Hawking, evolució i polls

Ahir, en un diari sortia la primera entrega del DVD del científic Stephen Hawking on parlava de l'espai i ens feia entendre, molt gràficament, alguns dels secrets del nostre univers, o potser no hauriem de dir nostre només, perquè nostrar un lloc tan gran i amb tants indrets poc o gens conegut, només té cabuda en el narcisisme de la nostra espècie.
Be, en un dels fracments del dvd, visionava un fòrmula per quan fes falta evacuar el planeta, per manca de recursos o imposibilitat de viure sota un ambient tan contaminat, fins i tot ens descubria el planeta adecuat per acollir-nos.
Bé, doncs no estic gaire d'acord, ja que la historia de l'evolució ens ha ensenyat la habilitat que tenen els organismes per adaptarse al medi, per molt tòxic que sembli. I si més no, no podem obviar a  Darwin i la seva teoria sobre la sel·lecció natural de les espècies.
Posaré un exemple un xic especial: els polls.
L’evolució de les espècies no la podem observar directament ja que el ritme de transformació d’una espècie en altres és massa lent a escala humana. Això és una llauna, perquè molts dels atacs que es fan a la teoria es basen en aquest fet. Però encara que no podem veure una nova espècie, si que es pot anar observant com una espècie es va modificant per adaptar-se a canvis ambientals. No es tracta d’evolució sinó d’adaptació, però al menys podem veure part de la història.

Un exemple clàssic van ser les papallones angleses. Són unes papallones (bastant lletges, jo diria) que habitualment tenen un color blanquinós, i esporàdicament n’apareix alguna de fosca. Però durant la revolució industrial la població de papallones va canviar i cap al 1850, totes eren fosques i alguna era clara. Es diu que la clau era el pols fosc del carbó, que empastifava els arbres. Les papallones clares passaven desapercebudes sobre un tronc blanc, però eren molt evidents sobre un tronc d’arbre ennegrit i això les convertia en preses fàcils pels ocells. El medi ambient havia canviat i les que abans tenien poques possibilitats de sobreviure, sobtadament van passar a ser les afortunades que vivien i deixaven més descendents. Sembla que va anar així, perquè a partir del 1950 es van aplicar mesures per disminuir la contaminació a Anglaterra i això va fer que la població de papallones blanques tornés a augmentar.

La clau és que cada papallona és d’un tipus, però la població en general es va modificant a mida que l’ambient canvia.

Doncs sembla que ara podem assistir a un fenomen semblant, però amb característiques més empipadores. Cada vegada sembla més clar que els tractaments que s’apliquen als nens per tractar la presència de polls al cabell són menys efectius. I el fenomen que hi ha al darrera torna a ser el mateix. L’ambient on viuen els polls s’ha modificat. Abans no hi havia insecticides anti-polls i ara n’hi ha. El tractament mata la majoria de polls, però no a tots. Això és perquè, encara que a nosaltres tots els polls ens semblen iguals, en realitat la població no és homogènia. Segurament els polls es poden identificar entre ells perfectament i potser tots els humans els semblen iguals. Doncs igual que hi ha persones que resisteixen molt el consum d’alcohol mentre que altres s’emborratxen de seguida, o que hi ha aliments que uns toleren sense problemes però que senten malament a algunes persones, amb els polls passa el mateix. N’hi ha que són molt sensibles als tractaments, però també n’hi ha que aguanten molt bé l’insecticida.

Quan apliquem el tractament als nens i sobretot si no es fa correctament, el que fem és matar tots els polls sensibles i deixar vius als pocs que són resistents. Aquests supervivents pondran ous dels que en sortiran polls majoritariament resistents, de manera que l’insecticida (pediculicida) deixarà de ser efectiu. I això vol dir que ja podem posar-ne més quantitat o més dies, que no farem res. El que cal fer en aquests casos és emprar un altre tractament diferent. No una marca diferent sinó un compost diferent, eh! I a més, fer-ho ben fet, que són productes amb una toxicitat important i no només pels polls.

Però cal anar amb compte, perquè el mecanisme de selecció es tornarà a posar en funcionament. Primer anirà molt bé i poc a poc anirem seleccionant aquells polls que resisteixin el segon tractament. I com que són descendents d’aquells que resistien el primer tractament el que passarà, el que està passant ara mateix, és que ens trobarem amb poblacions de polls resistents a dos, tres o més tractaments.

De fet, això és exactament el mateix que passa amb els antibiòtics. Un problema molt més seriós, però causat pel mateix mecanisme.

Potser es podrien aplicar estratègies racionals. Podríem deixar de fer servir el primer tractament, completament, de manera que la selecció que afavorís la resistència deixés d’actuar. Aleshores, mica a mica potser tornarien a aparèixer poblacions sense resistència al tractament. Però això seria molt i molt lent, de manera que a la pràctica la sortida és seguir anar buscant nous insecticides (o antibiòtics).

I això, tot i saber que és una carrera en la que sempre podrem anar al davant, però mai podem guanyar definitivament. Encara que, potser, si seguim així uns pocs milions d’anys si que acabarem observant l’aparició d’una nova espècie animal evolucionada a partir del poll.

Està clar que és només un exemple d'adaptació a ambients tòxics o poc productius, però, de veritat creïeu que un organisme pluricel·lular i desarrollat com el nostre no serà capaç de sobreviure a la nostra pròpia exterminació ambiental..., si evoluciona el planeta, evolucionarem nosaltres, només cal que la velocitat  de  cambi del planeta ens doni marge de temps per reaccionar.
Jo estic convençut que no farà falta cap transbordador espacial per emigrar a un altre planeta, com sugereix el Dr Hawking. Si més no, una idea espectacular, però amb poc rigor científic, amb tots els merescuts respectes doctor,...discrepo!