És una acció que realitzem sobint i a la que li donem poca importància però que té un component fisiológic i Històric si més no curiós.
L'any 400 a. C., el general atenenc Xenofont va pronunciar un dramàtic discurs instant als seus soldats i col·legues a acompanyar a la llibertat o la mort contra els perses. Va parlar durant una hora fins que un soldat va accentuar la seva conclusió amb un esternut. Considerant aquest esternut com un senyal favorable dels déus, els grecs van fer a Xenofont general i seguir les seves ordres.
Entre els pagans de Flandes un esternut significava un presagi.
Els catòlics romans van popularitzar l'ús de la benedicció com a resposta al esternut. El costum de dir "salut" després d'un esternut va començar durant el papat del Papa Gregori el Gran (540-604), quan la pesta començava a aguaitar Europa l'any 590. Per combatre la pesta, Gregorio va ordenar lletania, processons i pregàries constants. Aquell que esternudés havia de ser immediatament beneït per evitar el desenvolupament de la pesta. El costum roman encara entre els parlants de diversos idiomes, entre alguns dels quals se segueix utilitzant algun tipus de benedicció, com Jesús o Salut.
Als països anglosaxons se sol utilitzar l'expressió Bless you (que Déu et beneeixi), amb el mateix fi que el Jesús, dels països hispanoparlants.
D'aquesta manera podem entendre el perquè de la nostra reacció mitológica envers l'estornut, i sense cap mena de dubte una de les més antigues encara acceptada, i siguem sincers, si quan estornudem no ens contesten amb Salut o Jesus, fins i tot ho tildem de manca d'educació, de vegades sense saber ni el perquè.
Bé l'estornut té la seva finalitat molt més fisiológica que mitológica, es la nostra primera ajuda/reacció de protecció, evitant que els microbis entrin en el nostre organismes i si han entrat que surtin el més aviat posible.
L' irritació estimula la sensibilitat del nas i això provoca una forta inhalació d'aire-aproximadament dos litres i mig-que passa als pulmons. És llavors quan els músculs abdominals fan pujar el diafragma per augmentar la pressió en els pulmons.
Mentrestant, els músculs de la faringe es tanquen també. L'aire surt llavors disparat per la boca a una velocitat mitjana d'entre 110 i 160 quilòmetres per hora i contamina una àrea d'uns 5 metres quadrats.
És molt difícil per a una persona mantenir els seus ulls oberts mentre esternuda. El reflex de tancar els ulls té un objectiu: Quan l'aire va des dels pulmons fins al nas a uns 100 km / h pot ser que l'aire es desviï i arribi als ulls desplaçant aquests una mica (només una mica, no com el rumor que diu que els treu de les seves òrbites) també és possible que els gèrmens toquin el globus ocular i es produeixi una infección.Per això parpellegem creant una barrera perquè no passi res.També és gairebé impossible esternudar sense moure el cap, només si el esternut és molt suau. Això és degut a que el moviment del cap endavant ajuda a expulsar les substàncies irritants de l'aparell respiratori.
De fet podriem entrar a parlar més a fons sobre aquest mecanisme i com i quin tipus d'organisme detecta el nostre cos que s'han d'expulsar i dels que no detecta, de quines són les barreres que decideixen el que pot i no passar i d' altres aspectes més fisiologics, però aixo ho deixem per un altre dia que de tant parlar d'estornuts ja em venen ganes. Salut!
