Hipertensió i viagra

Com és d’esperar, quan es parla de Viagra tothom comença a fer un somriure mal dissimulat. La pastilleta blava que ha contribuït a fer més rics als laboratoris Pfizer ha esdevingut tot un símbol relacionat amb el sexe. Però el cas és que es continuen fent estudis sobre la Viagra, o millor dit sobre el seu principi actiu, el sildenafil, per aplicar-ho a diferents patologies.

El motiu és fàcil d’entendre. Un medicament que ja es fa servir no necessita passar de nou tots els controls de seguretat i qualitat inicials. De manera que si ets un laboratori i descobreixes que un medicament serveix per tractar una malaltia diferent a la inicialment prevista, doncs t’estalviaràs molts diners i temps a l’hora de comercialitzar-lo.

En certa manera, això ja va passar una vegada en el cas de la Viagra. Inicialment s’estudiava l’ús del sildenafil per tractar malalties cardíaques. Això és perquè el sildenafil actua afavorint la dilatació de les arteries. Be, en realitat és una mica més complicat. El que fa és que quan una arteria es dilata, trigui més estona a tornar a contraure’s. En tot cas, si tens problemes per la circulació de la sang, o tens risc d’infart, és bona cosa que els artèries estiguin més aviat dilatades. Així la sang circula amb més facilitat i el risc d’infart disminueix.

Els resultats eren bons, però no espectaculars. De totes maneres els metges van notar que molts pacients dels grups d’estudi inicials demanaven si podien seguir amb el tractament degut a que havien notat que la qualitat i durada de els seves ereccions eren molt millors. Un efecte potser poc notable amb vint anys, però que pot marcar la diferència si en tens seixanta.

I el motiu era senzill. Una erecció no deixa de ser un mecanisme pel qual, en resposta a estímuls nerviosos, les artèries que porten sang al penis es dilaten de manera que deixen passar més sang. Aquesta sang omplirà unes cavitats anomenades cossos cavernosos, que s’inflaran i tindrem l’erecció. Una erecció que afluixarà quan les venes de sortida s’obrin i les arteries recuperin el seu diàmetre inicial. El sildenafil evitava aquesta tornada de les arteries a la normalitat de manera que la sang continuava entrant i l’erecció era més duradora i intensa.

Els de Pfizer se’n van adonar del que representava, van deixar de banda les malalties cardiovasculars i la van vendre com a Viagra amb l’èxit innegable que ha tingut. Però el cas és que la investigació sobre les aplicacions d’aquest fàrmac per malalties relacionades amb la circulació de la sang segueix. Per això ara es mira si un tractament amb sildenafil pot millorar les perspectives de vida de pacients amb hipertensió pulmonar. Amb una mica de sildenafil les artèries dels pulmons poden estar més dilatades i aleshores la sang circularà amb més facilitat i la pressió arterial baixarà.

I si són homes, tindran efectes secundaris que en principi no seran empipadors (o potser si). En el cas que siguin dones, la diferencia serà poc notable, en els efectes secundaris vull dir. Malgrat els intents de les farmacèutiques per colar la Viagra a les senyores, tenir una erecció no és una prioritat en aquest cas.

Més que res perquè cal recordar que amb Viagra, l’erecció és la conseqüència d’estar excitat. No pas la causa. La Viagra millora la qualitat de les ereccions però no pas el grau d’excitació. Amb massa freqüència s’oblida que l’òrgan sexual per excel·lència és... el cervell.

Salut!

Estem en una epoca on la banda sonora més habitual de les cases i carrers, demanant permis a les nadales, són els estornuts, èspoca de grips, refredats etc...
És una acció que realitzem sobint i a la que li donem poca importància però que té un component fisiológic i Històric si més no curiós.
L'any 400 a. C., el general atenenc Xenofont va pronunciar un dramàtic discurs instant als seus soldats i col·legues a acompanyar a la llibertat o la mort contra els perses. Va parlar durant una hora fins que un soldat va accentuar la seva conclusió amb un esternut. Considerant aquest esternut com un senyal favorable dels déus, els grecs van fer a Xenofont general i seguir les seves ordres. 
Entre els pagans de Flandes un esternut significava un presagi. 
Els catòlics romans van popularitzar l'ús de la benedicció com a resposta al esternut. El costum de dir "salut" després d'un esternut va començar durant el papat del Papa Gregori el Gran (540-604), quan la pesta començava a aguaitar Europa l'any 590. Per combatre la pesta, Gregorio va ordenar lletania, processons i pregàries constants. Aquell que esternudés havia de ser immediatament beneït per evitar el desenvolupament de la pesta. El costum roman encara entre els parlants de diversos idiomes, entre alguns dels quals se segueix utilitzant algun tipus de benedicció, com Jesús o Salut. 
Als països anglosaxons se sol utilitzar l'expressió Bless you (que Déu et beneeixi), amb el mateix fi que el Jesús, dels països hispanoparlants.
D'aquesta manera podem entendre el perquè de la nostra reacció mitológica envers l'estornut, i sense cap mena de dubte una de les més antigues encara acceptada, i siguem sincers, si quan estornudem no ens contesten amb Salut o Jesus, fins i tot ho tildem de manca d'educació, de vegades sense saber ni el perquè. 
Bé l'estornut té la seva finalitat molt més fisiológica que mitológica, es la nostra primera ajuda/reacció de protecció, evitant que els microbis entrin en el nostre organismes i si han entrat que surtin el més aviat posible.
L' irritació estimula la sensibilitat del nas i això provoca una forta inhalació d'aire-aproximadament dos litres i mig-que passa als pulmons. És llavors quan els músculs abdominals fan pujar el diafragma per augmentar la pressió en els pulmons. 
Mentrestant, els músculs de la faringe es tanquen també. L'aire surt llavors disparat per la boca a una velocitat mitjana d'entre 110 i 160 quilòmetres per hora i contamina una àrea d'uns 5 metres quadrats. 
És molt difícil per a una persona mantenir els seus ulls oberts mentre esternuda. El reflex de tancar els ulls té un objectiu: Quan l'aire va des dels pulmons fins al nas a uns 100 km / h pot ser que l'aire es desviï i arribi als ulls desplaçant aquests una mica (només una mica, no com el rumor que diu que els treu de les seves òrbites) també és possible que els gèrmens toquin el globus ocular i es produeixi una infección.Per això parpellegem creant una barrera perquè no passi res.També és gairebé impossible esternudar sense moure el cap, només si el esternut és molt suau. Això és degut a que el moviment del cap endavant ajuda a expulsar les substàncies irritants de l'aparell respiratori.
De fet podriem entrar a parlar més a fons sobre aquest mecanisme i com i quin tipus d'organisme detecta el nostre cos que s'han d'expulsar i dels que no detecta, de quines són les barreres que decideixen el que pot i no passar i d' altres aspectes més fisiologics, però aixo ho deixem per un altre dia que de tant parlar d'estornuts ja em venen ganes. Salut!

