Des
d’aleshores les normes de seguretat es van modificar per garantir un
nombre suficient de bots salvavides, però també per evitar el pas de
navilis per zones perilloses. També va ser arrel d’allò que es va
establir el sistema de vigilància d’icebergs.
Curiosament,
i malgrat la fama que va assolir, aquella no va ser la pitjor
catàstrofe naval. Al 1945 un transatlàntic alemany, el Wilhelm Gustloff,
ple de refugiats va ser torpedinat per un submarí rus. Es va enfonsar
en menys d’una hora i van morir quasi nou mil persones. Com sis Titànics
junts!
Com
que la història del Titànic va esdevenir gairebé una llegenda, amb el
temps es van muntar expedicions per localitzar les restes del naufragi, i
finalment el van localitzar a
quatre mil metres de fondària. El cas estava partit en dos, però el més
curiós era el mal estat general de la nau. Arreu s’hi podien veure una
mena d’estalactites oxidades de
colors rogencs i negrosos que penjaven de les zones metàl·liques. Això
va ser una mala notícia per aquells que esperaven anar recuperant restes
de la nau amb idea de fer-hi negoci. Però també una certa sorpresa ja
que a aquella fondària s’esperava un ritme de corrosió més aviat lent.
Doncs
quan s’han fet anàlisis de l’estat de les restes sembla que el que li
està passant a la nau és, bàsicament, que hi ha determinats bacteris que
se l’estan menjant.
La
manera com es repartia la corrosió resultava interessant. Era molt
notable la diferència entre zones properes als objectes de fusta i les
altres zones on únicament hi havia metall. Aquestes últimes estan molt
més degradades, encara que la diferencia no durarà gaire més.
Ja
sabem que el ferro en contacte amb l’aigua s’oxida, però la degradació
del Titànic era molt superior a l’esperada. Alguna cosa més estava
passant allà baix.
La
clau són uns bacteris particulars que no fan servir un metabolisme
basat en l’oxigen, com nosaltres i com la majoria d’ésser vius de la
Terra. Són la família de bacteris sulforeductores,
que per obtenir energia i mantenir el metabolisme el que fan és
reaccions químiques basades en el sofre. És un sistema menys eficient
que el nostre, però que en zones on no hi ha oxigen els permet viure. De
fet, l’oxigen és altament tòxic per aquests bacteris.
Les
reaccions químiques són una mica complicades, però si hi ha ferro en el
sistema funcionen millor. Es generen més àcids, que fan que els
bacteris visquin més còmodes i al final el ferro es transforma en sulfur
de ferro, que és el que li dóna el color negre als caramells que pengen
arreu de la nau.
Aquests
bacteris, però no podien viure gaire còmodes a prop dels indrets del
vaixell on hi havia fusta. La fusta era matèria orgànica que, al
degradar-se alliberava oxigen, un producte que és tòxic per als bacteris
del sofre. Per això el ferro d’aquestes zones està menys degradat. En
canvi, altres bacteris que s’alimenten de matèria orgànica ja es
trobaven a gust en aquelles condicions i s’anaven alimentant de les
restes orgàniques de la nau.
Al final el que es forma és una comunitat microbiana
ben organitzada. A la part exterior de les estalactites d’òxids hi ha
els bacteris que viuen amb oxigen, els que s’anomenen aeròbics. Aquests
bacteris s’alimenten dels productes residuals dels bacteris del sofre,
que es troben a l’interior de l’estalactita, on no hi arriba l’oxigen i
en canvi tenen accés al ferro. Una comunitat ben avinguda que cada dia
degrada una bona quantitat de la nau i que, amb el temps, acabarà per
netejar el fons del mar completament.
De
manera que la propera vegada que mireu fotos de les restes del Titànic,
recordeu que el que estareu mirant és, en realitat, un gegantí cultiu
d’uns tipus de bacteris molt particulars o un gran i suculent banquet.
