Que li ve de gust per esmorçar?...un antibiòtic?

Avui en faré referència a un article que he trobat del tot interessant del Dr. Daniel Closa, un article que possa de manifest una teoria que molts de nosaltres, els metges, portem defensant fa temps, i no és altra que l'us abusiu i sense sentit, de vegades, de molts dels nostres antibiòtics.
Sembla que els microbis estan rebotats amb nosaltres. O potser és que arriba el moment de passar comptes de la nostra estupidesa. En tot cas, s’acumulen les noticies inquietants sobre infeccions, patògens i bestioles diverses. Si fa poc era una soca mutant de grip aviar que es transmetia amb molta facilitat i causava una gran mortalitat, ara ensenya les urpes una vella coneguda de la humanitat. La tuberculosi.

En els propers temps potser caldrà familiaritzar-nos amb unes sigles: La primera és la MDR-TB que vol dir “Multi-drug resistent tuberculosis” és a dir, tuberculosi resistent a múltiples medicaments. Quan va aparèixer els antibiòtics va semblar que teníem l’eina per esborrar la tuberculosi del planeta. Aquells medicaments van fer que els sanatoris de tuberculosos passessin a ser coses del passat i tothom va poder respirar tranquil (figurada i literalment).

Però els bacteris tenen una facilitat immensa per mutar i ben aviat van sorgir soques de tuberculosi resistents als primers antibiòtics. En principi no era problema. Simplement canviaves l’antibiòtic i si no el mata un, el mata l’altre. Però, és clar, la història es repetia i mica a mica els bacteris anaven presentant més i més resistències. Un problema agreujat pel fet que moltes vegades el tractament no es completava correctament, de manera que el pacient es convertia en un sac de cultiu de bacteris mutants. Uns bacteris que s’encomanaven amb la resistència incorporada.

Quan tot això va ser evident es van posar en marxa sistemes per identificar les resistències i per mirar de prevenir la seva aparició. També van anar sorgint nous antibiòtics de manera que el món no en va fer massa cas. I vam continuar administrant antibiòtics sense miraments, seguint tractaments de manera incomplerta i ignorant que al tercer món la tuberculosi encara és un problema que afecta molta gent. De fet, un terç de la població mundial està infectada amb el Mycobacterium tuberculosis, el famós bacil de Koch. No tothom cau malalt una vegada infectat, però la reserva de bacteris que hi ha esperant a activar-se és brutal.

De manera que, inevitablement, va sorgir una soca anomenada XDR-TB, per “Extensively drug resistent tuberculosis”. Aquesta soca ja era resistent als dos tractaments inicials que es fan servir (la rifampicina i la isoniazida), a qualsevol antibiòtic de la família de les quinolones i a algun dels que encara es podrien fer servir (la kanamicina, la capreomicina o la amicacina).

El problema és que en això de la guerra amb els bacteris, nosaltres podem anar guanyant batalles. Però ells són molts i tenen molta paciència. Al final sempre tornen amb forces renovades. Una carrera d’armament que difícilment podem guanyar. I menys si malbaratem els recursos.

La cosa era preocupant, però ara ja ha sortit a la llum un nou tipus. La sigla per definir-la és TDR-TB i és per, ja ho podeu imaginar, “Totally-drug resistent tuberculosis”. Simplement és una soca resistent a tots els medicament útils per la tuberculosi. Fa pocs dies es parla d’un brot a la Índia amb quatre casos reconeguts. Però ja fa uns anys van identificar-se dos casos a Itàlia, i l’any 2009 un altre brot a l’Iran. En el cas italià sembla que un tractament mal fet en casos de XDR va convertir el bacteri en TDR. En canvi en el brot de la Índia, sembla que els contagis ja van ser amb aquesta bestiola.

El nom de resistent a tots els fàrmacs pot portar a engany. Hi ha altres tractament possibles, però són molt menys efectius, molt més cars i molt més tòxics (i les resistències seguiran apareixent, no ho dubteu).

Amb tot això hi haurà qui esperarà a que la ciència descobreixi un nou medicament. Però val la pena recordar que els últims antibiòtics útils es van descobrir fa més de cinquanta anys. No tenim noves armes secretes a la recambra. També hi haurà qui començarà a buscar una conspiració de les farmacèutiques. No hi ha malaltia important que s’escapi de la teoria conspiranoica.

