jueves, 25 de octubre de 2012

Abans de posar la llengua en moviment...

Avui faré referència, com altres moltes vegades, a un article del científic Daniel Closa, sobre les desafortunades paraules que a vegades esculpim, sense passar pel "filtre", amb certa facilitat...
El tema estrella de les xarxes socials d’ahir segurament va ser el comentari de la presentadora de TVE Mariló Montero parlant al voltant de l’assassí del Salobral i la notícia que els seus òrgans no s’aprofitarien per fer trasplantaments. La presentadora va dir queYo no puedo negarles que he sentido tranquilidad al saber que los órganos de este hombre no van a dar vida a nadie, sinceramente. Yo no querría esos órganos. No está científicamente comprobado, pero nunca se sabe si ese alma está trasplantado también en ese órgano”.
Naturalment, twitter de seguida es va omplir de piulades al voltant de la frase. Normal, perquè en un parell de frases condensa un grapat important d’errors relacionats amb la ciència , els trasplantaments, l’anima i fins i tot la delicadesa.
Això de la delicadesa ho dic perquè si ets una persona que està esperant un pulmó, un ronyo o un fetge que t’ha de salvar la vida, ha de fotre molt que algú digui que se n’alegra que uns òrgans no vagin per ser trasplantats perquè el donant era un assassí o una mala persona. Hi ha comentaris que cal mesurar per respecte a les persones que viuen pendents d’un fil a la llista de trasplantament. Moltes persones moren perquè aquell fetge o aquell cor que esperaven no arriba a temps.
Si en aquest cas els òrgans no s’aprofitaran segur que és per altres motius. A la pràctica no hi ha tants òrgans que serveixin ja que les condicions de la mort, l’estona que passa fins l’extracció dels teixits, l’estat de salut del donant, i molts més factors són els que al final ho determinen.
Sobre si amb un trasplantament d’òrgans també es trasplanta l’ànima, doncs que podem dir? És una reacció molt primària, quasi primitiva, enfront una tecnologia que sembla ser encara una mica massa desconeguda. Com a tema per pel·lícules de por de sèrie B no està malament. Però pensar realment que alguna cosa del caràcter del donant viatja amb el pàncrees, les retines o el fetge, vol dir tenir una idea molt simple de com funciona el nostre cos.
Les transfusions de sang també transmetran part de l’ànima? I les vàlvules de porc que es fan servir per substituir vàlvules cardíaques defectuoses?
Ahir va aclarir el que volia dir i el perquè. Aparentment, en un article a la contra de la Vanguardia, una dona que havia rebut un trasplantament de cor afirmava que notava la presencia del donant. En realitat això només demostra que el poder de la suggestió és molt gran. És el mateix fenomen que es dona quan notem com una presència inquietant al darrere nostre mentre caminem de nit per un carreró fosc.
Però la frase que més m’ha interessat és la de la doble negació. No està científicament comprovat que això no passi! És una construcció sintàctica extremadament útil perquè sembla que serveix com argument per absolutament tot el que vulguis. Des del punt de vista de la lògica és una bestiesa, però en una discussió lleugera pot colar. Si ho penses un moment, de seguida veus que no té gaire sentit. Tampoc esta científicament comprovat que els follets no existeixin. No està científicament comprovat que el déu Thor no ens miri des del cel. No està científicament comprovat que no… el que us passi pel cap. Per descomptat, que no estigui demostrat que no, no vol dir que sigui que si. Aquesta manera d’argumentar enganyosament és el que en lógica en diuen una fal·làcia. I en concret, aquest és un bon exemple d’un argument ad ignorantiam o argument d’ignorància.
La frase la va posar de moda l’Eduard Punset , pel qual tinc un profund respecte i en molts casos admiració però... quan va dir que no està comprovat científicament que ell tingui que morir. Allò era una broma (suposo), però va tenir més èxit del esperat. En realitat és la mena d’arguments que es fan servir en ambients pseudocientífics per justificar actituds poc realistes. Pots afirmar la bestiesa que vulguis i tot seguit dir (amb posat seriós) “no està demostrat que el que dic no sigui cert”.
En realitat imagino que el que volia dir era simplement “quin mal rotllo, els òrgans d’algú que ha comés un crim”. Aquest és un sentiment visceral que puc entendre perfectament. Però hauria d’haver mesurat una mica (molt) més la manera com ho ha expressat i el raonament que ha fet.
Gràcies Dan.

lunes, 22 de octubre de 2012

Plaer... però, poca broma!

