viernes, 25 de febrero de 2011

Cardos i Escòcia

Fa un parell de dies el meu fill em preguntava per una planta que només el nom, ja li feia gràcia  “Cardos borriqueros”. 
Jo li comentava que, ben mirats, aquests matolls tampoc són tant lletjos. De fet tenen un cert encant sempre que no t’hi punxis. I, a més, els cards són uns autèntics campions de la supervivència. De fet, fins i tot han arribat a tenir massa èxit.
El problema en parlar dels cards és saber exactament a quina planta ens referim, perquè de cards s’hi ha de molts tipus i de diferents gèneres, com Carduus, Cynara, Cirsium o Onopordum. A més el mateix nom es pot aplicar a diferents plantes segons la zona. Però en tot cas, la característica principal és que tenen fulles endurides fins formar punxes.
Aquestes punxes segur que han salvat la vida dels cards moltes vegades. Però també van salvar un regne. Segons una llegenda, un exèrcit d’invasors nòrdics va intentar conquerir Escòcia durant el segle XIII. Els invasors pretenien atacar de nit i per sorpresa un destacament escocès, però un dels invasors es va punxar amb un card i va deixar anar un crit (o un renec). Això va alertar als defensors que van poder reaccionar a temps i finalment guanyar la batalla i aturar la invasió. A partir d’aleshores, el card és un dels símbols nacionals escocesos.
Com passa amb moltes plantes, cal vigilar quan parlem de la flor. La del card en realitat és una agrupació de flors. Tècnicament s’en diu un “capítol” i on ens sembla que hi ha una única flor en realitat n’hi ha moltíssimes.
Algunes de les espècies de cards poden arribar a tenir una altura considerable. Fins a dos metres. I la majoria són bianuals, viuen dos anys i s’assequen. També n’hi ha que es mengen, però són les menys. Com en quasi totes les plantes, dels cards s’en poden extreure principis actius als que se'ls atorguen propietats medicinals diverses. A més, també s’han fet servir per fabricar biocombustibles, encara que en aquest cas el problema segueix sent el mateix d’altres plantes: la gran quantitat de terreny que cal dedicar-hi per obtenir una producció mínimament acceptable.
Ben mirat, encara que facin servir l’expressió “cardo” d’una manera despectiva per referir.se a una persona lletja, les flors dels cards tenen molt encant. Per això es fan servir molt com a plantes ornamentals. I també per això els cards, que originàriament eren d’Europa i part d’Àsia, s’han anat escampant arreu del planeta. El problema és que s’han adaptat massa bé a pràcticament tot arreu on els han portat. Austràlia, Sudamèrica i Nordamèrica en pateixen les conseqüències ja que la planta no s’ha limitat a quedar-se als jardins. S’ha adaptat al terreny, ha anat colonitzant territoris amb molt èxit i ara és un problema per l’agricultura.
Potser un dels problemes estètics amb els cards és que es tracta de plantes molt resistents. Amb unes fulles força dures i punxegudes. Això no és massa problema mentre tenen flors. Un camp de cards florits pot ser ben maco. Però quan s’han mort i queden només les restes seques, aquestes triguen força a desaparèixer. Mentre la resta d’herbes cauen i es podreixen de seguida, el card segueix allà, sec, daurat, amb punxes i sense la compensació de les flors. Una combinació que als humans, guiats per l’estètica, no ens acaben de fer el pes. Un detall que, naturalment, a la natura li és ben bé igual.

miércoles, 23 de febrero de 2011

Espasmes i vacunació

Els avenços en la medicina han fet que algunes malalties temibles han passat a ser considerades molèsties menors. Simplement el que passa és que ja no tenim memòria social de les seves conseqüències. Això és perquè una cosa és que t’ho digui el metge, i una altra de molt diferent és que coneguis persones afectades per la malaltia.
Un fantàstic exemple d’això és el tètanus.
El cas és que tots som conscients que cal vacunar-nos del tètanus i que si ens fem una ferida amb un ferro rovellat cal posar una dosi de record. Però en realitat el tètanus no és una malaltia que ens tregui la son ni que ens faci patir. Ningú pateix de tètanus, oi?
Doncs el cas és que cada any es mor un milió de persones per tètanus arreu del món. I és una manera de morir particularment dolorosa. Naturalment el que passa és que aquestes morts tenen lloc als països poc desenvolupats. Als Estats Units, per exemple, no arriben als cent casos anuals. És una demostració excel·lent de l’èxit que ha representat la implantació de les vacunes i un fet que els que argumenten contra les vacunacions no haurien d’oblidar.
Però el tètanus, un exemple de malaltia infecciosa però no contagiosa, és una afecció curiosa. Primer per l'associació que es fa amb les ferides per ferros rovellats. Durant molt temps vaig pensar que es tractava d’un microbi que vivia al ferro. Per això la meva sorpresa va ser gran quan vaig descobrir que l’hàbitat del Clostridium tetani és el nostre budell junt amb el d’altres animals.
Per tant, el microbi el portem habitualment a sobre, i no ens fa cap mal. En realitat, és tracta d’un microorganisme que no aguant la presència d’oxigen. Per això el trobem en ambients sense aire. El que passa és que a través de la femta, sobretot dels animals domèstics, s’escampa per tot arreu. Però com que l’oxigen de l’aire li és tòxic, no ho fa en forma de microbi sinó d’espores.
El cas és que hi ha espores del microbi del tètanus arreu. No únicament als ferros rovellats. I quan ens fem una ferida, és molt freqüent que algunes d’aquestes espores entrin dins el nostre organisme. No als budells sinó dins els teixits danyats.
I aquí pot passar que sobtadament la situació sigui ideal pel microbi. En determinades condicions, si la ferida és prou fonda i els vasos sanguinis que hi anaven queden danyats, es trobarà en un ambient humit, calent i sense oxigen. Aleshores pot començar a créixer i a fabricar la seva arma secreta. La toxina tetànica.
Aquesta toxina té una característica peculiar. La transporten els nervis. Entra dins les neurones i lentament va per dins en direcció cap a la medul·la espinal. Allà, si n’hi arriba prou quantitat pot acumular-se en els espais entre les neurones, el que anomenem les sinapsis, l’indret on s’intercanvien senyals. I interfereix la senyalització entre neurones. Però la toxina té preferència per unes neurones concretes: les inhibidores.
El nostre cos treballa normalment amb dos estímuls oposats funcionant alhora. D’aquesta manera únicament cal que un dels dos sigui afavorit lleugerament per aconseguir el que volem. En el cas dels músculs, a més, sempre hi ha estímuls per contraure i estímuls per relaxar. Quan mantenim un braç quiet és perquè els dos estímuls estan perfectament equilibrats.
Doncs la toxina del tètanus bloqueja els senyals inhibidors, de manera que tots els músculs comencen a rebre únicament senyals de contracció. Aleshores es perd el control muscular perquè els senyals que envien els nervis per relaxar no arriben a destí. I, sense poder fer res per evitar-ho, la musculatura es va contraient més i més, fins arribar al màxim de capacitat de la fibra muscular.
Sovint comença per la musculatura de la mandíbula i de la nuca, però es pot anar escampant arreu del cos. Aquestes contraccions és el que s’anomena “tetània” i són extremadament doloroses. La causa és entre altres, que els nervis que afecten al dolor o a la consciencia no es veuen afectats i enviaran senyals d’alarma constantment.
Finalment, la rigidesa pot afectar als músculs encarregats de la respiració i arriba la mort per asfíxia, quan els pulmons queden també immobilitzats.
La dada important és que no hi ha cap tractament per curar el tètanus un cop ben establert. Per contra, la vacunació ens protegeix perfectament de la malaltia.
De manera que no li perdem el respecte al tètanus. Una malaltia molt greu, però alhora un exemple del que les vacunes han arribat a representar per la nostra salut.

