollidors per espècies foranes.

I un dels convidats per les nostres latituds ha resultat ser particularment molest. És un insecte originari de l’Àsia que s’està fent famós: el mosquit tigre (Aedes albopictus). Un nom que resulta evident quan s’observen les ratlles clares i fosques que tenen a l’abdomen.

De moment el principal problema és que la seva picada és molt dolorosa. Diuen que similar a la dels tàbacs, que no està malament. I com que poden picar a través de la roba, doncs el que abans eren vespres tranquils al jardí ara poden ser una llauna insofrible si tenim aquests mosquitets volant per allà. A sobre, piquen a qualsevol hora del dia i no únicament al capvespre, com els nostres civilitzats mosquits de tota la vida.

Com en la resta d’espècies de mosquits, els que fan les picades són les femelles. Els mascles s’alimenten de nèctar de les flors. I l’hàbitat on proliferen és senzill: qualsevol indret on trobin una mica d’aigua. Allà hi dipositen els ous, que en pocs dies donen lloc a una nova generació de mosquits. I són uns ous molt resistents! Poden sobreviure uns quants mesos sense aigua, en estat latent.

El més curiós és que no són gaire viatjers. Aquests mosquits no van més enllà d’uns pocs centenars de metres del toll d’aigua. De manera que si en detectem, caldrà buscar el lloc on han dipositat les larves per evitar que segueixin proliferant. Aquest indret no estarà gaire lluny.

Però tot i ser tant sedentaris, estan colonitzant Europa i Amèrica. I per això han comptat amb la inestimable ajuda dels humans. Concretament, en el cas d’Europa, dels pneumàtics dels cotxes! Resulta que molts pneumàtics es fabriquen a països asiàtics i es transporten fins Europa per fer el muntatge. Si plou, dins els pneumàtics acostuma a quedar retinguda una certa quantitat d’aigua que resta allà molt de temps, ja que els pneumàtics són impermeables. Doncs de vegades, dins els pneumàtics hi quedava una mica d’aigua, i era dins aquesta aigua que hi havia les larves dels mosquits tigre!

Als Estats Units van arribar per una via diferent. Allà van viatjar amb el transport d’un tipus de bambú que es comercialitzava amb uns recipients amb aigua. El medi de transport va ser diferent, però el resultat idèntic.

El que més pot amoïnar en un futur és que poden ser transmissors de malalties. A l’Àsia transmeten el denge, el virus del Nil i la febre groga. En realitat no són ells els causants de la malaltia. Tant sols ajuden a escampar-la. Com que aquí no les tenim, doncs els mosquits no escampen res. Però tenen la capacitat de fer-ho, i això sempre és un risc.
Aquests deuen ser els danys colaterals de la globalització. La globalització biològica, és clar.

El control de la pluja

Un dels somnis de la humanitat és el d’aconseguir controlar la pluja. Especialment en èpoques de sequera, els homes miren al cel i es demanen que podrien fer per provocar una pluja generosa i persistent. Els primers intents van ser les invocacions als Deus, als sants i a les verges, però la seva efectivitat era molt minsa. De vegades si que plovia després del ritual o de la processó, però això passava amb una freqüència igual a la que es podria esperar pel pur atzar.

Per això s’ha anat treballant en altres sistemes amb una base una mica més racional. Perquè fer que un núvol comenci a descarregar pluja el que cal és que l’aigua que conté en forma de vapor es refredi fins que condensi en cristallets de gel que tinguin prou pes com per caure. Aquests flocs de neu o gel es fondran a mida que caiguin i arribaran a terra en forma de pluja. I el gel té una determinada manera de formar-se ja que les molècules d’aigua el que fan és incorporant a cristalls de gel ja existents de manera que es generen les formes cristal·lines de la neu. Això fa que sigui necessari un “punt de condensació”, una partícula inicial que serà on s’aniran unint la resta de molècules d’aigua. Normalment és pols en suspensió que també hi ha per l’atmosfera.

Però aprofitant aquesta característica, fa anys que es fa servir productes químics que tinguin afinitat per l’aigua i que puguin actuar com a punts de condensació. Un dels més emprats des de fa temps és el iodur de plata. Amb una avioneta, o disparat des d’un coet, es pot polvoritzar iodur de plata sobre un núvol de manera que el vapor d’aigua que conté comenci a condensar i finalment caigui en forma de pluja.

El sistema funciona... però no sempre. Depèn de molts més factors. El vent, la temperatura, la quantitat d’humitat i, sobretot, cal que hi hagi determinats tipus de núvols. Tirar iodur de plata a l’atmosfera en un dia blau i sense núvols, no serveix de res.

