martes, 8 de febrero de 2011

Neandertals i carreres

Casualitats o no, pero la majoria de vegades que un tema volta com a notícia, un en relació el corrovora, o potser sóc jo, que el relaciono. En tot cas ahir parlavem sobre la evolució de l'home envers els cambis ambientals, doncs avuí he tingut la oportunitat de llegir un estudi publicat en l'últim numero de la prestigiosa revista The Journal of Human evolution, on feia referencia a la capacitat de corre dels Homo sapiens i neandertalis.
Com molt bé argumenta el professor David A Reichlen, de la Universitat de Arizona (EEUU).
Un Home actual hauria guanyat sense problema una marató a un nendertal. En un sprint la espècie extinta hagues tingut alguna oportunitat, però no en carreres a llarga distància.
No deixa de sorprende que una espècie que es dedicava a perseguir els seus aliments i caçar animals molt més rapids, tinguès tan poca resistència en recorreguts llargs, però aquí és on entra la evolució i adaptació al medi...
Els investigadors han analitzat la longitud de la tuberositat calcànea, una prominencia en l'os del taló que s'inserta en el tendó d' Aquiles, que uneix el bessó amb el peu. Els individus amb una tuberositat més curta gasten menys energia per corre i els neandertals tenien una tuberositat relativament més llarga que els humans actuals i que el Homo sapiens, el que feia incrementar el seu cost energètic al correr.
Resposta? : l'evolució.
Aquests Homo neanderthal feia menys temps que nosaltres que havien passat de la quadrupèdia a l'intent de bipedestació, i per tant, alguns mecanismes estaven lluny d'una adaptació complerta.
Les conclusions de aquest estudi tenen importants implicacions. La hipòtesis de la carrera de resistència postula desde la decacada de 1980 que les carreres de llarga distància van tenir un paper decisiu en la evolució del genere Homo al que pertanyen el Sapiens i el Neandertalis. La faceta de corredors de fons dels homo sapiens els va ajudar a perseguir les preses fins a l'extenuació, però tanmateix aquesta virtud fora menys útil en els neandertals, que visqueren en climes més freds i no podien esgotar a les seves preses tan facilment, pertant amb una bona carrera i una punteria envidiable podria ser suficient.
Amb això podem entendre molt millor la vida dels Homo neanderthal, que a causa de les temperatures extremadament baixes, necesitaven de moviments ràpids i energics per caçar i això aquesta característica anatòmica si que els hi era útil.
De totes formes amb la velocitat dels cambis actuals, el fet de poder tenir més o menys resistència, o poder ser més o menys ràpids,  no es tan rellevant alhora de poder alimentar-nos i sobreviure.
Potser si que li servia al Homo sapiens però l'evolució ha cambiat de prioritat, i anem llançats al sedentarisme com a principal forma de vida i el desgast és molt més mental que físic, d'aquí que requerim un canvi evolutiu en aquesta direcció. Però això precissa d'una cosa que actualment és molt valuosa; temps, i quan dic temps no parlo d' anys, sinó de generacions i generacions, podrem esperar tant?, o els cambis, que nosaltres mateixos provoquem, aniran més rapid que el nostre propi cos?
Com ens adaptarem al següent pas?, és tot una incògnita però ho farem... segur!