lunes, 21 de febrero de 2011

El cas "S" i el gen Homer Simpson

Funes el memorioso” és un conte de Jorge Luis Borges protagonitzat per un home que disposa d’una memòria prodigiosa. Tant que, segons relata “... Funes no sólo recordava cada hoja de cada árbol de cada monte, sino cada una de las veces que la había percibido o imaginado...”. Però aquesta fabulosa capacitat que tant bé ens aniria de vegades, es revela com una maledicció. “Había aprendido sin esfuerzo el inglés, el francés, el portugués, el latín. Sospecho, sin embargo, que no era muy capaz de pensar. Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer.”
El cas és que la ficció, de vegades, pot aproximar-se molt a la realitat. I la hipermnèsia, o la capacitat patològicament incrementada de guardar i evocar records, es dóna en algunes ocasions. Probablement el cas més espectacular va ser el de Solomon V. Shereshevskii, un periodista que va ser investigat pel psicòleg rus Alexander Luria. El cas de Shereshevskii, que durant molt temps es va conèixer únicament com “S”, posa de manifest el fet que oblidar les coses no ha de ser necessàriament un problema i que, de fet, és una benedicció.
Aparentment la memòria de “S” era inabastable. En realitat, una de les coses que Luria va intentar identificar en el seu pacient era fins on arribava la seva memòria, però mai va aconseguir trobar un límit a la quantitat de material que podia recordar. I encara més sorprenent, tampoc semblava haver-hi un límit temporal. Luria explica que “S” va aconseguir recordar perfectament una llista de cinquanta paraules que havia llegit... setze anys abans!
El problema va ser que la immensa càrrega d’informació es va anar convertint en un suplici per “S”. Tots els fets tenien el mateix valor a la seva ment. Records importants, dramàtics o fabulosos restaven tant nítids en la seva memòria com els més irrellevants detalls. Un poema, una gran novel·la, tant sols eren una llista de paraules, totes amb aproximadament el mateix valor emocional. Per això, una de les preguntes que amb més insistència li feia al seu metge era: “Com puc fer-ho per oblidar?”.
Al final va arribar un moment en que era incapaç de distingir si una conversa l’havia tingut feia uns minuts o feia molts anys. I els últims anys els va passar internat en un manicomi.
Avui en dia hi ha altres casos coneguts de memòria monumental, encara que cap arriba als extrems de “S”. Per exemple, són freqüents els casos d’autistes caracteritzats per una capacitat fabulosa de recordar xifres. Curiosament, també és molt freqüent que estiguin afectats de sinestèsia.
Tot això ens dóna una idea de la complexitat d’un procés que fem automàticament. Tant sols quan tenim dificultat per recordar alguna cosa rutinària o quan no ens surt la paraula que busquem, ens adonem de com pot arribar a ser de subtil el mateix fet de recordar alguna cosa. I és que si ho pensem un moment, la quantitat de dades que retenim al llarg de la vida és monstruosa. Recordem fets, llocs, olors, sentiments, cares, aromes, somnis, percepcions, regles abstractes... Tot està dins el cervell, normalment disponible tant bon punt ens faci falta.
Però casos com “S” també ens recorden l'extrema importància d’aplicar filtres i categories a tot el que percebem. Hi ha coses que és important recordar, però n’hi ha moltes més que no són rellevants i podem prescindir-ne. No fer-ho pot conduir-nos a la bogeria. 
Doncs bé, l'altre dia vaig llegir un estudi a la revista PNAS d’un treball titulat “RGS14 is a natural suppressor of both synaptic plasticity in CA2 neurons and hippocampal-based learning and memory”. 
Potser tot plegat no us digui res i soni a bla bla bla científic incomprensible. Però els qui van fer el treball van rebatejar el gen RGS14 amb el nom de “gen Homer Simpson” i, és clar, això va cridar la meva atenció.
El treball és interessant i la referència a l’amic Homer és comprensible. Van observar que si agafaven ratolins i els hi treien el gen RGS14, els animalets resolien millor els laberints i mostraven una clara millora en el reconeixement d’objectes. De seguida es van treure conclusions que els ratolins sense aquest gen eren “més intel·ligents”.
Evidentment, aleshores toca preguntar-se per quin motiu portem a sobre un gen que ens impedeix ser intel·ligents. RGS14 sembla ser un gen que ens fa poca-soltes i batejar-lo com a Homer Simpson, ni que fos en la intimitat, era gairebé inevitable. Però des d’un punt de vista evolutiu costa entendre que s’hagin seleccionat gens que promouen l’estupidesa.
L’activitat del gen RGS14 sembla important en algunes zones de l’hipocamp, una regió del cervell responsable de l’aprenentatge i de la formació de la memòria. Però sovint oblidem que per la memòria i per aprendre, és tant necessari recordar les coses importants com oblidar les irrellevants.
Potser incrementar massa la capacitat de recordar sigui un problema més que una virtut. Al menys, això és el primer que vaig pensar quan vaig llegir alguna cosa sobre el gen “Homer Simpson”.
Més enllà dels titulars divertits, l’estudi d’aquest gen ens pot ajudar a entendre com funciona això de la memòria. Sense ell, la capacitat que tenen algunes neurones per connectar i desconnectar amb altres sembla limitada. És evident que aquesta plasticitat és important per fixar els records de manera correcte. Però el com encara l’ignorem. Com sempre acabem dient els científics, caldrà més estudis per acabar de comprendre el mecanisme que estudiem.
També serà divertit veure que passa quan les anàlisis del genoma siguin més econòmiques. Una de les coses que segurament mirarem tots serà si no tenim el gen RGS14 massa actiu. Perquè posats a tenir desequilibris, millor que siguin els que ens allunyen del comportament del Homer!
Tot aquests processos no són senzills i requereixen molta dedicació per part del nostre cervell. Sembla que una de les funcions de dormir és justament donar temps al cervell a fixar els records importants i eliminar la moralla de la memòria, amb aquest gen com a actor principal.
En tot cas, la propera vegada que oblidi alguna cosa, m’ho prendré amb calma. Em meravellaré de totes les coses que malgrat els ocasionals despistes puc recordar... i donaré gràcies per ser capaç d’oblidar!

