I,
naturalment, no m’arrisco gens amb els bolets. Agafo única i
exclusivament Rossinyols a l’estiu i Rovellons o Pinetells, Potes de Perdiu i Llanegas a la tardor.
El motiu és que aquests els puc reconèixer mentre que de la resta no
n’estic segur al cent per cent. I amb els bolets poca broma!
El
cas és que, malgrat les advertències de les autoritats i dels medis de
comunicació, cada any hi ha uns quants morts per intoxicació amb bolets.
I el gran responsable de la majoria d’aquests accidents (a part del
propi boletaire) és la Farinera Borda (Amanita phaloides).
De fet, quasi totes les morts per culpa del consum de bolets a casa
nostra són degudes a farineres bordes, que si són petites es poden
confondre amb el deliciós Ou de Reig (Amanita caesarea).
El
verí de la Farinera Borda resulta particularment letal. Primer perquè
el bolet no té un gust especialment dolent, de manera que la menges i et
quedes tan tranquil. El verí ja és a dins i comença a fer efecte, però
no causa símptomes importants d’entrada i els que causa, desapareixen
aviat, cosa que fa pensar que ja ha passat tot. I quan apareixen els
símptomes seriosos ja és massa tard. A sobre, és resistent a la cocció.
Mentre que alguns bolets perden la toxicitat en cuinar-los, les
Farineres Bordes segueixen igual de tòxiques.
Per
això, si sospiteu que us heu cruspit una Farinera Borda, no espereu a
trobar-vos malament i aneu immediatament a urgències. Perquè és
una urgència. És disposa de poques hores per mirar d’eliminar les
toxines. El que es fa és un rentat d'estómac i s’administra carbó
col·loidal, una substància que fa d’esponja i absorbeix el verí, per tal
que passi per l’intestí sense ser absorbida. També es pot mirar de fer
una hemofiltració, això és filtrar la sang, amb la mateixa idea.
El principal verí que conté és l'amanitina,
que actua d’una manera ben destructiva. Ja sabeu que les nostres
cèl·lules constantment estan fabricant diferents proteïnes necessàries
pel bon funcionament. Les instruccions per fer cada una d’aquestes
proteïnes es troben a l’ADN de les cèl·lules, és el que anomenem els
gens. El cas és que l’ADN es troba situat dins el nucli de les
cèl·lules, mentre que les proteïnes es fabriquen fora del nucli, al
citoplasma. Per tant el que es fa és sintetitzar una mena de “copia” del
gen que si que pot sortir del nucli. Aquesta copia no és d’ADN sinó
d’una molècula semblant, l’ARN, que degut al paper que fa anant del
nucli fins al citoplasma s’anomena “ARN missatger”.
Doncs
l’amanitina el que fa és interrompre la síntesi d’aquest ARN missatger.
Les instruccions per fabricar proteïnes deixen d’arribar i la cèl·lula
comença a deixar de funcionar. Això afecta particularment al fetge.
Altres teixits com el ronyó o el sistema nerviós també reben, però les
cèl·lules del fetge són les més sensibles a l'amanitina. I per això és
tan greu. El fetge està constantment enviant senyals a la resta del cos
per tal de mantenir el metabolisme funcionant correctament. S’encarrega
de processar els nutrients, mantenir els equilibris de minerals,
energètic, bona part de l’hormonal... Si les cèl·lules del fetge deixen
de funcionar, la mort esdevé ràpida i inexorable en poques hores.
I
això és el que passa després de menjar un únic bolet d’aquests. Amb
pocs mil·ligrams de tòxic n’hi ha prou per destruir les cèl·lules del
fetge. El problema és que mentre queden unes quantes de viables no notem
gran cosa. I quan comencen els vòmits, la febre, la taquicàrdia... és
que perquè ja pràcticament no queda gens de fetge funcionant i aleshores
ja no hi ha res a fer. Les cèl·lules del fetge ja són mortes. L’única
opció és un trasplantament de fetge d’urgència. Una cosa que no sempre
es pot fer en el curt espai de temps disponible.
Per
tant, és millor deixar els bolets pels entesos de veritat. Digueu-me
pixapins, però seguiré amb l’esmorzar de pagès a un poblet del Pirineu,
amb la il·lusió d’un cistell modest però que a mi m’omplirà de goig, i
amb uns pocs rovellons que cuinaré a la brasa, amb all i julivert i ben tranquil pel que fa a la seguretat.