Matinades, sol i fred

Aquests dies que amb el fred torna aquella sensació que tots hem tingut de no voler sortir del llit pel matí, independement que l'objectiu sigui el d' anar a treballar, que fa encara més complicat el tema.
Doncs si afegim que pel matí es quan esdevenen les temperatures més baixes del dia, pitjor encara.
Ens podriem pensar que durant la nit és quan s'assoleixen aquestes temperatures gelides, però no és del tot cert.
Suposem un hivern qualsevol sobre les 7 del matí és de nit i la temperatura és de 5ºC, doncs al sortir el sol cap a les 7:25 la temperatura es situa als 4ºC, si més no curios no creieu?, molts argumenten sense cap explicació científica, que es degut a que portem més hores desde l'ocàs.
Doncs l'explicació és un pel més complexe.

Per les dubtes fem un repàs ràpid de física ... si ens trobem amb un gas en un moment qualsevol (1) i li canviem algun dels seus paràmetres pressió (P), volum (V) o temperatura (T), l'estat en què es trobarà en aquest segon moment (2) tindrà la següent relació:
.. P1 x V1 ........ P2 x V2--------------- = ------------------...... T1 ................. T2
Això vol dir, que els tres paràmetres estan interrelacionats i quan canvies un, canvien els altres dos.
Ara anem al cas de el gas (aire) de la nostra atmosfera, i una matinada on la temperatura inicial (1) és freda i en sortir el sol escalfa l'aire de les capes altes, es fa més lleuger perquè es dilata, puja a zones més altes i genera un augment de volum instantàniament desmesurat (2) però sense que s'acabi d'escalfar tot l'aire. Només s'escalfen les capes altes, que és on el sol il·lumina quan comença a treure el cap.En resum, tenim en l'aire de l'atmosfera una disminució de la pressió produïda perquè l'aire calent de les capes altes succionen a la resta de l'aire cap amunt (es pot pensar com si fos un inflador tapat en què tires del mànec cap a fora), disminuint la pressió en el segon moment (2).Com que el volum varia molt poc i podem considerar-la per a la nostra anàlisi com que es manté constant V1 = V2 (només per poder entendre el fenomen), la relació que abans havíem fet ens queda (simplificant el volum V1 amb el V2 perquè són iguals)
.. P1 ........ P2-------- = --------.. T1 ......... T2i com en el moment (2) la pressió és més que en el moment (1), la temperatura també ho ha de ser perquè es mantingui la igualtat. Això ens diu (i arrodonint amb paraules fàcils), que ...A primera hora del matí les capes altes de l'atmosfera s'eleven, disminuirà la pressió i això fa baixar la temperatura. Això passa durant una estoneta, aproximadament 30 minuts, després el sol escalfa tot per igual, la pressió torna a la normalitat i la temperatura augmenta ràpidament.
La pregunta que ens podem fer ara és, i els dies que no surt el sol?, disculpeu-me l'arrogancia però el sol surt sempre (per sort) i quan està enboirat l'únic efecte que tindrem és que aquest fenòmen passarà igual, però amb meny intensitat. 
Això si, encara que poguem saber tot això, a mi em continua fent igual de ràbia haver de sortir del llit pel matí. I si fa fred encara més.

Respirar no és tan fàcil

Al llarg de la vida fem moltes coses sense gairebé adonar-nos, i entre totes, una de les que més destaca és el fet de respirar. Constantment fem entrar i sortir aire dels pulmons d’una manera suau, imperceptible, rítmica. Només quan estem malalts o quan perdem l’alè passem a ser conscients del fet de respirar. Aleshores ens adonem d’una manera desagradable de com d’important és que l’aire flueixi en una i altre direcció de la manera més fàcil possible.

Però si ho pensem un moment, no és normal el que passa en respirar. Per quin motiu ha d’entrar l’aire als pulmons? Cada vegada que obro una bossa no noto un corrent d’aire cap a dins. Però quan fem una inspiració l’únic que fem és obrir més la cavitat toràcica, cosa que no és gaire diferent d’obrir més una bossa. I malgrat tot, l’aire entra sense problemes. Fins i tot podem fer una inspiració forta i notarem com generem un corrent d’aire important a través del nas.