viernes, 18 de febrero de 2011

Mirades en moviment

Quan ens posem la roba, durant una estona relativament breu som conscients de la sensació de la roba en contacte amb la pell. Però, a no ser que alguna peça estigui mal posada i faci nosa, de seguida ens n’oblidem. Una cosa semblant ens passa amb els sorolls. La remor de fons del bar, el soroll del ventilador de l’ordinador, la fressa del carrer, a no ser que siguin particularment alts o empipadors passen a ser ignorats per nosaltres. Amb les olors tres quarts del mateix. Tret de les flaires especialment pudents ens acomodem de seguida a les aromes o les olors que ens envolten.
El que passa és que el sistema nerviós el tenim molt ben preparat per detectar alteracions, canvis, irregularitats. Qualsevol cosa que sigui diferent posa en marxa grups de neurones que reclamen la nostra atenció. Ser conscients de la monotonia resulta un malbaratament d’activitat neuronal. D’aquesta manera, el cervell s’ocupa de coses potencialment interessants o perilloses, i ignora la normalitat.
Doncs encara que no en siguem conscients, amb la vista passa exactament el mateix. El que veiem millor són les alteracions en el camp visual. Això es veu clar quan mirem un paisatge immòbil i sobtadament percebem algun moviment. Hi ha com una descàrrega en la nostra atenció que es focalitza immediatament en allò que trenca la imatge estàtica.
Aquest és un sistema extremadament útil per animals caçadors, ja que no cal estar pendent de tot el que cobreix el camp visual. Sóls cal esperar que es trenqui la quietud com per ser-ne plenament conscients i poder dedicar-hi tota l’atenció. I això en una cosa que saben molt bé les preses, moltes de les quals resten immòbils quan s’ensumen que hi ha depredadors a prop. Saben que en el moment que es moguin seran detectats i començarà la carrera per salvar la vida. Aquest és un tret heretat dels nostres avantpassats, que a ells els era molt útil per caçar, però la evolució encara no ha decidit prescindir d'ell, tot arribarà.
De fet, el mecanisme que funciona a la retina és el d’adaptació. Les cèl·lules de la retina envien senyals al cervell quan mirem. Però si l’estímul que reben no es modifica, aquest senyal va fent-se més i més feble, fins arribar a desaparèixer. Igual que la sensació del tacte.
Això sembla una mica exagerat, perquè les imatges que anem veient al llarg del dia no van desapareixent de la nostra consciencia encara que siguin estàtiques. Però el cas és que, encara que no en siguem conscients, la imatge que veiem sempre està en moviment. Si el paisatge no es mou, ho fan els nostres ulls. I ho fan constantment.
En realitat l’ull no para quiet per dos motius. El primer és que no veiem igual per tot arreu. Al centre de la retina és on la imatge es forma amb major detall i precisió. Simplement el que passa és que al centre de la retina hi tenim més cèl·lules sensibles a la llum. Si ens fixem, quan llegim detectem clarament un parell de lletres, la resta de lletres que composen la paraula les intuïm, però si ens hi fixem, perdem de vista la lletra original. I la resta del text és allà, el veiem, però no podem llegir-lo a no ser que desplacem la vista. Per això, l’ull va fent un moviment constant, per tal d'anar “escombrant“ la imatge de manera que la zona més sensible de la retina passi per tot arreu.
Aquesta mena de moviments es diuen sacàdics, i duren entre 20 i 200 mil·lèsimes de segon. Hàbilment, el cervell ignora les imatges que es generen mentre l’ull es mou, de manera que tenim la percepció d’una foto estàtica. Però n’hi ha prou de mirar atentament els ulls d’algú per percebre els moviments sacàdics. Alhora, ell podrà veure els nostres, però cap dels dos n’és conscient dels propis.
I després hi ha un altre moviment afegit, els microsacàdics. Són uns molt més petits que fa l’ull per evitar el que deia al principi, que les cèl·lules de la retina s’acostumin a la imatge i deixin d’enviar estímuls nerviosos al cervell. Una microvibració que fan una vegada per segon per tal de generar algun canvi en els receptors de la retina i que no deixin d’enviar senyals. Aquests moviments ja són molt més petits i imperceptibles a simple vista.
De manera que mentre estem simplement mirant, el nostre ull està fent molta feina. Fins i tot quan badem amb la mirada perduda, hi ha molta més activitat de la que ens sembla. I sort que no ens n’adonem, perquè en cas contrari, el simple fet de mirar seria molt cansat!

miércoles, 16 de febrero de 2011

Xocolata...quin plaer!

