Neurones mirall, "empatia" i autisme

Un dels grans reptes de la ciència actual és bastir el que s’anomena una “Teoria de la ment”. Un marc conceptual que permeti comprendre el lligam entre la part física del cervell i la seva part psicològica, la ment. De moment, encara no es disposa d’aquesta teoria, però van apareixent algunes dades que semblen importants per comprendre com funciona la ment. I una de les més extraordinàries va ser el descobriment de les “neurones mirall”.

Hi ha un fet que tots experimentem, però que costava de comprendre. Generalment podem intuir el que fan o senten les persones que ens envolten. Si algú apareix amb un somriure i un paquet amb un llaç a la ma, percebem que està a punt de fer-nos un regal. Si algú s’apropa cridant, amb cara d’emprenyat i el puny alçat, sabem que ens vol agredir. Quan estem amb algú que plora, nosaltres ens sentim malament i per contra, tots sabem que el riure és contagiós. Podria ser degut a experiències de situacions passades, però la realitat sembla més complexa. En tot cas, és evident que tenim la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Una capacitat imprescindible per animals socials com nosaltres.

Doncs fa uns anys, uns investigadors analitzaven quines neurones s’activaven en el cervell quan fèiem determinades accions. En micos, registraven l’activitat neuronal en el moment d’agafar un objecte. D’aquesta manera volien identificar zones implicades en el control del moviment. Però van observar un fet interessant. Algunes d'aquelles neurones també s’activaven quan el mico veia algú agafant l’objecte. I ho feien de la mateixa manera que quan era el propi mico el que feia el gest.

En realitat el que acabaven de descobrir eren les neurones que permeten que el cervell es faci una imatge mental del que està fent algú altre. Un sistema que ens permet “sentir” allò que està vivint algú altre. Poden ser la base fisiològica d’allò que en diem “empatia”

Per això si veiem algú vomitant, les nostres neurones mirall fan que sentim fàstics. I no es tracta d’una cosa que anem aprenent. És un mecanisme innat del nostre cervell. El mateix passa amb el dolor. Molts homes fan un gest instintiu quan veuen algú altre que rep un cop als testicles. La descàrrega de les neurones mirall és la responsable de la percepció que tenim del dolor de l’altre.

Aquest mecanisme explica alguns fets interessants, com ara la comunicació entre dos persones encara que no comparteixin llenguatge. Els nostres miralls interns faciliten el comprendre el que pensa o sent l’altre.

I també juguen un paper important en l’aprenentatge. Sobretot perquè faciliten el poder imitar el que fan altres. Un exemple típic és quan li trèiem la llengua a un bebè i ell ens imita. Aquestes neurones li faciliten molt la feina. I probablement també siguin importants per aprendre una cosa tant complexa com és el parlar. Si podem tenir una representació mental automàtica del que fan o diuen els altres, ens resultarà molt mes senzill imitar-ho.

Finalment aquestes neurones mirall obren una porta a la comprensió d’un fenomen desconcertant: L’autisme. Els nens autistes es caracteritzen per una extrema dificultat en la interacció social. Poden experimentar els sentiments com tots, però ho fan en situacions desconcertants i, sobretot, no mostren cap comprensió pels sentiments dels altres. No semblen saber quan els que els envolten estan contents o enfadats o tristos.

Però aquesta mena de coses són precisament les que controlen les neurones mirall. Si no funcionen correctament, el cervell estarà incapacitat per posar-se en el lloc dels altres. I efectivament, s’han fet estudis comparant nens control amb nens autistes i han observat que no hi ha diferències quan es fan moviments, com obrir i tancar la ma, però que si hi ha diferències quan s’observa algú obrint i tancant la ma. En els nens control les neurones mirall s’activaven, mentre que en els autistes seguien inactives.

Això pot obrir la porta a tractaments per l’autisme? Potser fàrmacs que facilitin l’activitat d’aquestes neurones podrien ser útils. O si es detecta en edats molt inicials potser teràpies conductistes podrien tenir algun efecte. Naturalment, tot depèn de perquè estiguin danyades en els casos d’autisme. Segurament no serà un procés únic sinó que hi haurà diversos motius. El camí serà llarg encara.

Però en tot cas, ja tenim clar per on buscar.