En realitat l’aire entra amb tanta facilitat perquè l’interior dels pulmons es troba a una pressió menor que l’atmosfèrica. Els pulmons realment són com una bossa flexible penjant dins el tòrax. Però el seu volum en repòs és menor que el que tenen normalment. Cal tenir en compte que cobrint les costelles hi ha una membrana anomenada pleura i entre el pulmó i les costelles hi ha un líquid (que llògicament es diu líquid pleural). Com que la cavitat on hi ha el líquid està hermèticament tancada, els pulmons, que són flexibles, tenen tendència a adaptar-se a la superfície de la pleura. El líquid pleural no és pot dilatar però els pulmons si.

Quan amb la musculatura que controla les costelles i el diafragma eixamplem la cavitat, els pulmons segueixen enganxats al líquid pleural i augmenten el seu volum. Al augmentar el volum, la pressió disminueix i l’aire de l’exterior entra per compensar aquesta diferència.

Però, a més hi ha un problema afegit. Si la pressió de dins del pulmó és petita, la majoria dels alvèols, les petites bosses on té lloc l’intercanvi de gasos, s’haurien de col·lapsar. L’interior dels pulmons no té musculatura que li permeti resistir els canvis de pressió i les cèl·lules estan humides gràcies a una fina pel·lícula d’aigua que els recobreix. La simple tensió superficial d’aquesta aigua hauria de tancar els alvèols impedint que l’aire entri.

Per evitar això, fabriquem una substància anomenada surfactant pulmonar que fa disminuir la tensió superficial i permet que els pulmons no col·lapsin. Aquest surfactant és una altre fina pel·lícula oliosa que es diposita sobre la humitat de la superfície de les cèl·lules pulmonars i actua com si relaxés les tensions a que estan sotmeses.

No és tan fàcil com sembla el simple fet de respirar.

I un moment particularment crític en la respiració és la primera vegada que respirem, al moment de nàixer. Mentre estem dins la panxa de la mare no hi ha cap problema, però durant les últimes setmanes de la gestació els pulmons del bebè s’han de preparar per la feinada que se’ls prepara. I una de les coses urgents que cal fer és justament fabricar aquest surfactant pulmonar. Un dels principals problemes que tenen els nens prematurs és que els pulmons no estan en condicions de treballar correctament ja que no tenen prou surfactant. Quan això passa, moltes zones poden quedar sense “inflar-se” i el pas de l’oxigen de l’aire a la sang disminueix molt. Aleshores el que es pot fer és posar-lo a una incubadora en un ambient ric en oxigen o fins i tot administrar surfactants de manera artificial.

Realment, per ser una cosa que fem milers de vegades cada dia, respirar és una cosa força més complexa del que podria semblar.

Mirant el passat

Xafarders com som els humans, un dels somnis més habituals és el de poder veure el que va passar fa temps. Mirar per un forat i tenir accés a moments històrics, a les vides dels grans personatges, o a descobrir que feia la veïna el cap de setmana passat. Però, ai! El passat és el passat i ja no hi ha manera de capturar-lo.

Si ets amant de les ciències ocultes pots tenir l’esperança que sigui cert l’anunci que van fer l’any 1972, quan van dir que s’havia inventat un cronovisor, un aparell que permetia obtenir imatges del passat. Fins i tot afirmaven que tenien la vida de Jesucrist gravada però que, oh sorpresa!, no la podien ensenyar. El Vaticà, el KGB, la CIA i no se qui més no els ho permetien.

Per tant, ens hem de conformar admirant el present, recordant el passat i imaginant el futur. Tot i que ben mirat, això no és exactament cert i si que podem obtenir imatges del passat. Hi ha qui diu que les lleis de la física no ho permeten, però la realitat és justament la contrària. La física ens obliga a captar imatges de temps passats.

El cas més característic són les imatges que obtenen els astrònoms. D’alguna manera, els telescopis no deixen de ser finestres que ens permeten veure el passat. I el motiu és molt senzill, la llum té una velocitat finita. Va molt de pressa, però no és instantània. Aquesta característica permet que les distàncies a l’espai es mesurin en ficció de la velocitat de la llum. Si diem que una estrella està situada a un any llum volem dir que està a la distància que recorre la llum en un any. És a dir, prop de deu bilions de quilòmetres.

Això també aplica a objectes més propers. El Sol el tenim a vuit minuts llum, i la Lluna a dos segons llum. I aquí hi ha la gràcia. La llum triga uns dos segons a fer el camí de la Lluna fins la Terra, de manera que quan mirem la Lluna per la nit, no la veiem tal com és, sinó tal com era fa dos segons.

Per això totes les fotos captades pel telescopi espacial Hubble (i per tots els altres telescopis) no ens mostren com és l’Univers actualment, sinó com era en el moment en que la llum va sortir d’aquelles estrelles. Una llum que ha passat milers o milions d’anys viatjant per l’espai abans d’arribar als sensors dels nostres aparells. La gràcia és que si fotografiem objects prou llunyans el que veiem és com era l'Univers quan era molt jove.

De manera que si que fem fotos del passat. De fet, el que mai podem fer són fotos del present. Fins i tot si ens fem una foto a casa, obtenim la imatge de com érem fa una fracció d’una fracció d’una fracció de segon. I no nomes amb les fotos. Allò que mirem ho veiem tal com era quan la llum va sortir. Veiem la Lluna de fa dos segons, el Sol de fa vuit minuts i l’Estrella Polar de fa 431 anys.

En el fons passa el mateix que amb el soroll. A les nits de tempesta, és entretingut calcular la distància a la que cauen els llamps. Simplement comptem quans segons triguem a escoltar el tro i ho multipliquem per la velocitat del so, uns 320 metres per segon. De manera que si hi hagués tres segons de retard voldria dir que el llamp ha caigut a un quilòmetre de distància. El que estem fent és reconèixer que escoltem el soroll fet per un esdeveniment del passat. Simplement que aquest so ha necessitat un temps per arribar a les nostres orelles. La llum del llamp també, però en ser tant ràpida, a la pràctica és imperceptible.