Un plat, a dins un tros immens de pastís de xocolata, ben farcit de xocolata i amb xocolata desfeta per sobre. Ulls que es dilaten, aromes que desperten als sucs gàstrics, boca que saliveja i la promesa d’un plaer infinit. Que dimonis te la xocolata que és tant plaent?
Doncs la resposta son les endorfines. La nostra font interior de plaer.
Tot va començar amb la morfina. Fa temps es coneix que la morfina té un efecte important sobre el sistema nerviós. Fa de narcòtic, analgèsic, provoca eufòria i tambè causa dependència. Però des d’un punt de vista biològic, tot això volia dir que les cèl·lules havien de tenir receptors per la morfina. Alguna cosa que informés a la cèl·lula que hi ha morfina per allà. I al 1973 els van trobar. Varis grups, quasi simultàniament van descriure els que van anomenar receptors opiacis.
Però no era normal tenir receptors per una substància que el nostre cos no fabrica. El més probable era que, en realitat estiguessin dissenyats per alguna altra substància endògena, i que la morfina fos prou similar com per confondre al receptor.
I efectivament. Poc desprès van identificar unes substàncies, molt més potents que la morfina, que el nostre cos fabrica i que activen els receptors opiacis. Degut a la història del seu descobriment es van considerar morfines endògenes, i per això es van anomenar endorfines.
El nostre cos té missatgers pel dolor. Substancies (anomenades algèsics) que les generem quan alguna cosa va malament i que serveixen de senyal d’alarma. Però també en té que compensen el dolor i que ens fan sentir bé, molt bé. Son les endorfines.
De fet, quan estem enamorats, una de les coses que ens passen és que estem inundats d’endorfines. Per això tot ens sembla tant fantàstic. També durant el sexe s’allibera una bona quantitat. I en practicar esport, el cansament del final està associat a un sentiment gratificant. Doncs el motiu és, un cop més, que el nostre cos allibera endorfines. El mateix passa amb determinades músiques que saps que et fan sentir bé.
Curiosament la llet materna en té una bona quantitat. Potser sigui un mecanisme per deixar als nadons, a més de satisfets, contents.
Ah! I riure! El riure també desencadena una onada d’endorfines dins nostre. Mala cosa anar emprenyats sempre!
De fet, quan algú s'injecta drogues com l’heroïna o la morfina s'arriben a tenir nivells en sang moltíssim més alts que no pas els d'endorfines. El que succeeix aleshors és que es bloqueja la síntesi d’endorfines endògenes. El cos interpreta que va sobradíssim d’endorfines i que ja no cal fer-ne més. Per això, quan la droga desapareix, apareix la síndrome d’abstinència. Ja no hi ha heroïna, però és que també han desaparegut les endorfines.
I la xocolata estimula molt la generació d’endorfines. Per això ens proporciona tant plaer. I per això sentim una mena d’addicció a la xocolata, igual que hi ha addictes a estar enamorat (no a estimar, que és diferent) o als esports. El que volem és un bany d’endorfines en sang.
Realment valia la pena descobrir el Nou Mon per moltes coses, però sens dubte, la xocolata n’és una de les importants.
Santi Santamaria;... gràcies, continuarem disfrutant del teu plaer! 

Adaptació i enginyeria del so

Ahir parlavem, entre d'altres coses, com les espècies s'obren pas i s'adapten a la vida i l'entorn, doncs els ratpenats són un dels millors exemples de com els éssers vius aconsegueixen adaptar-se a tota mena d’ambients. Aquests mamífers voladors s’han fet famosos gràcies a la seva extraordinària capacitat per volar i orientar-se a les fosques fent servir l’oïda enlloc de la vista.
Quan anàvem a l’escola ens els posaven com exemple d’un radar animal. El ratpenat emet uns crits molt aguts i detecta els obstacles gràcies a l’eco d’aquests sons. La demostració més clara està en el fet que poden volar perfectament si els hi tapen els ulls, però ensopeguen amb els obstacles si els hi tapen les orelles.
Aleshores ens meravellem de com pot ser de fina la seva capacitat auditiva. Poden sentir l’eco d’un insecte al vol! Però la realitat és encara més extraordinària. Gràcies als ecos, els ratpenats es fan una imatge mental del mon que els envolta. Nosaltres ens la fem amb les ones de llum que capten els ulls i ells fan el mateix amb les ones de so que capten les seves orelles.
Però si ho pensem un moment, el sistema dels ratpenats presenta un problema molt greu que ha calgut resoldre.
Ja sabem que el que fan és anar emeten uns crits molt i molt aguts (de fet, són ultrasons) i que detecten les les febles ones de so que reboten en els obstacles. Molt bé. Però tots sabem que la intensitat del soroll disminueix amb la distància, i aquesta disminució també s’aplica al so rebotat que hauran de sentir. Per tant, cal que els ratpenats emetin uns sons molt intensos per tal de poder detectar l’eco que estarà molt esmorteït. I també caldrà tenir una oïda molt sensible, per tal de captar ecos molt febles i a sobre poder determinar amb precisió la direcció i la distància.
I aquí està el problema! Com s’ho fan per no quedar completament sords degut a la gran intensitat dels seus crits i a l’extremada finor de la seva oïda? I com s’ho fan per sentir l’eco quan el so que fan hauria d’emmascarar completament els sons rebotats? Desprès de tot, quin enginyer de so posaria els micròfons més sensibles del món just al costat dels altaveus més potents inventats mai?
Doncs això és el que ha fet la natura amb els ratpenats. I el sistema funciona! La solució va ser jugar amb les alternances. L’animal té, igual que nosaltres, uns ossets a l’oïda (L’estrep, el martell i l’enclusa) que transmeten i amplifiquen les vibracions captades pel timpà. Però també tenen uns músculs que els permeten controlar la funció d’aquests ossets, de manera que els poden “desconnectar” i tornar a “connectar”quan cal.
Així, el que fan és desconnectar l’oïda al moment d’emetre els ultrasons, i un instant després, emmudir i escoltar els ecos. Això poden fer-ho a un ritme de cinquanta vegades per segon! D’aquesta manera el sistema emissor i el sistema captador no s’interfereixen i la sensibilitat és màxima.
Aquest és un exemple típic de com un animal (o una cosa, o una persona o una idea...) d'entrada sembla desagradable i poc atractiu, i a mida que vas coneixent com és en realitat va esdevenint més i més admirable.
De manera, encara que siguin lletjos i que tinguin tant mala fama, la propera vegada que veieu un ratpenat volant per la nit mentre persegueix insectes, penseu que teniu al davant una obra mestra de l’enginyeria del so!

martes, 15 de febrero de 2011

Jordi o Friederik,... està a les nostres mans!

