Un dels moments cabdals del nou testament és el Sant Sopar. El vespre en que Jesús es reuneix amb els seus deixebles per sopar, deixa alguns dels darrers missatges i instaura l’eucaristia. Com passa sovint a la Bíblia, hi ha diferents interpretacions del que va ser exactament el que va passar ja que no tots els evangelis coincideixen del tot. Però això són detalls menors quan el que compta, o el que hauria de comptar, és el missatge espiritual.

La importància del Sant Sopar en la cultura europea queda clara quan ens adonem que segurament és un dels fets més representats en la iconografia al llarg de la història. El quadre del Sant Sopar de Leonardo da Vinci possiblement sigui un dels més coneguts i s’ha imitat en tota mena de imatges de propaganda o de series de televisió. Però la representació pictòrica del Sant Sopar també ha tingut una utilitat més enginyosa. Ha servit per veure com es modificaven els costums alimentaris al llarg del temps.

Per saber el que la gent menjava en determinats períodes històrics podem recórrer a la documentació, al que explicaven els novel·listes o a llistes d’aliments que es puguin recuperar en palaus o castells. Però tot això serà una mica esbiaixat. Normalment aconseguim informació sobre el que menjava la gent de classe alta. El menjar del dia a dia dels servents no és una cosa que es considerés digne de ser esmentada normalment.

Però uns investigadors van trobar una manera indirecta de comparar com canviava la idea del menjar que es tenia al llarg del temps. I el que van fer va ser agafar 52 quadres del Sant Sopar pintats en diferents èpoques entre els anys 1000 i 1800 i els van comparar. L’escena representada és la mateixa, els elements importants també són una constant, però la manera de representar-ho varia molt i és indicatiu del concepte que tenien els autors sobre un sopar en cada època.

Van mesurar la mida dels caps dels assistents al sopar, els dotze apòstols i Jesús, i van treure el valor mitjà. A continuació van mesurar la mida dels plats que hi havia pintats, la dels aliments que hi havia als plats i també la del pa que hi havia a la taula. I tot això ho van comparar amb la mida dels caps, que es feia servir com a sistema de referència. D’aquesta manera es va poder veure que a mida que passaven els segles, la quantitat de menjar i la mida dels plats anava augmentant de manera significativa. Els plats i el menjar augmentaven prop del 70 %, mentre que el pa incrementava la mida en un 23 %.

Això pot indicar que a mida que van passar els segles a Europa es va anar disposant de més menjar i per tant, a l’hora de pintar una taula hi representaven el que seria normal trobar en cada moment. De totes maneres, cal anar amb compte ja que també podria simbolitzar la importància que donaven al menjar en cada període històric. Una cosa és la quantitat real de menjar i l’altra la percepció que tenim del menjar. En tot cas, l’interessant no és tant la mida absoluta del menjar sinó el canvi experimentat al llarg dels segles.

Però sobretot és una manera enginyosa de treure informació sobre costums d’alimentació al llarg dels segles a partir de fonts ben inesperades. Aquest és un d’aquells casos en que personalment em resulta més interessant l’estratègia feta servir pels experimentadors que no pas el resultat de la recerca en si mateix.

Però, per si acava sent un experiment que perduri en el temps, avuí em menjaré una pizza mentre pateixo d'un altre Madrid-Barça i hem faré una foto per que algú ho pugui analitzar en el futur...