Al·lèrgia i més al·lèrgia

Després d’un any amb un hivern d’allò més discret, la primavera ja comença a intuir-se a l’ambient. La llum és més brillant, les temperatures pujen encara més, el dia s’allarga i, com a convidats indesitjats, també arriben les respostes al·lèrgiques al pol·len.

És curiós que l’al·lèrgia al pol·len es catalogués inicialment com una malaltia rara. En realitat afecta a gairebé un 20% de la població, però inicialment no es detectava o no es considerava. Va ser un metge anglès, en John Bostok, qui al 1819 va descriure una reacció als ulls i al nas que li apareixia únicament l’estiu. Com que va creure que estava relacionada amb una gramínia, el fenàs, li va posar de nom la febre del fenc o del fenàs. (He de reconèixer que en català no ho havia sentit mai així. En canvi, en castellà si que he sentit sovint fer referència a la “fiebre del heno”). Tècnicament és una rinitis al·lèrgica.

El cas és que anava equivocat. El responsable és el pol·len de molts tipus de plantes, i particularment les gramínies. De fet, pràcticament totes les que escampen el pol·len fent servir l’aire. En canvi, les que fan servir els insectes per pol·linitzar, no són un problema. Sobretot perquè no escampen prou quantitat de pol·len a l’aire com per desencadenar reaccions al·lèrgiques.

I ara, amb l’esclat de la primavera, quan l’aire s’ompli de pol·len, els afectats per aquestes al·lèrgies començaran a passar-ho malament. Al principi és per culpa dels arbres (xipresos, pins..) i a partir de l'Abril serà per les gramínies.

Com en totes les reaccions al·lèrgiques, el culpable és una resposta del nostre organisme massa exagerada enfront un estímul que realment no és perillós. Tenim unes cèl·lules anomenades mastòcits que quan topen amb microorganismes posen en funcionament unes alarmes per defensar-nos d’una possible infecció. Entre els seus efectes hi ha l’alliberament de substàncies com la histamina, que fan que els vasos sanguinis es dilatin, s’inflamin. No és per ganes d’emprenyar sinó per facilitar l’arribada dels glòbuls blancs (el nostre exèrcit particular) al lloc de la presumpta infecció. De vegades oblidem que la inflamació és únicament un mecanisme de defensa del nostre cos.

El problema és que en algunes persones, els mastòcits es posen en marxa no únicament davant de microbis, sinó que també ho fan al entrar en contacte amb alguns grans de pol·len. I com que tenim mastòcits a les mucoses nasal i dels ulls, quan el pol·len ens toca els ulls o el respirem i entra pel nas, la descàrrega dels mastòcits és immediata i la resposta al·lèrgica inevitable.

Ara ja hi ha proves per identificar quins tipus de plantes són les que indueixen la resposta al·lèrgica a cada persona, i també hi ha centres de seguiment dels nivells de pol·len a l’ambient, que es poden consultar en diferents webs. D’aquesta manera, els afectats controlen quan han de sortir al carrer amb ulleres, el nas tapat i els antihistamínics a ma.

I sembla sorprenent que a les ciutats el nombre d’afectats sigui més alt que a les zones rurals. Es veu que el fum dels cotxes conté partícules que fan que els mastòcits siguin més sensibles i responguin amb molta més intensitat. Per tant, si respirem aire que conté pol·len barrejat amb fum de cotxes la probabilitat de patir una resposta al·lèrgica augmenta considerablement.

En tot cas, ara que ja ha arribat la primavera , i sembla que aquest any els nivells de pol·len seran més elevats que l’habitual. De manera que els afectats hauran d'anar amb una mica més de compte les properes setmanes. Són els (emprenyadors) efectes secundaris de la primavera.

a on mires?

Quan els metges passem massa temps mirant a la pantalla de l'ordinador , les claus no verbals de la comunicació es poden perdre , afectant la nostra habilitat per comunicar amb els pacients , per connectar amb ells i crear un vincle metge -pacient de confiança .

Com ja reivindica la campanya " Mírame , Diferénciate " l'arribada de la història clínica electrònica ( HCE ) , és difícil per als pacients aconseguir la nostra atenció . En el proper número del Journal of Medical Informatics es publicarà un article que recull el treball realitzat utilitzant tecnologia de seguiment de la mirada durant 100 consultes mèdiques . Així , mitjançant càmeres que registren el moviment dels ulls , han descobert que el metge passa prop d'un terç de l'entrevista mirant a la pantalla de l'ordinador en comptes del pacient i que amb les històries en paper aquesta proporció és significativament menor . Curiosament , els pacients també passen una gran part de la consulta mirant a la pantalla , entenguin o no el que allí es reflecteix .