I no deixa de ser interessant pensar que ara mateix el Sol podria estar explotant, de manera que el nostre planeta seria destruït... i encara trigaríem vuit minuts a descobrir-ho.

Fa falta més que un meteorit...

Fa molts anys que es diu que l’extinció dels dinosaures va ser deguda a l’impacte d’un meteorit gegant contra la Terra. S’ha trobat el crater, anomenat Chicxulub, a la península del Yucatan i la capa de material generat es pot veure en estrats geològics d’arreu del planeta. Les edats coincideixen, uns seixanta cinc milions d’anys, de manera que semblaria que ja no cal discutir-ho més.

Però en ciència sempre es discuteix tot, i la hipòtesi de l’impacte tenia els seus detractors. Però a més es discutia si aquell cràter era “el cràter”. Això és perquè s’han anat trobant altres craters a diferents indrets de la Terra. Cràters més petits, però que coincidien en l’edat. Per exemple, sota les aigües de l’Índic, hi ha el cràter Shiva, una formació que sembla talment un cràter d’impacte format fa al voltant de seixanta cinc milions d’anys. I l’any 2002, a Ucraïna se’n va descobrir un altre, el crater Boltysh que també te una edat de... seixanta cinc milions d’anys.

S’havia especulat amb la possibilitat que el meteorit en qüestió es trenqués i caigué en uns quants fragments, de manera que la extinció seria causada no per un meteorit, sinó per una pluja de meteorits. El problema era que la dada dels seixanta cinc milions d’anys s’ha de llegir més aviat com “més de seixanta quatre milions, però no arriba als seixanta sis milions”. I és que els mètodes de datació son bons, però tenen els seus límits.

Però acaben de publicar un treball que aclareix algunes coses... i obra noves preguntes. Un estudi fet al cràter Boltysh ha analitzat les restes de plantes que van sorgir després de la catàstrofe. Això es fa mirant les restes de pol·len i espores fòssils que es troben en les capes immediatament per sobre de la corresponent a l’impacte. Determinades plantes, com les falgueres, acostumen a ser les primeres a aparèixer en zones destruïdes per una catàstrofe. És el que coneix com flora post-impacte. I efectivament, al cràter d’Ucraïna es va trobar aquesta mena de restes. Però una capa semblant amb flora post-impacte es va observar un una altra capa formada uns tres mil anys després. I aquesta segona capa corresponia justament amb l’estrat de l’impacte de Chicxulub.

De manera que l’escenari que sembla intuir-se és que tot i que l’esdeveniment de Chicxulub va ser el cop final, la Terra estava patint una pluja de meteorits catastròfics des de feia alguns milers d’anys. Perquè si n’hi ha dos, poden haver-ne més. Un meteorit gegant com el de Chicxulub, és un bon cas de mala sort, però quan en comencen a aparèixer més en la mateixa època ja penses que n’hi haurà uns quants.

Però això planteja un problema. Aquesta mena d’impactes tampoc és que siguin tant freqüents. Si es tractés d’un meteorit que es trenca caurien tots en un període molt breu de temps, però no sembla que sigui el cas ja que van caure el llarg d’uns quants segles de manera que la pregunta és: per quin motiu van començar a caure meteorits a la Terra en aquell temps?

Potser el Sol passava per alguna zona de la galàxia on hi ha moltes restes? Si fos així, esperem que trigui molt a tornar a creuar per un d’aquests indrets. Que, com sempre cal recordar, allò no va causar només l’extinció del dinosaures sinó de moltes més espècies d’animals i plantes del planeta. I si actualment hi ha una espècie molt fràgil enfront aquestes catàstrofes, som nosaltres!

Sal, gel i carreteres

Amb la neu tornen a aparèixer els problemes a les carreteres, les màquines llevaneus funcionant i el repartiment de sal per desfer el gel que es forma i el perill que comporta. Les explicacions que es donen són d’allò més senzilles. La sal desfà el gel i la carretera deixa de ser perillosa. Però la manera com la sal desfà el gel sembla que és una mica més confosa. Hi ha qui creu que la sal cedeix calor al gel i per això es fon, però les coses no funcionen així.

L’aigua es congela, és a dir que passa d’estat líquid a sòlid, a zero graus centígrads. Això no és per casualitat sinó perquè quan van definir les escales de temperatura es va agafar el punt de temperatura de congelació de l’aigua com a punt zero graus, i el d’ebullició com a cent graus. La diferència la van dividir en cent fraccions i cada fracció es va denominar grau centígrad.

Però tot això s’aplica única i exclusivament a l’aigua pura. Perquè si l’aigua conté substàncies en dissolució, les temperatures a les que es congela o bull comencen a variar.

El que passa és que les molècules d’aigua líquida es van movent entre elles constantment, en un ball que ens marejaria moltíssim si el podéssim veure. Cada molècula d’aigua es comporta com un petit imant, ja que per un costat té una certa càrrega positiva, i per l’altre una certa càrrega negativa. Això fa que s’orientin apuntant els costats positiu contra els negatius, però l’atracció és prou feble com per, de seguida, mirar cap una altra molècula i immediatament després a una altra. En estat gasós, a més de cent graus, les molècules tenen tanta energia que ja ni interaccionen entre elles i per això passen a anar cada una pel seu compte.

Però en estat sòlid, aquest ball queda molt frenat. Les molècules es disposen de manera més o menys ordenada segons les càrregues i si no hi ha prou temperatura que les faci vibrar, les posicions es mantenen i l’aigua esdevé sòlida.

