Donc bé, avui parlaré d'un tema que està molt de moda, fer exercici. L'altre dia vaig llegir un article que em va fer possar en pràctica alguns del verbs que he citat anteriorment.
Fer exercici és una bona cosa. Naturalment, exercici moderat, sense exagerar, sense obsessionar-se; que hi ha qui passa d’un extrem a l’altre i resulta igual de dolent no moure’s del sofà que forçar la màquina corporal fins l’extrem. L’activitat física és bona per mantenir en condicions el sistema cardiovascular, el to muscular i el metabolisme en general. També ajuda a cremar els excessos de calories que acostumem a ingerir els humans.
Però, tot i que els beneficis de
l’exercici moderat no es posaven en dubte, estava molt menys clar el
mecanisme fi que hi havia al darrera. Ens aprimem perquè cremem calories
al fer exercici, però la veritat és que quan es calculen les calories
reals consumides, ens trobàvem que tampoc n’hi havia per tant. I
normalment, el que fas és obrir la gana, de manera que després de pujar
una muntanya o córrer una cursa, les calories consumides es recuperen
molt ràpidament.
Per fa poc sembla que s’ha fet una mica de llum en tot plegat. I la clau està en la irisina, una hormona de la que segurament en sentirem a parlar força.
El que han vist
és que quan les cèl·lules musculars treballen activament, és a dir quan
fan contraccions i relaxacions, comencen a fabricar una sèrie de
proteïnes noves. I una d’elles és aquesta irisina que actua com una
hormona, és a dir, la sintetitzen les cèl·lules musculars i l’alliberen a
la circulació sanguínia de manera que pot viatjar fins a les zones del
cos que tenen greix.
El greix, és a dir el teixit adipós, està
fet per unes cèl·lules que anomenem adipòcits i que serveixen sobretot
per emmagatzemar greixos. Però hi ha un altre tipus de greix que
anomenem teixit adipós marró
que el que fa és cremar greixos per generar calor. La seva funció
bàsicament és mantenir la temperatura corporal i cremar els excessos de
calories contingudes en el cos. Aquest teixit adipós marró està situat
sobretot a l’esquena, entre les espatlles. Es nota molt en els nens
petits. Si un nadó té febre no li toqueu el front, toqueu-li l’esquena i
sabreu el que és generar calor.
Doncs la irisina el que fa és que els
adipòcits normals es transformin en adipòcits marrons. De manera que
cèl·lules que servien per acumular greix passen a encarregar-se de
consumir greix i generar calor. Això pot resoldre el misteri de com ho
feia l’exercici per aprimar. Perquè de nou: amb el consum de calories
només s’explicava una part dels efectes de l’exercici.
Per cert, en alguns indrets es pot llegir que el que fa és transformar greix dolent en greix bo.
Una definició incorrecta. El greix no és dolent ni bo. El que és dolent
és l’excés de greix, com és dolent l’excés de qualsevol cosa. I sense
adipòcits tampoc podríem viure.
En tot cas, aquesta descoberta permetrà
una bona dosi de campanyes publicitàries, però si algú es pensa que amb
una pastilla d’irisina n’hi ha prou per simular els efectes de
l’exercici sense cansar-se, segur que s’equivoca. L’exercici fa molt més
que generar irisina. Per exemple, la fantàstica sensació generada per
les endorfines no s’aconsegueix amb irisina. I tots els efectes psicològics de l’exercici tampoc es poden empaquetar dins una pastilleta.
De totes maneres, m’hi jugo el que
vulgueu en que aviat hi haurà productes amb irisina, inductors de la
irisina, pomades amb irisina i fins i tot polseres energètiques que
estimularan l’activitat “irisinérgica”.