Els patrons de mirada del metge durant la primera visita exerceixen una poderosa influència en el comportament i els moviments de la mirada del pacient . Per tant , qualsevol oportunitat perduda per establir un contacte visual suposa una important minva en la capacitat de crear un vincle entre metge i pacient en els escassos minuts de què disposem .

Resulta paradoxal que una eina ideada per ajudar els sanitaris a prestar una assistència més efectiva , eficient i centrada en el pacient , estigui tenint els efectes oposats . Els autors de l'estudi esperen que amb aquest tipus d'investigacions s'aconsegueixi adaptar el disseny dels sistemes d'HCE per potenciar la interacció metge - pacient a través, per exemple de programes que facilitin la participació del pacient o el desenvolupament de guies per entrenar els facultatius en la comunicació amb el pacient.

A dia d'avui un bon curs basat en com aprendre a comunicar-nos i resoldre conflictes cara a cara no estaria gens malament, les noves tecnologies ens aporten molts beneficis, però no exempts de riscos.
Riscos assumibles sempre i quan no ens oblidem adaptar-nos i preparar-nos pels cambis i no pensar que tots això passa i res més, sino que tot cambi requereix un estudi i una adaptació progressiva i ben mesurada per no perdre de vista coses tan bàsiques com les relacions humanes.

Parlem-ne!

Un bec molt interessant

Bé, ja estic de tornada, us demano disculpes per aquest temps sense publicar, però a vegades un ha de fer un pas enrera per veure les coses millor i potser també agafar una mica de forces, i perqué no dir-ho la feina m'ha portat una mica liat...

Per tornar a agafar la rutina de publicacions avui parlaré sobre un bec molt interessant.

Un parany típic dels tests a les entrevistes de treball o similars és demanar com fer una determinada tasca amb una eina que no està dissenyada en absolut per allò. La clau és recordar que les coses poden tenir més funcions. Amb unes tisores podem fer un pèndol, un martell pot servir de pota d’un moble o un rellotge es pot emprar per fer reflectir la llum. Si ens limitem a pensar en allò que és la principal funció ens estem limitant notablement.

Aquesta és una manera d’afrontar els problemes que aplica a moltes situacions, i quan observem la natura és important tenir-ho present. En tot cas l’evolució si que ho fa sovint això de donar noves funcions a òrgans amb una utilitat diferent.

Un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc amb el bec del tucà. Aquests són uns ocells espectaculars sobretot per l’enorme bec que presenten. És un apèndix desproporcionat completament. Tant que costa entendre per quin motiu al llarg de les generacions s’aniria afavorint per la selecció natural un creixement tant descomunal. El mateix Darwin ja ho va notar i va suggerir que potser estava relacionat amb un mecanisme de selecció sexual. Potser els tucans és prenen massa en serio allò de “la mida importa” i com més gran el tinguin, més fàcil els serà aconseguir parella per reproduir-se.

No seria impossible ja que altres animals, com els paons o els quetzals, mostres també òrgans anòmalament grans i això els dóna preferència a l’hora de triar parella. En tot cas, el que sembla clar en el cas dels tucans és que tenir un bec d’aquestes dimensions no els aporta cap utilitat notable a l’hora de menjar. Amb becs molt més petits molts altres ocells se’n surten perfectament.

Però la clau sembla que no té res a veure ni amb el menjar ni amb el sexe. En realitat el bec del tucà fa una funció molt similar a lesorelles dels elefants!

I ara cal recordar, de nou, que les coses poden tenir més funcions de les que sembla d’entrada. Evidentment les grans orelles dels elefants no serveixen únicament per escoltar. Els grans pavellons auditius, especialment en el cas de l’elefant africà, fan una altra funció que no té res a veure amb escoltar millor els sorolls de la sabana. Tant el bec del tucà, com les orelles de l’elefant serveixen sobretot per regular la temperatura corporal de l’animal.

