Fa poc us vaig prometre que intentaria tractar temes que em comentaven alguns pacients i/o amics i degut a la manca de temps he estat una mica distant amb el blog, i no he seguit una rutina de publicacions, però intentaré mantenir la publicació setmanal que he fet fins ara.Dit això, avui parlaré sobre un aspecte del nostre organisme molt peculiar, el singlot.
Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.
Tots
hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser
empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el
singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una
brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a
intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll
característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de
les cordes vocals”.
Però de vegades dura més del normal i
aleshores ja és més empipador. Els metges parlem del singlot
transitori, que és el més habitual i al que no li fem ni cas. No mereix
ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga
durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més
empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el
nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot
intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca
broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne.
Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys
seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.
Però,
com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar
en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven
uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els
nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que
aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire
sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat
causa el sorollet típic.
I
de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des
del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en
general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal:
Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents
i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars
molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de
singlot.
Resulta
interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa
freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la
musculatura dels pulmons.
I,
el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de
molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base
fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins
una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat
de CO2 que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.
El
clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en
l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar.
En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot
tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.
Estimular
el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del
coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un
massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)
També
hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la
veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al
respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en
tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De
totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions
quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el
diafragma.
Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...
