Entre les persones que s’oposen a les vacunacions hi ha un argument molt freqüent. El que diu que tenen tot el dret a no vacunar-se i que la resta no n’hem de fer res. Per descomptat, cada persona pot triar el que fa amb la seva salut, però en realitat la cosa és més complicada. Perquè segons això, de la mateixa manera podríem dir que jo condueixo com em dóna la gana i si tinc un accident és problema meu, per tant ningú hauria de regular el tràfic. O que ningú m’ha de prohibir conduir si he begut alcohol, perquè és problema meu. El cas és que si un comportament té efectes sobre la resta de persones de la societat, deixa de ser tan evident el dret a que ningú es fiqui en el que fas. Ja t’ho faràs si tens un accident, però si hi ha perill que xoquis contra algú aleshores potser si que els altres tenim alguna cosa a dir. Doncs en el cas de les vacunes, passa una cosa semblant. El calendari de vacunació no es fa perquè si. Cada vacuna té les seves característiques i s’administra a una edat en que és més efectiva. I fins que arriba el moment, els nens que no estan immunitzats poden ser infectats per persones portadores del microbi. Els qui estem vacunats difícilment encomanarem la tos ferina o el xarampió a cap nadó, però si no estem vacunats si que hi ha el risc de ser portadors involuntaris del patogen.
Es pot dir que no totes les vacunes tenen un 100 % d’efectivitat i que estar vacunat no et dóna una garantia total. Molt bé. Tots som grandets i sabem que garanties absolutes no n’hi ha. Però en una societat en que la majoria de les persones estiguin immunitzades, el risc d’emmalaltir que tenen els nens és menor que una en que la gent no sigui immune. Tornant a l’exemple dels cotxes, sempre pots tenir un accident, però si tothom fa cas del codi de circulació, el risc és menor.
Qui rebutja vacunar-se no pot esgrimir que és una decisió que únicament l’afecta a ell perquè es converteix en un possible reservori del virus o el bacteri. I això afecta a més gent. Potser a mi no, que ja estic vacunat, però als meus fills, fins que no tinguin edat de vacunar-se, si.
Això, és clar, aplica només a les vacunes relacionades amb malalties infeccioses. Si algú no es vol vacunar del tètanus, pensaré que juga amb foc, però no és una malaltia que s’encomani, de manera que en aquest cas certament no afecta als altres. Es podria discutir si no vacunar als fills del tètanus és assenyat. En la meva opinió, no ho és, però això ja és un aspecte que s’aparta de l’àmbit científic.
Un altre tema és que calgui agafar totes les vacunes com si fossin el Sant Greal de la salut. Existeix una vacuna contra la pesta negra, però no tinc cap intenció de posar-me-la ara mateix. Fa anys em vaig vacunar de la febre groga perquè havia de viatjar a l’Àfrica, però de no ser per això mai m’hauria passat pel cap fer-ho. La vacuna de la grip tampoc me la poso ja que no formo part de cap grup de risc. I si finalment aconsegueixen desenvolupar una vacuna contra la malària ho celebraré perquè salvarà moltes vides, però tampoc me la posaria. Les vacunes tenen la utilitat que tenen, ni més ni menys. Fer servir el sentit comú acostuma a ser una bona guia, i fer cas del pediatre, també.
Per algunes persones, si defenses que les vacunes són efectives et tornes sospitós d’estar a sou d’alguna fosca corporació farmacèutica. Les farmacèutiques, per descomptat, el que volen és guanyar diners. Molts diners. Tants com puguin. Exactament igual que qualsevol empresa. I n’hi haurà que faran trampes, subornaran i mentiran per augmentar les seves ventes. La nostra feina és no deixar-nos entabanar per les seves campanyes. Per descomptat que hem d’exigir vacunes segures, efectives i adequades a les necessitats. Però el mateix passa amb els cotxes, els ordinadors o els raspalls de dents. I el mateix passa amb els fabricants de remeis homeopàtics o de medicina natural (que en ocasions també és una d’aquestes mateixes farmacèutiques tan dolentes). Interessos n’hi ha per totes bandes. I al final, puc malfiar de les intencions o dels mètodes d’algunes industries, però això no vol dir que les vacunes no siguin efectives.
Finalment, hi ha qui busca informació per Internet abans de prendre decisions. Com que després de tot ets tu qui has de prendre la decisió, informar-te és el més assenyat sempre que es tingui clar que a Internet hi ha de tot i que costa distingir informació fiable de les paranoies i les estafes. Però sobretot cal no perdre la mesura de les coses. Creure que un parell de dies fent servir Google et permet saber-ne tant com un metge després de sis anys de carrera i uns quants anys d’exercir la professió és, com a mínim, un acte de pedanteria extraordinari. La informació que trobis et pot plantejar dubtes, certament. Aleshores el més lògic és demanar a un entès que te’ls aclareixi. I aquest acostuma a ser el pediatra, que pot ser simpàtic o estúpid, amable o pedant, encantador o un poca-solta, però que de salut infantil segur que en sap més que nosaltres.
I si encara no ho veiem clar, buscar un altre metge més simpàtic o amb més paciència és una opció probablement molt millor que no pas seguir els consells de “conspiranoics.com” o similars.
