Tot va començar als anys 80, quan es va proposar que els dinosaures es van extingir per culpa de l’impacte d’un asteroide i poc desprès es va trobar el cràter. Però extincions massives n’hi ha hagut vaires a la Terra. La dels dinosaures simplement va ser la darrera i no pas la mes greu. I quan van examinar les dades, semblava emergir una interessant periodicitat. Hi ha una extinció massiva cada 26 milions d’anys.
Si les extincions massives son causades per impactes amb cossos extraterrestres, que pot fer que es donin impactes amb aquest ritme? Aquí va aparèixer en Richard A. Muller, que va proposar una idea arriscada: És possible que el Sol tingui una companya i que, en realitat, sigui un sistema estelar doble. No son infreqüents aquestes associacions, de manera que Muller va proposar que l’altra estrella tindria una òrbita que faria que s’apropés al Sol cada 26 milions d’anys. La proximitat alteraria les òrbites dels objectes que hi ha al núvol d’Oort, i causaria una pluja de meteorits i cometes a tot el sistema solar.
Al 1984 va publicar aquesta idea a la revista Nature. I a l’estrella companya la van batejar amb el nom de Némesis, la deessa de la mort.
La idea té atractiu, i pot ser una bona explicació, però de seguida van aparèixer esculls. Si bé els sistemes binaris no son rars, que tinguin unes òrbites tant llargues si que ho és. També hi ha qui ha indicat que les òrbites de les estrelles no poden ser estables. I, és clar, de moment no s’ha trobat la companya del Sol. No és fàcil, sobretot perquè no sabem on mirar. Pot ser alguna de les 3000 estrelles que es veuen a ull nu, però quina?
Però sembla que tampoc és clar que sigui impossible. De manera que la incògnita segueix. Existeix Némesis? Tornarà d’aquí deu milions d’anys a causar la destrucció de la vida a la Terra?
Potser, quan mirem al cel estem observant sense saber-ho, la causant de l’extinció dels dinosaures i de moltes altres formes de vida.
