Jo li comentava que, ben mirats, aquests matolls tampoc són tant lletjos. De fet tenen un cert encant sempre que no t’hi punxis. I, a més, els cards són uns autèntics campions de la supervivència. De fet, fins i tot han arribat a tenir massa èxit.
El problema en parlar dels cards és saber exactament a quina planta ens referim, perquè de cards s’hi ha de molts tipus i de diferents gèneres, com Carduus, Cynara, Cirsium o Onopordum. A més el mateix nom es pot aplicar a diferents plantes segons la zona. Però en tot cas, la característica principal és que tenen fulles endurides fins formar punxes.
Aquestes punxes segur que han salvat la vida dels cards moltes vegades. Però també van salvar un regne. Segons una llegenda, un exèrcit d’invasors nòrdics va intentar conquerir Escòcia durant el segle XIII. Els invasors pretenien atacar de nit i per sorpresa un destacament escocès, però un dels invasors es va punxar amb un card i va deixar anar un crit (o un renec). Això va alertar als defensors que van poder reaccionar a temps i finalment guanyar la batalla i aturar la invasió. A partir d’aleshores, el card és un dels símbols nacionals escocesos.
Com passa amb moltes plantes, cal vigilar quan parlem de la flor. La del card en realitat és una agrupació de flors. Tècnicament s’en diu un “capítol” i on ens sembla que hi ha una única flor en realitat n’hi ha moltíssimes.
Algunes de les espècies de cards poden arribar a tenir una altura considerable. Fins a dos metres. I la majoria són bianuals, viuen dos anys i s’assequen. També n’hi ha que es mengen, però són les menys. Com en quasi totes les plantes, dels cards s’en poden extreure principis actius als que se'ls atorguen propietats medicinals diverses. A més, també s’han fet servir per fabricar biocombustibles, encara que en aquest cas el problema segueix sent el mateix d’altres plantes: la gran quantitat de terreny que cal dedicar-hi per obtenir una producció mínimament acceptable.
Ben mirat, encara que facin servir l’expressió “cardo” d’una manera despectiva per referir.se a una persona lletja, les flors dels cards tenen molt encant. Per això es fan servir molt com a plantes ornamentals. I també per això els cards, que originàriament eren d’Europa i part d’Àsia, s’han anat escampant arreu del planeta. El problema és que s’han adaptat massa bé a pràcticament tot arreu on els han portat. Austràlia, Sudamèrica i Nordamèrica en pateixen les conseqüències ja que la planta no s’ha limitat a quedar-se als jardins. S’ha adaptat al terreny, ha anat colonitzant territoris amb molt èxit i ara és un problema per l’agricultura.
Potser un dels problemes estètics amb els cards és que es tracta de plantes molt resistents. Amb unes fulles força dures i punxegudes. Això no és massa problema mentre tenen flors. Un camp de cards florits pot ser ben maco. Però quan s’han mort i queden només les restes seques, aquestes triguen força a desaparèixer. Mentre la resta d’herbes cauen i es podreixen de seguida, el card segueix allà, sec, daurat, amb punxes i sense la compensació de les flors. Una combinació que als humans, guiats per l’estètica, no ens acaben de fer el pes. Un detall que, naturalment, a la natura li és ben bé igual.