I potser d’una vegada començarem a fer servir els antibiòtics amb una mica de seny. No posar-los a la primera de canvi, seguir amb el tractament fins al final i limitar l’ús que se’n fa en coses com la ramaderia. Potser així alentirem l’aparició d’aquests bacteris resistents a tot.

Això o tornar a obrir sanatoris per tuberculosos a les muntanyes.

 

Percepcions enganyoses

He mirat una web on exposen els 20 mites científics més estesos i realment, alguns semblen incombustibles, com el que diu que sols fem servir el 10 % del nostre cervell, o que la gran muralla xinesa és l’única estructura feta per l’home que es pot veure des de l’espai. Bé, del cas del cervell ja n’havia parlat fa temps, i això de la muralla, doncs depèn de l’òrbita a que estiguin. En òrbites baixes si que es pot veure, igual que moltes ciutats o les piràmides, però des de la Lluna, per exemple, doncs no, no es veu.

Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, perquè també és molt repetitiva. L’afirmació que diu que els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts.

D’entrada, ja cal aclarir que no, que quan el cos mor, les cèl·lules deixen de funcionar i això inclou les cèl·lules que donen lloc a les ungles i el cabell. Al final del trajecte, la parada és completa.

Aleshores, com es va originar aquesta idea? Doncs segurament perquè aparentment si que els difunts tenien el cabell i les ungles més llargues de com els recordaven els parents. Havia de ser molt impressionant exhumar un cos i observar unes ungles grans o uns cabells més llargs. Inevitablement la imaginació es devia disparar. Segur que estava mort? Però quan això també passava en casos en que la mort estava fora de dubte, com s’explica l’anormal llargada de les ungles?

Doncs simplement perquè tenim clar quina és la mida de les ungles en els dits, però en realitat no veiem la totalitat de la ungla. Hi ha una part, a l’arrel, que resta tapada per la carn i la pell. Però després de la mort, el cos pateix una ràpida i intensa pèrdua d’aigua. La deshidratació fa que el teixit s’encongeixi i es retragui. Per tant, part de les ungles que normalment no es veuen, passen a ser visibles. Les ungles no creixen després de morts. Simplement hi ha una part, normalment oculta, que queda visible.

I amb el cabell passa alguna cosa semblant. Tenim idea de la mida dels cabells per comparació amb la mida de la cara o de la resta del cos. Si el cos s’encongeix, els cabells semblen “comparativament” més llargs.

En realitat, aquest efecte el podem observar en un tema molt més amable. Quan mirem la lluna a prop de l’horitzó, com la que varem tenir la sort de veure ahir, sembla més gran que quan està a dalt de cel. Canvia de mida la Lluna? No. Simplement que quan es troba propera a l’horitzó, la podem comparar amb alguna cosa, una muntanya, uns arbres, uns edificis, i això ens permet fer-nos una idea de com de gran n’és. Però hores desprès, sola a dalt del cel tant sols la podem comparar amb la immensitat de l’espai. I aleshores la mateixa Lluna ens sembla molt més petita.

Per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem en funció d’un sistema de referència. Però de vegades, les referències enganyen i les comparacions ens fan treure conclusions errònies. I això no passa tant sols en la ciència. Filip de Macedònia va ser un monarca de l’antiguitat extraordinari. Va unificar el seu regne, el va fer créixer i del no res el va convertir en una gran potència. Però avui molt pocs el recorden. Perquè? Doncs perquè el seu fill va ser Alexandre el Gran. I al costat d’Alexandre, tot queda eclipsat. Fins i tot un gran rei com Filip passa desapercebut.

Veuríem el món d’una altra manera si poguéssim tenir percepcions més objectives. Segurament seria més exacte, però no hi podem fer res. Els humans som com som.

Placebo,... perqué no?

Un dels temes que desferma més passions, encara que sigui indirectament, en temes de salut és l’efecte placebo. Una definició d’aquest efecte seria: “la reducció dels símptomes com a resultat de la percepció dels pacients d'estar rebent una intervenció terapèutica". És a dir, la millora que experimenta un pacient pel simple fet de creure que pren un medicament.

