Però aquesta classificació és massa senzilla. De colors d’ulls
n’hi ha molts matisos i tonalitats, igual que els colors de la pell o
del cabell. Això és perquè la base fisiològica és la mateixa. La
melanina, el pigment que ens dóna el color. Però en el cas de l’ull hi
ha unes quantes particularitats força interessants.
El
color més freqüent en els humans és un to marronós o castany. El motiu
és que la melanina té precisament aquesta tonalitat. I quan parlem
d’ulls negres simplement passa que hi ha molta més melanina que
l’habitual, de manera que en realitat és un color marró molt fosc. Això
és més freqüent per l'Àfrica. I és que els nivells de melanina de la
pell, la del cabell i la dels ulls acostumen estar molt relacionats.
Els
ulls de color blau són aquells que tenen molt poca melanina. Aleshores
la llum pateix refraccions per l’iris i el color resultant és el blau.
El color gris és quan ja pràcticament no n’hi ha gens de pigment. I el
verd en realitat és quan hi ha una mica de melanina que acaba resultant
en una barreja de blau i marró i que sembla verd.
Però
el color no és immutable. Al néixer quasi tothom té els ulls blaus o
molt clars i fins que no es sintetitza la melanina no s'adquireix el
color definitiu. També pot canviar per determinades malalties o per
l'envelliment. Curiosament, hi ha algun fàrmac que,
com efecte secundari, pot causar canvis en la coloració dels ulls,
enfosquint-los. Canvis que poden arribar a ser permanents. I això pot
ser un problema estètic important, perquè no hi ha manera de controlar
fins on canviaran.
En
tot cas, el color dels ulls sempre porta a preguntar-se per les lleis
de l’herència. D’entrada cal dir que no es tracta d’una herència
regulada per un únic gen, de manera que les coses són una mica més
complexes del que normalment es diu. Però en general el color marró és
dominant. Cosa que no vol dir que pares amb ulls marrons no puguin tenir
fills amb ulls blaus, encara que al revés si que requeriria unes
quantes explicacions.
Però
el color en realitat no és homogeni en un iris. Si el mirem de prop
veurem que hi ha estries, taques, zones de més o menys color... De fet,
igual que les empremtes digitals, cada persona té un patró de taques
característic i únic. I això té a veure amb l’anatomia del múscul que
forma l’iris.
La
funció de l’iris és controlar la quantitat de llum que arriba a
l’interior de l’ull. La retina té un marge de detecció, per això, si hi
ha poca llum interessa aprofitar-la al màxim i en conseqüència l’iris
s’eixampla. Pel contrari. Quan hi ha molta llum, que podria danyar les
cèl·lules de la retina, l’iris es contrau i l’obertura es tanca,
permetent que passi molta menys llum.
La
capacitat d’adaptació de l’iris és important. I no respon únicament a
la llum. L’estrès o els nervis també modulen la seva resposta. Per tant,
la resposta correcta a la pregunta, quina és la part del cos que pot
augmentar més la seva mida quan ens excitem? És... la pupil·la!
Això
contradiu la Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”,
quan assegurava que un home no pot saber si una dona està fingint un
orgasme. Fixant-se en el comportament de la pupil·la és pot saber!
(Encara que, quin idiota es dedica a analitzar pupil·les en aquests
moments?)
I
aquests canvis de mida fan que quan l’iris no és gaire homogeni en el
color puguin tenir llocs variacions importants. Si la coloració és
uniforme no passa res, però en ocasions, la distribució de taques
marrons i blaves poden donar una coloració aparentment marronosa en
situació normal... i una tonalitat diferent amb l’iris contret i les
taques de color distribuïdes d’una manera diferent. Per això hi ha qui
li canvia el color dels ulls segons l’estat anímic (i segons la llum o
el grau de nervis o...).
Ja
diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I certament mai no et pots
refiar, perquè tant els ulls com les ànimes poden anar canviant amb el
temps.
