Mareig... ja hi som!

Viatjar és un plaer, sobretot si es fa amb la ment oberta, disposat a aprendre noves coses, olors, menjars, indrets i societats. Avui en dia, disposem de medis de transport que ens faciliten el desplaçar-nos arreu amb una rapidesa inimaginable pels nostres avis. Però els medis de locomoció comporten un petit inconvenient que pot amargar-nos tant el gran creuer com la petita excursió. De vegades apareix un convidat indesitjat: el mareig.

Quan ens pregunten quants sentits tenim, la resposta habitual és cinc. Els clàssics que ens ensenyen de petits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Però la realitat és més complexa, i de sentits en tenim uns quants més que disposen de mecanismes encantadors per permetre'ns interaccionar amb el món.

I un de molt evident és el sentit de l’equilibri. Perquè quan ho pensem un moment ens adonem que sabem molt bé si estem movent-nos o estem quiets. Millor dit, el notem si estem accelerant o frenant. Ho notem a l’ascensor o quan arrenca el tren. Si anem en un cotxe també som perfectament conscients de quan estem agafant una corba i en quina direcció estem girant. I finalment, sabem perfectament on és el terra, cosa que ens sembla evident tot i que no ho és tant de quina manera se n’assabenta el cos encara que tinguem els ulls tancats.

Doncs de tot això se n’encarrega un sistema molt enginyós que tenim en forma de cavitats òssies dins l’oïda interna, enganxat amb el sistema auditiu. Consta de dues parts amb funcions diferenciades. Una s’anomena sàcul, i és l’encarregada d’indicar-nos on és el terra, o més exactament: cap on apunta la gravetat.

El funcionament és senzill. A la superfície d’unes petites cavitats tenim unes capes de cèl·lules ciliades, és a dir que tenen petits cilis o “pels”. I a l’interior d’aquestes cavitats hi ha una mena de grans de sorra anomenats otòlits. Doncs simplement, els otòlits cauen pel seu pes sobre alguna zona de la cavitat. En topar amb les cèl·lules ciliades el que fan és moure els cilis i això fa que aquestes cèl·lules enviïn un senyal a les neurones. Segons quines siguin les cèl·lules que enviïn el senyal el nostre cervell interpreta cap on apunta la gravetat. És a dir, on es troba “avall”.

Però això no ens diu si ens desplacem. Per detectar les acceleracions tenim un altre sistema de tubs anomenat utrícul o laberint. De fet, són tres canals circulars disposats en les tres direccions de l’espai i amb la superfície interior també folrada de cèl·lules ciliades. Però no estan buits sinó que estan plens d’un líquid gelatinós anomenat endolimfa. Quan girem el cap, el líquid també es mou, però amb un cert retràs. Això fa que els cilis de la superfície es desplacin i, de nou, enviaran un senyal nerviós al cervell, que sabrà quines són les cèl·lules que detecten moviment. Com que tenim canals en les tres direccions de l’espai, no resulta difícil integrar el senyal i saber cap on ens movem.

Un mecanisme senzill i alhora fantàsticament eficaç. Més encara si les sensacions s’arrodoneixen amb la informació que arriba dels ulls. Amb tot això podem tenir la percepció precisa d’on ens trobem, de si ens movem, de si caiem, de si correm o de si simplement descansem.

El problema és quan els senyals no coincideixen. Si estem asseguts al cotxe mirant un llibre, els nostres ulls ens diuen que estem quiets, però les nostres cèl·lules ciliades del laberint no paren d’enviar senyals dient que ens movem i això resulta molt difícil d’interpretar pel cervell. Si la situació s’allarga apareix el mareig. Suor, canvis de temperatura, vòmits... Sembla que el cervell interpreta que alguna cosa no va bé i intenta centrar-se en refer l’organisme. Per això ens passen algunes coses semblants a les de quan estem malalts. Menjar, digerir, consumeix molta energia, per tant l’olor de menjar ens resulta desagradable i de fet, podem arribarà vomitar en un intent del cos de no perdre temps ni energies en una digestió.

Per evitar-ho, doncs millor mirar que els senyals coincideixin. Per això mareja menys anar al davant dels cotxes. Menjar poc és útil, però sense passar-se, perquè el dejú pot provocar acidesa. Intentar no passar massa calor i anar descansat també ajuda.

I quan apareix ja hi ha poca cosa a fer. Reposar, prendre la fresca, esperar a que passin els símptomes i rebre comprensió dels acompanyants...