Això de mantenir la temperatura del cos sembla poc important, però tot el metabolisme en depèn. Els ocells i els mamífers paguem un alt preu energètic per tal de mantenir-nos a una temperatura òptima. Altres animals han d’esperar a que la temperatura ambient els escalfi el cos abans no puguin fer res de profit, però nosaltres podem fer i desfer sempre. El problema, a part de la gran quantitat d’energia que fem servir només per mantenir-nos al voltant dels trenta set graus, és que el marge que tenim de variació no és gaire gran. Uns pocs graus de menys i entrem en letargia i amb risc de morir per hipotèrmia. Però tres o quatre graus de més ens poden causar la mort per desnaturalització de moltes proteïnes. Per tant, calen mecanismes molt eficients per captar calor o per eliminar l’excés. Per pujar la temperatura podem augmentar el metabolisme, augmentar l’activitat física, tremolar i generar calor amb sistemes especialment dissenyatsper fer-ho. Però costa molt més refredar-nos. Suar és una opció, molt cara en aigua, però útil. Els gossos el que fan es ventejar i treure la llengua, que està molt vascularitzada i en refredar-se, també refreda la sang que passa per allà.

I amb la llengua dels gossos ja veiem la idea. Cal una superfície molt gran i molt vascularitzada per on la calor que porta la sang es pugui transferir a l’ambient. Això és el que fan les grans orelles dels elefants i, pel que acaben de descobrir, també els becs dels tucans.

Aquests becs no són una simple estructura dura i sòlida sinó que tenen un gran nombre de vasos sanguinis que passen a prop de la superfície. Quan han obtingut imatges tèrmiques d'aquests ocells s'ha vist que, segons la temperatura del cos, l’ocell pot fer que hi circuli més o menys sang i així refredar més o menys el cos. Un sistema útil, regulable i que aprofita un altre òrgan per fer una nova funció.

I també una bona mostra que l’evolució el que fa és aprofitar el que ja hi ha per adaptar-ho a les noves necessitats.

Singlot, una patologia?

Fa poc us vaig prometre que intentaria tractar temes que em comentaven alguns pacients i/o amics i degut a la manca de temps he estat una mica distant amb el blog, i no he seguit una rutina de publicacions, però intentaré mantenir la publicació setmanal que he fet fins ara.
Dit això, avui parlaré sobre un aspecte del nostre organisme molt peculiar, el singlot.
Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.

Tots hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les cordes vocals”.

Però de vegades dura més del normal i aleshores ja és més empipador. Els metges parlem del singlot transitori, que és el més habitual i al que no li fem ni cas. No mereix ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne. Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.

Però, com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat causa el sorollet típic.

I de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal: Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de singlot.

Resulta interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la musculatura dels pulmons.

I, el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat de CO₂ que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.

El clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar. En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.

Estimular el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)

També hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el diafragma.

Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...

Sant Jordi i el drac

Si em permeteu expressar la meva opinió, avui és, sense cap dubte, el dia més maco de l’any. Una diada particular, alegre, de bon rotllo. Roses, llibres, la primavera que ja ha arribat, el plaer de sortir a passejar pel carrer i compartir aquest espai amb tothom. És de les dates que intento no perdre’m mai.

De nou ens tornaran a recordar la llegenda de Sant Jordi, la princesa, la rosa... i el drac.

Amb els dracs passa una cosa curiosa. Malgrat ser un animal que no ha existit, totes les cultures del món tenen llegendes que hi fan referència. Fins i tot algunes que, en principi no han tingut contacte ni comparteixen altres fets, comparteixen històries sobre aquests éssers mitològics. Per això hi ha qui creu que potser si que van existir.

El fet que uns animals tant abundants com per deixar llegendes arreu hauria deixat algun altre rastre és un detall sense importància. Encara que també hi ha qui creu que els dracs són l’explicació que es donava a les restes fòssils dels dinosaures que apareixien aquí i allà.

Sigui com sigui, si haguessin existit, els dracs haurien tingut una biologia realment interessant. Un animal gegantí que pot volar, amb aparença de rèptil però amb l’activitat d’un mamífer o un ocell, que pot treure foc per la boca sense socarrimar-se ell mateix ha de ser, per força, formidable. El més estrany, però, és que, amb totes aquestes característiques, no haguessin colonitzat tots els ecosistemes i acabat amb la resta d’organismes competidors.

Una de les primeres preguntes que es faria un biòleg seria si són animals de sang freda o calenta. Això vol dir si tenen un metabolisme prou actiu com per mantenir la temperatura corporal o bé necessiten l’escalfor del Sol per mantenir-la. Amb la mobilitat que s’espera d’un drac sembla poc probable que siguin de sang freda, però mai se sap. De totes maneres, les grans dimensions que tenen els han de facilitar mantenir-se calents i actius. I si a sobre poden generar foc, doncs sembla clar que els podríem considerar animals de sang calenta.

