martes, 1 de febrero de 2011

Allunya't!

Una imatge típica dels ocells és quan estan aturats en un fil elèctric. Però si ho mirem atentament ens adonem d’una curiositat. La majoria mantenen gairebé la mateixa distància entre ells, com si es disposessin en formació. En realitat el que els passa és el mateix que als humans quan tenim algú a prop. Necessitem mantenir una certa separació física. Això és perquè hi ha una sensació empipadora i difícil de descriure que apareix quan algú se’ns apropa massa. Sentim que està envaint el nostre espai, una zona indeterminada en la que no hi ha d’entrar ningú. Si ho fan, sentim que estan prenent massa confiança i ens posem tensos de seguida, com si estiguéssim amenaçats.
Els antropòlegs ja fa anys que van descriure el que anomenen bombolles de reacció. Unes esferes imaginàries que ens envolten i que determinen part del nostre comportament. La més amplia és la que marca l’espai públic. Més a prop hi ha l’espai social, la distància a la que interactuem amb persones en àmbits socials diversos. Encara més a prop hi ha el nostre espai personal, on ens molesta que hi entri ningú. L’única excepció seria la determinada per l'esfera més propera que marca l’espai íntim. Aquell que únicament compartim amb persones amb forts lligams emocionals.
Aquests espais els tenim clars, però estan molt condicionats per la cultura. És curiós com la distància per mantenir una conversa és molt gran als països nòrdics, va reduint-se a mida que anem cap al sud, arriba a la distància en que nosaltres estem còmodes i segueix reduint-se encara més als països del Magreb. Quan he anat a Noruega em sorprenia com de lluny es situaven els meus interlocutors i notava el seu malestar si m’apropava fins la distància que jo trobava normal. Però al revés. Al Marroc era una llauna parlar amb un comerciant que tenia gairebé a sobre (o això era el que em semblava). Simplement, cada cultura té una distància interpersonal correcta.
Doncs acaben de localitzar l’àrea del cervell que processa en part aquesta informació. Una petita regió anomenada amígdala (res a veure amb les del coll eh!) de la que ja se sabia que processava sentiments com la por o altres emocions. Uns investigadors treballaven amb una dona que tenia lesionades les dues amígdales. Les de cada hemisferi cerebral. El que miraven de veure era com processava les expressions de por que feien les altres persones. Si les captava, si les comprenia i com reaccionava.
Però mentre ho feien es van adonar que la pacient s’apropava molt quan mantenia una conversa. I això els va fer sospitar que potser també hi tenia alguna cosa a veure amb la distància personal. De manera que van fer un altre experiment amb voluntaris als que simplement demanaven que, des de determinada distància, s’anessin apropant a l’experimentador fins que deixessin d’estar còmodes. De mitjana va sortir uns seixanta centímetres, però la pacient seguia sense problemes fins als trenta centímetres o menys. En realitat li era igual estar gairebé tocant-se nas amb nas.
Aleshores van analitzar que passava amb l’amígdala de la gent sana i els resultats van ser encara més interessants. Quan algú s’apropa massa, les neurones de l’amígdala es posen en funcionament. Com un senyal d’alarma que indica que tenim algú massa a prop. El curiós és que això passava igual encara que tinguessin els ulls tancats i simplement els diguessin que tenien algú molt a prop.
De manera que no és un simple acte reflex. Hi ha una part del cervell que treballa processos relacionats amb la socialització i que ho fa barrejant sensacions inconscients i altres de perfectament conscients. Per descomptat que hi haurà altres àrees i processos implicats, però fa gràcia tenir un senyal d’alarma dins el cervell que salta quan se’ns apropen massa.
Una alarma que es deu poder modular segons com ens eduquin de petits i que també és regulable depenent de la situació. Al metro en hora punta, i malgrat que resulta incòmode, som molt més tolerants amb l’espai que no pas a casa o a la feina.
Com qualsevol mecanisme biològic útil, el sentiment de l’espai personal mostra un patró general que es pot ajustar segons les circumstàncies.