Per un dia i sense que serveixi de precedent, faig una parada per parlar sobre l'actualitat política del nostre pais.
Sempre he cregut que el meu blog és un lloc on fer, o si més no intentar, potenciar la ciència i investigació, per tant evito embolicar-me en tot allò que surti d'aquest termes, potser també perquè em sentiria fora de lloc, però dona la casualitat que arribem a un punt on la política pot fer que la ciència perdi part de la seva força tant nostrada, com a mínim dins les nostres fronteres.
Si bé hem d'agraïr moltes atencions universitàries, fins a l'actualitat, i que de la nostra vila surtin uns dels millors investigadors, i "mentes pensantes" del món., també estem davant del ja recalcitrant debat de l'empitjorament del sistema educatiu.
Per si fos poc, ara retallem en educació, sigui de la forma que sigui, no és un bon argument per fer front a la crisis. Recordem que d'aquí sortirà el nostre futur, els nostres Dr Valentí Fuster Carulla, Quim Monzó, Josep Maria Garrut Romà,  ... la pregunta que ens hem de fer és, recordar-los?, idolatrar-los sense més? o potser intentar formar algú com ells en un futur?
Un govern que no dedica tot, i dic tot el possible en l'ensenyament i investigació, està clar que és un govern amb poca ambició de futur.
No tinc ni idea de com estan les teranyines en les arques de la Generalitat, però de veritat creieu que no és possible i assolible un sistema educatiu amb garanties, que permeti que els nostres investigadors o futurs científics es quedin a casa?... reflexionem-hi tots, que això si que és preocupant.
Ens queixarem si després de tot hem de trobar ments prodigiosses nascudes aquí, triomfant fora del nostre pais. La "fuga de cervells" torna, i torna ben fort.
Està clar que la cultura, educació, ciència , investigació... tiraran endavant, però haurem de sortir fora per veure-ho, en tots els aspectes no deixa de ser una selecció de les espècies, de Charles Darwin, la vida s'obre pas, ho hem comprovat al llarg de la Història. Al cap i a la fi, acabo parlant de ciència.
Però tranquils, que la genètica fa meravellas i podrem clonar aquests científics, si veïem que no en surten de nous, això si, doneu per fet que els seus noms seran, de ben segur, Friederik, Hans o Heller.

viernes, 11 de febrero de 2011

I es va fer la llum!

La capçalera de Google ens fa recordar el 164 aniversari del naixement de Thomas Edison, inventor entre d'altres mil invents de la bombeta, i molt aprop queda el 115 aniversari dels Raigs X. Unes xifres curioses i a priori poc relacionades ja que normalment es celebren els 100, 150 o 200 anys d’alguna cosa. Però no ens posarem a criticar perquè qualsevol moment és bo per recordar un gran invent.
En Medicina quan parlem de llum o donarli llum a alguna part del cos no deixem de pensar en els raigs X. Ara ja no ens sorprèn el fet de poder mirar dins del cos i una radiografia és una tècnica d’allò més habitual. Fins i ja comença a quedar una mica obsoleta al costat d’altres mètodes, com la tomografia axial computeritzada (TAC) o la ressonància magnètica nuclear (RMN). Tot i així, encara es fan servir força els aparells de raigs X i en realitat ja n’hi ha prou si del que es tracta és de diagnosticar una fractura a un ós o alguna cosa semblant.
Però això no ens hauria de fer oblidar que durant molt temps la única manera que teniem els metges de saber el que passava dins el nostre cos era prement i colpejant des de fora. O obrint el cadàver, és clar. Una situació que va començar a canviar l’any 1895, quan un físic, en Wilhelm C. Röntgen va observar una fosforescència on no n’hi hauria d’haver.
L’home estava treballant amb uns tubs que generen rajos catòdics (anomenats tubs de Crookes) i per evitar la fluorescència que generen aquests tubs, els va tapar amb unes plaques fosques. Al vespre, quan ja estava enllestint la feina, es va adonar que un taulell on hi tenia restes de sals de bari semblaven emetre llum. Encara més interessant: Aquesta llum va desaparèixer en el moment que va apagar el tub de Crooke i va tornar quan el va encendre de nou. En Röntgen va deduïr que aquell aparell, malgrat que aparentment no feia cap llum, si que estava generant alguna mena de radiació que afectava les sals de bari i feia que emetessin llum. Una radiació que podia passar a través de la planxa que havia posat per tapar l’aparell.
De seguida va començar a fer proves. Va allunyar més i més les sals de bari, va anar posant objectes en el camí de les radiacions per veure si impedien el seu pas i fins i tot va obtenir fotografies de la radiació. Alguns metalls molt densos, com el plom no la deixaven passar, altres eren més o menys transparent a les radicacions. Va poder fer fotografies les siluetes d’objectes metàl•lics fins i tot des de darrera d’una porta.
I finalment ho va provar amb un cos humà. Com que ell havia de manipular l’equip, va demanar a la seva dona que posés la ma sobre una placa fotogràfica i va dirigir-hi aquelles radiacions misterioses durant una bona estona. El resultat va ser espectacular. La primera imatge dels ossos de la ma d’una persona. Els raigs que generava podien travessar la pell i la carn, però no els ossos ni el metall de l’anell que duia la dona. Ara sabem que cada material, cada teixit, segons com sigui de dens permetrà el pas dels raigs X amb més o menys eficàcia. Per això les imatges ofereixen diferents tonalitats de gris. La sang permet el pas de quasi tots, mentre que teixits com els ossos (o els tumors) resulten molt més opacs.
Aquella primera imatge va donar la volta al planeta i va obrir el camp de la radiologia. De passada va fer que l'any 1901 Röetgen guanyés el primer premi Nobel de física de la història. Calia, però, donar un nom a aquelles radiacions. Rötgen es va negar a que els posessin el seu nom. Com que no tenia ni idea del que eren, de moment els anomenava raigs X, ja que la “X” és la lletra que es fa servir per expressar la incògnita en matemàtiques. Al final el nom va tenir èxit i fins i tot quan ja es va esbrinar de que es tractava, el van mantenir.
Aquells raigs X van permetre una revolució, i no només en medicina. Els metges podiem explorar directament l’interior del nostre cos, els enginyers podien veure motors sense haver-los de desmuntar, els restauradors podien observar les diferents capes de sota d’un quadre sense gairebé manipular-lo. I sobretot, el convenciment que podíem veure a través dels objectes va obrir tot un nou camp de recerca que ens ha portat permès obtenir unes imatges absolutament increïbles.