El problema són les escates. Sempre els imaginem com animals reptilians, amb una pell escamosa. Però això permet una gran pèrdua de calor. De fet, els animals de sang calenta tenen pèl o plomes justament per aïllar el cos i mantenir la temperatura. Com és que als dracs no els cal? Potser tenen una temperatura corporal tan elevada que el que necessiten és justament refredar-se? Caldria investigar aquesta hipòtesi.

Un altre problema és la mida. Un animal tan gran ha de tenir moltes dificultats per volar. Oblideu les pel·lícules. A Hollywood no tenen ni idea de física del vol. Amb quatre cops d’ala un animal d’aquestes dimensions no es posa a volar. Els voltors, que són uns dels ocells més grans tenen moltes dificultats per començar a volar. Un cop a dalt ja poden aprofitar les corrents d’aire, però fins i tot això seria difícil per un drac. Necessitaria unes ales d’una envergadura completament absurda.

Ara bé. Podria ser que fossin molt lleugers. Els veiem grans i pensem en ossos, músculs i òrgans com els dels mamífers, però no ha de ser necessàriament així. Els ocells ja intenten ser tant lleugers com sigui possible i per això tenen els ossos vuits, amb els sacs pulmonars a l’interior. D’aquesta manera l’esquelet resulta molt més lleuger. El problema és que també és més feble. Un luxe que un drac no es pot permetre.

Ara bé. Els ossos podrien tenir una estructura diferent a la que estem acostumats. Els nostres tenen un 45 % de minerals, com ara el carbonat càlcic, en la seva composició. Però els dels dracs podrien tenir una estructura més resistent alhora que més lleugera. Quina? Doncs una possibilitat serien els nanotubs de carboni. Aquestes estructures fetes únicament de carboni resulten extremadament resistents alhora que serien molt més lleugeres. Que nosaltres tinguem idea, cap organisme els pot sintetitzar, però potser les cèl·lules de l’os dels dracs van trobar la manera.

I pel que fa al foc... Caldria que al seu estómac es generessin reaccions químiques altament exotèrmiques, és a dir que alliberin calor. Qui sap si ingerien minerals que en reaccionar amb els àcids de l’estómac generaven molta calor (algun químic a la sala?) També podria ser que la cremor no fos per foc sinó simplement per alliberament d’àcids. Potser concentren molt més l’àcid clorhídric de l’estómac i quan cal el podrien vomitar causant cremades a la zona afectada. Una mena de digestió externa com fan les aranyes.

Sense cap dubte hauria sigut una bestia fascinant. En que pensava Sant Jordi quan va matar, i va causar l’extinció, d’un animal tan extraordinari?

Sigui com sigui, que tingueu tots una bona diada de Sant Jordi i que intercanvieu moltes roses i molts llibres.

Quin color tens?

Aquests dies m'han arribat vàries propostes sobre temes a tractar en el blog, a vegades amics, pacients, o els meus propis fills, parlem de temes i surten preguntes interessants. Que sapigueu que estic treballant en algunes d'elles, però no hi ha res que em motivi més, que veure gent pensar, qüestionar-se, refutar o "simplement" llegir, sobre qüestions que ens envolten i no volem deixar passar sense saber una mica més d'elles. Fantàstic!, simplement gràcies a tots per demostrar, com diu l'Eduard Punset, que "hi ha vida abans de la mort".
Bé però avui vull parlar sobre un tema que em va preguntar la meva filla l'altre dia, el color de les zebres.
Blanques amb ratlles negres, o negres amb ratlles blanques. Quan mirem una zebra aquesta pregunta, una mica absurda, acostuma a plantejar-se. I en principi podria no tenir resposta. Tenen ratlles i prou. No és necessari donar categoria de principals a unes i secundaries les altres. Però el cas és que aparentment la pregunta si que en té de resposta.

Les zebres són animals negres amb ratlles blanques.

Per saber-ho, hi ha varis camins. Per exemple, podem analitzar els altres animals emparentats amb les zebres. La gran majoria de cavalls i ases tenen un color més aviat fosc. Això no és un motiu de pes, ja que també hi ha cavalls blancs. Però la clau està en tenir en compte un parent extingit de la zebra. El quagga (Equus quagga quagga) era una varietat de zebra que va viure per l’Àfrica fins segle XIX. La història és la de sempre. Es va caçar en excés fins que van aconseguir extingir-la. L’última quagga va morir al zoo d’Amsterdam, l’agost del 1883.