Ara bé. Si entre mig hi ha altres molècules que no siguin aigua, el que fan és bàsicament emprenyar. És el que passa amb la sal. Les interaccions que s’haurien d’establir entre les molècules d’aigua queden dificultades ja que els ions clor i sodi, que formen la sal, es posen per entremig i fan que no es formi l’estructura ordenada amb tanta facilitat. Una petita vibració tèrmica, que sense la sal seria insuficient per trencar l’estructura del gel, resulta que si que trenca les interaccions entre aigües, sodis i clors i per tant, la barreja resultat es manté líquida.

Al final el que passa és que tenim una aigua salada, molt freda, però en estat líquid. En teoria podria arribar-se a uns vint graus sota zero sense que es congelés. A la pràctica no s’arriba tant avall, però en una nit en la que la temperatura arriba a cinc sota zero afegir sal a la carretera pot evitar que es formin les temudes plaques de gel.

Normalment es fa servir sal normaleta, clorur sòdic, sense refinar ni purificar, ja que no és per al consum humà. En alguns indrets es fan servir altres sals que si que reaccionen amb l’aigua i generen una mica de calor, però no és gaire freqüent.

D’altra banda, també s’ha criticat que la sal afegida pot ser perjudicial per al medi ambient. Òbviament si se’n posés molt sovint si que tindríem problemes, però segurament els ecosistemes tenen prou capacitat d’absorció. En tot cas alguna cosa cal fer per mantenir les rutes lliures de gel, i altres alternatives segurament serien més contaminants.

I finalment, el detall que l’aigua salada arribi a uns quants graus sota zero sense congelar-se és útil quan vols refredar alguna beguda ràpidament. Si fiques un pot amb aigua salada dins el congelador pots aconseguir un líquid a cinc o sis sota zero, i qualsevol cervesa que posis dins es refredarà d’allò més de pressa!

Santes vitamines

A l'hora de menjar amb nens petits hi ha unes quantes frases que no fallen mai. I una de les més conegudes és: "...menja això, que té moltes vitamines". Sembla una paraula màgica, vitamines! Per estar fort et calen moltes vitamines, per crèixer necessites vitamines, per curar-te has de prendre vitamines, si estàs deprimit se't passarà amb vitamines i per trempar més i millor, no hi ha res com les vitamines!

Home! Si que cal prendre vitamines. Però tant bones son?

Doncs... depend! És diuen moltes coses, però la majoria son sols mitges veritats. Una cosa empipadora és quan es fa servir una trampa lògica. El raonament és: Si no prens vitamines et posaràs malalt (cert) per tant, si en prenc moltes tindré molt bona salut (fals). La trampa és veu molt clara si ho diem diferent: Si no poses oli al cotxe, s'espatllarà, per tant, si li poso molt oli el cotxe funcionarà molt be. Ah! això ja no cola oi? I és que les vitamines son com l'oli del cotxe. En cal una certa quantitat, però tot el que passi d'aquesta quantitat no serveix per res. De fet, si preneu megasuplements d'hipervitamines a manta recordeu, la propera vegada que aneu al lavabo, que junt amb el pipí s'en va tot l'excés de vitamines que heu pres (i pagat).

Però no és greu. Així us assegureu que no tindreu un déficit de vitamines, vosaltres estareu més contents, i sobretot, el laboratori que fabrica els suplements estarà encantat.

I és que, en realitat, amb una dieta mínimament variable, prenem prous vitamines per estar perfectament. A no ser que tinguis alguna malaltia (que en pugui baixar l'absorció) o en un embaràs (on un dèficit de vitamines pot ser greu) o alguna cosa molt estranya, en el mon occidental prenem vitamines de sobres sense ni saber-ho.

Per exemple. Aquells numerets tant intrigants que posen en les conserves, recordeu? Si, aquells que sempre penses "i això no serà tòxic?". Doncs bé, quan veieu l'antioxidant E-300, cap problema! Es Vitamina C!!!! Un excelent antioxidant que trobem en les llaunes de conserva, algunes vegudes refrescans i altres productes. De manera que en realitat ens costaria molt fer un déficit de vitamina C. Que, per cert, no fa res amb els encostipats. Ep! Amb això no vull suggerir a ningú que no s'en prengui quan estigui encostipat eh! Prendre suc de taronja ve molt de gust, sobretot si és de València i està recent collida, i també és ideal per reposar líquids, però no perque les vitamines ens curin l'encostipat.

I una altre curiositat de la vitamina C. Resulta que sols és vitamina pels humans, micos, cobaies i alguns rat-penats. I és que les vitamines son unes substancies que son necessaries per la vida però que el cos no pot fabricar (això és, més o menys, la definició de vitamina). Doncs resulta que quasi tots els bitxos vivents poden fer-se la vitamina C, excepte nosaltres i algún altre. Per tant, no perdeu el temps donant vitamina C al vostre gos o gat. Se la poden fer ells solets.

La única que cal vigilar és la vitamina A. Aquesta no marxa amb el pipí i, si en prens molta, pot arribar a ser tòxica. Recordeu sempre que no heu de fer una dieta massa rica en fetge d'os polar! Té unes concentracions molt altes de vitamina A i us podrieu intoxicar (com va passar a alguns exploradors àrtics del segle XIX).

A mi ja m'agrada prendre vitamines, però no en pastilles, sinò en forma de fetge de vedella a la planxa, poc fet i amb una mica d'all i julivert. Mmmmm

 

Seqüència enganyosa

Els humans som animals bàsicament visuals. Ens guiem, sobretot, per allò que veiem i sovint recorrem a imatges per poder evocar conceptes d'allò més abstractes. És cert que en ocasions una imatge val més que mil paraules (encara que alguna vegada sigui a l'inrevés), i per això, quan una imatge aconsegueix representar una idea, fàcilment s'incorpora a una mena de subconscient col.lectiu. El problema és que, de vegades la imatge és equivocada, i aleshores és una mica empipador.