De totes maneres, hi ha països, sobretot la Xina, que ho fan servir amb certa freqüència, per causar pluja, però també per netejar l’atmosfera de la contaminació o per apagar incendis forestals. Fins i tot diu la llegenda que a la plaça roja de Moscou, quan hi havia celebracions importants durant l’època soviètica mai plovia, perquè els dies abans es dedicaven a fer que els núvols descarreguessin gràcies al iodur de plata.

Però el sistema no és gaire controlable. De vegades es pot generar una pedregada o una inundació que resulta pitjor que la sequera. I en tot cas, la condició necessària és que ja hi tinguem núvols per poder causar la pluja. Cosa que fa que aquest sistema sigui d’una eficàcia molt limitada. El que caldria és un sistema per fer créixer els núvols allà no en principi no n’hi ha. I això és el que es pretén fer en un projecte a Israel. L’anomenat “Projecte Geshem” que en hebreu vol dir “projecte pluja“. Un nom previsible.

La idea és fer que l’aire calent que té una certa humitat, pugi ràpidament fins a les capes altes de l’atmosfera, on la temperatura és molt baixa i la humitat pot condensar. I per aconseguir que l’aire pugi, el que farà és instal·lar una superfície negra al terra, de varis quilòmetres quadrats d’extensió, que captarà la calor solar i 

escalfarà l’aire fent que es creï una zona de corrent tèrmiques ascendents. Més o menys com passa a les grans ciutats, que sempre estan més calentes que el territori que les envolta. Si el corrent arrossega prou humitat cap a dalt, s’haurien de generar núvols allà on abans no n’hi havia quasi mai. Amb això no controles exactament quan plourà, però es pot fer que determinada regió incrementi la mitjana de pluges anuals significativament.

Ara fa un any van començar a treballar-hi i no se com està ara mateix. Però ja va sent hora que puguem fer alguna cosa més que mirar al cel esperant que apareguin els núvols. Tot i que tal com som els humans, segur que si funciona en farem un gra massa i acabarem per causar inundacions al desert i carregar-nos l’equilibri climàtic. També hi haurà merders legals, perquè segur que les regions on no hi plogui denunciaran a les veïnes per "robar-li's la pluja". I això per no parlar de com es fregaran les mans els militars: Armament climàtic! Mmmmmm.

Explota!

Un dels menjars més divertits de preparar son les crispetes. Abans et limitaves a posar en una paella un grapat de grans de blat de moro, ho tapaves d’alguna manera i ho posaves al foc. Moments després començaves a escoltar els “pops” que feien les crispetes mentre que un aroma característic omplia la cuina. Ara encara és més senzill. Ja venen dins una bossa de paper que simplement cal posar al microones i esperar un minut per tornar a escoltar aquells “pops”, preludi d’una tarda de cine a casa.

Les crispetes ja eren conegudes pels indis americans des de fa molts segles. N’hi havia prou de deixar uns quants grans al foc o a les brases i de seguida començaven a saltar. Ells creien que dins els grans hi havia un ésser màgic que despertava amb el foc i trencava el gra per escapar. És una interpretació simpàtica, però la realitat és una mica més complexa.

La clau és la mica d’humitat que hi ha dins els grans de blat de moro. Encara que semblin completament secs, els cereals, tots, sempre tenen un petit percentatge d’humitat a l’interior. Quan posem els grans a escalfar, l’aigua continguda augmenta la temperatura fins arribar al punt d’ebullició. Però com està tancada dins el gra, no te manera de sortir, de manera que el vapor que es genera segueix escalfant-se. La temperatura de dins pot arribar fins a més de cent cinquanta graus, i aleshores la pressió que exerceix el vapor ja es prou gran com per trencar la closca del gra i alliberar-se en una petit “explosió”. És en aquest moment quan, per la força de l’explosió, el gra queda girat de dins cap enfora. El material que contenia la humitat s’infla com si fos escuma per efecte del vapor que ha anat expandint els porus on estava retingut. Tot plegat dona a les crispetes el seu aspecte tan característic.

I només surten be amb blat de moro, ja que els altres cereals no tenen la paret prou resistent per permetre que la temperatura augmenti tant. Amb altres tipus de grans l’aigua surt sense petar o la paret del gra s’esquerda sense més conseqüències.

En principi no sembla que porti gaires problemes menjar crispetes. I realment no deixa de ser com menjar cereals. Però quan les preparem, normalment ho fem en presència d’oli i després els hi afegim sal. I aquí comencen els problemes nutricionals.

Quan es mira el contingut en sal i greixos de les crispetes dels cinemes trobem que una tarda de cine amb crispetes por representar la ingesta de tres quartes parts de les calories necessàries per tot el dia. Un paquet mitjà de crispetes pot contenir quasi set-centes calories, mig gram de sal i vint-i-cinc grams de greixos, majoritariament saturats!