Però el quagga és l’únic animal ja extingit del qual tenim DNA guardat i analitzat. Això ens ha permès catalogar-lo sense dubtes com una subespècie de zebra. I el cas és que el quagga era un animal de color bru, amb unes tènues ratlles blanques al voltant del coll. En realitat, entre les línies blanques, la coloració del mig és més fosca que a la resta del cos, però el cas és que les quagges no són blanques sinó que estan pigmentades. Aparentment les zebres el que han fet és acabar el camí que els quagges ja havien començat.

Una altre manera de treure l’entrellat és mirar el que passa mentre es desenvolupen els embrions de zebra. Al principi son de color fosc i és a mida que la gestació avança que va tenint lloc una pèrdua del color en les zones corresponents a les ratlles blanques.

Altre tema és quina deu ser la finalitat d’un pelatge tant particular. Moltes vegades es diu que es per passar desapercebudes pels seus depredadors. Home! Normalment acostumo a respectar molt el que diuen els experts en cada camp del coneixement, però aquesta em costa molt entendre-la. Una zebra resulta molt visible, en cap cas es difumina la seva figura ni que sigui entre el ramat. I si a mi no em confon, suposo que al seu depredador encara menys.

També és diu, i això ja em sembla més raonable, que poden tenir una funció d’interacció social. Per identificar-se entre elles o coses així. En realitat hi ha més teories, però el cas és que no ho sabem del cert, de manera que ens limitem a especular.

En realitat caldria especificar una mica, perquè hi ha tres espècies diferents de zebres, la comuna, la de muntanya i la de Grévy. Aparentment entre elles poden “divertir-se”, però no poden tenir descendents viables. Cada espècie té un nombre diferent de cromosomes, de manera que les cèl·lules es fan un embolic quan intenten creuar-se.

Lluna i naixements

Hi ha fets que tothom els coneix, tothom ho diu, tothom n’està segur... i malgrat tot, son falsos. I el més divertit és que hi ha dades que ho indiquen, però ningú en fa cas. I, encara més: no és difícil obtenir dades pròpies, però ningú ho fa. Perquè comprovar-ho si tothom ho sap?

Doncs insistiré una vegada més: No és cert que neixin més criatures quan hi ha Lluna plena!

La versió alternativa que també corre pel món de les creences, segons la qual neixen més criatures durant el canvi de Lluna..., tampoc és certa!

Ja se que és una llàstima, perquè això dona un toc certament fantàstic a les coses. La influència dels astres, la màgia de la Lluna, el lligam amb el cosmos... Però les dades són tossudes. Els investigadors que s’han pres la molèstia de calcular-ho han trobat que no hi ha cap relació. I alguns dels estudis inclouen molts naixements. El d'uns metges italians va analitzar 7842 naixements espontanis al llarg de 5 anys (58 cicles lunars). Resultat: “Non significant differences were found in the incidence of spontaneous birth throughout the lunar cycle”.

Altres estudis han identificat una tendència a que neixin mes nens a la primavera, i menys a l’hivern, però poc més. I segurament això és degut a que durant el calorós estiu s’està de millor ànims per al sexe que durant la grisa tardor.

Tampoc tenen gaire lògica les explicacions que es donen per justificar la creença de l’efecte de la Lluna en els naixements. Allò de la força de la marea sobre el líquid amniòtic..., de nou em sap greu trencar l’encant, però és que és una bestiesa per dos motius:

El primer és matemàtic. Podem calcular la força de gravetat que fa la Lluna sobre la mare. I desprès la podem comparar amb la força de gravetat que fa la infermera que te al costat. De veritat: L’infermera té més efecte de marea que no pas la Lluna. I el cas és que no és una cosa opinable. Son números que es poden calcular, cosa que sembla que ningú fa.

L’altre motiu és encara més evident. Que la Lluna sigui plena, o creixent, o nova, tant sols depend de com estigui il·luminada. Però no desapareix! La Lluna segueix allà al cel!

Aleshores, perquè es manté la creença? Suposo que el principal motiu és psicològic.: Ens fa gràcia que sigui així. No deixarem que unes tristes dades ens espatllin un sentiment màgic! Certament, una nit de Lluna plena ens convida al romanticisme, però això és tot (i no és poc!).

Ja se que qui ho creia, seguirà creient-ho. Hi ha coses que no volem canviar. Però sempre recordo que una vegada li ho vaig preguntar a una infermera d'una unitat de neonatologia. La seva resposta va ser clara: “Té molt més efecte sobre el nombre de naixements el que 9 mesos abans el Barça guanyi la lliga, que qualsevol cicle lunar”