miércoles, 9 de febrero de 2011

Música? o soroll

Si algú et diu que és daltònic de seguida penses: de quin color veu els colors? Això que jo descriuria com a verd, a tu que et sembla en la teva imatge mental? Potser un marró fosc? O un gris boirós? Però en tot cas, no ens causa sorpresa l’existència del daltonisme. De petits, normalment a l’escola ja ens n’havien parlat i per tant la tenim acceptada.
Però hi ha altres alteracions que quan en sents a parlar penses... com deuen viure en aquestes condicions? O bé... no serà això el que em passa a mi?
I una d’aquestes alteracions és la incapacitat per sentir la música.
El nom amb que es coneix és el d’amúsia i es caracteritza pel fet que aquestes persones no poden identificar que allò que estan sentint és música i no soroll. La seva ment és incapaç de construir les tonades, les melodies i les cançons que senten. Saben que sona alguna cosa, però no poden fer el pas que ens permet definir una fressa com a música, per molt evident que sembli a la resta.
De fet, la descripció que fan de moltes melodies és alguna versió de “sorolls repetitius i irritants”.
I no és perquè no la sentin, o perquè tinguin algun defecte a l’oïda o perquè els manqui cultura musical. L’alteració es troba, com no! al cervell. Perquè aquestes persones poden identificar els sons, poden parlar i escoltar correctament. Alguns són poliglotes, de manera que ha de tractar-se d’un mecanisme més subtil. Sembla que en Che Guevara ho patia, i un altre que sobtadament s'hi va trobar va ser en Ravel (si, el del Bolero) que a la fi de la seva vida poc a poc va anar perdent facultats i entre elles la d’identificar la música. Aquest va ser un cas particular, perquè deia que la tenia dins el cap, però no la podia expressar: Et puis, j'avais encore tant de musique dans la tête.’
Una de les claus sembla ser la incapacitat per discriminar diferents tons musicals propers. El mecanisme és completament diferent al daltonisme, però els efectes s’assemblen força. Igual que hi ha qui li costa distingir entre dos tonalitats de color semblants, altres no diferencien dos tonalitats de so properes.
En tot cas, la fascinació dels humans per la música és una característica ben curiosa. No se per quin motiu haurà evolucionat, però en tot cas en podem estar ben agraïts. La música és una cosa que pot omplir molt la vida. Un món sense música ha de semblar un món sense colors o un plat sense condimentar. El que hi falta no és imprescindible, però li fa perdre bona part de la gràcia.
Però la feina que fa el cervell per tractar amb la música és molt més complexa del simple escoltar. Hi ha un experiment interessant. Et fan escoltar una tonada coneguda, però a la que han canviat aleatòriament el to. Els dos i els fas segueixen sent dos i fas, però a diferents octaves. En aquestes condicions la tonada resulta completament inidentificable. Ara bé. Si et diuen de quina música es tracta, sobtadament esdevé reconeixible malgrat que soni “estranya” (podeu comprovar-ho aquí). Això indica que el cervell ja anticipa quina nota ha de venir, i si no és massa estranya, la fa encaixar dins la melodia.
D’altra banda, la proporció de persones que pateixen d’amúsia és més alta de la que podria esperar-se. Alguns estudis parlen de fins un 5% de la població. De manera que n’hi ha que canten fatal per algun motiu, i no i poden fer res.
Per la meva part, el que jo faig és ballar fatal. Podria ser que tingués aquest problema? Si no pots identificar un soroll com a melodia resulta impossible moure’s al seu ritme! Per saber-ho, hi ha indrets que fan estudis i on proposen tests que permeten esbrinar si discrimines correctament els tons i els “tempos”. Si teniu curiositat i temps podeu mirar-ho (millor dit, escoltar-ho) aquí.
Jo ja ho he fet i he tret un bon resultat. De manera que la música la identifico correctament. No tinc excusa. Si ballo malament deu ser perquè sóc un sapastre!

martes, 8 de febrero de 2011

Neandertals i carreres

Casualitats o no, pero la majoria de vegades que un tema volta com a notícia, un en relació el corrovora, o potser sóc jo, que el relaciono. En tot cas ahir parlavem sobre la evolució de l'home envers els cambis ambientals, doncs avuí he tingut la oportunitat de llegir un estudi publicat en l'últim numero de la prestigiosa revista The Journal of Human evolution, on feia referencia a la capacitat de corre dels Homo sapiens i neandertalis.
Com molt bé argumenta el professor David A Reichlen, de la Universitat de Arizona (EEUU).
Un Home actual hauria guanyat sense problema una marató a un nendertal. En un sprint la espècie extinta hagues tingut alguna oportunitat, però no en carreres a llarga distància.
No deixa de sorprende que una espècie que es dedicava a perseguir els seus aliments i caçar animals molt més rapids, tinguès tan poca resistència en recorreguts llargs, però aquí és on entra la evolució i adaptació al medi...
Els investigadors han analitzat la longitud de la tuberositat calcànea, una prominencia en l'os del taló que s'inserta en el tendó d' Aquiles, que uneix el bessó amb el peu. Els individus amb una tuberositat més curta gasten menys energia per corre i els neandertals tenien una tuberositat relativament més llarga que els humans actuals i que el Homo sapiens, el que feia incrementar el seu cost energètic al correr.
Resposta? : l'evolució.
Aquests Homo neanderthal feia menys temps que nosaltres que havien passat de la quadrupèdia a l'intent de bipedestació, i per tant, alguns mecanismes estaven lluny d'una adaptació complerta.
Les conclusions de aquest estudi tenen importants implicacions. La hipòtesis de la carrera de resistència postula desde la decacada de 1980 que les carreres de llarga distància van tenir un paper decisiu en la evolució del genere Homo al que pertanyen el Sapiens i el Neandertalis. La faceta de corredors de fons dels homo sapiens els va ajudar a perseguir les preses fins a l'extenuació, però tanmateix aquesta virtud fora menys útil en els neandertals, que visqueren en climes més freds i no podien esgotar a les seves preses tan facilment, pertant amb una bona carrera i una punteria envidiable podria ser suficient.
Amb això podem entendre molt millor la vida dels Homo neanderthal, que a causa de les temperatures extremadament baixes, necesitaven de moviments ràpids i energics per caçar i això aquesta característica anatòmica si que els hi era útil.
De totes formes amb la velocitat dels cambis actuals, el fet de poder tenir més o menys resistència, o poder ser més o menys ràpids,  no es tan rellevant alhora de poder alimentar-nos i sobreviure.
Potser si que li servia al Homo sapiens però l'evolució ha cambiat de prioritat, i anem llançats al sedentarisme com a principal forma de vida i el desgast és molt més mental que físic, d'aquí que requerim un canvi evolutiu en aquesta direcció. Però això precissa d'una cosa que actualment és molt valuosa; temps, i quan dic temps no parlo d' anys, sinó de generacions i generacions, podrem esperar tant?, o els cambis, que nosaltres mateixos provoquem, aniran més rapid que el nostre propi cos?
Com ens adaptarem al següent pas?, és tot una incògnita però ho farem... segur!

