que disposa d’una memòria prodigiosa. Tant que, segons relata “... Funes no sólo recordava cada hoja de cada árbol de cada monte, sino cada una de las veces que la había percibido o imaginado...”. Però aquesta fabulosa capacitat que tant bé ens aniria de vegades, es revela com una maledicció. “Había aprendido sin esfuerzo el inglés, el francés, el portugués, el latín. Sospecho, sin embargo, que no era muy capaz de pensar. Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer.” El cas és que la ficció, de vegades, pot aproximar-se molt a la realitat. I la hipermnèsia, o la capacitat patològicament incrementada de guardar i evocar records, es dóna en algunes ocasions. Probablement el cas més espectacular va ser el de Solomon V. Shereshevskii, un periodista que va ser investigat pel psicòleg rus Alexander Luria. El cas de Shereshevskii, que durant molt temps es va conèixer únicament com “S”, posa de manifest el fet que oblidar les coses no ha de ser necessàriament un problema i que, de fet, és una benedicció.
la realitat. I la hipermnèsia, o la capacitat patològicament incrementada de guardar i evocar records, es dóna en algunes ocasions. Probablement el cas més espectacular va ser el de Solomon V. Shereshevskii, un periodista que va ser investigat pel psicòleg rus Alexander Luria. El cas de Shereshevskii, que durant molt temps es va conèixer únicament com “S”, posa de manifest el fet que oblidar les coses no ha de ser necessàriament un problema i que, de fet, és una benedicció.Aparentment la memòria de “S” era inabastable. En realitat, una de les coses que Luria va intentar identificar en el seu pacient era fins on arribava la seva memòria, però mai va aconseguir trobar un límit a la quantitat de material que podia recordar. I encara més sorprenent, tampoc semblava haver-hi un límit temporal. Luria explica que “S” va aconseguir recordar perfectament una llista de cinquanta paraules que havia llegit... setze anys abans!
El problema va ser que la immensa càrrega d’informació es va anar convertint en un suplici per “S”. Tots els fets tenien el mateix valor a la seva ment. Records importants, dramàtics o fabulosos restaven tant nítids en la seva memòria com els més irrellevants detalls. Un poema, una gran novel·la, tant sols eren una llista de paraules, totes amb aproximadament el mateix valor emocional. Per això, una de les preguntes que amb més insistència li feia al seu metge era: “Com puc fer-ho per oblidar?”.
Al final va arribar un moment en que era incapaç de distingir si una conversa l’havia tingut feia uns minuts o feia molts anys. I els últims anys els va passar internat en un manicomi.
Avui en dia hi ha altres casos coneguts de memòria monumental, encara que cap arriba als extrems de “S”. Per exemple, són freqüents els casos d’autistes caracteritzats per una capacitat fabulosa de recordar xifres. Curiosament, també és molt freqüent que estiguin afectats de sinestèsia.
arriba als extrems de “S”. Per exemple, són freqüents els casos d’autistes caracteritzats per una capacitat fabulosa de recordar xifres. Curiosament, també és molt freqüent que estiguin afectats de sinestèsia.Tot això ens dóna una idea de la complexitat d’un procés que fem automàticament. Tant sols quan tenim dificultat per recordar alguna cosa rutinària o quan no ens surt la paraula que busquem, ens adonem de com pot arribar a ser de subtil el mateix fet de recordar alguna cosa. I és que si ho pensem un moment, la quantitat de dades que retenim al llarg de la vida és monstruosa. Recordem fets, llocs, olors, sentiments, cares, aromes, somnis, percepcions, regles abstractes... Tot està dins el cervell, normalment disponible tant bon punt ens faci falta.
de la complexitat d’un procés que fem automàticament. Tant sols quan tenim dificultat per recordar alguna cosa rutinària o quan no ens surt la paraula que busquem, ens adonem de com pot arribar a ser de subtil el mateix fet de recordar alguna cosa. I és que si ho pensem un moment, la quantitat de dades que retenim al llarg de la vida és monstruosa. Recordem fets, llocs, olors, sentiments, cares, aromes, somnis, percepcions, regles abstractes... Tot està dins el cervell, normalment disponible tant bon punt ens faci falta. Però casos com “S” també ens recorden l'extrema importància d’aplicar filtres i categories a tot el que percebem. Hi ha coses que és important recordar, però n’hi ha moltes més que no són rellevants i podem prescindir-ne. No fer-ho pot conduir-nos a la bogeria.
Doncs bé, l'altre dia vaig llegir un estudi a la revista PNAS d’un treball titulat “RGS14 is a natural suppressor of both synaptic plasticity in CA2 neurons and hippocampal-based learning and memory”. Potser tot plegat no us digui res i soni a bla bla bla científic incomprensible. Però els qui van fer el treball van rebatejar el gen RGS14 amb el nom de “gen Homer Simpson” i, és clar, això va cridar la meva atenció.
El treball és interessant i la referència a l’amic Homer és comprensible. Van observar que si agafaven ratolins i els hi treien el gen RGS14, els animalets resolien millor els laberints i mostraven una clara millora en el reconeixement d’objectes. De seguida es van treure conclusions que els ratolins sense aquest gen eren “més intel·ligents”.
Evidentment, aleshores toca preguntar-se per quin motiu portem a sobre un gen que ens impedeix ser intel·ligents. RGS14 sembla ser un gen que ens fa poca-soltes i batejar-lo com a Homer Simpson, ni que fos en la intimitat, era gairebé inevitable. Però des d’un punt de vista evolutiu costa entendre que s’hagin seleccionat gens que promouen l’estupidesa.L’activitat del gen RGS14 sembla important en algunes zones de l’hipocamp, una regió del cervell responsable de l’aprenentatge i de la formació de la memòria. Però sovint oblidem que per la memòria i per aprendre, és tant necessari recordar les coses importants com oblidar les irrellevants.
Potser incrementar massa la capacitat de recordar sigui un problema més que una virtut. Al menys, això és el primer que vaig pensar quan vaig llegir alguna cosa sobre el gen “Homer Simpson”.
Més enllà dels titulars divertits, l’estudi d’aquest gen ens pot ajudar a entendre com funciona això de la memòria. Sense ell, la capacitat que tenen algunes neurones per connectar i desconnectar amb altres sembla limitada. És evident que aquesta plasticitat és important per fixar els records de manera correcte. Però el com encara l’ignorem. Com sempre acabem dient els científics, caldrà més estudis per acabar de comprendre el mecanisme que estudiem.
També serà divertit veure que passa quan les anàlisis del genoma siguin més econòmiques. Una de les coses que segurament mirarem tots serà si no tenim el gen RGS14 massa actiu. Perquè posats a tenir desequilibris, millor que siguin els que ens allunyen del comportament del Homer!
Tot aquests processos no són senzills i requereixen molta dedicació per part del nostre cervell. Sembla que una de les funcions de dormir és justament donar temps al cervell a fixar els records importants i eliminar la moralla de la memòria, amb aquest gen com a actor principal.
En tot cas, la propera vegada que oblidi alguna cosa, m’ho prendré amb calma. Em meravellaré de totes les coses que malgrat els ocasionals despistes puc recordar... i donaré gràcies per ser capaç d’oblidar!
