Un suculent banquet

Aquest any estem parlant molt del Titànic, ja que fa cent anys del seu enfonsament, el diumenge 14 d’abril de 1912 el gran navili RMS Titànic va passar a la història de la pitjor manera possible. Durant el viatge inaugural, i quan es desplaçava a tota màquina a través d’una zona amb icebergs, va topar amb un d’ells i en poques hores es va enfonsar a les gèlides aigües de l’Atlàntic nord. En aquell naufragi van perdre la vida al voltant de mil cinc-centes persones, ofegades o per hipotèrmia.

Des d’aleshores les normes de seguretat es van modificar per garantir un nombre suficient de bots salvavides, però també per evitar el pas de navilis per zones perilloses. També va ser arrel d’allò que es va establir el sistema de vigilància d’icebergs.

Curiosament, i malgrat la fama que va assolir, aquella no va ser la pitjor catàstrofe naval. Al 1945 un transatlàntic alemany, el Wilhelm Gustloff, ple de refugiats va ser torpedinat per un submarí rus. Es va enfonsar en menys d’una hora i van morir quasi nou mil persones. Com sis Titànics junts!

Com que la història del Titànic va esdevenir gairebé una llegenda, amb el temps es van muntar expedicions per localitzar les restes del naufragi, i finalment el van localitzar a quatre mil metres de fondària. El cas estava partit en dos, però el més curiós era el mal estat general de la nau. Arreu s’hi podien veure una mena d’estalactites oxidades de colors rogencs i negrosos que penjaven de les zones metàl·liques. Això va ser una mala notícia per aquells que esperaven anar recuperant restes de la nau amb idea de fer-hi negoci. Però també una certa sorpresa ja que a aquella fondària s’esperava un ritme de corrosió més aviat lent.

Doncs quan s’han fet anàlisis de l’estat de les restes sembla que el que li està passant a la nau és, bàsicament, que hi ha determinats bacteris que se l’estan menjant.

La manera com es repartia la corrosió resultava interessant. Era molt notable la diferència entre zones properes als objectes de fusta i les altres zones on únicament hi havia metall. Aquestes últimes estan molt més degradades, encara que la diferencia no durarà gaire més.

Ja sabem que el ferro en contacte amb l’aigua s’oxida, però la degradació del Titànic era molt superior a l’esperada. Alguna cosa més estava passant allà baix.

La clau són uns bacteris particulars que no fan servir un metabolisme basat en l’oxigen, com nosaltres i com la majoria d’ésser vius de la Terra. Són la família de bacteris sulforeductores, que per obtenir energia i mantenir el metabolisme el que fan és reaccions químiques basades en el sofre. És un sistema menys eficient que el nostre, però que en zones on no hi ha oxigen els permet viure. De fet, l’oxigen és altament tòxic per aquests bacteris.

Les reaccions químiques són una mica complicades, però si hi ha ferro en el sistema funcionen millor. Es generen més àcids, que fan que els bacteris visquin més còmodes i al final el ferro es transforma en sulfur de ferro, que és el que li dóna el color negre als caramells que pengen arreu de la nau.

Aquests bacteris, però no podien viure gaire còmodes a prop dels indrets del vaixell on hi havia fusta. La fusta era matèria orgànica que, al degradar-se alliberava oxigen, un producte que és tòxic per als bacteris del sofre. Per això el ferro d’aquestes zones està menys degradat. En canvi, altres bacteris que s’alimenten de matèria orgànica ja es trobaven a gust en aquelles condicions i s’anaven alimentant de les restes orgàniques de la nau.

Al final el que es forma és una comunitat microbiana ben organitzada. A la part exterior de les estalactites d’òxids hi ha els bacteris que viuen amb oxigen, els que s’anomenen aeròbics. Aquests bacteris s’alimenten dels productes residuals dels bacteris del sofre, que es troben a l’interior de l’estalactita, on no hi arriba l’oxigen i en canvi tenen accés al ferro. Una comunitat ben avinguda que cada dia degrada una bona quantitat de la nau i que, amb el temps, acabarà per netejar el fons del mar completament.

De manera que la propera vegada que mireu fotos de les restes del Titànic, recordeu que el que estareu mirant és, en realitat, un gegantí cultiu d’uns tipus de bacteris molt particulars o un gran i suculent banquet.

Petits moments?

Aquest cap de setmana hem passat uns dies en família, en un entorn totalment recomanable a la vall de Llémena. A una casa rural, EL Nus de Pedra (senzillament fantàstic, gràcies Joan, Montse i família). Bé el fet és que el meu fill en una passejada pels idíl·lics paratges de la zona, va trobar un fòssil d'un cargol i en explicar-li que volia dir això dels fòssils, em va venir al cap un d'aquells aconteixaments que llegeixes i que ens fan sentir part d'una Història gran, però a la vegada plena de petits moment, senzills, que fem per costum i sense adonar-nos, que la fan encara més gran.
De vegades passen coses extraordinaries que fan que aquests moments, en principi intrascendents, ens quedin grabats en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània, concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar literalment grabat en pedra.
I tot va començar amb un excrement d'elefant.
El 1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i tirant-se això, trossos d' excrements secs d'elefant. Per esquivar-ne una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants, jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids. Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar, van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment, a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant. Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella, caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.