Xafarders com som els humans, un dels somnis més habituals és el de poder veure el que va passar fa temps. Mirar per un forat i tenir accés a moments històrics, a les vides dels grans personatges, o a descobrir que feia la veïna el cap de setmana passat. Però, ai! El passat és el passat i ja no hi ha manera de capturar-lo.
Si ets amant de les ciències ocultes pots tenir l’esperança que sigui cert l’anunci que van fer l’any 1972, quan van dir que s’havia inventat un cronovisor, un aparell que permetia obtenir imatges del passat. Fins i tot afirmaven que tenien la vida de Jesucrist gravada però que, oh sorpresa!, no la podien ensenyar. El Vaticà, el KGB, la CIA i no se qui més no els ho permetien.
Per tant, ens hem de conformar admirant el present, recordant el passat i imaginant el futur. Tot i que ben mirat, això no és exactament cert i si que podem obtenir imatges del passat. Hi ha qui diu que les lleis de la física no ho permeten, però la realitat és justament la contrària. La física ens obliga a captar imatges de temps passats.
El cas més característic són les imatges que obtenen els astrònoms. D’alguna manera, els telescopis no deixen de ser finestres que ens permeten veure el passat. I el motiu és molt senzill, la llum té una velocitat finita. Va molt de pressa, però no és instantània. Aquesta característica permet que les distàncies a l’espai es mesurin en ficció de la velocitat de la llum. Si diem que una estrella està situada a un any llum volem dir que està a la distància que recorre la llum en un any. És a dir, prop de deu bilions de quilòmetres.
Això també aplica a objectes més propers. El Sol el tenim a vuit minuts llum, i la Lluna a dos segons llum. I aquí hi ha la gràcia. La llum triga uns dos segons a fer el camí de la Lluna fins la Terra, de manera que quan mirem la Lluna per la nit, no la veiem tal com és, sinó tal com era fa dos segons.
Per això totes les fotos captades pel telescopi espacial Hubble (i per tots els altres telescopis) no ens mostren com és l’Univers actualment, sinó com era en el moment en que la llum va sortir d’aquelles estrelles. Una llum que ha passat milers o milions d’anys viatjant per l’espai abans d’arribar als sensors dels nostres aparells. La gràcia és que si fotografiem objects prou llunyans el que veiem és com era l'Univers quan era molt jove.
De manera que si que fem fotos del passat. De fet, el que mai podem fer són fotos del present. Fins i tot si ens fem una foto a casa, obtenim la imatge de com érem fa una fracció d’una fracció d’una fracció de segon. I no nomes amb les fotos. Allò que mirem ho veiem tal com era quan la llum va sortir. Veiem la Lluna de fa dos segons, el Sol de fa vuit minuts i l’Estrella Polar de fa 431 anys.
En el fons passa el mateix que amb el soroll. A les nits de tempesta, és entretingut calcular la distància a la que cauen els llamps. Simplement comptem quans segons triguem a escoltar el tro i ho multipliquem per la velocitat del so, uns 320 metres per segon. De manera que si hi hagués tres segons de retard voldria dir que el llamp ha caigut a un quilòmetre de distància. El que estem fent és reconèixer que escoltem el soroll fet per un esdeveniment del passat. Simplement que aquest so ha necessitat un temps per arribar a les nostres orelles. La llum del llamp també, però en ser tant ràpida, a la pràctica és imperceptible.
I no deixa de ser interessant pensar que ara mateix el Sol podria estar explotant, de manera que el nostre planeta seria destruït... i encara trigaríem vuit minuts a descobrir-ho.