I això és el que passa amb una de les icones gràfiques més aconseguides, més reproduïdes, més clarament indicatives... i més tendenciosament errònies! Parlo de la seqüència de la evolució.

Quan es diu la paraula "evolució" ja be al cap el dibuix del mico en un extrem i l'home actual (quasi sempre de raça blanca i gairebé mai una dona) a l'altre extrem i amb una sèrie de passos més o menys "evolucionats" per entremig. Amb un sol cop d'ull captem que, partint del mico s'ha anat millorant fins arribar a un estat superior, mes evolucionat, que som nosaltres, l'obra culminant del proces evolutiu.

Però és que no és ben bé així. Els humans no estem culminant res. I els ximpancés mereixen estar a la part del final de la seqüència amb el mateix dret que nosaltres. També ells tenen els seus avantpassats d'èpoques llunyanes. I molts d'aquests avantpassats son comuns amb els nostres. No venim del mico, de la mateixa manera que no descendem dels nostres cosins. Evolutivament parlant els micos son els nostres cosins. I no, no son cosins llunyans. Altres mamífers també son cosins una mica més llunyans que els micos. Potser els arbres els podriem considerar cosins realment llunyans, però els micos? Si amb el ximpanze compartim més del 95% del genoma.

Per una altre banda, els punts intermitjos de la seqüència semblen poc evolucionats, millorables, primitius. Però en realitat estaven perfectament adaptats al seu medi (sino, s'haurien extingit) per tant, un respecte a les formes més primitives!

De totes maneres és innegable que és una imatge amb molta força, i per tant suposo que seguirà apareixent arreu. Tant se val, mentre és faci de tant en tant un petit esforç per recordar quin es el nostre lloc en la evolució. Simplement una petita branca d'un enorme arbre de formes de vida.

Va de vacunes

Aquest any, a Califòrnia ha passat un fet que feia anys que no es vivia. Un brot epidèmic de tos ferina. Una malaltia que fa unes poques generacions era motiu de seriosa inquietud pels pars, però en la que avui en dia normalment no hi pensem. Estrictament parlant no ha desaparegut i encara hi ha alguns centenars de casos cada any, però res a veure amb les xifres de fa un segle.

La tos ferina és una malaltia insidiosa perquè comença amb una simptomatologia molt similar a un refredat comú, però en infants pot acabar sent mortal. Per això és una de les incloses en la vacuna DPT que es posa als nens de ben petits i protegeix de la diftèria (D) el tètanus (T) i la tos ferina (P per Pertussis, que es com es diu en anglès). El que ha passat a Califòrnia, amb més de 7300 afectats i 10 nens morts és inquietant perquè podria estar relacionat amb el fet que Califòrnia és un dels estats dels Estats Units on s’està estenent més la oposició a les vacunes.

En realitat no hi ha manera d’establir si el que ha passat és conseqüència del fet que molts pares es neguin a vacunar els seus fills allà. Però la relació causa-efecte tampoc es pot descartar. I en tot cas, és inquietant veure com es va fomentant una actitud de oposició indiscriminada a les vacunes amb arguments d’allò més discutibles.

El problema principal és que, com a bons humans que som, ens agraden les coses blanc o negre. Estàs a favor de les vacunes o hi estàs en contra. I, massa sovint, hi ha qui pren partit basant-se en opinions llegides a Internet o escoltades a un amic, però sense fer gaire cas dels que realment hi entenen.

La realitat, com sempre, és molt més complexa i, simplement, és absurd generalitzar de la manera que moltes vegades es fa. Hi ha vacunes que han salvat milions de vides i que és d’una irresponsabilitat absoluta rebutjar. Altres vacunes poden ser interessants únicament en determinats situacions o grups de població. I finalment hi ha vacunes que no tenen un interès real des del punt de vista sanitari però que els laboratoris que les han desenvolupat intenten promocionar amb campanyes, de vegades, d’ètica dubtosa.

Hi ha de tot, i pretendre ficar-ho tot en el mateix sac no té sentit. En ocasions un fabricant de cotxes posa al mercat un model amb un defecte de disseny o de fabricació. Quan això passa, cal retirar tots vehicles d’aquell model i fer que el fabricant es faci responsable dels danys ocasionats. Però això no justifica oposar-se a tots els fabricants de tots els cotxes i a l’existència dels cotxes en general. Hem d’exigir cotxes tant segurs com sigui possible, a un preu tan assequible com sigui possible i en unes condicions tan ètiques com sigui possible. Però no hem de renunciar als cotxes. Doncs el mateix passa amb les vacunes.

Discutint o buscant informació sobre vacunes es pot trobar de tot. Hi ha qui expressa dubtes raonables sobre la seva seguretat i fa notar inconsistències en el discurs oficial. Aquests són temes que reclamen una resposta o un aclariment. Però també hi ha qui diu ximpleries, o pures mentides. Fets que només desconcerten a qui no hi entén del tema. Hi ha afirmacions que freguen la paranoia, com ara que se sap que les vacunes causen càncer o que són una conspiració dels governs per esterilitzar les poblacions.