lunes, 7 de febrero de 2011

Hawking, evolució i polls

Ahir, en un diari sortia la primera entrega del DVD del científic Stephen Hawking on parlava de l'espai i ens feia entendre, molt gràficament, alguns dels secrets del nostre univers, o potser no hauriem de dir nostre només, perquè nostrar un lloc tan gran i amb tants indrets poc o gens conegut, només té cabuda en el narcisisme de la nostra espècie.
Be, en un dels fracments del dvd, visionava un fòrmula per quan fes falta evacuar el planeta, per manca de recursos o imposibilitat de viure sota un ambient tan contaminat, fins i tot ens descubria el planeta adecuat per acollir-nos.
Bé, doncs no estic gaire d'acord, ja que la historia de l'evolució ens ha ensenyat la habilitat que tenen els organismes per adaptarse al medi, per molt tòxic que sembli. I si més no, no podem obviar a  Darwin i la seva teoria sobre la sel·lecció natural de les espècies.
Posaré un exemple un xic especial: els polls.
L’evolució de les espècies no la podem observar directament ja que el ritme de transformació d’una espècie en altres és massa lent a escala humana. Això és una llauna, perquè molts dels atacs que es fan a la teoria es basen en aquest fet. Però encara que no podem veure una nova espècie, si que es pot anar observant com una espècie es va modificant per adaptar-se a canvis ambientals. No es tracta d’evolució sinó d’adaptació, però al menys podem veure part de la història.
Un exemple clàssic van ser les papallones angleses. Són unes papallones (bastant lletges, jo diria) que habitualment tenen un color blanquinós, i esporàdicament n’apareix alguna de fosca. Però durant la revolució industrial la població de papallones va canviar i cap al 1850, totes eren fosques i alguna era clara. Es diu que la clau era el pols fosc del carbó, que empastifava els arbres. Les papallones clares passaven desapercebudes sobre un tronc blanc, però eren molt evidents sobre un tronc d’arbre ennegrit i això les convertia en preses fàcils pels ocells. El medi ambient havia canviat i les que abans tenien poques possibilitats de sobreviure, sobtadament van passar a ser les afortunades que vivien i deixaven més descendents. Sembla que va anar així, perquè a partir del 1950 es van aplicar mesures per disminuir la contaminació a Anglaterra i això va fer que la població de papallones blanques tornés a augmentar.
La clau és que cada papallona és d’un tipus, però la població en general es va modificant a mida que l’ambient canvia.
Doncs sembla que ara podem assistir a un fenomen semblant, però amb característiques més empipadores. Cada vegada sembla més clar que els tractaments que s’apliquen als nens per tractar la presència de polls al cabell són menys efectius. I el fenomen que hi ha al darrera torna a ser el mateix. L’ambient on viuen els polls s’ha modificat. Abans no hi havia insecticides anti-polls i ara n’hi ha. El tractament mata la majoria de polls, però no a tots. Això és perquè, encara que a nosaltres tots els polls ens semblen iguals, en realitat la població no és homogènia. Segurament els polls es poden identificar entre ells perfectament i potser tots els humans els semblen iguals. Doncs igual que hi ha persones que resisteixen molt el consum d’alcohol mentre que altres s’emborratxen de seguida, o que hi ha aliments que uns toleren sense problemes però que senten malament a algunes persones, amb els polls passa el mateix. N’hi ha que són molt sensibles als tractaments, però també n’hi ha que aguanten molt bé l’insecticida.
Quan apliquem el tractament als nens i sobretot si no es fa correctament, el que fem és matar tots els polls sensibles i deixar vius als pocs que són resistents. Aquests supervivents pondran ous dels que en sortiran polls majoritariament resistents, de manera que l’insecticida (pediculicida) deixarà de ser efectiu. I això vol dir que ja podem posar-ne més quantitat o més dies, que no farem res. El que cal fer en aquests casos és emprar un altre tractament diferent. No una marca diferent sinó un compost diferent, eh! I a més, fer-ho ben fet, que són productes amb una toxicitat important i no només pels polls.
Però cal anar amb compte, perquè el mecanisme de selecció es tornarà a posar en funcionament. Primer anirà molt bé i poc a poc anirem seleccionant aquells polls que resisteixin el segon tractament. I com que són descendents d’aquells que resistien el primer tractament el que passarà, el que està passant ara mateix, és que ens trobarem amb poblacions de polls resistents a dos, tres o més tractaments.
De fet, això és exactament el mateix que passa amb els antibiòtics. Un problema molt més seriós, però causat pel mateix mecanisme.
Potser es podrien aplicar estratègies racionals. Podríem deixar de fer servir el primer tractament, completament, de manera que la selecció que afavorís la resistència deixés d’actuar. Aleshores, mica a mica potser tornarien a aparèixer poblacions sense resistència al tractament. Però això seria molt i molt lent, de manera que a la pràctica la sortida és seguir anar buscant nous insecticides (o antibiòtics).
I això, tot i saber que és una carrera en la que sempre podrem anar al davant, però mai podem guanyar definitivament. Encara que, potser, si seguim així uns pocs milions d’anys si que acabarem observant l’aparició d’una nova espècie animal evolucionada a partir del poll.
Està clar que és només un exemple d'adaptació a ambients tòxics o poc productius, però, de veritat creïeu que un organisme pluricel·lular i desarrollat com el nostre no serà capaç de sobreviure a la nostra pròpia exterminació ambiental..., si evoluciona el planeta, evolucionarem nosaltres, només cal que la velocitat  de  cambi del planeta ens doni marge de temps per reaccionar.
Jo estic convençut que no farà falta cap transbordador espacial per emigrar a un altre planeta, com sugereix el Dr Hawking. Si més no, una idea espectacular, però amb poc rigor científic, amb tots els merescuts respectes doctor,...discrepo!

viernes, 4 de febrero de 2011

Un medicament ben dolç!

