Aquest cap de setmana hem passat uns dies en família, en un entorn totalment recomanable a la vall de Llémena.
 A una casa rural, EL Nus de Pedra (senzillament fantàstic, gràcies Joan,
 Montse i família). Bé el fet és que el meu fill en una passejada pels idíl·lics paratges de la zona, va trobar un fòssil
 d'un cargol i en explicar-li que volia dir això dels fòssils, em va 
venir al cap un d'aquells aconteixaments que llegeixes i que ens fan sentir
 part d'una Història gran, però a la vegada plena de petits moment, senzills, que fem per costum i sense adonar-nos, que la
 fan encara més gran.
De vegades passen coses 
extraordinaries que fan que aquests moments, en principi intrascendents, ens 
quedin grabats en el record per sempre. Però el súmmum d'això va succeir 
fa tres milions i mig d'anys l'indret que ara anomenem Tanzània, 
concretament a Laetoli, quan un fet completament intrascendent va quedar
 literalment grabat en pedra.
I tot va començar amb un excrement d'elefant.
El
 1976, uns investigadors del grup del doctor Leakey estaven jugant i 
tirant-se això, trossos d' excrements secs d'elefant. Per esquivar-ne 
una, un d'ells es va ajupir i va adonar-se que al terra es podien 
observar emprentes d'animals en la pedra sedimentaria. Quan ho van mirar
 més atentament van descobrir un gran nombre de rastres d'elefants, 
jirafes, rinoceronts, i altres animals, alguns de ja extingits. Aquella 
roca s'havia format per dipòsits de cendres d'un volcà proper i una 
serie de condicions realment rares van fer que les emprentes es 
mantinguessin en diferents capes de roca.
Però pocs anys desprès, mentre analitzaven els rastres, es van adonar del que eren clars exemples de petjades d'homínids.
 Eren dos rastres (un de més gran i l'altre més petit) que caminaven 
paral.lels al llarg de uns 30 metres. Primer van pensar que corresponien
 a un mascle i una femella. Però desprès van haver de matisar aquesta 
interpretació.
Els rastres son fantàstics. Mirant-los es pot veure 
que per allà, i en posiciò bípeda, dos avantpassats nostres van caminar,
 van deturar-se un moment, van mirar al voltant i van seguir el seu 
camí... cap a on? Això ja no ho sabrem mai.
I a anat de poc que les 
emprentes es perdessin. Quan van enllestir els treballs, van tornar a 
tapar els rastres amb terra per protegir-los de la degradació. Però amb 
la terra també hi van possar (inadvertidament) llavors d'arbres, que van
 germinar i les arrels dels quals van començar a malmetre els rastres. Per això fa uns anys van tornar a destapar-ho i recobrir-ho de nou amb materials més segurs.
Però
 he dit que els rastres potser no corresponen, com semblava inicialment,
 a un mascle i una femella. I això és el que trobo més impressionant. 
Una anàlisi més detallada, amb motllos i reconstruccions dels contorns 
va revelar que, en realitat, els rastres son tres! Hi ha una altre serie
 de petjades més petites dins de les petjades grans.
És difícil no 
fer-se una imatge mental del que podria haver passat, fa tres milions 
d'anys, per les planùries de l'Àfrica. Dos homínids, mascle i femella, 
caminen per un terreny fangós mentre que uns metres enrera el tercer, un
 infant, fa una cosa que molts hem fet de petits... caminar mirant de 
posar els peus dins les emprentes que va deixant el pare!
Absolutament humà.

