Xocolata...quin plaer!

Un plat, a dins un tros immens de pastís de xocolata, ben farcit de xocolata i amb xocolata desfeta per sobre. Ulls que es dilaten, aromes que desperten als sucs gàstrics, boca que saliveja i la promesa d’un plaer infinit. Que dimonis te la xocolata que és tant plaent?

Doncs la resposta son les endorfines. La nostra font interior de plaer.

Tot va començar amb la morfina. Fa temps es coneix que la morfina té un efecte important sobre el sistema nerviós. Fa de narcòtic, analgèsic, provoca eufòria i tambè causa dependència. Però des d’un punt de vista biològic, tot això volia dir que les cèl·lules havien de tenir receptors per la morfina. Alguna cosa que informés a la cèl·lula que hi ha morfina per allà. I al 1973 els van trobar. Varis grups, quasi simultàniament van descriure els que van anomenar receptors opiacis.

Però no era normal tenir receptors per una substància que el nostre cos no fabrica. El més probable era que, en realitat estiguessin dissenyats per alguna altra substància endògena, i que la morfina fos prou similar com per confondre al receptor.

I efectivament. Poc desprès van identificar unes substàncies, molt més potents que la morfina, que el nostre cos fabrica i que activen els receptors opiacis. Degut a la història del seu descobriment es van considerar morfines endògenes, i per això es van anomenar endorfines.

El nostre cos té missatgers pel dolor. Substancies (anomenades algèsics) que les generem quan alguna cosa va malament i que serveixen de senyal d’alarma. Però també en té que compensen el dolor i que ens fan sentir bé, molt bé. Son les endorfines.

De fet, quan estem enamorats, una de les coses que ens passen és que estem inundats d’endorfines. Per això tot ens sembla tant fantàstic. També durant el sexe s’allibera una bona quantitat. I en practicar esport, el cansament del final està associat a un sentiment gratificant. Doncs el motiu és, un cop més, que el nostre cos allibera endorfines. El mateix passa amb determinades músiques que saps que et fan sentir bé.

Curiosament la llet materna en té una bona quantitat. Potser sigui un mecanisme per deixar als nadons, a més de satisfets, contents.

Ah! I riure! El riure també desencadena una onada d’endorfines dins nostre. Mala cosa anar emprenyats sempre!

De fet, quan algú s'injecta drogues com l’heroïna o la morfina s'arriben a tenir nivells en sang moltíssim més alts que no pas els d'endorfines. El que succeeix aleshors és que es bloqueja la síntesi d’endorfines endògenes. El cos interpreta que va sobradíssim d’endorfines i que ja no cal fer-ne més. Per això, quan la droga desapareix, apareix la síndrome d’abstinència. Ja no hi ha heroïna, però és que també han desaparegut les endorfines.

I la xocolata estimula molt la generació d’endorfines. Per això ens proporciona tant plaer. I per això sentim una mena d’addicció a la xocolata, igual que hi ha addictes a estar enamorat (no a estimar, que és diferent) o als esports. El que volem és un bany d’endorfines en sang.

Realment valia la pena descobrir el Nou Mon per moltes coses, però sens dubte, la xocolata n’és una de les importants.

Santi Santamaria;... gràcies, continuarem disfrutant del teu plaer!