Les millores que ha anat experimentant la medicina al llarg dels segles són innegables. Hem progressat moltíssim des dels temps de les cures basades en l’experiència particular del metge o bruixot, passant per les escoles hel.lenístiques, que van posar els fonaments de la pràctica mèdica, el descobriment, lent però constant, de tot l’arsenal farmacèutic que ens oferia la natura i finalment l’aplicació de la moderna tecnologia i els enfocaments experimentals.
Naturalment, cada pas endavant ha representat una millora respecte als tractaments anteriors. Però això no invalida moltes de les teràpies més antigues. Encara que algunes eren realment una bestiesa, altres tenien una base empírica que realment ajudava a curar als malalts. Per això resulten empipadores actituds que menyspreen les teràpies naturals indiscriminadament, de la mateixa manera que tampoc té gaire sentit l'oposició cega a la medicina actual enfront de teràpies pretesament naturals.
Per això m’ha fet gràcia un prospecte d’un producte que combina d’una manera enginyosa coneixements mil·lenaris amb tecnologies actuals. Una manera d'aconseguir esterilitzar les ferides afavorint una cicatrització ràpida. La solució ha sigut la mateixa que ja feien servir els antics egipcis. Posar-hi mel.
En realitat no és qualsevol tipus de mel, tot i que suposo que moltes servirien. Hi ha algun tipus de mel que ha obtingut llicencia per receptar-se com a medicament amb efecte antibiòtic i cicatritzador per tractar ferides de la pell . Una cosa que ja sabien els metges de civilitzacions antigues. La diferència és que nosaltres, a més, comprenem el perquè actua.
En primer lloc, la mel és higroscòpica. Això vol dir que té tendència a absorbir aigua. I això és útil per mantenir les ferides més seques, però sobretot perquè fa que els bacteris que pugui haver a la zona de la ferida es deshidratin i no puguin créixer.
Però a més, les abelles quan fan la mel també hi deixen algunes proteïnes. Poques i en poca quantitat, però hi són. I una d’elles és la glucosa oxidasa, un enzim que oxida la glucosa i genera peròxid d’hidrogen. La gràcia és que el peròxid d’hidrogen el coneixem com aigua oxigenada, que ja la fem servir per desinfectar ferides. Doncs a la mel la presència d’aquest enzim fa que constantment es vagi generant peròxid d’hidrogen. Certament en petites quantitats, però suficient per eliminar els bacteris. Quan posem aigua oxigenada a una ferida és molt efectiu durant uns moments, però de seguida s’esvaeix. En canvi, la producció constant de la mel en manté l’eficàcia molt més temps.
Però encara hi ha més efecte antibiòtic per motius que no acaben d’estar clars. La mel en particular que es fa servir per les ferides és una barreja de dos tipus diferents, i una d’elles és mel de Leptospermum, un arbre d’Austràlia que confereix a la mel un intens poder antibiòtic, segurament gràcies a la presència de derivats de molècules vegetals.
Amb la mel passa el mateix que amb la resta de medicaments. Hi ha qui no ho tolera, perquè nota dolor i també algunes persones presenten al·lèrgia de manera que no poden aplica-se-la. Com en tot medicament, no fa màgia i hi ha casos en que no és indicat. Però si amb la mel es pot reduir l'ús d’antibiòtics, potser serà una manera de minimitzar l’aparició de soques resistents. I, en tot cas, es pot donar combinacions de mel a la ferida i antibiòtics per via oral.
Res impedeix agafar el millor de les estratègies terapèutiques més antigues junt amb el de les més modernes.

jueves, 3 de febrero de 2011

Mareig... ja hi som!

Viatjar és un plaer, sobretot si es fa amb la ment oberta, disposat a aprendre noves coses, olors, menjars, indrets i societats. Avui en dia, disposem de medis de transport que ens faciliten el desplaçar-nos arreu amb una rapidesa inimaginable pels nostres avis. Però els medis de locomoció comporten un petit inconvenient que pot amargar-nos tant el gran creuer com la petita excursió. De vegades apareix un convidat indesitjat: el mareig.
Quan ens pregunten quants sentits tenim, la resposta habitual és cinc. Els clàssics que ens ensenyen de petits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Però la realitat és més complexa, i de sentits en tenim uns quants més que disposen de mecanismes encantadors per permetre'ns interaccionar amb el món.
I un de molt evident és el sentit de l’equilibri. Perquè quan ho pensem un moment ens adonem que sabem molt bé si estem movent-nos o estem quiets. Millor dit, el notem si estem accelerant o frenant. Ho notem a l’ascensor o quan arrenca el tren. Si anem en un cotxe també som perfectament conscients de quan estem agafant una corba i en quina direcció estem girant. I finalment, sabem perfectament on és el terra, cosa que ens sembla evident tot i que no ho és tant de quina manera se n’assabenta el cos encara que tinguem els ulls tancats.
Doncs de tot això se n’encarrega un sistema molt enginyós que tenim en forma de cavitats òssies dins l’oïda interna, enganxat amb el sistema auditiu. Consta de dues parts amb funcions diferenciades. Una s’anomena sàcul, i és l’encarregada d’indicar-nos on és el terra, o més exactament: cap on apunta la gravetat.
El funcionament és senzill. A la superfície d’unes petites cavitats tenim unes capes de cèl·lules ciliades, és a dir que tenen petits cilis o “pels”. I a l’interior d’aquestes cavitats hi ha una mena de grans de sorra anomenats otòlits. Doncs simplement, els otòlits cauen pel seu pes sobre alguna zona de la cavitat. En topar amb les cèl·lules ciliades el que fan és moure els cilis i això fa que aquestes cèl·lules enviïn un senyal a les neurones. Segons quines siguin les cèl·lules que enviïn el senyal el nostre cervell interpreta cap on apunta la gravetat. És a dir, on es troba “avall”.
Però això no ens diu si ens desplacem. Per detectar les acceleracions tenim un altre sistema de tubs anomenat utrícul o laberint. De fet, són tres canals circulars disposats en les tres direccions de l’espai i amb la superfície interior també folrada de cèl·lules ciliades. Però no estan buits sinó que estan plens d’un líquid gelatinós anomenat endolimfa. Quan girem el cap, el líquid també es mou, però amb un cert retràs. Això fa que els cilis de la superfície es desplacin i, de nou, enviaran un senyal nerviós al cervell, que sabrà quines són les cèl·lules que detecten moviment. Com que tenim canals en les tres direccions de l’espai, no resulta difícil integrar el senyal i saber cap on ens movem.
Un mecanisme senzill i alhora fantàsticament eficaç. Més encara si les sensacions s’arrodoneixen amb la informació que arriba dels ulls. Amb tot això podem tenir la percepció precisa d’on ens trobem, de si ens movem, de si caiem, de si correm o de si simplement descansem.
El problema és quan els senyals no coincideixen. Si estem asseguts al cotxe mirant un llibre, els nostres ulls ens diuen que estem quiets, però les nostres cèl·lules ciliades del laberint no paren d’enviar senyals dient que ens movem i això resulta molt difícil d’interpretar pel cervell. Si la situació s’allarga apareix el mareig. Suor, canvis de temperatura, vòmits... Sembla que el cervell interpreta que alguna cosa no va bé i intenta centrar-se en refer l’organisme. Per això ens passen algunes coses semblants a les de quan estem malalts. Menjar, digerir, consumeix molta energia, per tant l’olor de menjar ens resulta desagradable i de fet, podem arribarà vomitar en un intent del cos de no perdre temps ni energies en una digestió.
Per evitar-ho, doncs millor mirar que els senyals coincideixin. Per això mareja menys anar al davant dels cotxes. Menjar poc és útil, però sense passar-se, perquè el dejú pot provocar acidesa. Intentar no passar massa calor i anar descansat també ajuda.
I quan apareix ja hi ha poca cosa a fer. Reposar, prendre la fresca, esperar a que passin els símptomes i rebre comprensió dels acompanyants...