Un dels plaers que arriben amb la tardor és el d’anar a buscar bolets. Hi ha qui els va a caçar o a collir. Són els que en saben de veritat, els del país, els boletaires amb majúscules. Jo sempre he sigut un aficionat per qui els bolets són part del dia al bosc, però també una excusa per fer un bon esmorzar a Bagà o al peu del Pedraforca acompanyats d’un cistell que faria riure als entesos.
I, naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells, Potes de Perdiu i Llanegas a la tardor. El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!
El cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets. I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides). De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).
El verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció. Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.
Per això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.
El principal verí que conté és l'amanitina, que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.
Doncs l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger. Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge. Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals, energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.
I això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre es pot fer en el curt espai de temps disponible.
Per tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu, amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.

Comencem pel principi

Bé, després d'aquest llarg "parón" en el blog, és el que comporta un trasllat de consulta, vull començar la temporada parlant de bolets, però potser diem-li, en primer lloc fongs, que al plaer alimentari i culinari ja hi arribarem, més endavant.
Sents la paraula “fong” i el primer que pensem és en un bolet o en una floridura. En tot cas, en organismes poc importants, com un afegit als éssers vius importants, els animals i les plantes. De fet, fins fa poc els fongs es consideraven plantes. Després de tot, creixen com les plantes, estan immòbils com les plantes, es reprodueixen de manera semblant a les plantes i , en el fons, els bolets tenen tot l’aspecte de plantes. Per això els imaginem com una mena de plantes de segona divisió.
Un greu error. L’estudi del seu material genètic i del seu metabolisme revela que un fong està molt més emparentat amb nosaltres que amb una planta. Per això es considera un regne a part. Un regne amb un milió i mig d’espècies diferents, de les que fins ara només n’hem catalogat 70.000.
El món seria un indret ben diferent sense fongs. Són ells els que s’encarreguen de fer neteja de la matèria orgànica. Els arbres caiguts, els animals morts i qualsevol tipus de matèria orgànica pot ser digerit en part per molts organismes. Però els campions a l’hora de digerir matèria orgànica que qualsevol tipus són els fongs. Són l’autèntic i insubstituïble servei de neteja de la natura.
En això veiem una de les similituds entre animals i fongs. Les plantes viuen aprofitant la matèria inorgànica i l’energia del Sol per fabricar-se la seva matèria orgànica. En canvi, els animals i els fongs ens alimentem d’aquesta matèria orgànica que fabriquen les plantes. Només hi ha un “petit” detall que diferencia la manera que tenim d’aprofitar-ho.
Nosaltres ingerim l’aliment i a quan el tenim a l’interior, dins l’estómac, el digerim. En canvi, els fongs el que fan és instal·lar-se sobre la matèria orgànica, començar a deixar anar els enzims digestius i deixar que actuïn. Tot seguit simplement van absorbint la matèria orgànica ja digerida. Com que la digestió la fan externa, poden disposar d’uns enzims digestius extremadament potents, capaços de digerir gairebé qualsevol cosa. Uns enzims que ens resulten molt útils quan els purifiquem i aprofitem de manera industrial.
Normalment els fongs no els veiem. Són filaments invisibles que es van escampant pel terra i les superfícies de les coses on hi poden arribar. Només els veiem quan detecten menjar, envien senyals químics i totes les hifes acaben omplint la regió on hi ha l’aliment. Pot ser una zona de terra on hi ha una caca d’ocell, un tronc mort, una peça de fruita deixada sobre la nevera, o la zona humida de suor entre els dits dels nostres peus. I també veiem el seu mecanisme reproductor, els bolets. Molt més espectaculars i bonics que el fong en si mateix, però que estrictament només són estructures fabricades pel fong per deixar anar espores.
I si penseu que els fongs només fan nosa i no són gaire importants, faríeu bé de recordar que sense ells no tindríem pa, cervesa, vi, antibiòtics, detergents o al·lucinògens. Amb certesa no hi hauria líquens, que no deixen de ser un fong combinat amb una alga. Però probablement tampoc tindríem boscos, plantes, ni animals. Dues de cada tres plantes poden viure gràcies a associacions amb fongs. I de fet, probablement van poder colonitzar terra ferma gràcies a que els fongs havien fet el pas uns quants milions d’anys abans.
De fet, per fer-nos una idea de la importància dels fongs a la història del nostre planeta podem fer una ullada a la gran extinció del permià. En aquell esdeveniment va desaparèixer el 90 % de les espècies i durant uns quants milions d’anys, la Terra va ser un erm habitat bàsicament per fongs. Si un alien hagués arribat en aquell moment s’hauria endut una impressió ben diferent de com és la Terra. Potser a nosaltres ens semblaria un indret inhòspit, però des del punt de vista dels fongs segur que era un paradís!