I això un paquet mitjà, perquè si la pel·lícula és llarga i ataquem amb els de mida gran...

La culpa de tot plegat no és tant de les crispetes sinó de l’oli i la sal que se’ls afegeix. Suposo que serà perquè així són més gustoses i de pas donen més set, de manera que també consumim més begudes. Hi ha indrets on pots demanar que no t’hi posin sal, o al menys que en posin poca, que sense sal resulten més aviat soses. Però sovint te les trobes preparades i no hi ha tria possible. A casa també ja hi ha una mica d’oli dins les bosses amb blat de moro empaquetat per posar al microones. Per tant, la moderació en el consum s’imposa. I sobretot el control en el cas dels nens, que de vegades en mengen quantitats monstruoses. Amb tota probabilitat aquests són els que anys després no entendran el perquè de la seva obesitat.

Però m’agraden força, sobretot per el que deia abans. L’olor de les crispetes es el preludi d’una estona relaxada, d’una tarda de dissabte per gandulejar veient una pel·lícula. Simplement he de recordar de posar-hi poca sal i no menjar totes les que em vindrien de gust. Que seria un no acabar!

Sorra i castells

Ara que estem inmersos en el bon temps, tornem a reviure aquelles fabuloses sensacions. L’aigua mullant els peus, el Sol torrant-nos la pell, la brisa marina amb aquell aroma de sal de mar, i els nens portant les aplicacions de la física al límit dels coneixements actuals, és a dir: fent castells de sorra.

Sembla que un castell de sorra sigui una cosa ben fàcil. Tots n’hem fet i de seguida apreníem els conceptes essencials, que bàsicament es redueixen a un: cal afegir aigua a la sorra. La sorra humida es manté compacta i permet fer la construcció. Si la sorra està seca l’únic que aconseguirem serà una muntanyeta de sorra sense cap gràcia. Però cal anar amb compte! Si afegim massa aigua la compactació desapareix i la construcció s’enfonsa.

La gràcia és que la sorra és un material molt curiós fet de petites partícules sòlides que llisquen entre elles aconseguint comportar-se en conjunt quasi com un líquid. La sorra pot caure en cascada, pot fluir per una pendent i pot fer onades. Un seguit de característiques dels fluids. Però també ens permet caminar per sobre, pràcticament igual que si fos un sòlid.

Per entendre el comportament de la sorra, el que cal és entendre com interaccionen els grans entre si. I això és una cosa que encara està poc clara. Però el que si sabem és que si afegim una certa quantitat d’aigua, aquesta entrarà als espais que hi ha entre els grans i s’hi enganxarà gràcies a la tensió superficial. Aquestes unions mantindran units els grans entre si, com si fossin ponts d’aigua, i això permetrà a la criatura construir les parets del castell de sorra.

Cal anar amb compte, però, perquè si posem massa aigua el que passa és que els grans queden massa separats com per formar ponts prou sòlids i acaben per flotar lliurement. Aleshores és quan la construcció s’enfonsa.

El comportament de l’aigua entre els grans de sorra depèn de la mida dels grans i de la proporció entre l’aigua i la sorra, però també de la pressió a que estigui sotmesa. Això es nota molt quan caminem a la vora de l’aigua on la sorra encara és humida. En trepitjar, potser us haureu fixat que al voltant del peu apareix una zona amb sorra seca. Tant bon punt treiem el peu, la sorra torna a mostrar-se humida igual que la resta de la platja. Aquesta arèola seca és deguda a la pressió que hem fet amb el nostre pes. Els grans de sorra s’han compactat més i han fet fora l’aigua. I la pressió s’ha tramés a una certa distància de la nostra petjada.

Fins i tot s’ha fet estudis per trobar les proporcions òptimes a l’hora de construir castell. Una part d’aigua per cada vuit parts de sorra.

A més, si les condicions son bones el castell podria durar força temps. A mida que l’aigua s’evapora en queda la sal que contenia i que ha precipitat. Al final queden cristalls de sal que també mantenen units els grans de sorra. Enlloc de ponts d’aigua passem a tenir ponts de sal. També molt febles, però suficient com per mantenir l’estructura almenys fins que un cop o una ventada els trenqui i finalment la construcció es desfaci.

En tot cas, l’estudi del comportament d’aquestes interaccions entre els grans de sorra sorra i amb l’aigua no és un caprici gratuït. La composició de ciments i de murs, la disposició de les sitges de gra, la construcció de murs o la resistència del terreny quan la pressió varia com en el cas dels terratrèmols, hi estan relacionats.

Tot això són aplicacions d’uns coneixements que es poden començar a experimentar a la platja, jugant amb la galleda, la pala, la sorra, l’aigua i una mica de temps.