I per sobre de tot hi ha el tema econòmic i la pel·lícula de bons i dolents. Hi ha qui considera les farmacèutiques una barreja entre el sindicat de controladors aeris i la SGAE. I en ocasions han donat motius per pensar-ho. Però de nou, no podem anar generalitzant els casos que ens interessen. De passada, també és bo tenir present que hi ha interessos econòmics als dos bàndols. Sovint, els qui s’oposen a les vacunes ho fan per promocionar els seus remeis alternatius o els seus llibres de “vida natural”. Com sempre, tothom té tendència a creure que els altres són uns lladres i uns estafadors, mentre que els nostres són bons nois que actuen de manera justificada. La realitat és que les coses acostumen a no anar així, però els humans som com som.

De manera que aquesta setmana intentaré aprofundir una mica en el tema de les vacunes. És massa complex per fer-ho en un únic apunt, de manera que en faré quatre. Un per explicar que coi es una vacuna,  un altre per veure quin impacte real han tingut en la lluita contra les malalties, un tercer per veure els problemes que poden tenir i el darrer per veure quins interessos hi ha al darrera dels que les defensen i dels que s’hi oposen.

No espereu cap tractat exhaustiu. Només serà la meva opinió, personal i intransferible i una excusa que em poso per aprendre’n jo mateix una mica més del tema. Això d’una setmana monotemàtica ja ho vaig fer una vegada per esbrinar coses sobre els transgènics i va resultar una setmana rica en debats interessants.

Que fa una vacuna?

Vivim en un planeta de microorganismes. Pensem en els animals i les plantes com si fossin la màxima expressió de la vida. Però a la Terra hi ha més microbis que no pas cap altre forma de vida. Amb la immensa majoria hi convivim sense gaires problemes, però n’hi ha alguns que ens poden causar malalties. De fet, una de les maneres més habituals de morir les persones al llarg de la història ha estat per causa de malalties infeccioses. El motiu és que els microorganismes, virus i bacteris, tenen dues armes letals: Es multipliquen molt de pressa i troben moltes maneres de passar d’un cos a un altre.

Per un microbi el nostre cos és un banquet ric en nutrients. Per sort, disposem d’un sistema immunitari destinat específicament a identificar i eliminar els invasors microscòpics. Això no és gens fàcil. Els limfòcits, les principals cèl·lules del sistema immunitari, tenen sistemes molt eficients per matar microorganismes o per destruir virus, però han de diferenciar molt bé entre allò que pertany al nostre cos i allò que és aliè. Quan no ho fan, comencen a atacar les nostres pròpies cèl·lules i apareixen les malalties autoimmunes.

El que fa el sistema immunitari durant el desenvolupament embrionari és fabricar limfòcits especialitzats en destruir totes les estructures moleculars possibles. Cada limfòcit reconeix i fabrica anticossos contra una cosa, una estructura molecular, en concret, i se’n generen milions i milions de diferents. Així, arribi el microbi que arribi, algun limfòcit hi haurà que en reconeixerà algun component.

Els limfòcits viuen en indrets com el timus, els ganglis limfàtics o la melsa i n’hi ha que van circulant per la sang esperant topar amb alguna cosa que els activi. Si un dia un bacteri entra dins el cos, toparà amb algun limfòcit que identifiqui alguna de les proteïnes que tingui el microbi a la superfície. Aleshores aquell limfòcit en concret s’activa i comença a dividir-se moltes vegades (un sistema anomenat selecció clonal) ja que com que segurament hi haurà molts bacteris, caldran molts limfòcits per lluitar-hi. A més, es diferencien en dos tipus de limfòcits. Uns que fan anticossos i uns que directament maten els bacteris o les cèl·lules infectades per bacteris o virus. Amb això podem destruir la infecció i també cèl·lules nostres dins les que s’amaguin els virus.

El problema és que tot plegat és una cursa contra rellotge. Els bacteris es multipliquen molt de pressa, en canvi, per posar en marxa un nombre prou gran dels limfòcits específics contra aquell invasor particular ens cal temps. La resposta del cos arribarà a un bon nivell en una setmana, però una setmana és molt temps quan parlem de bacteris. Per sort, això serà només la primera vegada. Passada la batalla, el cos es queda amb un tipus particulars de limfòcits anomenats “de memòria”.

Amb aquests limfòcits, la propera vegada que topem amb el mateix invasor, les coses aniran molt més de pressa. Els limfòcits de memòria començaran a dividir-se i a actuar molt més intensament i en un parell de dies enlloc de necessitar una setmana. El sistema immunitari ja coneix l’enemic, de manera que en les properes ocasions ja no l’agafarà per sorpresa. Aquesta resposta secundària més ràpida i intensa evita que el nombre de microorganismes arribi a nivells perillosos i la infecció queda avortada de bon començament. Estarem immunitzats.

Doncs la idea de les vacunes és simple. Es tracta d’aconseguir que el cos generi els limfòcits de memòria sense necessitat de passar una infecció. Així, si un dia arriba el microbi, l’eliminarem de seguida i no es desenvoluparà la malaltia. Això es pot fer de moltes maneres. En ocasions el que es fa és agafar els bacteris, matar-los d’alguna manera, i una vegada morts, injectar una petita quantitat. No causaran la malaltia perquè ja estan morts, però si que seran detectats pels limfòcits i es faran cèl·lules de memòria. El problema és que cal estar ben segurs que realment els hem mort abans d’injectar-los.

En ocasions no cal matar-los del tot. Hi ha microbis que simplement s’atenuen. Es tracten de manera que poden créixer, però ho fan lentament o sense capacitat per matar les cèl·lules. Això permet una resposta molt més efectiva, de manera que, en general no calen tantes dosis per aconseguir la immunitat, però són vacunes més delicades de guardar sense que es facin malbé.

