El tema estrella de les xarxes socials d’ahir segurament va ser el comentari de la presentadora de TVE Mariló Montero parlant al voltant de l’assassí del Salobral i la notícia que els seus òrgans no s’aprofitarien per fer trasplantaments. La presentadora va dir que “Yo no puedo negarles que he sentido tranquilidad al saber que los órganos de este hombre no van a dar vida a nadie, sinceramente. Yo no querría esos órganos. No está científicamente comprobado, pero nunca se sabe si ese alma está trasplantado también en ese órgano”.
Naturalment, twitter de seguida es va
omplir de piulades al voltant de la frase. Normal, perquè en un parell
de frases condensa un grapat important d’errors relacionats amb la
ciència , els trasplantaments, l’anima i fins i tot la delicadesa.
Això de la delicadesa ho dic perquè si ets una persona que està esperant
un pulmó, un ronyo o un fetge que t’ha de salvar la vida, ha de fotre
molt que algú digui que se n’alegra que uns òrgans no vagin per ser
trasplantats perquè el donant era un assassí o una mala persona. Hi ha
comentaris que cal mesurar per respecte a les persones que viuen
pendents d’un fil a la llista de trasplantament. Moltes persones moren
perquè aquell fetge o aquell cor que esperaven no arriba a temps.
Si en aquest cas els òrgans no
s’aprofitaran segur que és per altres motius. A la pràctica no hi ha
tants òrgans que serveixin ja que les condicions de la mort, l’estona
que passa fins l’extracció dels teixits, l’estat de salut del donant, i molts més factors són els que al final ho determinen.
Sobre si amb un trasplantament d’òrgans
també es trasplanta l’ànima, doncs que podem dir? És una reacció molt
primària, quasi primitiva, enfront una tecnologia que sembla ser encara
una mica massa desconeguda. Com a tema per pel·lícules de por de sèrie B
no està malament. Però pensar realment que alguna cosa del caràcter del
donant viatja amb el pàncrees, les retines o el fetge, vol dir tenir
una idea molt simple de com funciona el nostre cos.
Les transfusions de sang també
transmetran part de l’ànima? I les vàlvules de porc que es fan servir
per substituir vàlvules cardíaques defectuoses?
Ahir va aclarir el que volia dir i el perquè. Aparentment, en un article a la contra de la Vanguardia,
una dona que havia rebut un trasplantament de cor afirmava que notava
la presencia del donant. En realitat això només demostra que el poder de
la suggestió és molt gran. És el mateix fenomen que es dona quan notem
com una presència inquietant al darrere nostre mentre caminem de nit per
un carreró fosc.
Però la frase que més m’ha interessat és
la de la doble negació. No està científicament comprovat que això no
passi! És una construcció sintàctica extremadament útil perquè sembla
que serveix com argument per absolutament tot el que vulguis. Des del
punt de vista de la lògica és una bestiesa, però en una discussió
lleugera pot colar. Si ho penses un moment, de seguida veus que no té
gaire sentit. Tampoc esta científicament comprovat que els follets no
existeixin. No està científicament comprovat que el déu Thor no ens miri
des del cel. No està científicament comprovat que no… el que us passi
pel cap. Per descomptat, que no estigui demostrat que no, no vol dir que
sigui que si. Aquesta manera d’argumentar enganyosament és el que en
lógica en diuen una fal·làcia. I en concret, aquest és un bon exemple d’un argument ad ignorantiam o argument d’ignorància.
La frase la va posar de moda l’Eduard Punset
, pel qual tinc un profund respecte i en molts casos admiració però... quan va dir que no està comprovat científicament que ell tingui que
morir. Allò era una broma (suposo), però va tenir més èxit del esperat.
En realitat és la mena d’arguments que es fan servir en ambients
pseudocientífics per justificar actituds poc realistes. Pots afirmar la
bestiesa que vulguis i tot seguit dir (amb posat seriós) “no està
demostrat que el que dic no sigui cert”.
En realitat imagino que el que volia dir
era simplement “quin mal rotllo, els òrgans d’algú que ha comés un
crim”. Aquest és un sentiment visceral que puc entendre perfectament.
Però hauria d’haver mesurat una mica (molt) més la manera com ho ha
expressat i el raonament que ha fet.
Gràcies Dan.