L’exemple típic és una persona que arriba al metge amb dolor de queixal. El metge li dona una pastilla de sucre i li diu que allò és un medicament contra el dolor i ràpidament el pacient experimenta una disminució del dolor. I on posa metge podeu substituir-ho per curandero, naturópata, mèdium o el que preferiu. I no és irrellevant perquè moltes vegades es menyspreen els efectes d’un tractament dient que és un simple cas d’efecte placebo. Això acostuma a induir respostes més o menys hostils i per totes bandes, encara que reconèixer un efecte placebo no nega l’eficàcia del tractament i únicament posa en dubte el mecanisme.

Per exemple, molts estan convençuts que l’homeopatia no és res més que un cas d’efecte placebo. Això molesta als defensors de l’homeopatia, però és un detall li és ben igual a algú que tenia migranya i que amb una pastilla que no conté cap principi actiu s’ha curat. L’important és que ja no te migranya i la resta són discussions acadèmiques. Hi ha qui diu que està pagant a preu de medicament una pastilla de sucre, però també es pot argumentar que el que paga no és una pastilla sinó un tractament que l’ha curat.

Durant molt temps això era una mica misteriós i complicava la vida a les farmacèutiques perquè havien d’esbrinar si els seus fàrmacs funcionaven pels mecanismes que creien o simplement eren resultat de l’efecte placebo. Mica a mica, però, anem entenent com funciona això del placebo.

Per exemple, s’han fet estudis als que s’administrava a un grup de persones un tractament (en realitat un placebo) contra el dolor. Quan es feien estudis de l’activitat cerebral, es veia que tant bon punt prenien el medicament, hi havia regions del cervell que es augmentaven el seu funcionament. Aquesta regió, el núcli accumbens, s’ha relacionat amb els sentiments de plaer i de recompensa. Junt amb l’activació hi havia producció de dopamina i d’endorfines, uns neurotransmissors que, de nou, tenen a veure amb el plaer i el benestar. Per tant, no era inventat que el dolor disminuís. La causa no era directament el fàrmac, ja que no en prenien cap, però el fet d’iniciar un presumpte tractament feia que el cervell generés els seus propis fàrmacs.

Les coses han de ser més complexes, perquè el placebo no s’aplica únicament al dolor. S’ha experimentat en molts tipus de patologies. I potser no sigui ca sorpresa que en el cas de fàrmacs relacionats amb el cervell (antidepressius, ansiolítics i similars) el placebo sigui un component molt important del medicament. Algun estudi ha indicat que el famós Prozac funciona únicament com a placebo per la gran majoria de persones que el prenen. Els efectes directament relacionats amb el compost actiu es detectarien únicament en casos de depressions severes, que és pel que es va pensar inicialment, però per tota la resta de gent que se’l pren per problemes emocionals del dia a dia, doncs només actuaria com a placebo.

De nou molts diran, a mi m’és igual el motiu amb tal que funcioni. Un raonament que pot tenir una certa lògica, encara que als qui creiem que com menys medicaments prenguis, millor, no ens acaba de fer el pes.

Però el placebo no deixa de ser curiós. Ja que té un efecte real, seria una ximpleria no fer-lo servir per potenciar l’efectivitat dels medicaments. Per això ara sabem que una pastilleta blanca és menys efectiva que una de color. I millor si té algun gravat. Encara millor una càpsula, però aquesta ha de ser de dos colors (heu notat que hi ha molts pocs medicaments en càpsules totalment blanques?). Millor encara un xarop, preferentment amb un sabor estrany. I les injeccions ja són el súmmum per induir un efecte placebo. Aquestes relacions, però poden variar segons les societats ja que cada cultura associa els medicaments amb unes coses o altres.

A més, hi ha estudis que demostren que com més car és el medicament més intens és l’efecte placebo. I no cal que paguis tu el medicament. N’hi ha prou amb que t’ho diguin. Un estudi que va guanyar un Ig Nobel!

I finalment, sembla que l’efecte placebo cada vegada és més intens. Els pacients tenim més i més informació, els medicaments porten cada vegada més dades a la capsa i tot això reforça l’efecte placebo. De totes maneres cal anar amb compte. Moltes vegades un suposat efecte placebo és simplement que de vegades ens curem solets per mecanismes normals del cos. Hi ha qui creu que el placebo només demostra que no calia prendre res per curar-se. I segur que moltes vegades això és cert.

Per molts, l’efecte placebo és una estafa o s’ho prenen com un insult, però a mi em sembla un mecanisme fantàstic. Si el controléssim correctament seriem capaços de veritat de fer que el nostre cos posés en marxa alguns mecanismes per curar-se, no de tot, es clar.