De fet, tampoc cal posar tot el bacteri. Ara ja sabem com fabricar les proteïnes que fan els bacteris o els  virus, de manera que podem posar només la proteïna en qüestió, sense el microbi. Així segur que no hi ha risc d’infecció mentre que els limfòcits seguiran identificant unes proteïnes que no són pròpies i cal eliminar. Quan arribi la infecció, el limfòcit detectarà aquella proteïna i la resposta immunitària es posarà en marxa immediatament. Aquest plantejament és el que es fa servir per buscar vacunes contra el càncer. I encara més, hi ha vacunes contra les toxines, vacunes de DNA i altres que vindran a mida que la imaginació ens permeti fer-ne de més efectives i segures.

Al final, és tracta de tenir un exèrcit (cel·lular) entrenat i a punt per si arriba l’enemic. La llauna és que en necessitem un de diferent per cada enemic en concret, però és que el sistema immunitari funciona així.

Vacunes i poblacions

La propaganda en favor de les vacunes afirma que gràcies a elles hem pogut fer desaparèixer o mantenir en nivells inapreciables moltes malalties que abans eren autèntics flagells per la societat. La propaganda en contra de les vacunes afirma que resulten irrellevants ja que aquestes malalties ja estaven en vies de desaparició i que el fet de vacunar la població no va tenir un efecte pràctic en la evolució de la malaltia. Aleshores, que hem de pensar?

Com sempre passa, cadascú mostra les dades segons li convé. Però com que cada malaltia té les seves particularitats que cal analitzar en detalls, podem simplificar limitar-nos a un parell d’exemples, un aparentment a favor i l’altre aparentment en contra.

Un cas a favor difícil de rebatre seria el de la poliomielitis. Si mirem els gràfics amb la incidència de la pòlio a Espanya o als Estats Units, podem veure l’efecte que va tenir la introducció de la vacuna a partir de l’any 1963 a Espanya i al 55 als USA. Sincerament em sembla difícil discutir l’efectivitat que ha tingut.

Aquest és un cas que convida a l’optimisme. La pòlio no té (com altres malalties) un reservori animal, de manera que si la fem desaparèixer en els humans haurem enllestit el problema com va passar amb la verola. Només ens hauran d’amoïnar les reserves que tinguin els militars amagades vas a saber on amb ves a saber quines intencions.

Però les coses no sempre són tan clares. No totes les vacunes són igual d’efectives i un exemple el tenim en el cas de la tos ferina. Si mirem la gràfica de l’evolució de la malaltia al llarg dels anys veiem que no acaba de desaparèixer, i el canvi de tendència en la incidència tampoc encaixa exactament amb el moment en que es va introduir la vacuna, a mitjans dels anys 40. La gràfica és dels Estats Units. No he trobat dades d’aquí, segurament perquè la tos ferina no va ser de declaració obligatòria fins als anys 80.

A mi em sembla que la cosa no va malament, però hi ha qui creu que aquestes dades indiquen que la vacuna és poc útil perquè la malaltia ja anava de baixa. Gràcies a les millores en higiene, nutrició i  altres tractaments ja estàvem guanyant la batalla. El problema és que cap de les dues opinions es pot defensar només amb aquestes dades. Des del punt de vista d’un científic acostumo a malfiar dels raonaments fets a partir d’una única dada. Les coses sempre es poden interpretar de moltes maneres, i aleshores el que cal són… més dades. En aquest cas simplement hauríem de veure que passa si deixem de vacunar la població. I per sort, si que tenim aquestes dades.

A finals dels anys 70 es va suggerir que la vacuna de la tos ferina estava associada a problemes neurològics i alguns països, entre ells Suècia, van decidir retirar-la. Això ens permet veure que va passar amb els casos de tos ferina si comparem Suècia (que no vacunaven) amb Noruega (que seguien vacunant). És útil perquè permet comparar dos països amb situacions econòmiques, sanitàries i socials, prou similars.

I el cas és que el nombre de casos de tos ferina a Suècia va començar a augmentar a partir de l’any 1983, mentre que a Noruega es va mantenir baix. Això podria suggerir que efectivament és gràcies a la vacuna que la malaltia es manté sota mínims, però realment és així? Doncs jo diria que si, perquè quan es va tornar a introduir la vacunació a Suècia l’any 1996, la incidència de la malaltia va tornar a baixar.

El mateix podem veure en el cas d’Anglaterra. Mentre va baixar el nivell de vacunació, hi va haver un rebrot en el nombre de cassos, que s’esvaeix en tornar a augmentar el nombre de vacunats.

De manera que, malgrat que la vacuna potser no és la única manera de lluitar contra una malaltia, si que és una de les més efectives.

Només aclarir un detall que no és irrellevant. Les gràfiques que he  posat són del nombre de casos i no de nombre de defuncions. Quan us ensenyin gràfiques mireu si parlen de casos o de morts, perquè són coses diferents. Sovint es diu que les vacunes no serveixen perquè no modifiquen la tendència a la baixa en el nombre de morts. A mi em sembla que això és un error (o una trampa) perquè, insisteixo, ningú diu que les vacunes siguin la única manera d’evitar que algú mori per aquella malaltia en concret. És bona cosa que cada vegada podem curar les malalties amb més eficiència, però és molt millor evitar que les agafem i de pas, fer que l’agent patogen estigui menys present per entre les persones. Seria absurd dir que  com que la quimioteràpia cada vegada funciona millor, ja no ens cal una vacuna per prevenir el càncer. No se vosaltres, però jo prefereixo no patir un càncer abans que patir-lo i que me’l curin (i a la societat li surt molt més econòmic).

Tot això està molt bé a nivell de societat, de població, però que passa a nivell individual? Hi ha qui parla dels efectes secundaris de les vacunes, de la seva toxicitat i de com causen altres problemes. Un punt  molt important, però això ho deixem per demà.